Carles Riera: “Les explicacions de Laura Borràs són insuficients”

El diputat de la CUP Carles Riera ha rellevat aquesta setmana Pau Juvillà a la secretaria tercera de la mesa del parlament. En aquesta entrevista, explica com Juvillà va perdre l’escó per la falta d’un acord polític i respon què passarà si Eulàlia Reguant és condemnada pel Tribunal Suprem per haver-se negat a respondre a Vox en el judici del procés. Riera no amaga les dificultats de les forces independentistes per a pactar una estratègia unitària i detalla la proposta de la CUP.

—Dieu que heu entrat a la mesa per continuar els projectes de Juvillà. Quins són?
—En primer lloc, defensar la sobirania del parlament. Ha de ser un espai institucional on es pugui parlar de tot, votar sobre tot i decidir sobre qualsevol matèria. Ho refermem pocs dies abans que el Tribunal Constitucional ens recordi que no podem parlar sobre l’autodeterminació, cosa que tenim la intenció de tornar a fer, evidentment. Hem de defensar els drets civils i polítics, els drets democràtics, d’electors i d’electes. I tenim dues prioritats més: la transparència i la limitació de privilegis que encara tenen els diputats.

—La presidenta del parlament ha dit que es va quedar sola defensant la desobediència, però la CUP diu que sou vosaltres qui us vau quedar sols. Què va passar realment?
—Faré algunes prèvies importants per a la resposta final. Per nosaltres, qualsevol acció política ha d’estar condicionada a una estratègia i a uns objectius polítics. En aquests moments, són reforçar el moviment independentista, acostar-nos a l’autodeterminació i desgastar el nostre adversari polític, que és l’estat. La desobediència és aquella acció política que fas no col·laborant amb tot allò que creus que és injust o il·legítim. Per exemple, quan Pau Juvillà, desobeint la JEC, no retira els llaços grocs, o Eulàlia Reguant al Tribunal Suprem. Dins la tradició de la societat civil, és un acte que implica assumir plenament les conseqüències repressives. Perquè l’objectiu és que darrere d’aquesta persona en vingui una altra, i una altra, i una altra. Cerques el teu reforçament moral i polític i l’afebliment moral i polític del teu adversari. Per tant, l’objectiu de la desobediència no és defugir les conseqüències repressives i, en el nostre cas, aferrar-nos a la cadira si ens pretenen inhabilitar. Ara bé, aquí també hi ha en joc la sobirania del parlament i la defensa de drets civils i polítics, d’electors i electes. I en el cas de Pau Juvillà, hi havia una col·lisió clara entre defensa i reivindicació de drets democràtics i de sobirania entre el parlament i la JEC. Per això, vam plantejar la desobediència, com a mínim, en relació amb la JEC, i el següent pas, ja el veurem, perquè és un territori que hem d’explorar pas a pas. Però el primer embat amb la JEC no es va poder dur fins a les últimes conseqüències. Una cosa era el que es deia i una altra, el que es feia i el que passava realment. Hem de tenir en compte que les possibilitats de desobediència fins a les últimes conseqüències augmenten o disminueixen depenent de determinades variables.

—Quines?
—Si tu estàs en un moment de ruptura democràtica amb l’estat, de confrontació de sobiranies, com ho va ser el 2017, la desobediència pot arribar més lluny, igual que si tens una estratègia independentista compartida o unitat antirepressiva. Si no hi ha alguna d’aquestes tres circumstàncies, o cap, és més difícil que la desobediència arribi fins a les darreres conseqüències. Malauradament, no som en un moment de ruptura com el 2017, no hi ha una estratègia conjunta de l’independentisme, ni tan sols una estratègia antirepressiva encara compartida. Això fa que una desobediència que nosaltres voldríem que arribés fins a les últimes conseqüències es quedi més curta.

—El primer propòsit de la CUP amb la JEC, per tant, era arribar fins a la resolució de les mesures cautelars del Tribunal Suprem?
—Correcte. Nosaltres els plantejàvem aquest primer embat, sense excloure’n d’altres posteriorment, eh?

—Però potser després s’obeiria el Suprem?
—Era una qüestió que deixàvem per a una anàlisi posterior. És a dir, primer assagem una unitat antirepressiva i una estratègia compartida per a aquest primer embat, que és claríssim, és indiscutible: aquí hi ha una JEC que s’extralimita en les seves competències i funcions. Hi ha una competència de sobiranies entre el parlament i la JEC, i hi ha una indefensió dels drets polítics de Pau Juvillà i dels seus electors, perquè abans d’una sentència ferma del Suprem, ja li apliquen de manera irreversible les conseqüències d’aquesta sentència a efectes d’inhabilitació. Per tant, el marc és tan clar, és tan evident, que ens plantejàvem que es portés fins al final, tingués les conseqüències repressives que tingués. Però a aquest embat ja no va ser possible d’arribar i ja no va donar peu a plantejar-nos els escenaris següents.

