Carles Riera: “Segur que no seré candidat”

La CUP es troba en ple debat intern per a ressituar-se en el panorama polític. A les desfetes electorals del 28-M i el 23-J, en les quals ha perdut regidors i els dos diputats al congrés espanyol, cal afegir-hi la pèrdua d’influència al parlament, on el govern de Pere Aragonès ha preferit d’explorar noves aliances amb el PSC i els comuns. Per entendre com afronta el final de legislatura, parlem amb el diputat i secretari tercer de la mesa, Carles Riera (Barcelona, 1960), que assegura que no tirarà la tovallola en els seus intents de redreçar el rumb de l’executiu cap a una agenda d’esquerres i independentista. “Aragonès té una última oportunitat, que són aquests pressupostos”, adverteix, abans de dir que ell no repetirà com a candidat.

—Com valoreu el context polític actual?
—Som davant un canvi de cicle, això és evident. Junts i Esquerra s’han apartat d’una agenda política de conflicte i de confrontació amb l’estat. En comptes de la defensa dels drets del nostre país, prioritzen l’acostament i la negociació amb l’estat, en aquest cas, amb el PSOE. De fet, Puigdemont ha obert la porta a possibles diàlegs i enteses amb el PP en una conversa amb Manfred Weber. Junts i Esquerra, les forces majoritàries de l’independentisme, han decidit de canviar d’agenda i ara reforcen l’estat.

—Mentrestant, el govern i ERC veuen en el PSC el gran aliat al parlament. Què fan els nou diputats de la CUP en aquesta situació, en què ja no són frontissa per a aprovar el pressupost o tombar-lo, per exemple?
—Nosaltres continuem defensant un projecte, una estratègia i un programa polític independentista i d’esquerres, en què el dret de l’autodeterminació i el referèndum són condicions sine qua non per a avançar. Per això, volem que el parlament legisli i el govern actuï amb sobirania sense acceptar les imposicions i els límits de l’estat. Agafem el sentit comú majoritari, allò que la gent considera prioritari, i ho portem al parlament. Ens situem en una centralitat que Esquerra i Junts han abandonat per acostar-se al PSC.

—Per què la CUP ha perdut el rol de soci prioritari, en benefici del PSC?
—Qui s’ha mogut de la foto és Esquerra, no pas la CUP. Nosaltres continuem defensant el mateix programa electoral i allò que vam acordar per a la investidura. És el govern de Pere Aragonès, que decideix de sortir de la foto i abraçar-se amb el PSC. Són ells, que hauran d’explicar per quin motiu ho fan. De totes maneres, també ho ha fet Junts. La patronal deu estar contenta, perquè aquests tres partits apliquen fil per randa la seva agenda al parlament. Clarament, l’acostament al PSC i l’allunyament de l’independentisme ha comportat decepció, frustració i una caiguda de la mobilització.

—Vinculeu els mals resultats electorals de la CUP a la desmobilització?
—Efectivament, en part, sí. Venim d’un cicle d’alta mobilització, amb el 15-M, el Primer d’Octubre i les protestes de l’any 2019. Ara cal fer valdre l’amnistia, però cal denunciar que hi ha una renúncia real a l’autodeterminació per part d’Esquerra i Junts. Això desmobilitza. A nosaltres ens va millor políticament i electoralment en cicles d’alta mobilització. Per què? Sempre hem dit que la palanca dels grans canvis històrics és al carrer. Les institucions, d’entrada, són un fre i és quan adquireixes molta força al carrer que pots superar les resistències i posar-les al servei del canvi. Sense un cicle d’alta mobilització, perdem capacitat d’incidència i se’ns fa difícil de fer política institucional.

—Dirigents de la CUP han dit que la legislatura ha estat un fracàs i és en un punt mort. Cal avançar les eleccions?
—Queda un any llarg i farem tot el possible, ens esforçarem al màxim, perquè aquesta legislatura doni tants resultats com es pugui, no només per nosaltres, sinó també per la gent del país. Som a les institucions per posar-les al servei de la ciutadania. Ara bé, això requereix que Aragonès deixi la mà del PSC i viri cap a una agenda independentista i d’esquerres. I també que Junts aturi la seva deriva cap a la dreta, aquest retorn a l’ànima de Convergència i Unió. Que lluny que som del Junts pel Sí de la legislatura del 2017 i, fins i tot, del Junts de la legislatura de Quim Torra, que era més atrevit en la defensa de drets, etc.

—A la CUP li interessa un avançament, amb el debat intern en marxa i els mals resultats electorals?
—Els resultats electorals a les municipals i a les generals no ens han anat com volíem. Això és un motiu de reflexió. De totes maneres, el procés de debat intern el teníem previst abans dels mals resultats electorals. Ja vèiem aquests canvis de cicle en l’àmbit nacional i global, però també perquè fa molts anys que som tenim presència a les institucions i això requereix una avaluació i una revisió per a enfocar-nos millor.

—Qui no sembla que vulgui canviar de rumb és el govern d’Aragonès.
—Pere Aragonès té una última oportunitat, que són aquests pressupostos. Té l’oportunitat de desfer-se dels compromisos que té amb el PSC, que li imposen aquestes polítiques contràries als interessos del país, i mostrar voluntat i disposició de parlar d’aquests mínims que nosaltres li plantegem: l’agenda social, que el parlament actuï amb sobirania en la defensa dels drets i una agenda per a avançar en l’autodeterminació i la independència. Aragonès té aquesta oportunitat. Si està disposat a canviar, nosaltres hi serem. Estem disposats a parlar i a negociar.

