Carlo Buontempo: “Els estius cada vegada seran més calorosos”

Carlo Buontempo és el director del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus (C3S) del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Mitjà Termini (ECMWF). Dirigeix un equip de científics i tècnics que treballa per generar dades climàtiques, que són de gran profit per a les institucions europees i els estats membres. Fa més de vint anys que es troba vinculat amb la ciència i els serveis climàtics. Es va doctorar en física a la Universitat de L’Aquila l’any 2004 i després va traslladar-se a la Universitat de York de Toronto. Ha treballat al Centre Hadley durant gairebé una dècada i ha dirigit uns quants projectes relacionats amb l’adaptació al canvi climàtic i la modelització regional a Europa, l’Àfrica, Àsia i l’Amèrica del Nord.

L’entrevistem amb motiu de la calor extrema que tenim, que va començar la setmana passada i que és previst que avui i demà arribi a xifres de rècord. Li demanem, entre més qüestions, per les causes i les conseqüències del fenomen del Niño, els marges de maniobra que hi ha i el paper dels governs, també els d’extrema dreta. “Està molt ben il·lustrat el màxim de temperatura de la setmana passada. És un senyal molt gran. I també és un indicatiu que som en un territori desconegut”, diu Buontempo.

—Avui i demà es poden batre rècords de temperatura. Com és que hi ha aquestes temperatures tan extremes? A què es deuen?
—Sorprèn molt perquè venim de tres anys de la Niña, la fase freda d’aquesta oscil·lació de temperatura del Pacífic. La fase calenta s’anomena el Niño, i ara ja hi som, tal com va declarar l’Organització Meteorològica Mundial la setmana passada. Aquí la temperatura mitjana global normalment arriba a un màxim. Bona part del Pacífic té una temperatura bastant més alta que la  que pertocaria en aquesta època de l’any. El fet interessant d’aquest moment concret és que, a més del que passa al Pacífic, el nord Atlàntic també té una gran massa d’aigua molt més calenta d’allò que és normal, des d’Islàndia fins al Senegal. Un bon tros de l’Atlàntic septentrional al costat est també és molt més calent que no tocaria. Però també és molt important què passa a l’hemisferi austral i, particularment, a prop de l’Antàrtida, on una altra vegada tenim una zona de temperatura positiva. Si tot això ho ajuntem, veiem que arribem a pics de temperatura.

—Què és el Niño, exactament?
—És un fenomen molt interessant i molt complex. És una oscil·lació de l’atmosfera i de l’oceà conjuntament. Si veiéssim el nostre planeta des de fora, a escala climàtica, és la cosa més important que passa globalment. Bàsicament, és una variació de la temperatura superficial de l’oceà, l’oceà Pacífic, a la zona tropical. Si es fes un eix que passés sobre l’equador, des d’Austràlia fins a quasi a Xile, aquí la temperatura varia considerablement. Alguns anys, quan tenim el Niño, es pot estar un grau o dos –o fins i tot tres, en els casos extrems– per sobre de la mitjana. Amb la Niña passa igual, però a la inversa: es baixa un grau o dos per sota de la mitjana. Parlem d’una quantitat enorme d’aigua i aquestes variacions de temperatura tenen un impacte global.

—La calor d’aquests dies la determina principalment el Niño?
—No ben bé. En aquest pic de temperatura, el Niño hi ha tingut un paper important, però no és l’únic. Solament amb el Niño no s’hauria arribat a aquest pic. També ens hem de fixar en què passa a l’Atlàntic i a l’entorn. Si parles del pic de temperatura que vivim ara a la península ibèrica, on potser veurem un nou extrem de temperatura, el Niño com a tal hi fa un paper més discret. La temperatura de l’oceà Atlàntic i de la Mediterrània hi té un paper molt més important.

—La setmana passada va ser la més calorosa a la Terra d’ençà que hi ha registres, i hem deixat enrere el juny més calorós de la història. Això augmentarà?
—No s’ha de ser un geni per a endevinar el futur. El clima s’escalfa i això augmentarà, segur. Sens dubte. Ara, això no vol dir que cada any serà més calorós que l’anterior, perquè hi ha variacions. Com ara parlàvem del Niño i la Niña, hi haurà anys que les temperatures estaran per a sobre de la mitjana, i anys per sota. Però la tendència és de pujada, amb la qual cosa serà sempre més probable trobar-nos amb dies amb temperatures altes.

—Per tant, els estius cada vegada seran més calorosos?
—Sí, clarament, els estius cada vegada seran més calorosos, però, com deia abans, això no vol dir que el 2024 necessàriament sigui més calorós. Pot ser que sigui una mica més fred, el 2025 també, però el 2026 pot esclatar tot, per exemple. No podem saber exactament què passarà cada any, però sí que podem saber, per exemple, que la mitjana dels cinc o deu anys vinents serà segurament més calorosa que la dels últims cinc o deu anys.