—Però era rendible que hi hagués més inhabilitacions per a arribar només fins a les mesures cautelars del Suprem? Juvillà hauria perdut igualment l’escó una setmana més tard.
—En qualsevol dels casos, per a arribar a l’escenari de les cautelars del Suprem o a la sentència ferma del Suprem, primer hem de passar la pantalla de la JEC. Hem de desobeir el nivell de la JEC i assumir-ne les conseqüències repressives. I un cop passada aquesta pantalla, podrem veure en quin estat ens trobem des del punt de vista de correlació de forces i de capacitat de mantenir una estratègia compartida per a assegurar el següent pas. I com que nosaltres no demanem a ningú allò que nosaltres no estem disposats a assumir, vam dir: estem disposats a assumir la presidència del parlament per exercir aquesta desobediència davant la JEC. Fins i tot, perquè quedi clar que no és una qüestió de cadires, un cop fet això, ens tornem a retirar i que la presidenta torni al seu lloc.

—Borràs va dir que no hi havia temps per a fer un canvi de president. La proposta va arribar tard o s’hauria pogut executar amb un acord polític?
—Amb un acord polític, era possible.

—El dictamen de la comissió de l’estatut dels diputats va situar el límit de la desobediència en els funcionaris. Va ser un error?
—Aquest dictamen s’elabora en la comissió de l’estatut del diputat, no era la comissió de l’estatut del funcionari… No tenia sentit que entrés en el terreny de què han de fer els funcionaris i què no. S’havia de cenyir a allò que el parlament considera que són els drets d’aquesta persona electa. Per tant, ens semblava que no era en absolut necessari ni pertinent que aquest dictamen s’extralimités fora de les competències de la comissió de l’estatut del diputat. No havia d’incloure aquest punt. A banda d’això, no podem defugir responsabilitats polítiques per descarregar-les o delegar-les en el cos de funcionaris. Nosaltres les hem d’assumir. En tenim alguns exemples. La presidenta Forcadell l’any 2017, la consellera Ponsatí a l’hora d’assumir les responsabilitats funcionarials a les escoles perquè es pogués fer l’1-O, o el cas Atutxa al parlament basc davant el Tribunal Suprem. D’altra banda, hem de crear un marc jurídico-polític nou, diferent, des de la sobirania de les nostres institucions i en un context de ruptura democràtica amb l’estat perquè els funcionaris, en lloc d’obeir l’estat, les seves lleis i els seus tribunals, puguin obeir un altre marc.

—Us vau equivocar admetent això en el dictamen?
—Aquest dictamen, en el ple del parlament, no el vam votar.

—Però en comissió, sí.
—El vam acceptar en la comissió de l’estatut del diputat. Vam prioritzar el tancament de files independentista atesa la situació d’urgència en la defensa dels drets polítics de Pau Juvillà. Aquesta opció d’unitat antirepressiva independentista va passar per damunt de la nostra consideració que aquesta referència als funcionaris era sobrera i no era pertinent.

—En quin moment de les negociacions us adoneu que s’acatarà la JEC?
—Quan comencem a constatar una diferència flagrant i evident entre el que es diu públicament, el que se’ns diu fins i tot a nosaltres, i el que passa des del punt de vista material. I aquí hi ha un tema que cal precisar. Hi ha un moment donat en què se’ns diu que encara que el diputat Juvillà no sigui considerat diputat jurídicament, continua essent diputat políticament.

—Qui ho va dir, això?
—Diria que, en un moment donat, el senyor Cuevillas va fer aquesta declaració. De diputat, se n’és materialment, jurídicament, no és una qüestió abstracta i simbòlica. Ens vam començar a inquietar. Per un cantó, en públic i en privat ens deien que es defensarien els seus drets com a diputat, com a mínim, davant la JEC, tal com havíem acordat, i a la pràctica, vèiem que començaven a passar coses que no es corresponien amb això, i malgrat tot, ens continuaven dient el contrari. Passaven coses, com ara que li van anunciar que deixaria d’estar en nòmina, no se’l convocava a les reunions de mesa i junta, la carpeta amb el seu nom no era damunt la taula, no li arribava la convocatòria personalitzada per al ple… Vam dir: l’única manera de demostrar materialment si és diputat o no, perquè no és una qüestió abstracta i simbòlica, és si té dret de votar o no. I aquí quan vam topar amb la paret, perquè hi va haver una sèrie d’anomalies. Amb la conseqüència, finalment, que no va poder votar. Per això, nosaltres tampoc no vam votar, solidàriament. No li va ser admesa la delegació de vot en un ple en què això era absolutament rutinari, perquè era un ple de cabuda reduïda a causa de la covid i tots els grups delegaven sistemàticament vots. La presidenta del parlament va dir que això era perquè ell no pogués incórrer en un conflicte d’interessos a l’hora de votar el dictamen, perquè era una qüestió que l’afectava a ell, però la presidenta es va atribuir una funció que no li pertoca, que el reglament no li atribueix. És únicament el diputat qui pot decidir si vota o no, considerant si hi ha un conflicte d’interessos. I el fet és que, en l’acta o el document que la presidenta signa, consta que no li deleguen el vot i no se n’explica la raó. Allò que es diu davant els micròfons no es correspon amb allò que se signa i ni amb allò passa.

