Carlota Gurt: “La solitud sexual és trista, tristíssima”

Carlota Gurt parla de pressa i directa, i no se li acaben els arguments tot explicant la seva primera novel·la, Sola (Proa). El llibre anterior, el recull de contes Cavalcarem tota la nit, la va donar a conèixer ara fa dos anys, per la porta gran, guanyant el premi Mercè Rodoreda. Ara, fa un pas més i ja comença a recollir elogis abans d’arribar a les llibreries.

Aquesta novel·la tracta dos temes de calatge. Un és la solitud, sobre el qual l’autora reflexiona abundosament en aquesta entrevista. De l’altre gran tema no en podem parlar. Tal com s’estructura la novel·la, desvelaríem el final, i això, al lector, no se li pot fer.

—És la primera novel·la que publiqueu. Què heu volgut explicar?
—Us puc dir que és la història de la Mei, una dona jove que es troba a la deriva amb la seva vida i decideix d’anar-se’n a viure uns mesos en una casa dins el bosc, on havia viscut de petita amb els seus pares, per a escriure una novel·la, que és una idea que fa anys que alimenta. I en aquest context, comencen a passar coses. El llibre parla de la solitud i del fet que la no és innòcua, sinó que, a mesura que ens anem quedant sols, ens transforma.

—Hi ha aspectes autobiogràfics en aquesta història?
—La Mei no sóc jo ni per caràcter ni per moltes altres coses, tot i que hi he posat alguns elements autobiogràfics. És clar, sempre que escrius, hi ha una part de veritat a dins, o, si més no, en el meu cas és així. Ara, tots els dubtes que ella expressa quan escriu sí que són els meus. Això sí que és molt meu. Vaig escriure la novel·la al llarg de dos anys, quan encara estava casada –ja ho deveu saber, he explicat moltes vegades que fa un parell d’anys em vaig separar– i la vaig revisar quan ja em divorciava. Pot semblar un fet aleatori, però no ho és, perquè escrius des del moment vital que vius i des de les coses que et passen. I tens un seguit d’emocions reals que traspasses al context de la ficció. Fa poc, llegia el volum d’entrevistes del The Paris Review, que ha publicat l’editorial Acantantilado, i Michel Houellebecq diu a l’entrevista que li van dir que un bon llibre havia de tenir estètica (o sigui, bellesa), veritat i intensitat. I per mi, és ben cert. A Sola, de veritat, n’hi ha molta, encara que el meu marit no s’hagi mort i que jo tingui tres fills i la Mei cap. Però l’emoció de fons, de voler carregar-se el món, podríem dir que la tinc. I la de la solitud, també.

—I intensitat i bellesa?
—La novel·la és molt intensa sí, potser massa. Potser té un excés d’èmfasi estilístic. És molt intensa. I de bellesa… No ho sé. La llengua és un aspecte que m’agrada i em preocupa molt, perquè sóc traductora. M’agrada trobar la paraula precisa i de vegades fer servir paraules que no emprem habitualment, però posant-les sense que grinyolin, sense que quedin com un exercici de llengua. La meva manera d’escriure, una de les coses bones que té, és que és molt transparent i arriba d’una manera molt directa.

—Sí, una de les virtuts que teniu quan escriviu és la naturalitat. Permet que el relat arribi al lector d’una manera molt directa i eficaç.
—Ara que vaig a clubs de lectura, molts lectors em diuen: “Escrius tal com ets.” No és una cosa volguda, escric com sóc. Amb allò que té de bo i de dolent.

—La novel·la s’estructura en forma de compte enrere. Com se us va acudir?
—És dels grans encerts que trobo que té. Genera una tensió i una expectativa. Anuncia: Cent setanta-cinc dies abans. Abans de què? És un compte enrere perquè tota la novel·la és una llarga explicació de com arribem fins al darrer dia. I és l’explicació de tota la transformació que viu la Mei. Al principi, vaig començar a escriure un dietari, però aquest recurs no em permetia d’explicar el final de tot. Aleshores, vaig escriure a la manera de dietari, però sense dates. És una novel·la escrita en primera persona perquè la intenció és ensenyar un tall de la realitat de la Mei. De manera que, quan arriba al final, el lector té la capacitat de dubtar, perquè hi ha coses que queden obertes o ambigües. Però el fet que importa és allò que ha passat dins el cap de la Mei.

