Carme Forcadell: ‘La justícia no és igual per a tots, ara s’ha tornat a evidenciar’

Parlem amb en Bernat, el marit de Carme Forcadell, amb el cor encongit per tot el que significa que la presidenta del Parlament de Catalunya hagi de passar el confinament a la presó. Fa poques hores que s’ha sabut aquesta notícia sense sentit i contrària a les recomanacions de l’ONU i al mínim sentit comú. Fa dies que tenim una entrevista aturada amb ella esperant de poder-la ampliar. Però no és possible. Totes les comunicacions han estat anul·lades. Només ella i els altres presos poden relacionar-se amb la família vuit minuts al dia. En Bernat accepta amablement de fer de missatger i li explica que publicarem l’entrevista aquest cap de setmana. En aquest temps escàs ens transmet com n’és, d’injusta, la situació per als presos polítics i també per a tots els presos afectats pel 100.2 dels Lledoners, del Mas d’Enric i del Puig de les Basses. ‘La justícia no és igual per a tots, per culpa nostra no ha sortit ningú afectat pel 100.2 de les presons on som nosaltres. Ni dels Lledoners, ni del Mas Enric, ni del Puig de les Basses no n’ha sortit ningú. En canvi, d’altres presons n’ha sortit gent amb més temps de condemna’, ens explica en Bernat que li ha dit la Carme, preocupada per aquesta situació tan absurda que acaba penalitzant també les seves companyes. També explica que el confinament fa que hi hagi més tensió a la presó.

Amb Carme Forcadell havíem decidit que dedicaríem l’entrevista a parlar de la presó, com la veia abans d’entrar-hi, com la veu ara, del seu dia a dia allà dins i de la seva lluita perquè les coses canviïn. Publicar-la ara, quan la presó és més cruel que mai per a ella i per a les seves companyes, pren encara més sentit. La seva sinceritat a l’hora de parlar-ne fa la seva reflexió més aguda i punxant. No s’hi val pensar que la presó no ens ateny.

—Per què el feminisme s’ha convertit en la vostra principal lluita dins la presó?
—A fora ja lluitava pel feminisme i a la presó he continuat aquesta lluita. A més, a la presó, on les dones són molt minoritàries, un 7% de tota la població reclusa, convé molt. Lluitar pel feminisme és lluitar per la justícia i per la igualtat de drets. El Mas d’Enric és una presó pensada i feta per homes i per a homes, on hi ha un mòdul de dones, per això calia introduir-hi la mirada, la veu i l’opinió de les dones.

—Dolors Bassa diu que les primeres setmanes al Puig de les Basses volia tornar a Alcalá-Meco. Tanta diferència hi ha?
—A Alcalá-Meco érem en un mòdul que en diuen de respecte, vol dir que és un mòdul molt més flexible i on teníem més llibertat de moviments. Les internes estaven condemnades per delictes menors, en alguns casos era el seu primer delicte, també n’hi havia algunes per delictes econòmics i d’altres ja sortien de permís. El nostre mòdul era més suau, per dir-ho d’alguna manera.

—A Alcalá-Meco hi havia més de set-centes dones, aquí unes trenta. Això fa que hàgiu de conviure dones molt diferents?
—A Alcalá-Meco hi havia una presó d’homes i una de dones, a Catalunya l’única presó de dones és Wad-Ras, les altres són només d’homes o mixtes, precisament per la poca població reclusa femenina. Per tant, a gairebé totes les presons han de conviure homes i dones. Al Mas d’Enric hi ha set-cents homes i es poden separar per mòduls, però només hi ha quaranta dones i separar-les és complicat. Per això convivim dones, condemnades o preventives, que tenim tota mena de delictes, de sang, contra la salut pública, violents, etc. Hi ha molt poques dones condemnades per delictes econòmics, perquè la presó reflecteix la societat i a la societat qui mouen els diners són els homes.

—Wad-Ras és una presó molt antiga, pel que fa a l’estructura. Caldria una presó de dones moderna?
—Sí, efectivament, cal una presó de dones. Com sempre, és una qüestió de pressupost. Sembla que hi ha previst de fer-ne una a l’àrea metropolitana.

—Amb Dolors Bassa volíeu anar a la presó de Wad-Ras…
— Sí, per estar juntes i perquè era més fàcil per a les nostres mares desplaçar-se a Barcelona que no pas a un extrem o a l’altre del país, si estàvem juntes, al Puig de les Basses o al Mas d’Enric. Però ho vam descartar perquè les instal·lacions de Wad-Ras són molt velles i vam decidir que no eren les adients per a nosaltres.

