Els Catarres: “Malauradament, cantar en català s’ha convertit en una reivindicació”

Després d’una aturada de dos anys i mig, els Catarres tornen als escenaris amb el cinquè disc, Diamants. Un treball marcat per la duresa de la pandèmia, però que no perd l’entusiasme ni l’optimisme que caracteritza el grup. Per ells, els diamants reals són les persones que ens acompanyen, en els moments bons i dolents, i que ens permeten de continuar, passi què passi. La ronda de presentació començarà el 22 d’abril al Sant Jordi Club, dins el Festival Cruïlla Primavera. Parlem del disc, dels concerts pendents i de tot aquest temps d’aturada amb els tres membres del grup: Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells.

—Fa dos anys i mig que vau voler-vos aturar. Per què vau prendre aquesta decisió?
—Èric Vergés [E. V.]: Ja ho havíem fet una vegada, això de parar un any. Ho fem una mica per oxigenar-nos mentalment. Més que pel físic o pel cansament, és per a renovar-se, agafar idees i fer unes altres coses. Sortir del grup i buscar experiències fora d’això, també ens ajuda a fer un canvi i a poder fer un disc diferent. Passa que aquesta vegada justament va començar la pandèmia i hem allargat la parada un any més del que volíem. El pla era parar un any i prou.

—Ara torneu als escenaris, però heu canviat, ara teniu fills. Sempre es diu que això canvia les prioritats. Costarà més de fer rondes i mantenir el ritme que portàveu abans?
—Jan Riera [J. R.]: No hauria de ser així perquè per és la nostra feina. Sempre ho diem: en certa manera nosaltres ens podem muntar més els horaris que si treballéssim en una fàbrica o en un restaurant. Quan fem una ronda, per molts concerts que tinguem cada setmana, acaben essent tres o quatre. I això vol dir que tenim més dies lliures que un treballador d’un altre sector. Tenim sort, en això, i d’entrada ser pares no hauria d’afectar el grup.

—Entre la pandèmia i ser pares, en algun moment vau pensar de no tornar?
—Roser Cruells [R. C.]: No, això no ho vam pensar mai.

—I tornar, però amb un format adaptat per la pandèmia?
—R. C.: Quan vam veure que els grups feien formats més reduïts, potser ens va passar pel cap en algun moment adoptar aquesta tècnica. Però, alhora, teníem ganes de fer un disc força potent, amb un estil de música que inclogués diversos instruments i molta producció. No ens passava pel cap fer un format reduït de la banda. Volíem tornar a sortir a l’escenari amb la mateixa formació, amb el mateix equip tècnic, i això requeria esperar-nos un temps perquè tot estigués una mica més tranquil i així, poder sortir amb totes les condicions i amortitzar tota la gira. 

—Publiqueu un disc deu anys després de l’èxit de Jennifer. Què en resta, d’aquells inicis?
—J. R.: L’essència, crec. L’essència hi continua essent. Però sí que és veritat que el següent disc, després de Jennifer, ja va trencar amb tot allò que se suposava que era l’essència. En el següent àlbum, Postals, vam passar de ser un trio a incorporar banda. Al següent, a incorporar més banda amb instruments com la bateria i finalment, a l’últim, ja hi vam introduir guitarres elèctriques, baixos elèctrics… Hem descobert que l’essència, el que queda i el més reconeixedor dels Catarres són les melodies i la veu de l’Èric amb la de la Roser. A partir d’aquí, jo crec que podries posar qualsevol estil de música a sota que funcionaria. I això, ens va molt bé per a fer cançons noves perquè pots canviar l’estètica de les cançons i la gent continua trobant-hi els Catarres. Així, com a banda no estem obligats a fer la mateixa música.

—N’esteu farts, que sempre us anomenem aquesta cançó?
—J. R.: Zero.
—E. V.: No, no n’estem cansats. Aquesta cançó ens va donar la possibilitat de ser aquí, de ser on som ara, d’haver fet cinc discs, d’haver fet tantes rondes… Sense aquesta cançó res d’això no hauria estat possible. No vol dir que sigui tot allò que som, però sí que li devem l’inici, l’oportunitat. Després, ha estat la feina, que ens ha mantingut.

—Aquesta explosió la va convertir en una cançó molt característica del grup. Això també té una part amarga?
—E. V.: L’única part amarga, entre cometes, que ha tingut “Jennifer” és que l’hem haguda de tocar moltes vegades. I quan fas qualsevol cosa milers de vegades, doncs al final perd una mica la màgia que tenia al principi. Però això ho vam solucionar la gira passada renovant el tema i fent-lo més ballable, més festiu, amb marxes electròniques, donant-hi un punt molt diferent… i vam recuperar la il·lusió de tocar-la. No hi veig res realment negatiu. És una cançó que ens estimem molt i que la continuarem tocant.