—Dèieu abans que Sola parla de la solitud, entre més temes. I precisament per a escriure-la heu partit de Solitud, de la Víctor Català.
—Solitud és una novel·la que m’agrada molt, perquè té molta força i, tot i que li ha passat el temps del punt de vista lingüístic, és una novel·la que sempre m’ha interpel·lat molt. Vaig pensar a fer una mena de versió de Solitud. No és una novel·la de trama, la meva, i, tot i que té una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, la cosa que importa sobretot és el batec emocional de transformació de la protagonista. És una novel·la que t’enganya, perquè primer penses que va d’una cosa –la viudetat, la maternitat…–, però només són subtemes del principal: la solitud.

—Quins paral·lelismes hi feu?
—Hi ha una sèrie d’elements de caràcter estilístic i estructural. També hi ha un paral·lelisme amb alguns personatges. I hi ha tres llegendes inserides al mig del text que s’expliquen literalment com a llegendes i n’hi ha unes altres d’amagades, que la Mei explica com a vivències personals. Són la llegenda de l’àvia i els cascavells i la llegenda de la folla. Tenen un valor simbòlic. Per tant, la novel·la en certs moments beu d’aquest to de rondalla popular. I la idea de la natura, de la muntanya com a personatge, també ve de Solitud. La natura no només és un paisatge sinó que és un personatge més. També hi ha algunes frases literals. L’estil de la Català té un punt gòtic, excessiu. Jo a vegades també ho sóc, d’excessiva. Amb tot, un cop escrita la novel·la, vaig pensar que no tenia res a veure amb l’obra de la Víctor Català. Però aleshores em vaig llegir la conferència d’en Ferrater, que diu: “Solitud, en el fons, és una al·lucinació eròtica de la protagonista i de l’autora.” I vaig pensar que la meva novel·la té part d’això. El sexe hi és present.

—Sou molt explícita amb la solitud sexual de la protagonista.
—Sí, la Mei es masturba unes quantes vegades. La pulsió sexual hi és. La solitud sexual també és trista, tristíssima, i a sobre té mala solució, en el sentit que fer-te tu mateix un arranjament no et cobreix la necessitat de contacte amb una altra pell, amb una altra llengua, amb un altre sexe. Quan les necessitats sexuals no estan cobertes, de vegades els humans ens tornem agres o sarcàstics, ens tanquem cap endins, i la masturbació pot arribar a tenir alguna cosa tràgica perquè evidencia que no tens ningú al costat.

—La solitud és un tema molt contemporani.
—La Mei es queda sola de cop, de manera que Sola també es pot entendre com la història d’un naufragi –sense mar–, de com es queda sola en la seva illa. En els contes, el tema de la solitud era molt present, però no era volgut; en canvi, a la novel·la, ja el busco des del títol. Però, a més, és un tema que supuro, perquè m’he sentit molt sola i em sento molt sola. En el fons, és una mica allò que ens passa a tots. Hi ha una solitud vital-existencial-personal. El diccionari filosòfic de Comte-Sponville, a l’entrada de “solitud” et diu que, al final, la solitud és el preu que hem de pagar per a ser nosaltres mateixos. Perquè no hi ha ningú que pugui viure, estimar, ni morir per nosaltres. Són coses que hem de fer sols. Per tant, en el fons, sempre estem sols. Podem no estar aïllats, però sols, sempre ho estem. D’alguna manera, és un conflicte que tenim tots. Trobar algú que t’entengui, que sàpiga qui ets, és impossible. Ningú no t’entén, mai. Mai.

