Mireia Plana: “Hem vist opinions més favorables a l’oficialitat del català que no ens esperàvem”

La Plataforma per la Llengua s’ha esllomat de valent, aquestes darreres setmanes, per aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea. Han fet un fort desplegament de mitjans, amb una campanya internacional que ha compromès cares com l’entrenador de futbol Pep Guardiola, l’atleta Kilian Jornet i l’actor Sergi López. En aquesta entrevista, la vice-presidenta de l’entitat, Mireia Plana, explica que són optimistes. No dóna per feta l’oficialitat, però creu que hi ha una oportunitat de debò. Dimarts, els vint-i-set estats membres van demanar d’ajornar la decisió fins a final d’octubre. Plana reivindica la tasca que ha fet la Plataforma, explica amb quines hipòtesis treballen i demana al govern català i al govern espanyol que s’afanyin a fer la feina diplomàtica que resta pendent.

—Esteu contents amb la reacció dels estats membre a la proposta d’oficialitat del català?
—Moderadament contents. Ens hauria agradat que fos un sí. Era el nostre objectiu. Però almenys no ha estat un no. Era un escenari previst, que els estats demanessin més temps i més informació. Estem tranquils que no hi hagi cap vet. Continuarem treballant, perquè això no s’ha acabat.

—Teniu cap càlcul sobre quant de temps pot trigar, tot plegat?
—La pròxima sessió és a final d’octubre. Volem pressionar perquè ja s’hi voti definitivament que sí. No volem que això s’ajorni sine die. Ja hem encetat el tema i ara només el podem tancar d’una manera: que el català sigui oficial.

—Teniu l’esperança que ho serà?
—Pensem que sí, que hi ha possibilitats. Hem vist opinions més favorables que no ens podíem esperar en un principi. Ara veiem que és perfectament factible. Els avantatges que comporta l’oficialitat per a la llengua catalana són tan grans que no podem afluixar.

—El govern de la Generalitat també va criticar que el govern espanyol no havia fet prou feina. “Han fallat a deu milions de ciutadans europeus”, va dir la portaveu Plaja. Esteu d’acord amb aquest sentiment de decepció?
—Potser el govern espanyol no ha fet la feina prèvia, que era parlar amb els estats, però és que el govern català tampoc no l’ha feta. Nosaltres sí que hem fet una gran part d’aquesta feina: parlar amb els estats, redactar argumentaris, organitzar una campanya. Això ho podrien haver fet tots dos governs i no ho han fet amb prou intensitat. Decebuts? No. Ho podíem esperar, del govern espanyol. Però el català també té la seva responsabilitat. Ara sembla que s’han activat i que estan disposats a fer la feina que toca.

—Què es podria haver fet diferent, per part dels governs?
—Informar molt millor els estats. Sobre l’ús social del català, la seva vitalitat, i fins i tot arguments de tipus jurídic com els que hem donat la Plataforma per la Llengua… Tot això ho podria haver fet el govern català.

—Us heu sentit sols?
—Hem tingut tanta feina que no ens hem aturat a mirar si estàvem sols o acompanyats. Aquests dos últims mesos ens hem dedicat en cos i ànima a aquest tema perquè hi veiem possibilitats reals. Hem fet la feina que crèiem que s’havia de fer. Com que ningú no ho feia, ho hem fet nosaltres.

—Quina feina heu fet, exactament?
—Ens hem adreçat a tots els cònsols dels estats membres de la Unió i els hem exposat els arguments. Els hem dit que necessitem l’oficialitat per a l’etiquetatge dels productes, perquè els estudiants d’Erasmus puguin aprendre català abans de venir, perquè els currículums Europass siguin en català, pel prestigi de la llengua. Europa sempre es vanta de ser un continent plurilingüe, però el català té deu milions de parlants, molts més que no tenen altres llengües que ja són oficials. Que el català no tingui aquest estatus és una irregularitat que s’ha de corregir. Tot això és el que hem anat explicant. Ens hem mogut a Brussel·les, hem parlat amb eurodiputats, amb la delegació espanyola a Brussel·les. L’oficialitat no serà un miracle, però unes quantes mancances del català seran més fàcils de superar.

—Us heu trobat cap mena de reticències, tot fent contactes?
—En general, no. No hem trobat cap país que hi estigués en contra. Sí que ens hem trobat dubtes com ara: “Qui assumirà el cost de les traduccions?”, “quin estatus jurídic pot tenir el català si no és oficial a tot l’estat?” I nosaltres hem anat donant arguments per a resoldre aquests dubtes. Pel que fa al pressupost, és difícil de quantificar, però la despesa de traduccions no arriba a l’1%; que s’hi afegeixi el català és la xocolata del lloro. I hem de tenir en compte que un de cada cinc intèrprets que treballa ara a la Unió Europea ja parla català, i ja està format en el llenguatge intern. En alguns casos sí que hem vençut reticències.

—Enteneu que hi pugui haver estats amb reticències de caràcter més polític, ideològic?
—És possible que una part de les reticències siguin de caràcter polític, però no ho poden dir obertament. Finlàndia no pot dir que està en contra del sami, per exemple. Per això posen l’argument de tipus jurídic, per intentar de veure si del punt de vista jurídic hi ha cap diferència entre el català i el sami que els pugui refermar en la idea que allò que és bo per al català no cal que ho sigui per al sami; si més no, de moment. Treballem amb tota mena d’arguments perquè n’hi ha que tenen més pes en un país i d’altres en un altre. La diplomàcia és molt complexa. En molts casos, però, les excuses polítiques es poden vèncer amb arguments jurídics i d’ús social de la llengua, per exemple.

