Carme Rosell: “El porc senglar ens ha perdut la por”

Fa anys que s’arrosseguen els problemes derivats de la sobrepoblació dels senglars. Els pobles rurals ja hi estaven acostumats, però a les grans ciutats com Barcelona cada vegada és més habitual de veure-n’hi, passejant pels carrers i remenant les deixalles. En quin punt ens trobem i com podem plantar-hi cara? Què hi ha de fer l’administració pública? I la població, quina responsabilitat hi té? De tot això, en parlem amb la biòloga i experta en prevenció de conflicte amb fauna Carme Rosell, directora i sòcia fundadora de la consultoria ambiental Minuartia.

És la presidenta del tretzè simposi internacional sobre senglars i més suids, que comença avui a Seva (Osona) i durarà fins divendres. És impulsat per la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i reuneix experts de vint-i-cinc països. Al congrés, s’hi parlarà de com combatre el creixement de les poblacions de senglar i com mitigar-ne l’impacte social.

—A les entrades dels hospitals, als centres de les ciutats, removent les deixalles o trinxant horts i jardins. Sembla que els senglars ja formin part habitual del nostre entorn. 
—El senglar cada dia és més present als nostres pobles i ciutats. És un animal extremadament intel·ligent i aquests darrers anys ens ha perdut la por. Ha descobert que som una font d’aliments i que quan entra a les ciutats hi pot trobar menjar, a les deixalles, a les menjadores de gats… Fins i tot hi ha gent que directament els dóna menjar. I això els atreu cada vegada més.

—La població no para d’augmentar. Què passa, exactament?
—En vint anys les poblacions de senglar s’han duplicat, amb una estimació d’uns 100.000 a uns 200.000. Abans el senglar pràcticament era extingit a casa nostra, però ara la tendència és a l’alça, a Catalunya i a molts altres països europeus, que tenen els mateixos problemes derivats de la sobrepoblació. És important tenir en compte això, perquè a vegades tendim a aplicar la solució en un àmbit molt local, però és un fenomen global. Té diverses causes, sobretot condicionades per les capacitats de l’espècie. S’aprofita de l’extensió dels boscos, cria molt, és molt adaptable, pot viure en tota mena d’hàbitats i pot menjar aliments molt diversos. A més, és una espècie molt intel·ligent i sap aprofitar molt bé els recursos i els llocs humanitzats. L’encreuament amb els porcs vietnamites, els domèstics, que són de la mateixa espècie, també n’és una causa. Els abandonen als boscos, s’encreuen amb els senglars i n’augmenta la fertilitat. Vam extingir el seu predador, el llop, que era el que els mantenia a ratlla.

—Sou experta en prevenció de conflictes amb fauna. S’actua correctament?
—La gestió del senglar és molt complexa. No és fàcil, i qui ho digui l’infravalora. El problema té moltes causes i, per tant, hem d’actuar en moltes direccions. Cal procurar que no tinguin tant menjar, que així no criaran tant. I hem de fer la feina dels llops: capturar-los. Podríem fer-hi més? Segur que sí. La Generalitat ha anunciat un pla de xoc amb tot de mesures. Veurem si es poden aplicar i donen un bon resultat. Hem de subratllar la necessitat de consens, de cooperació, perquè necessitem anar tots a l’una, tant els gestors de fauna, els pagesos, els caçadors, els tècnics municipals com els ciutadans. Els comportaments a vegades són part del problema, sobretot si la gent els dóna menjar.

—Hi ha manca d’unitat?
—Hi ha dues maneres de veure el senglar: la del medi rural i la urbana. La primera el concep com una gran amenaça. El qualifiquen de pesta, perquè causa grans danys. A les ciutats a vegades els miren com una curiositat, o gairebé com un animal de companyia. Ha perdut la condició de salvatge. Hi ha visions diferents, però l’espècie és la mateixa, tot i que es comporta diferent segons on sigui. I els col·lectius que actuen també.

—En l’àmbit rural és una realitat històrica. A les grans ciutats, els veïns de les zones altes també estan tips de veure’n. Ara, amb el confinament de la covid van arribar fins al centre dels nuclis urbans. Què es pot fer per evitar que irrompin a les ciutats?
—Es pot actuar de maneres diverses, però una de les principals és tallar l’accés a qualsevol mena d’aliments. Per exemple, que no puguin accedir al pinso, que els contenidors de deixalles siguin més resistents, per evitar que els tombin i els obrin. Els jardins, potser no els hem de regar tant perquè així no els atraurem tant. L’actuació més important és aconseguir la implicació de la ciutadania. La gent no els pot donar menjar i no pot deixar les escombraries a fora. Molts ho fan a fi de bé, però amb això converteixen l’animal en un problema. En lloc d’anar a buscar el menjar al bosc, es dedica a pidolar. En les interaccions, hi ha gent que acaba ferida. A més, hi ha riscos sanitaris, com ara els accidents en carreteres, que a Catalunya en tenim 4.000 cada any a causa del senglar.