—En la societat actual, sovint la solitud s’entén com un càstig. Però la Mei, al començament de la novel·la, cerca la solitud per a poder escriure.
—Ens agrada molt posar els conceptes a les caselles. Bo. Dolent. La ment humana tendeix a classificar-ho tot perquè així li resulta més fàcil de funcionar. Els estereotips són simplificacions per a optimitzar o accelerar l’anàlisi del món. Treballar amb conceptes relatius exigeix més esforç i fer-se més preguntes. És incòmode. Amb la solitud passa el mateix. Tot té dues cares. Tot. Una de bona i una de dolenta. La solitud, l’adorem quan no la tenim i la detestem quan és sobrevinguda, imposada, “inescapable”. I no existeix una cara sense l’altra. És com els defectes i les virtuts de les persones, que també solen ser així: tenir un caràcter excessiu és bo i alhora dolent, tot depèn de com es miri.

—La Mei té una relació difícil, tempestuosa, amb la mare.
—És una mare una mica egocèntrica. De fet, és com la veu la Mei –només tenim el seu punt de vista– i potser no és així. Però la vivència que té la Mei és la d’una dona que només s’ha preocupat per ella mateixa, que era molt guapa i li amoïnava molt la bellesa, que tenia la Mei una mica abandonada. Era el seu pare qui la cuidava i li donava més atenció amorosa. I d’ençà que el pare es mor, quan encara és petita, es veu abocada a viure amb aquesta dona, que no és que no l’estimi, però que és una mena de mare robot. Amb tot, vaig mirar de donar una mica de volum a la mare, perquè no fos tan bruixa i entenguéssim que potser és la visió de la Mei. Perquè la visió d’uns altres personatges sobre la mare no és negativa. Això ens pot fer arribar a la conclusió que la Mei té una mena de ferida emocional que tampoc no es correspon exactament amb la realitat.

—Us preocupa que us encasellin com a autora de literatura femenina?
—No vull fer literatura de dones. No m’interessa particularment. Penso que la meva és una literatura molt femenina, que expressa una manera de ser dona, però l’expressa des d’una certa violència. És una feminitat violenta, que m’interessa molt més que no aquesta feminitat comercial, antiga. No voldria ser una Sarah Lark, a qui he traduït i no recomano en absolut. És clar que vull vendre molts llibres, però no al preu de fer una literatura que faci vergonya, o que me’n faria.

—Tot i que vau publicar els contes primer, vau escriure la novel·la alhora?
—Sí, ho vaig escriure simultàniament. Són com cosins i, fins i tot, hi ha elements comuns, imatges compartides. Perquè estava a l’Ateneu Barcelonès i feia el curs de novel·la i de conte alhora. Per això, mentre escrivia la novel·la, també escrivia contes i m’anava molt bé. Perquè el conte t’exigeix d’una inversió d’energia molt més gran que no la novel·la. Perquè amb la novel·la fas una inversió primera, però després l’escriptura és més relaxada. I quan em cansava de la novel·la, parava i escrivia un conte. Feia una mena de guaret mental. Em funciona.

—Sou d’escriure a raig?
—Abans del divorci, escrivia dissabtes i diumenges dues hores al matí. De manera que, el dia que podia escriure, tenia molt clar què havia d’escriure i ho feia de pressa. Ara que tinc més temps, descobreixo com escric postdivorci. Escric cada dia i més compassada.

—Ara escriviu molt?
—Sí. Vaig demanar un munt de beques i me les han donades totes: la Montserrat Roig, per al recull de contes; els premis Barcelona, per a la futura novel·la, i també m’han donat la de la Generalitat per als contes. Ara escric un recull de contes i una nova novel·la, que em sembla que serà un novel·lot, per allò que vull explicar.

—Expliqueu-vos.
—Serà una novel·la polifònica, amb moltes veus i moltes mirades. El tema de fons és la memòria, individual i col·lectiva. I la memòria col·lectiva centrada segurament en l’arquitectura de Barcelona. Els records formen la memòria i l’arquitectura conforma els records de la ciutat. La idea bàsica de la novel·la és que la memòria no és un mecanisme per a enregistrar la realitat sinó que és un mecanisme de supervivència. Tenim memòria per a sobreviure. La memòria ens explica allò que necessitem per a sobreviure, no ens explica la veritat. Tant col·lectivament com individualment. De moment, es diu Exhumació, per la idea d’exhumar els records. Però vaja, aquest projecte està verdíssim encara.