Carles Vallejo: “Espero que no caiguin en el mateix parany de l’amnistia del 77”

El cas de Carles Vallejo és el primer que pot trencar la impunitat de la llei d’amnistia del 1977. El sindicalista i activista antifranquista va ser torturat a Via Laietana quan tenia vint anys, el 1970. Malgrat que, probablement, alguns d’aquells agents de la policia encara són vius, les pallisses brutals, la incomunicació, la privació de son i tots els maltractaments que va sofrir continuen impunes cinquanta-tres anys després. Ara, però, la llei de memòria democràtica ha permès d’obrir una escletxa per a investigar el seu cas, i la fiscalia de Barcelona ha demanat d’admetre a tràmit la querella presentada per una desena d’entitats memorialistes per crims contra la humanitat i tortures. Parlem amb ell sobre aquest pas endavant, que pot marcar un precedent històric en la resta de casos de tortures, i comentem també com veu les negociacions per a una llei d’amnistia, que tem que repeteixi errors de l’anterior: “Va ser per a les víctimes i per als victimaris.”

—Us ha sorprès la decisió de la fiscalia de demanar d’investigar el vostre cas?
—Vaig començar el procediment amb una certa esperança per continuar una lluita per la veritat, la justícia i la reparació que les associacions memorialistes fem de fa molts anys. Ara hem fet aquest pas per veure si realment podem obrir una escletxa. Amb Irídia, els meus advocats, vam veure’n l’oportunitat amb la llei de memòria democràtica, però és un pas més dels que hem fet. Fins ara, les querelles no havien estat mai admeses a tràmit, però vam presentar un recurs a la fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica, Dolores Delgado, fent servir l’argumentari de la llei. La fiscal no es pronuncia sobre quin ha de ser el resultat, però diu que s’ha d’investigar i, després, ja es veurà quines conseqüències ha de tenir.

—Quines hipòtesis considereu?
—No renunciem a res. A Xile acaben de jutjar i condemnar, cinquanta anys després, els militars que van matar i torturar Víctor Jara. A Alemanya, fa un temps, van jutjar i condemnar un nazi vigilant dels camps d’extermini que tenia noranta-nou anys. Ni el temps ni l’edat no han d’impossibilitar-ho, no descartem cap mena de justícia punitiva. Per mitjà de la jutgessa, intentarem d’arribar, per exemple, als arxius policials als quals encara no hem pogut accedir ni víctimes, ni entitats ni investigadors, una barrera que sembla impossible de trencar. I volem anar al lloc del delicte, a Vila Laietana 43. Pot ser una experiència molt dura, però hi he d’anar. Els meus records d’aquell forat negre estan filtrats per la tortura i necessito treure aquest filtre.

—Si comença la investigació, això hauria de ser possible.
—Hem fet un treball ingent per argumentar d’una manera molt potent la querella i que no fos inadmesa d’entrada. Ara cal acabar d’enriquir-la amb l’accés als arxius policials, amb el fet d’anar al lloc del delicte i amb el meu testimoni davant la jutgessa. Encara no he pogut donar el meu testimoni i espero fer-ho en un mes o dos. El següent pas és que la jutgessa admeti a tràmit la querella, i crec que hi ha força possibilitats després del dictamen de la fiscalia.

—Quines proves es poden tenir en compte en casos com el vostre?
—Hi ha el dictamen del Protocol d’Istanbul, reconegut per les Nacions Unides i que vaig haver de passar. Estic disposat a passar per dictàmens psicològics i també hem donat noms de testimonis encara vius: algun company detingut a Via Laietana, els familiars a qui els va arribar la meva roba ensangonada a casa… Jo vaig estar totalment aïllat, sense contacte amb advocats ni familiars, però des de fora la família és testimoni indirecte del que em va passar.

—Parleu de tornar a Via Laietana per investigar el vostre cas. Però, a més, sobre la comandància hi ha una demanda històrica: convertir-la en un centre de memòria. De moment ha estat impossible, fins i tot amb l’aprovació de la llei.
—Que el forat negre de la topografia del terror a Catalunya i Espanya encara sigui un espai policial, que una policia “democràtica” es trobi còmoda en un espai de dolor, és una anomalia internacional. Mentre siguin allà, aquesta ombra del franquisme es projectarà sobre ells. Hi ha pressions dels sindicats policials, que a més no volen parlar amb nosaltres. No volen aparentar debilitat davant les pressions. És ridícul, perquè no és un espai operatiu policialment, només hi ha oficines institucionals. Simplement volen dir “encara som aquí”. En les negociacions d’investidura, a part de l’amnistia, aquesta qüestió podria ser-hi present. Esquerra, comuns, Junts i la CUP ens donen la raó i, dels socialistes, alguns són comprensius sottovoce i altres no s’atreveixen a dir què pensen. És una patata calenta que no saben com treure’s de sobre. Les escoles haurien de poder anar a Via Laietana com a centre de memòria, igual que van a la seu de la Gestapo a Lió o de l’Stasi a Berlín.