—Hi ha nervis per a saber com rebrà el nou disc el públic? Què us han dit aquestes primeres hores?
—E. V.: Sempre hi ha una mica de nervis, no?
—R. C.: Sí, els nervis hi són, però també ens escriu molta gent dient que els agrada molt. Quan acabes de fer un disc sempre penses “aquesta cançó és la que agradarà més” i realment, entre les més escoltades, en surten algunes altres que nosaltres no pensàvem. Això ens sorprèn i ens fa replantejar coses, del directe, per exemple.

—El disc es diu Diamants. Per què heu triat aquest concepte?
—E. V.: És obvi que hi ha una cançó que es diu “Diamants”, però no va tant per aquí. La justificació és una altra. El diamant és un element natural, que surt de la Terra, gràcies a molta pressió i a processos de milers d’anys… Doncs nosaltres l’utilitzem com a metàfora de les relacions humanes, que realment són un autèntic luxe que tenim les persones. Les relacions que duren, que ens acompanyen en els bons temps i en els mals temps i que al final ens fan sortir més forts d’aquestes situacions. Per nosaltres això són els diamants i n’hem de tenir cura, els hem de preservar i valorar. L’esperit del disc es basa en el fet d’acceptar que a la vida hi ha moments dolents, moments durs, i ara col·lectivament n’hem passat un de molt dur i tot fa pensar que en viurem un altre, però que, més enllà de tot això, tenim aquestes relacions que donen sentit a tot plegat. 

—De fet, la primera cançó del disc, “Honestament”, parla de la superació i de valorar les coses bones…
—E. V.: És la declaració de principis del disc. La primera cançó ja et diu quin és el tema del disc “Avui estàs trist? Doncs no passa res, tranquil, que demà estaràs millor. Mira el teu voltant i trobaràs les coses bones que et fan viure.”

—Hi ha cançons que no tenen res a veure amb el que havíem sentit sempre dels Catarres. Cançons amb un cor infantil o amb la tècnica de l’autotune. Ho teníeu previst o ha sortit així?
—E. V.: No ho havíem previst. L’única premissa que ens vam posar quan vam començar a fer aquest disc és que totes les cançons havien de sonar i havien de tenir un caràcter diferent les unes de les altres, que tinguessin el seu univers. Ens agrada que hi hagi varietat i que es noti. En el cas del cor infantil, érem a l’estudi fent la cançó i se’ns va acudir. Primer ho vam gravar amb les nostres veus fent falset i quan vam veure que quedava bé, ho vam voler fer amb de veritat. Aleshores, l’escola de música d’Artés ens va fer el favor de portar el cor infantil. I l’autotune és una eina més. No volem fer-lo servir a tot arreu perquè tampoc va amb el nostre estil, però jugar una mica amb ell, per què no? Els Catarres ens podem permetre fer aquestes coses també. En aquest disc hi ha més ritmes urbans, hi ha molta cosa diferent que no havíem provat mai. Si ens agrada i creiem que pot encaixar amb el nostre estil, nosaltres no ens posem barreres.

—Aquest canvi és un reflex dels Catarres a partir d’ara?
—E. V.: La gràcia és deixar que flueixi, fer el que ens vingui de gust. Segurament farem més coses modernes perquè estem connectats al món on vivim, però potser el següent disc serà mig acústic, mig electrònic.
—R. C.: Vés a saber!
—J. R.: No ho sabem. No hi hem pensat. Jo no tancaria la porta a res amb els Catarres. Però a mi, que no m’agrada gens gravar discs, no vull sentir a parlar de compondre fins d’aquí a un temps.

—Ah, no?
—J. R.: A mi m’agrada fer concerts. Tancar-te a l’estudi és anar creant expectatives del concert i jo vull tocar-ho en directe.

—Sempre heu fet les portades dels discs personalitzades. Quina és la història d’aquesta? No és molt complicat personalitzar a mà tots els discs?
—R. C.: Aquesta, concretament, és un rasca-rasca, i a cada portada hi hem dibuixat un diamant a mà. A sota s’hi amaga una frase i qui vulgui acabar de rascar, la pot descobrir. Fer-les personalitzades és també una manera d’agrair a la gent que vulgui col·laborar amb el projecte. Al final, la nostra música és disponible a totes les plataformes digitals i també es  pot aconseguir de franc a la nostra pàgina web. Llavors, sentim que al final qui compra el nostre disc és que vol contribuir i nosaltres li ho volem retornar amb una peça única. Hem fet moltes, moltes portades. N’hem fet deu mil.

