Cèlia Espanya: “Sóc un tot terreny”

La influenciadora Cèlia Espanya i Serret (Amposta, 1998) té una cita important el 3 de novembre: la marató de Nova York. Fa temps que es prepara per a la competició esportiva i 3Cat n’ha fet un programa: Lo repte, produït per la Bombilla Media. Als capítols, Espanya entrena acompanyada de grans esportistes de Catalunya i de més influenciadors catalans, un dels quals l’acompanyarà a Nova York. A part dels entrenaments, Espanya també fa un repàs de qüestions fonamentals, com ara la salut mental, la nutrició i la relació saludable amb els aliments i el cos.

Conversem amb ella sobre aquest desafiament, el més gran que ha afrontat mai. Parlem d’esport, de salut mental i de la pressió de l’audiència, però també fem un repàs de com recorda el seu començament, els missatges que vol transmetre a les xarxes socials, del fet de crear en continguts en català, de les crítiques que rep i d’EVA, el canal juvenil de 3Cat.

—Sou de les que no podeu viure sense proposar-vos desafiaments?
—Sí. I espera’t, perquè quan s’acabi la marató, ja veuràs quin repte em proposaré. No sé quin serà, però haurà de ser superior. L’altre dia en parlava amb en Pitufollow, la bogeria que fa… Pateixo per la seva vida, espero no acabar tan boja com ell. Em diu que quan s’acaba un repte, sempre has de tindre’n dos més a la vista, perquè si no, o pares o t’entra un buit existencial que no saps què fer.

—La marató de Nova York és el més gran a què us heu enfrontat?
—Sí. Sé que una marató la corre prou gent al món. No és una ximpleria, però tot és controlat. Passa que no fa ni un any que corro. Vaig començar per fer esport i perquè m’agradava un noi que corria i vaig veure la Núria Picas i vaig dir, també ho vull fer. I de sobte em trobo fent la marató de Nova York. I dius, com he passat d’aquí a aquí? Per això és un repte, perquè en teoria no estic gaire preparada.

—D’on surt, això de fer-ne un programa?
—M’ho va proposar la Bombilla Media, una productora amb qui he col·laborat al programa Clímax. 3Cat també em va dir si m’agradaria fer algun programa. Vaig dir que sí, però no tenia idees bones. M’agrada fer vídeos, no pas programes. Ara, m’agrada molt. No m’hauria passat mai pel cap de fer la marató de Nova York i fer-ne un programa. Un dia vaig republicar una noia que acabava de córrer-la i el seu marit li va demanar matrimoni. Ho vaig penjar a les històries i vaig dir: “Vull això.” I aquí va ser quan els de Bombilla es van il·luminar i em van dir, vinga, fem-ho.

—Noteu la pressió de l’audiència?
—Per una banda, vull que tot surti bé i donar el bo i millor de mi perquè el programa tingui visites. Per l’altra, sé que si ho faig malament o no surt bé, també són aprenentatges i és aportar coses a l’audiència. La pressió realment me la poso jo.

—Us estreneu amb els Socis i Mahamadou Dambelleh, un dels 10 millors nedadors cecs del món en 100 metres lliures i 100 metres papallona. Què n’heu après, del programa?
—Que els grans atletes són persones normals que simplement estan molt concentrades, tenen un objectiu i són molt conscients de què fan. Hem d’aterrar-los i dir, d’acord, sou persones, no esteu bojos i puc ser com vosaltres. En Mahamadou, la Núria Picas, en Sergio Turull, la Laia Palau, en Víctor Tomàs… En tots veia coses que també tinc. Tots tenien la mateixa actitud positiva. Que sí, tothom llepa en aquesta vida, però l’important és tenir l’objectiu i anar cap allà i no desviar-te’n.

—Hi ha dos capítols que encara no heu enregistrat. Com seran?
—Exacte, passen a Nova York. Encara no ho sé, però encara he de revelar qui m’hi acompanyarà.

—Això ja ho sabeu? Quan se sabrà?
—Sí, però no ho sap ningú més. És dels secrets que he guardat més bé a la vida. Després, m’agradaria moltíssim que hi hagués una jornada de reflexió, perquè hi ha hagut molta preparació. I després, una publicació ben feta; què ha passat, què he après.

—Us ha afectat mentalment, tot plegat?
—M’ha afectat per a bé. Com diuen Oques Grasses, tot el mal que em puguis fer, serà pel bé que m’hagis fet. En aquests moments en què aprenem i tirem endavant, creixem. He estat molt saturada, però això m’ha fet ser molt conscient dels meus pensaments, de què faig a la vida, què vull transmetre, cap a on vaig. Al principi, plorava molt perquè deia, com poso entrenaments al meu dia a dia si no puc? O sigui, he de canviar de personalitat, he d’encabir-ho com sigui perquè això tiri endavant i llavors convertir-me en una persona que corre maratons. Això implica canviar de prioritats a la vida, prioritzar els entrenaments, fer esport.