—Amb el vostre cas, es pot parlar d’una primera esquerda en la impunitat generada per la llei d’amnistia de 1977, que fins ara servia com a argument per a no investigar, malgrat el que deia el dret internacional.
—S’ha posat en evidència una visió restrictiva del dret nacional i internacional. La posició de la nostra querella i de la fiscal és que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles, ni amnisties ni res. La tortura és un delicte de lesa humanitat, com reconeixen totes les entitats i els tractats, alguns signats pel govern franquista els anys seixanta, com esmenta la fiscal. Fins ara hi ha hagut una interpretació absolutament interessada i limitada de la pròpia jurisprudència internacional, que té efectes en l’àmbit nacional.

—Això ha implicat molts anys de lluita i haver de recórrer a la justícia fora de l’estat espanyol.
—En la lluita de les entitats memorialistes, el temps és una variable, però no és la primordial. El nostre objectiu principal és trencar barreres i obrir camí. No m’ho prenc com una qüestió personal, per mi, sinó també per les persones que ja no hi són perquè van morir durant la tortura, les van executar o perquè no han pogut arribar a veure aquesta possibilitat de justícia, memòria i reparació.

—Però, personalment, què implica aquest canvi de la justícia?
—El problema és que, a poc a poc, per resistir, t’has d’anar fent una cuirassa. Tinc molts amics que no han superat el trauma de la tortura i de la repressió, és humà, i en nom d’ells ho hem de fer. Aquesta és la força que em fa tirar endavant, no és una força personal.

—Ara es negocia una altra llei d’amnistia i s’ha posat sobre la taula la possibilitat d’amnistiar els agents de la policia que van ferir manifestants l’1-O. Què en penseu?
—La meva generació va viure aquesta circumstància: l’amnistia va ser per a les víctimes i per als victimaris. No sóc jurista, m’imagino que es negocia amb cert rigor i espero que no caiguin en el mateix parany de l’amnistia del 77. Les entitats memorialistes no podem fer res més que explicar el que ens va passar, que vam caure en aquest parany. No va ser volgut, el problema és que llavors no miràvem més que la necessitat de treure la gent de les presons. No ens vam parar a pensar que els botxins no pagarien els seus crims. Potser vam ser ingenus, però també s’explica per les circumstàncies històriques: situació inestable, pressions enormes dels aparells de l’estat, de l’exèrcit… L’amnistia es referia, sobretot, als delictes que ells en deien de terrorisme: militants d’ETA, del FRAP… També alguns casos d’independentistes catalans. Els activistes del moviment obrer, de la universitat o de les associacions de veïns vam ser condemnats per delictes que avui són drets i indultats el 1976, quan vaig poder tornar de l’exili.

—Són situacions diferents, però creieu que ara caldria establir certs límits sobre qui pot ser inclòs en l’amnistia qui no, quant a la policia?
—La diferència entre llavors i ara és que sota el franquisme la tortura era la cosa normal, que no torturessin era l’excepció. Ara existeix, però no hauria de ser la normalitat. I després hi ha l’actuació de la policia, la repressió de les manifestacions… Els negociadors han de tenir experiència suficient per a tenir en compte el que va passar, que ara ja no és una novetat. Ho va ser per a nosaltres en un moment de situació molt precària, amb riscs d’involució constants i la necessitat de treure els militants de les presons. Vam caure en el parany de la ingenuïtat, aquella era l’amnistia de les víctimes i els victimaris. Ara s’ha obert una escletxa en el meu cas i en els que hagin de venir, però actualment no sé quin hauria de ser l’enfocament, li ho deixo a les persones que tenen la capacitat jurídica per a plantejar-ho.

—També hi ha la possibilitat que es consideri que certes actuacions policíaques no van ser prou greus o que no són delictes de tortura.
—Jugaran amb aquest argumentari i cal estar preparat per a tots els escenaris i arguments sense caure en la ingenuïtat. Crec que es podrà avançar, però només som associacions memorialistes, treballem pel passat, que alhora serveix per al present i el futur. El més greu del nostre cas va ser que, així com en altres països es va trencar amb el passat feixista, a Espanya hi va haver la continuació dels aparells de l’estat. Va ser resultat, com deia Vázquez Montalbán, d’una correlació de debilitats: els antifranquistes no vam ser capaços de mobilitzar la ciutadania, paralitzada per la por, i els hereus del franquisme es van haver d’adaptar a l’obertura a Europa. I en aquesta lluita per depurar els victimaris, en cap moment, no vam tenir suport internacional. Alemanya, França i els Estats Units volien una transició sense ruptura i això ens ho va posar difícil. Els militars portuguesos havien posat fi a la dictadura i tenien molta por que aquí passés una cosa semblant.