—Diuen que és una de les presons més adaptades i modernes del país…
—Una presó sempre és una presó, una institució tancada, pensada per aïllar les persones, on és molt difícil accedir si ets una persona aliena al centre penitenciari. És una presó moderna i les instal·lacions estan bé, però com deia, faltava la mirada, la veu i l’opinió de les dones. Però els canvis cal fer-los en el funcionament, cal canviar el sistema penitenciari, no les instal·lacions.

—Recordo que vau explicar la vostra sorpresa quan vau descobrir que a les presons catalanes no hi havia assecadors de mà…
—Crec recordar que ens van dir que a Wad-Ras sí que n’hi havia perquè era una presó per a dones. On no n’hi havia era al Mas d’Enric, perquè era una presó d’homes amb poques dones, faltava que algú els ho fes veure.

—Què us va sorprendre més quan vau entrar al Mas d’Enric?
—La cosa que realment em va sorprendre quan vaig entra a la presó va ser el desconeixement que tenia i que tenim, personalment i col·lectivament, de les presons. No té res a veure, què passa a la presó i què s’hi viu, amb el que nosaltres ens pensem. A diferència del sistema sanitari o del sistema educatiu, el sistema penitenciari és un sistema tancat, dissenyat perquè no sapiguem què hi passa, on tanquem, allunyem, aïllem les persones i ens n’oblidem. També hi ajuda el fet que les persones que tenen familiars o amics a les presons no en parlen, perquè se n’avergonyeixen, és un estigma i ho amaguen. Per això penso que si l’estada a la presó dels presos polítics i les preses polítiques serveix perquè es coneguin més i millorin, em sentiré útil i el nostre empresonament no haurà estat en va.

—Ara ja fa molt de temps que lluiteu per arreglar aquestes diferències entre les dones i els homes a les presons. Què ha canviat?
—Us en puc donar exemples. No hi havia dones treballant a la cuina de la presó o a la cafeteria dels funcionaris, que són dels llocs on es cobra més. Vam lluitar perquè hi poguessin entrar dones, no només perquè cal contractar la persona més preparada, sigui dona o home, sinó perquè és important per a les dones i per als homes que hauran de reincorporar-se a una societat on treballen plegats homes i dones. Ens van dir que hi havia molts més homes i que si posàvem dones seria fer discriminació en favor de les dones. Efectivament, cal fer discriminació en favor de les dones, perquè la introducció de dones en entorn d’homes és favorable per a homes i dones si volem preparar-los per reincorporar-se a un món on hauran de treballar plegats.

—La discriminació arribava fins i tot als tallers.
—Ara al Mas d’Enric, als tallers de feina, hi ha dones encarregades i verificadores, que són de les feines que es paguen més bé. I els tallers d’activitats de lleure són mixtos. I hem aconseguit més hores d’esport i de piscina.

—Us heu demanat mai què hauríeu pogut fer des del vostre anterior càrrec per la resta de preses?
—No m’ho he demanat gaire, perquè crec que més que canviar la legislació, que és el que haurien pogut fer els grups parlamentaris, cal canviar l’aplicació d’aquesta legislació i del reglament penitenciari. Cal canviar la filosofia, demanar-nos quin és l’objectiu de les presons. Com reinserim o reincorporem aquestes persones a la societat? Què hem de canviar perquè els presos que en surten no hi tornin a entrar? Considero que calen presons més obertes i flexibles en règim de semillibertat i més acompanyament quan surten.

—Us heu informat sobre altres sistemes penitenciaris d’èxit?
—Sé que als països nòrdics –Dinamarca, Noruega i també els Països Baixos– hi ha algunes experiències reeixides. Les presons són més flexibles, més personalitzades, algunes són en règim de semillibertat, de dia fan activitats fora i van a dormir a la presó, fins i tot hi ha algunes experiències d’autogestió. L’èxit de reinserció és molt millor que el nostre, perquè el fet que els presos ja assumeixin la responsabilitat de la seva reinserció des del moment que entren al sistema els ajuda a reinserir-se o reincorporar-se a la societat.