—I què se n’ha de fer, del porta a porta? És un problema?
—Sí, s’ha d’adaptar. Les bosses es poden penjar, o posar-les en llocs que no siguin accessibles als senglars

—La caça és el mètode principal per a controlar les poblacions de porcs senglars. Funciona?
—És la principal causa de mortalitat de l’espècie. També es controla mitjançant tècniques de captura i els ajuntaments n’apliquen més. Però veiem que, malgrat totes les captures, no s’aconsegueix frenar el creixement de les poblacions ni capgirar la tendència.

—Associacions i partits animalistes fa temps que denuncien que no és un model ètic de gestió. Quina és l’alternativa?
—S’estudien mètodes per a controlar la fertilitat. Ara mateix no té efectes permanents. S’ha de capturar l’animal, injectar-li la substància i tornar-hi al cap d’uns quants anys. És en estudi, hi ha vacunes que inhibeixen la reproducció. Un dels altres mètodes a tenir en compte és evitar que s’alimentin dels camps de conreu. No servirà tan sols per a protegir els camps, sinó que també evitarem que es reprodueixin. Això mateix passa amb les deixalles. Com menys mengen, menys s’engreixen i menys crien.

—Els caçadors fan vaga. Es queixen del Departament d’Acció Climàtica, que els obliga a comunicar on es faran les batudes i a estar localitzables mitjançant una aplicació mòbil. Diuen que el sistema no és factible perquè poden canviar d’emplaçament segons l’activitat animal i que a vegades no hi ha cobertura. Com ho veieu?
—Confio i estic segura que els caçadors i el govern s’asseuran a parlar i trobaran vies de consens, com no pot ser de cap més manera.

—Actua correctament l’administració pública?
—S’ha reaccionat amb lentitud. Hem vist créixer el problema i no hi hem donat importància. Fa anys que avisem. Ara confio que amb el pla de xoc s’actuï amb celeritat, però sobretot s’han de dissenyar estratègies d’actuació basades en el coneixement científic.

—Us heu sentit poc escoltats? 
—No, però no s’acaben de tenir prou en compte les experiències prèvies. A vegades cal actuar de pressa, i això està renyit amb els ritmes.

—Catalunya no té una llei pròpia de caça, sinó que depèn de la de l’estat espanyol. És necessària?
—Seria molt interessant. Els temps han canviat molt amb la gestió de la fauna salvatge. Cal una nova llei, actualitzada i adaptada als temps que vivim.

—Sou la presidenta del simposi internacional sobre el porc senglar i més suids, que comença avui a Seva (Osona) i durarà fins divendres. De què parlareu i de què servirà, exactament?
—Servirà perquè es reuneixin els màxims experts que treballen amb els senglars arreu del món. Explicaran els resultats de les últimes investigacions i experiències, tant de recerca com de pràctiques de gestió. Parlarem sobre tecnologies innovadores de seguiment, noves tècniques de cens, ús de drons, intel·ligència artificial, tecnologies innovadores. Un dels temes més destacats és el paper del senglar en la transmissió de la pesta porcina africana, una malaltia que afecta tant porcs domèstics com senglars. Ens hem preparat molt perquè no entri, però afecta diversos països del nord d’Europa. A més, hi ha exposicions d’empreses que treballen amb la intel·ligència artificial, programaris diversos i mostres de productes.

—Hi participaran més de 200 persones procedents de vint-i-cinc països, principalment europeus. Quina transcendència tindrà?
—Les reunions serveixen per a estimular la cooperació entre diversos països i per a no repetir recerques. Sempre ens surten projectes de cooperació, és molt important estimular-la. No pot ser que cada país comenci de zero. Fa més de vint-i-cinc anys que treballem junts en tot això. La cosa més important és l’intercanvi de coneixement, aplicat també en la gestió.

—És previst que en sorgeixi cap pla d’actuació conjunt?
—L’objectiu no és que en surti cap estratègia d’acció. El problema és global i les estratègies d’actuació han de ser locals. És molt diferent com es gestiona als Estats Units, al nord d’Europa i a Catalunya. Anem preparant una declaració conjunta, però és complicat de consensuar-la amb tants països.