—Junts va dir que amb la petició de la delegació de vot volíeu que inhabilitessin Laura Borràs.
—En absolut. Volem lluitar unitàriament, tot l’independentisme, contra la repressió. Repeteixo: no exigim mai allò que nosaltres no estem disposats a assumir. Era dilucidar si realment Pau Juvillà era diputat, com nosaltres volíem i crèiem. Havia de ser-ho materialment. Estarem d’acord que el fet que expressa de manera més nítida si un diputat ho és, o no, és si pot votar o si pot entrar al ple i ocupar el seu escó. Si totes les forces independentistes estem d’acord que és diputat, el deixarem votar. Però això no va passar.

—Les explicacions que ha donat la presidenta Borràs són suficients per a entendre què va passar?
—Són insuficients. Són incompletes, evidentment, perquè no expliquen aquesta dissociació entre el que es deia i el que passava.

—Hi va haver una proposta de Borràs perquè hi hagués una desobediència continuada en el temps i que impliqués el govern?
—Va haver-hi diverses propostes sobre la taula. La presidenta Borràs en va posar una. Nosaltres, una altra, i a la vegada, aquestes propostes van tenir diverses versions, però no van passar de ser documents de debat compartit. No van arribar mai a esdevenir propostes assumides unitàriament per la presidenta, Junts, ERC, el govern i la CUP. Entre altres coses, perquè els fets es van precipitar molt, i quan érem en ple debat, ja començaven a passar aquests esdeveniments que ara deia.

—Es banalitza el concepte de desobediència?
—Probablement, sí. En la tradició de la desobediència civil, que és una cultura política que no ens inventem ara nosaltres, sinó que ve de lluny, hi ha un principi molt clar, i és que el teu objectiu és desobeir lleis, ordres o actuacions injustes del poder de l’estat i de les seves institucions assumint-ne totes les conseqüències repressives que tingui. Això té un sentit, que és reforçar-te moralment i política, i debilitar moralment i política el teu adversari, tant internament com internacionalment. Hi insisteixo: la desobediència ha de formar part d’una estratègia política, perquè tu sempre vols que enforteixi la teva estratègia, el moviment i els teus objectius, que t’hi acosti, i desgasti el teu adversari polític, en aquest cas l’estat espanyol. Es banalitza quan se’n parla sense fer-la o quan la desdibuixen.

—Eulàlia Reguant serà jutjada aviat al Tribunal Suprem. Com s’ha de defensar el seu escó tenint en compte el precedent de Juvillà?
—En el cas d’Eulàlia Reguant, ens situem en el marc conceptual que acabo d’explicar. L’objectiu de la seva desobediència és denunciar el feixisme, la col·laboració i la connivència dels tribunals espanyols amb el feixisme de Vox, aquest element constitutiu de l’estat espanyol i del règim del 78, i demostrar i denunciar l’anomalia i la insuficiència democràtica de l’estat espanyol. En aquest sentit, deixant clar que la independència és l’única alternativa per a viure en un marc més democràtic. Aquesta és l’estratègia, assumint la inhabilitació solidàriament amb les altres persones que a l’estat passen per això, com Alberto Rodríguez, i tots els presos polítics, exiliats o represaliats arran de l’1-O que han passat per la mateixa situació d’inhabilitació injusta i per la pèrdua de l’escó, i solidàriament amb els qui vindran. I fer fort aquest moviment de resistència i de desobediència civil. Per tant, no és defugir les conseqüències repressives o aferrar-se al càrrec. Des del punt de vista de què hem de fer pel que fa a la defensa de la sobirania del parlament i dels drets democràtics d’electes i electors, seurem a la taula amb la resta de forces independentistes per veure a quina estratègia antirepressiva podem arribar. Nosaltres, a la taula conjunta, hi anem amb aquest enfocament.