—Llegit a X: “És un programa que pot ser interessant si es tracta l’esport d’un punt de vista didàctic i s’exploren els beneficis que té córrer.”
—La part dels influenciadors és per a atreure una mica les visites, però la part important i que vull transmetre al món és que l’esport és bo, és saludable, és necessari, fa bé a tothom, però també s’ha de fer amb consciència. A partir del segon capítol, visito nutricionistes, psicòlegs, fisioterapeutes… Molts metges.

—Un altre comentari: “Jo també vull que em paguin per fer un reportatge del camí que tinc de casa a la feina.” Com rebeu les crítiques?
—Ara semblaré un monjo budista, però tant les crítiques com els comentaris positius són retorn. Davant una mateixa cosa, dues persones poden reaccionar de maneres completament diferents. He entès que les crítiques no tenen a veure amb mi, ni amb el que faig, ni amb el repte, ni amb el programa, sinó amb els problemes que té la gent al cap i aboca al món. Sóc molt afortunada que m’enviïn a Nova York. Però, per què no ho he de fer? Si puc donar veu a esportistes de la història de Catalunya i aportar coses positives, fent que la gent faci esport, per què no ho puc fer? Per què m’he de quedar a casa? Em paguen un viatge a Nova York, sí, però també sacrifico un munt de coses per fer-ho.

—La crítica principal és que us paguen un viatge a Nova York.
—Els catalans som així, tota l’estona són els diners. Tota l’estona mirem a veure qui paga més. Deixem estar la pasta i fem les coses per il·lusió.

—Què hi heu trobat, a l’esport?
—He connectat molt amb una part molt espiritual. Quan corres, hi ha un moment que vols parar, que dius que ja en tens prou. En aquest punt, hi ha d’haver una part conscient, que és molt fort que siguem conscients de la nostra consciència, que digui: “No, continua.” I aquí entra la meva part espiritual, que dic que és un déu, energia, pots dir-ne com vulguis. Córrer m’ha portat a connectar en una part molt més profunda i interna.

—S’ha convertit en una droga?
—Sí. Si estic dos o tres dies sense sortir, em noto malament, anímicament. Si necessites una cosa per a viure, al final és una droga. Suposo que, de totes, deu ser la més bona.

—Fa un any dèieu que la gent no s’havia d’atabalar si algun dia no feia esport.
—Això forma part de la meva manera d’operar. Intento de ser flexible i per això m’he buscat una entrenadora que tingui uns valors de no fustigar-me, de no ser molt dura perquè ja ho sóc prou amb mi mateixa. Vinc d’un trastorn alimentari, un problema mental en què hi ha unes normes molt estrictes, que si fas alguna cosa ja és la fi del món. Cal connectar amb la part conscient i dir: “No siguis catastrofista, no et castiguis, no siguis dura.” A vegades, potser va bé no entrenar un dia. S’ha de mirar la part positiva de no haver sortit. Tots fem coses malament, la qüestió és com arreglar-ho. Has menjat malament? A gaudir-ho. Avui has descansat? Doncs demà correràs més.

—Quina era la vostra relació amb l’esport, abans?
—Vaig començar fent gimnàstica rítmica, de tres anys fins a catorze. Quan em va començar a canviar el cos per la regla, ho vaig deixar. Aquí va ser quan tot se’n va anar a la merda. Vaig deixar de fer esport perquè volia tenir més temps lliure i anar amb les amigues. No vaig acceptar els canvis que hi havia, i aquí va ser quan vaig començar a obsessionar-me amb la dieta. Quan tens un problema alimentari, et diuen que no és gaire bo fer esport, perquè si es menja poc… Vaig parar i no en feia gaire. Feia el que deu fer tothom a la societat, anar una vegada a la setmana al gimnàs o menys, a vegades una excursió a la muntanya. També tenia una parella molt sedentària. Quan ho deixes amb algú, fas tot el contrari al que feies amb ell. Vaig dir, s’ha acabat. He estat pressionada intentant satisfer algú, ara em satisfaré a mi.

—La gent us para pel carrer i us diu que fa esport gràcies a vós.
—És molt fort, em pensava que no era així, no creia que comencessin gràcies a mi. I ara fins i tot m’ho ha dit la Laura Escanes, que ja s’ha comprat les vambes. El millor és que incentivo que la gent corri, però és veritat que no ha d’agradar a tothom. Si no t’agrada córrer, busca un altre esport, però mou-te.