—Quines conseqüències se’n deriven, de tot plegat?
—N’hi ha en tots els sentits. Els humans som unes màquines tèrmiques que gastem energia per mantenir la temperatura constant. Si fa fred, gastem per escalfar-nos, i si comença a fer calor, fem tant com podem per abaixar la temperatura. Sabem que l’estrès tèrmic ha pujat, i això és un problema per a tothom, encara més per a la gent vulnerable, la que té malalties respiratòries o circulatòries, com la gent gran i els nens petits. L’escalfament també té moltes conseqüències en l’àmbit natural. L’any passat, el 2022, vam perdre cinc quilòmetres cúbics de gel només als Alps. És una quantitat monstruosa i va directament connectada a l’augment de la temperatura. Si mirem el nivell del mar, cada any puja uns quants mil·límetres: un, dos o tres, depèn d’on. El gel polar també es redueix progressivament, i el nombre de dies amb neu.

—Justament ahir es va fer públic un estudi que diu que l’estiu de l’any passat a tot Europa hi van morir 61.000 persones a causa de la calor. Un exemple clar que l’escalfament té un impacte directe en la vida humana.
—Claríssimament, com la primera onada de calor, aquella del 2003, que va matar tanta gent a França, però també a Itàlia, Espanya i més països. Va ser una mica una alarma per a tothom. Sabem que tenim un risc que va empitjorant i hem de fer mans i mànigues per gestionar-lo. Això vol dir mirar especialment la gent gran, la més dèbil i la vulnerable.

—El temps que tenim ara fa pensar que l’estiu serà complicat quant a incendis?
—A la Mediterrània, en principi, no sembla tan problemàtic com alguns altres anys. El risc d’incendi té diversos components. Si el temps és molt sec, amb temperatura molt alta, és més fàcil que hi hagi un incendi si no plou, és obvi. I també hi ha un component de carburant, de substància orgànica seca. Aquí, a la península ibèrica, en bona part vam tenir una primavera molt seca, que potser ha generat poca massa orgànica, menys que algunes altres vegades, i les pluges de l’última setmana potser han compensat també en aquest aspecte. La previsió estacional no indica un risc particularment alt d’un estiu molt sec i molt calorós. Serà calorós, però podria no ser tan sec. Aquesta és la part interessant de les previsions: no sabem mai com aniran les coses, però, en principi, sembla que el risc no és gaire més alt del normal.

—Oceans més càlids, pic de calor a l’Atlàntic del nord i una baixada dràstica del gel a l’Antàrtida. Us preocupa tot plegat? No sé si, en certa manera, també teniu sensació d’impotència…
—La preocupació és una emoció. Si parlem de xifres, fets i observacions, veiem una cosa molt inusual, molt rara, un canvi molt significatiu, molt ràpid i molt bèstia del sistema climàtic. Això és una cosa objectiva. I, clarament, en algunes coses no hi tenim gens de control. Si mires el nivell del mar, podem fer el que vulguem, però al final del segle haurà pujat tant sí com no. I un segle després també. Parlem d’una cosa que té un impacte quasi geològic sobre nosaltres. Amb la qual cosa, no hi tenim tant marge de maniobra. Crec que tinc la preocupació que té tothom mirant un clima que canvia ràpidament, i la teva no és diferent de la meva.

—Ens hem d’acostumar a viure amb aquests fenòmens tan extrems?
—Doncs sí. Per alguna banda sí que tenim marge de maniobra i podem mitigar-ho, però en aquelles en què no n’hi hagi, podem millorar el nostre sistema social, la nostra estructura, les nostres activitats per viure en un clima que ja és molt diferent d’aquell en què hem crescut, el dels nostres avantpassats. La societat ha evolucionat amb un clima que ja no és el d’ara, amb la qual cosa hem d’ajustar el nostre sistema social, la gestió del risc, la infrastructura.

—Quins marges de maniobra hi ha per a capgirar la situació?
—El canvi climàtic és causat per les emissions de gas d’efecte hivernacle, amb la qual cosa si volem mitigar l’escalfament global, hem de reduir la dependència del combustible fòssil i les emissions de gas d’efecte hivernacle, per arribar com més aviat millor a aquest net zero (neutralitat de carboni) de què tant es parla. Si deixem d’emetre gas d’efecte hivernacle, a poc a poc arribarem a un nou equilibri i podríem baixar sota el llindar del grau mitjà. També hi ha una manera més directa: canviant la nostra vida. D’una banda, reduir les emissions individuals, i d’una altra, acostumar-nos a un clima diferent. Podem fer les ciutats més verdes per fer-les una mica més fresques, o podem reduir l’escalfament de les cases fent-les més aïllades i que reflecteixin més la llum del sol. Aquest és un discurs important, perquè quan parlem de canvi climàtic sembla que hi hagi només el discurs de dir que l’hem destrossat tots, és culpa nostra i ja està. Crec que és important de pensar que aquesta és la situació, bona o dolenta, però aquests són els fets i som aquí. Traguem-nos la son de les orelles i construïm una alternativa, un món diferent. La nostra feina és proporcionar dades sobre el clima, que siguin una eina important en aquesta transformació i que demostri que no és un discurs ideològic. Tenim a les nostres mans fer servir les xifres i les dades per canviar la nostra actitud en relació amb el clima.