—Quina feinada!
—R. C.: Déu n’hi do!
—J. R.: Entre tots tres, doncs unes tres mil i escaig portades cada un.
—E. V.: Al final et surten els diamants…

—Com xurros!
—R. C.: Sí!

—La ronda comença el 22 d’abril al Sant Jordi Club. Ens en podeu avançar res?
—J. R.: Serà un concert molt especial. Sembla un tòpic, però normalment amb els Catarres els concerts de començament i de final de gira són els que produïm nosaltres. Llavors, no estem lligats a l’horari d’un festival o d’una festa major i, per tant, podem treballar molt més el repertori, estendre’l… Farem un recull de totes les cançons d’aquests deu anys, comptarem amb una escenografia especial, col·laboracions, sorpreses… Serà molt ben parit!
—R. C.: I encara queden entrades!

—Hi ha ganes de tornar als escenaris?
—J. R.: I tant!
—E. V.: Moltes, moltes!
—R. C.: Moltíssimes!

—De fet, als escenaris ja hi havíeu tornat. Us vam veure al concert de Lluís Llach. Com va ser l’experiència?
—E. V.: Un minutet només. A sobre l’escenari tota l’estona, però cantant un minutet. Va ser un privilegi. Que ens truqués en Lluís i ens demanés si hi podíem anar, per nosaltres va ser un somni.
—J. R.: Primer no ens va dir ni que fos un concert. Ens va dir: “Vull fer una cosa… al Sant Jordi…” i nosaltres: “Sí, sí.”
—E. V.: I, és clar, encara que ho havíem assajat molt, en el moment de sortir, cantar i veure tot el Sant Jordi a les fosques amb la llum del mòbil, va ser molt emotiu. Costava una mica de cantar i tot. Un privilegi. I més amb un artista tan mític, que feia tant de temps que no cantava… Ens va donar una lliçó a tots d’actuar en directe. 

—Llach va explicar que havíeu estat vosaltres que li havíeu demanat de cantar “Abril 74”, una cançó de lluita. La música ha de servir per a reivindicar i lluitar?
—J. R.: La música ha de poder servir per a tot.
—E. V.: La música ha de servir per a allò que l’artista vulgui que serveixi. En aquest cas, la gent dóna significat a les coses i hi projecta un sentiment a sobre. No estàs obligat a fer música reivindicativa, però n’has de poder fer.

—En el vostre últim disc no hi ha cançons de lluita, especialment. És per un desencantament amb la política?
—J. R.: No. Nosaltres no hem estat mai un grup polític. Sí que tenim cançons concretes que defensen la llengua de manera fefaent, com ara “Seguirem lluitant” o “El setge” i en el directe ja hi seran. Però insistir sempre en una temàtica que ja has tocat ens fa una mica de cosa, artísticament.
—E. V.: Jo penso que aquestes coses han de sortir. Han de sortir soles. A vegades surten i a vegades no. Nosaltres sempre hem parlat més a partir de la perspectiva humana, del sentiment… Nosaltres fem servir el català i no ho fem amb la voluntat de reivindicar la llengua. Parlem en català i, llavors, cantem en català. És la cosa normal, allò que hauria de ser. Que això es converteixi en una reivindicació? Malauradament, cantar en català s’ha convertit en una reivindicació perquè estem constantment assetjats per la cultura castellana, per la cultura anglesa, l’americana… Però nosaltres no cantem en català com una reivindicació, ho fem perquè és la nostra llengua. 

—També vau cantar “Invencibles”. Llach va confessar que li tenia una certa mania de tant sentir-la en els mítings de Junts pel Sí. Com us sentiu que un partit utilitzi la vostra música? Deu ser estrany no?
—J. R.: La va triar ell, eh!
—E. V.: Això que consti!
—J. R.: Junts pel Sí no era un partit polític. Realment, “Invencibles” ens l’han demanada diversos partits polítics i no l’hem cedida mai. Però passa que Junts pel Sí era una suma d’Esquerra i Convergència i quan vam dir que sí, pensàvem que la CUP també s’afegiria al pacte a última hora. Ens agradava que hi hagués aquesta coalició independentista i que agafessin aquesta cançó. Però no la cediríem a un partit polític concret, pel simple fet que tots tres tenim idees políticament diferents. Els Catarres no ens hem volgut decantar mai per un partit polític concret.