—Si us deixessin aplicar una mesura per a canviar res a la presó, quina seria? Una mesura simple que es pogués fer sense canviar lleis i una mesura de més abast.
—En aquests moments penso que és més important el suport a fora que no pas els canvis a dins, que també ho són. He vist unes quantes noies que han sortit del Mas d’Enric i hi han tornat a entrar i totes m’han dit que a fora no tenien recursos per tirar endavant. Cal que surtin amb un lloc on anar, amb un tutor o tutora que els faci un seguiment. Quan ets a la presó t’adones que hi ha internes que se’n sortiran i altres que tornaran a entrar, perquè no tenen xarxa de suport.

—Des de dins: serveix de res la presó?
—Serveix per adonar-te, entre altres coses, que moltes de les dones no han tingut les mateixes oportunitats que la majoria: no han tingut una família ni una educació. Els han fallat aquests dos pilars bàsics: família i educació. I sense aquests fonaments, tens moltes probabilitats d’entrar a la presó. Com a societat no els hem donat les eines necessàries per a reeixir en el seu projecte de vida. És el fracàs de la nostra societat, perquè moltes d’aquestes dones abans que delinqüents han estat víctimes.

—I la presó no serveix…
—…Per reinserir o reincorporar les persones a la societat. La prova és que una gran part de les persones que han passat per la presó hi tornen, perquè no han trobat el suport necessari ni les eines per sortir-se’n. El suport a fora és tan important com la feina que es fa dins. Quan surts, si tornes al mateix entorn, tornes a fer el mateix que feies i tens moltes probabilitats de tornar a entrar. De fet, molta de la feina que es fa a la presó es desfà quan surten, no hi ha continuïtat. A més, cal tenir en compte que hi ha internes que pateixen malalties mentals i que no haurien de ser a la presó, aquestes dones encara necessiten més suport i seguiment. Crec que la feina de reinserció que es fa a la presó hauria de continuar fins que realment ens assegurem que es poden reincorporar a la societat. Sóc conscient que per això calen més recursos.

—Com és el vostre dia a dia de la presó?
—A la presó tot està organitzat, no pots decidir res, tot és rutinari. Passem quinze hores, com a mínim, tancades a la cel·la, i quan no ets a la cel·la saps a cada hora què has de fer. Els horaris són sempre els mateixos cada dia de l’any.

—Què fa somriure Carme Forcadell?
—Em fan somriure les companyes. Són tan diverses i diferents que, de vegades, em fa riure el que m’expliquen, el que fan o el que pensen.

—Com és la relació amb la resta de preses?
—Tinc molt bona relació amb totes les internes, mai no he tingut cap problema. No m’he sentit sola, he sentit l’escalf de molta gent, sempre dic que hem tingut molta sort de tanta gent que ens escriu i estima. Però he sentit no poder ser al costat de les persones que estimo i m’estimen i he sentit solitud, però no perquè no tingués companyia, sinó perquè no estava acompanyada de qui volia.

—Hi ha un abans i un després arran de la sentència?
—Més que un abans i un després de la sentència, hi ha un abans i un després de l’aplicació del 100.2. La possibilitat de sortir unes hores significa veure una llum al final del túnel. El fet que la meva mare no hagi de venir a la presó per a mi és un gran canvi.

—Ara amb el 100.2 suposo que les rutines han canviat. Veure el carrer, els arbres, la gent reconforta? Què és allò que més trobàveu a faltar de fora de la presó?
—Trobo a faltar la llibertat. Fer el que vulgui i anar on vulgui i quan vulgui. Però també coses senzilles com menjar amb coberts de metall i tenir ganivets que tallin. A la presó, els ganivets són de plàstic i no pots tallar la carn ni pelar la fruita. Tornar a beure amb gots de vidre i utilitzar ampolles que no siguin de plàstic. Mirar a la llunyania i veure els arbres florits, les muntanyes, el mar. A la presó estàs envoltada de murs i mai no pots mirar lluny, només pots veure el cel si aixeques el cap i els avions que passen.

—Es va dir que sortíeu per atendre la vostra mare, i en realitat feu un voluntariat amb menors no acompanyats.
—Sí, surto per fer voluntariat, però un mitjà va publicar que sortia per tenir cura de la meva mare i així s’ha quedat. Ni jo ni la meva advocada ni el centre penitenciari no hem dit que anés a tenir cura de cap familiar, però tots els mitjans ho van publicar. Si hagués estat un home qui sortís per tenir cura d’un familiar, segur que almenys ho haurien comprovat abans.