—La gent n’està prou conscienciada, del canvi climàtic?
—En general, a Europa, millor que en alguns altres llocs. La gent se n’adona a mesura que anem presenciant aquests extrems, com l’estiu de l’any passat, amb una calor brutal que va començar al maig i va arribar quasi fins a l’octubre. Perquè una cosa és escoltar què dic jo, o qualsevol altre expert, que t’has de fiar d’un home que potser no coneixes o no t’inspira gaire, i una altra cosa és trobar-te al maig amb quaranta graus i amb l’aire condicionat que no funciona. Això farà palpar el canvi climàtic d’una manera molt més directa i eficaç que no pas les meves paraules o l’informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

—I els governs?
—Els governs no treballen de manera aïllada. Com que els polítics han de guanyar les eleccions, han de reaccionar a les prioritats socials, han de fer un balanç. No és que no sàpiguen el problema, no crec que el problema sigui la falta de coneixement, sinó potser la capacitat de gestionar un risc que és més lluny o una oportunitat que potser és més a prop. I això és un càlcul difícil per a tothom, no solament per als polítics. La informació ens diu que com més aviat reaccionem, menor serà la despesa i els riscos i més oportunitats hi haurà. Per tant, en l’àmbit econòmic, tindria sentit intentar fer aquesta transformació econòmica o energètica com més aviat millor.

—Ahir es va saber qui formaria part del nou govern de les Illes. El PP, que té el suport extern de Vox, hi ha eliminat la Conselleria de Medi Ambient. Com viviu els experts el negacionisme de l’extrema dreta?
—S’ha de fer una distinció entre les opinions i els fets. Qualsevol polític i ciutadà té tot el dret del món a tenir opinions. Una altra cosa són els fets, i no té gaire sentit discutir-los. Els fets són fets. I qualsevol polític, sigui de dreta, esquerra o centre, ha de treballar d’acord amb aquesta realitat. Negar els fets és absurd. És com negar que hi hagi la força de gravetat. La cosa més important per a qualsevol polític hauria de ser treure tot l’avantatge possible del nostre coneixement. En tenim molt i té sentit fer-lo servir per fer una legislació de qualsevol color que parteix del fet objectiu de què passa al món. Preocupa perquè hi ha una pèrdua respecte d’un pensament racional. Jo crec que una bona política ha de fer servir els fets i la racionalitat com a guia en moltes decisions. Oblidar les dades o negar-les no serà mai una bona recepta per a l’èxit.

—Quines haurien de ser les polítiques prioritàries dels governs ara mateix?
—Aturar l’escalfament global és una decisió política. I només sabem una manera d’aconseguir-ho: limitar les emissions de gas. Si l’objectiu és abaixar el risc associat al canvi climàtic, no hi ha cap més manera que reduir les emissions fins a arribar al net zero tan aviat com es pugui. També ens podem trobar polítics que ho vegin d’una manera diferent, que diguin que es pot viure perfectament en un món dos o tres graus més calent. No ho comparteixo personalment, en aquest cas, però és una decisió legítima.

—Els governs locals i nacionals han d’actuar de la mateixa manera?
—La capacitat que té un govern nacional és molt més alta que no un ajuntament, quant a política de transport, industrial. Hi ha moltes coses que no entren en les competències d’un govern local. Per tant, és clar que, partint del fet que tenen competències diferents, també poden actuar d’una manera molt diferent.

—La setmana passada els experts advertien que l’escalfament global ens porta a un món desconegut. Ho compartiu?
—Sí. Per mi és molt ben il·lustrat el màxim de temperatura de la setmana passada. És un senyal molt gran. I també és un indicatiu que som en un territori desconegut. Perquè per qualsevol persona que hagi viscut durant els últims dos-cents anys, aquesta temperatura no s’havia vist mai. I, per tot el coneixement que tenim, no s’havia vist mai els últims vint mil anys o més. Parlem d’una cosa bàsicament desconeguda. I això és igual per a molts altres paràmetres. Aquesta temperatura també ens dóna immediatament el pols d’aquesta excepcionalitat que vivim.

—Fa quatre anys que sou el director del Servei de Canvi Climàtic de Copernic. Quin creieu que és el principal envit que cal afrontar?
—L’escalfament global. Tota la resta és una conseqüència d’això. És l’envit més important que, com a espècie, hem hagut d’afrontar mai. Perquè amb el problema del forat de l’ozó que vam viure fa uns quants anys, que ara a poc a poc es va resolent, vam entendre per primera vegada que les nostres accions individuals tenien una conseqüència global. Però era un problema simple de resoldre. Es canviava un sistema productiu per un altre i amb poc temps es resolia el problema. El canvi climàtic o l’esclafament global és igual: un problema global originat per les nostres accions individuals i que no té una solució simple. Perquè, bàsicament, canviar d’una economia basada en el consum d’energia fòssil barata a una economia que fa servir unes altres fonts d’energia és un repte enorme. És el repte de la nostra història. Però som bons com a espècie, trobem solucions als problemes, també als més difícils. Em mantinc optimista, crec que som capaços de trobar solucions.