—Es dedueix que teniu assumit que Eulàlia Reguant perdrà l’escó. No hi ha unitat independentista, no sabem si podran canviar les condicions que hi va haver amb Pau Juvillà…
—Tanmateix, el nostre focus no se situa en si perd l’escó o no. El nostre focus és fer valdre l’acte de desobediència d’Eulàlia Reguant al Tribunal Suprem, l’acte antifeixista davant de Vox, remarcant el fet d’assumir-ne les conseqüències repressives. A partir d’aquí, veiem amb el conjunt de l’independentisme fins a on podem arribar.

—Com entomeu la prohibició de parlar de l’autodeterminació al parlament que ha confirmat el Tribunal Constitucional? A partir d’ara s’ha de mesurar més introduir-lo en resolucions o mocions?
—Al Parlament de Catalunya s’ha de poder parlar, debatre i votar sobre tot, incloent-hi l’autodeterminació, la denúncia de la monarquia, el dret a la independència i a la república, la denúncia de l’estat i les seves institucions… Ho hem fet i estic convençut que en aquesta legislatura ho tornarem a fer. S’ha de fer amb mocions, propostes de resolució, iniciatives legislatives? Evidentment. No hem de renunciar a poder-ho fer en cap de les activitats pròpies d’aquest parlament. I en aquest sentit, la constitució, l’estatut i el Tribunal Constitucional no han de ser un límit, ni en aquest dret ni en d’altres. Insisteixo que per a nosaltres és molt important la sobirania del parlament, òbviament, en defensa de l’autodeterminació i la independència, però també en defensa de tots els drets. Poso l’exemple del dret de l’habitatge. Hem de fer-ho sempre que calgui? Sí. Però, sobretot, serà molt millor fer-ho, més útil, més eficaç i més eficient políticament, quan aquesta acció legislativa, declarativa o proclamativa al parlament formi part d’una estratègia compartida per a enfrontar-nos amb l’estat o exercir efectivament una ruptura democràtica en un procés d’autodeterminació o en estratègies unilaterals en absència d’un estat que no vulgui assumir cap acord o negociació. Com ho dèiem al començament: que les accions polítiques nodreixin una estratègia.

—Vist des de fora, sembla que els tres grups independentistes sou cada vegada més lluny d’aquesta estratègia compartida…
—En aquests moments, hem d’admetre i assumir que som en un punt zero o gairebé en un punt zero. És veritat que no hi ha una estratègia independentista compartida. Fins i tot, tenim dificultats per a assumir una estratègia antirepressiva compartida. Tots hem de ser molt autocrítics i assumir la nostra responsabilitat i els nostres compromisos per sortir com més aviat millor d’aquest bloqueig. Assumim la responsabilitat i fem i farem propostes. Dues qüestions a assenyalar. La primera: la unitat independentista no s’ha de mesurar en els nostres acords en la gestió autonòmica. Pel que fa als models socials i econòmics del país, tenim diferències molt importants. Tenim models de país diferents, obeïm a objectius socials diferents, és lògic que aquí no hi hagi un consens. La unitat independentista s’ha de mesurar en l’enfrontament amb l’estat contra la repressió i per a exercir l’autodeterminació i assolir la independència. La segona: serà molt difícil aconseguir la unitat independentista fins que no girem full de l’actual taula de diàleg que ens ha portat a una situació de bloqueig. Perquè tothom sap, fins i tot els seus principals avaladors, el PSOE i ERC, que d’aquí no en sortirà la resolució del conflicte. Però, en canvi, sí que ens deixen en una situació de bloqueig. També, mentre no sortim de l’escenari compartit per Junts i ERC del referèndum pactat com a horitzó. Tant de bo n’hi hagi un, seria la solució més raonable, però això no serà en les actuals circumstàncies i condicions. Per tant, posem data a la resolució democràtica d’aquest conflicte, en forma de referèndum, que és el recurs que internacionalment està més admès.

—Hi ha qui us retreu que no expliqueu què passaria l’endemà del referèndum. Es repetiria el mateix que va passar el 2017?
—El període del 17 ens demostra les coses que vam fer bé i les que vam fer malament. Vam fer bé l’1-O i el 3-O, i després no en vam sostenir els resultats, no els vam aplicar. Ara hem de preparar-nos per sostenir aquests resultats i aplicar-los. Ens hem de preparar per a una resolució democràtica del conflicte que, necessàriament, requerirà un moment de ruptura i d’unilateralitat.

—Una desobediència civil col·lectiva?
—És clar. I això vol dir reprendre un nou cicle de mobilització social, de desobediència civil i de sobirania institucional. Se n’han de crear les condicions. Hem d’estar preparats amb tots els instruments per aplicar-ne els resultats i sostenir-los, i que ens permeti d’arribar a una solució democràtica reconeguda internacionalment. Al final, això es resol en un marc de diàleg i de negociació que no té res a veure amb l’actual.

—Amb una negociació forçada?
—Efectivament.