—S‘ha debatut molt si les dones sortien a tenir cura de la família mentre que els homes sortien per treballar…
—Ho sé. Això és perquè tenim el masclisme molt arrelat i aprofito per denunciar aquests prejudicis masclistes presents arreu. Com que he dit algun cop que sóc en aquesta presó perquè la meva mare és molt gran i volia posar-li fàcil de venir-me a veure, tothom va donar per fet que sortia per tenir-ne cura. Alguns mitjans sí que van publicar que sortia per fer voluntariat, però curiosament tothom continua pensant que és per tenir cura de la mare. Tot i això, no sé per què s’ha de debatre, després de dos anys de presó és ben normal que vulguem estar amb els nostres familiars. Estic segura que els homes també ho volen, la normalitat seria que algun també tingués cura d’un familiar.

—Al Mas d’Enric vau coincidir amb Laura Solé i Joan Solé, dos dels joves detinguts durant les protestes de l’octubre. Precisament vau ser molt dura amb aquelles protestes. Parlàveu d’escenes de violència i dèieu que s’havien de condemnar… Era gent que demanava la vostra llibertat.
—Vaig ser dura amb la violència –vingui d’on vingui, per convicció i per estratègia, considero que és contraproduent–, però no amb les mobilitzacions ni les protestes. Vaig ajudar tant com vaig poder la Laura i en Joan, i em va agradar molt conèixer-los, tot i que m’hauria estimat més que fos en llibertat. Vam parlar molt. Van ser víctimes de la repressió de l’estat espanyol, no haurien d’haver entrat mai a la presó, però ja hem vist que tot s’hi val en nom de la unitat d’Espanya i per això la repressió també ha arribat al jovent per fer-los por, perquè no es mobilitzin, perquè no surtin al carrer, perquè no protestin…

—Heu decidit deixar la política en un segon pla. Doneu per acabada la vostra carrera política?
—Sempre faré política, entesa com la voluntat de millorar la societat. Una altra cosa és la política institucional. El meu objectiu no ha estat mai fer carrera política, la meva vida professional l’he desenvolupada sempre en el camp educatiu. El 2015 vaig entrar en política perquè m’ho van demanar i perquè era un moment excepcional. Però si el meu objectiu fos fer carrera política, amb onze anys i sis mesos d’inhabilitació, ara ja s’hauria acabat.

—Des de la presó es pot manar? Es pot fer política?
—Penso que els presos polítics i les preses tenim un lideratge ètic i moral que hem d’exercir, però les decisions polítiques del dia a dia s’han de prendre des de la llibertat.

—En la presentació del llibre dels vostres discursos com a presidenta del parlament demanàveu en una carta als polítics independentistes que superessin els recels i lluites partidistes…
—Sí, ho he demanat moltes vegades. Entenc que hi pot haver picabaralles i punts de vista diferents, però sempre s’ha reconduït la situació. I això demanava en aquella carta, que superem les diferències per treballar per l’objectiu comú: la independència i la República catalana.

—També defenseu el diàleg. No creieu que sigui una enganyifa, com diu Clara Ponsatí?
—Espero que no sigui una enganyifa, sempre hem demanat diàleg, el ‘sit and talk’, i ara ho hem aconseguit. Crec que hi ha voluntat de les dues parts per a resoldre el conflicte polític. Puc entendre que hi hagi gent que no hi confiï, hi ha molta gent que també som escèptics, sabem com ha actuat el PSOE en anteriors ocasions, però hem d’aprofitar l’oportunitat i tenir la màxima força a la mesa per fer que passin coses, per portar l’estat al límit. Potser tindrem l’oportunitat de fer que l’estat torni a decebre molts catalans i que se sumin al projecte independentista.

—Heu estat present a la taula del diàleg per mitjà del bolígraf que portava Marta Vilalta. Com us vau sentir en veure la imatge?
—Vaig agrair que el portessin, aquest bolígraf simbolitza les preses polítiques, però també la repressió que ens toca patir com a moviment polític. Està bé fer-ho constar a la taula del diàleg.

—Si aconseguiu l’amnistia, quin seria el vostre somni? Dolors Bassa, en el llibre, parla d’un viatge a l’Índia.
—És complicat que aconseguim l’amnistia, no hi confio gaire, però cal treballar per obtenir-la. Faria moltes coses en llibertat, sobretot estar amb la família, veure créixer els néts, continuar la lluita contra la violència masclista i contra la discriminació de les dones i sí, anar a l’Índia amb la Dolors.