—Creieu que ara és un bon moment per a exigir l’oficialitat del català a tot l’estat espanyol, o cal anar batalla a batalla?
—De moment, busquem l’oficialitat del català a Europa perquè, en el dia a dia dels ciutadans, això és el que té més influència. Que el català sigui oficial a tot l’estat espanyol no sabem quin benefici pot comportar. Ara mateix no ens ho hem plantejat, estem centrats a treballar que sigui oficial a Europa, perquè sí que tenim clar que comporta beneficis a la ciutadania.

—Per què creieu que el govern espanyol s’hi presta ara d’una manera diferent, després de dècades de reivindicacions?
—Suposem que és una qüestió purament política. En qualsevol cas, hem d’aprofitar aquest canvi i treballar a fons per aconseguir l’objectiu.

—Sembla que estan disposats a prioritzar l’oficialitat del català, per començar, per davant de l’èuscar i del gallec. Què en penseu?
—Si així aconseguim l’oficialitat del català, endavant. El cas del català és únic a Europa. Per pes demogràfic i social. El gallec i el basc hauran de venir després, però si se n’ha de prioritzar una, ha de ser el català.

—En el cas de l’irlandès, la normalització a les institucions europees es va endarrerir disset anys. Ens pot passar igual?
—No treballem amb aquesta hipòtesi. No partim del mateix punt. El català ja té uns intèrprets formats. Té un corpus lèxic i legislatiu important. La Delegació davant la Unió Europea n’ha traduït la legislació al català. No hi ha cap impediment tècnic perquè l’oficialitat del català a Europa no entri en vigor l’endemà mateix de la seva aprovació.

—També s’han fet servir el català, l’èuscar, el gallec i l’occità per primera vegada al congrés espanyol. Això com ho valoreu?
—Allà on s’incorpori l’ús del català, ens sembla fantàstic. Ara, no té una repercussió directa a la vida dels ciutadans.

—És una cosa més simbòlica?
—És purament simbòlic. Està molt bé, però és purament simbòlic. En canvi, l’oficialitat a Europa va més enllà de poder-lo parlar al Parlament Europeu. Afecta la legislació, la protecció de la llengua, afecta un munt de coses.

—Us preocupa que tot això tingui una torna? Mentre es parla català al congrés espanyol, d’ací a ben poc hi pot haver una altra sentència contra la immersió lingüística.
—Tenim el panorama sociolingüístic que tenim. Lluitar per l’oficialitat a Europa no vol dir que abandonem la lluita en altres àmbits. La Plataforma per la Llengua sempre hem estat treballant per l’escola. La nostra trajectòria és de treballar per reforçar el català en tots els àmbits i en tots els territoris de parla catalana. No ens n’oblidem. Continua essent imprescindible de vetllar pel català a l’escola i a la salut. Últimament, trobem casos intolerables de persones que han estat vexades per haver-se adreçat en català a personal sanitari.

—No ho deia tant per la vostra tasca com per si us preocupa que l’optimisme causat per una cosa amagui la situació en altres àmbits.
—Penso que no. Si aconseguim l’oficialitat del català a Europa serà una gran victòria, però en serà una, encara resten molts fronts per a treballar. Haurem de vetllar perquè s’apliqui, importantíssim, i continuar treballant en altres fronts. Tenim poques victòries i, quan en tindrem una, la celebrarem moltíssim, però això no amaga la resta de problemes.

—D’aquests altres cavalls de batalla, quins us preocupen més, ara com ara?
—L’escola, principalment. És el lloc on molta mainada té el primer contacte amb la llengua. Sobretot aquests darrers anys, que hi ha hagut aquesta arribada massiva de nouvinguts de molts països diferents. Però també ens preocupa la presència del català al món audiovisual, sense el qual la feina de l’escola queda molt diluïda. I és molt important poder parlar català a la salut i, com va dir Carme Junyent, morir-se en català. En aquest àmbit hi ha hagut una davallada per l’arribada massiva de sanitaris de fora dels territoris catalans. Moltes coses ens preocupen. L’ús a la justícia, la falta d’oferta en el cinema.

—Quin efecte poden tenir al conjunt del país, dels territoris de parla catalana, tant l’oficialitat a Europa com la normalització de l’ús al congrés espanyol?
—Pot ajudar a reforçar una mica l’ús del català a Catalunya del Nord, per exemple. Però hem d’anar pas a pas. A Catalunya del Nord tenim una feinada a l’escola i amb l’ús de la llengua al carrer. Nosaltres hi fem moltes coses: hi hem fet iniciatives en el món de l’esport, amb un conveni amb els Dracs, i amb la instal·lació d’un repetidor de TV3 al Conflent, i unes tardes de trobades amb joves.

—I al País Valencià, les Illes i la Franja?
—La situació política ha canviat en negatiu envers la llengua catalana. Els governs que hi ha ara no són tebis, són bel·ligerants. Cal un altre tipus de llengua. Però l’oficialitat donarà un prestigi, i serà més difícil anar-hi en contra. S’hi anirà igualment. No som pessimistes, però no som ingenus. Ara bé: afavorir l’estatus de la llengua tindrà un efecte a tot arreu dels territoris de parla catalana.

—Hi ha hagut cap mena d’interlocució amb els governs valencià i balear?
—Sí, sempre en tenim. Ara és més difícil, però no vol dir que no hi sigui. Nosaltres hi continuem treballant.

—Teniu cap posició sobre la doble denominació “català-valencià” que s’ha de fer servir al congrés?
—No té més importància, que la llengua tingui dos noms. Al País Valencià, tradicionalment se l’ha anomenada valencià. També a l’Alguer parlem d’alguerès i no passa res. La qüestió és que quedi clar que la llengua té dues denominacions diferents, però és la mateixa. De fet, ara quedarà reflectit això. Que són dues denominacions, però una sola llengua.