—A les xarxes, hi parleu una mica de tot. Com vau començar?
—Em volia enfocar sobretot en salut mental perquè el meu objectiu era ajudar la gent d’alguna manera, aportar coses positives al món. Però veig que ajudo d’unes altres maneres, entretenint o ensenyant alguna cosa del meu dia a dia. En tots els vídeos sempre hi ha una mica de salut mental.

—He vist que vau tenir dubtes de fer-ho en català.
—Escolto molts pòdcasts d’emprenedoria i un consell que et donen és que si vols petar-ho a les xarxes, has de ser tu mateix. I quina manera millor hi havia de ser jo mateixa que parlant el meu idioma i, sobretot, el meu dialecte? Tot i parlar-lo, em subtitulen en català central. Entenc que és una manera d’estandarditzar la llengua, però… També és un tema bastant estratègic. Vull triomfar, com ho puc fer? Sent jo mateixa. Si s’ha de defensar el dialecte, el defensaré. I el català, també. Amb el català, no estava tan conscienciada abans de tot això. Ha sigut posar-m’hi i veure els cops que rebem i dir: per què et molesta que parli la meva llengua? A un anglès li dius res?

—Per què no estàveu conscienciada?
—Vinc de les terres de l’Ebre i allí ningú parla castellà. Inclús fa vergonya parlar-lo. A Barcelona, vaig anar a la Pompeu Fabra, tampoc no el parlava ningú, a la feina, tampoc. Vivia en una bombolla, fins que em poso a les xarxes i veig que no, que no és així.

—Quines crítiques o insults heu rebut?
—Em deien que per què no ho subtitulava en castellà. Que podria fer-ho perquè arribés a més gent, però és un tema de coherència. El contingut és per a gent catalana, per què ho he de subtitular en castellà? Podria fer-ho i no es moriria ningú, però no em dóna la gana. I després amb el dialecte, que alguna vegada m’han dit que parlo quítxua.

—Us sentiu còmode amb l’etiqueta de creadora de continguts sobre esport?
—Em molesta. Sóc una creadora de tot el que em posis davant perquè sóc un tot terreny, no només esport. Avui penjaré un vídeo del dialecte, ahir en vaig fer un plorant perquè un noi m’havia fet mal, i si demà me’n vaig a la Lluna i també ho penjaré.

—Però hi ha nínxol.
—Sí. Parlant amb l’entrenadora hem vist que no hi ha ningú específicament en català fent contingut d’esport. Potser ho obro jo o les Coffee Runners. Però no vull aferrar-me a l’esport, imagina’t que em lesiono… Una cosa que he après de Sergio Turull és que ell, abans d’esportista, es defineix com a creador de contingut. Jo, igual.

—Ara fa un any que col·laboreu amb EVA.
—Sí, EVA va néixer amb mi. [Riu.] De fet, mons pares em volien dir Eva. Quan encara no s’havia creat, em va aparèixer un vídeo que deia si volia fer vídeos a TikTok per a la CCMA. Em vaig apuntar al càsting i em van agafar. EVA encara no s’havia creat, no tenia ni nom. Ens van dir que seria un nou canal per a joves de la corporació. Tu pots dir que m’he fet gran gràcies a EVA. Mira-ho com vulguis, però justament amb mi van entrar cinc persones més del meu mateix perfil. He crescut moltíssim igual que EVA, els altres potser no tant, però no crec que tot el meu èxit sigui per EVA. Ha anat bastant de bracet. M’ho sento molt meu, va néixer amb mi, alhora.

—El projecte ha rebut crítiques per manca de sensibilitat amb la llengua i pel fet de promoure influenciadors que fan vídeos en castellà. El cas més cridaner és el de Xef Marín. Què n’opineu?
—EVA fa les coses tan bé com pot i l’objectiu és arribar a la major part de la població possible. I entenc que facin les coses que fan. Quan es parla de diners, tothom diu que s’ha de fer així o així. Mirem més enllà. Quin és el nostre objectiu? Que Catalunya sigui la conqueridora de tot el món. Doncs comencem pels nostres veïns. I si no anem de bracet amb aquesta gent, com arribarem més lluny? No veig malament que hi hagi sinergies amb creadors de contingut en castellà que s’expressen en català a EVA.

—Però la canalla descobreix gent que ho fa absolutament tot en castellà.
—Entenc el teu punt de vista i també entenc que EVA aposti per creadors en castellà. De fet, com a creadora, m’hauria de molestar. Que dius, ostres, faig tot el contingut en català… Però penso: vull que el català arribi més gent, més enllà de mi, que la llengua visqui. Trobo que ens expandim. Els seguidors de l’Arnau [Marín] són castellanoparlants que veuran contingut en català i potser veuran la llengua amb més estima i no tindran tant rebuig cap a nosaltres. Però també pot passar el contrari. Qui no arrisca, no pisca.