—Us han picat a la porta per negociar el pressupost?
—Divendres passat, vam tenir la primera reunió amb representants d’algunes conselleries. Va ser una trobada on el govern ens va exposar, de manera molt genèrica, les seves intencions i els seus objectius. Nosaltres els vam explicar quin era el nostre posicionament i els vam reclamar aquest retorn al marc independentista i d’esquerres. En aquesta fase de primers contactes i informativa, el govern sap quins són els nostres mínims. Si tenen voluntat d’entrar en una fase negociadora, ho veurem.

—Com són les relacions amb Junts i Esquerra?
—Les relacions s’han tensat, perquè s’han acumulat discrepàncies i desacords; malgrat això, per responsabilitat, estem disposats a parlar per tal d’avançar. Nosaltres no tirem la tovallola. Òbviament, les relacions s’han tensat i determinades males praxis tampoc no ajuden. Quan Esquerra i Junts acorden amb el PSC i amb els comuns, d’esquena a la CUP, una legislació que en lloc d’afavorir el català a l’escola el perjudica… Això clarifica moltes coses.

—Us heu penedit d’haver investit Aragonès?
—Ara mateix, sóc molt autocrític. Molt autocrític. Crec que vam analitzar encertadament el clima social i polític. Els resultats electorals facilitaven un gir independentista i d’esquerres, però ha estat realment decebedor veure que el govern ha fet un tomb en sentit contrari. En aquell moment, teníem el convenciment i l’aval majoritari de la nostra militància, tot i que va ser un tema molt discutit i molt controvertit que no va generar unanimitat. Crec que hem de fer autocrítica i n’hem d’aprendre. Hauríem d’haver estat més exigents i establir més instruments de verificació i de compliment dels compromisos.

—Una exigència més alta hauria evitat l’acostament del govern al PSC?
—L’acord d’investidura no s’ha trencat perquè la CUP no hagi complert. En tot cas, no hem lligat prou curt el govern o no hem tingut prou força per a fer-ho i imposar una altra agenda.

—Una manera de lligar curt hauria estat entrar al govern.
—En aquell moment, la decisió de la nostra militància va ser clara. No va haver-hi unanimitat, però va haver-hi una majoria clara que va dir de no a entrar al govern.

—Què n’espereu, del debat intern de la CUP?
—Hem de tenir un debat molt obert, actiu i participatiu de tota la militància, però també de simpatitzants i fins i tot de persones de col·lectius, de moviments, que no són de la CUP i que potser tampoc no són de l’esquerra independentista. Per mi és important que no quedi limitat a un debat entre blocs, partits i col·lectius que formen part de la CUP. Ens ha de servir per a reorganitzar-nos i desenvolupar una estratègia política per entomar aquest nou cicle, en què tenim els mateixos objectius, però en un context molt diferent, més advers i més difícil. No som Esquerra, Junts, ni tampoc els comuns. Aquest país no hauria tingut l’U d’Octubre sense la CUP, que ha jugat un paper clau en moments molt transcendents d’aquest país.

—Un sector de la CUP ha publicat un manifest que demana que, del debat, en surti un partit amb vocació de govern.
—L’esquerra independentista i la CUP han d’aspirar a incidir en tots els espais de lluita política possibles. No podem renunciar a res, però és important que ens preguntem a cada moment quina és la manera més eficaç d’avançar i, d’acord amb això, definir les prioritats. La majoria dels nostres objectius són grans canvis estructurals. Si tens l’hegemonia en l’àmbit social i cultural, podràs fer servir les institucions, parlaments, governs, ajuntaments per avançar cap als teus objectius. Si no tens força al carrer i a la societat, ja pots ser a l’ajuntament o al govern, que el que faràs és governar amb l’agenda de l’adversari, tal com fa ERC. Nosaltres quan governem volem fer-ho amb el nostre programa.

—La CUP solament entrarà a la Generalitat si és primera força?
—Això és una resposta que ha de donar la militància, no l’hi vull manllevar. El Procés de Garbí arribarà a unes conclusions necessàries, que a mi em tocarà obeir. Però no és absolutament necessari ser primera força per a governar, sempre que tinguis la força social i política al carrer per a aconseguir que la teva agenda política tingui prou centralitat. De tota manera, això s’ha de veure en cada moment. Aquí i a fora hi ha experiències positives de govern, però també de negatives que ens han de fer reflexionar, com és el cas de Syriza a Grècia.

—Hem mencionat Lluc Salellas. Com veieu el cas de Girona?
—És un experiment i una experiència molt interessant. L’alcalde és militant de la CUP, tot i que la confluència electoral Guanyem abasta més sensibilitats i sectors. A més, és una alcaldia en aliança amb Junts i Esquerra. Per què ha estat possible? Per un resultat electoral, però també per una hegemonia del moviment independentista a Girona, on la CUP n’és un referent i ha treballat durant molts anys de manera pionera. Ara hem de desitjar i esperar que aquesta alcaldia, aquesta participació en el govern, ens permeti d’avançar en els nostres objectius. Aquest experiment haurem d’avaluar-lo contínuament per aprendre’n de cara a unes altres localitats i territoris. De fet, hi ha més llocs del país on confluències semblants no han tingut el mateix èxit.

—Voleu tornar a ser candidat?
—Segur que no seré candidat.

—Segur que no ho sereu?
—Segur. En aquests moments estic molt més a prop de la sortida que de l’entrada i molt més a prop del relleu, que no pas de la continuïtat. Per una raó fonamental, si aquesta legislatura arriba al final, hauré complert els vuit anys que són el màxim que estableix el nostre codi ètic per a ser candidat.

—No seria la primera vegada que es canvia el codi ètic.
—Ara per ara, aquest és el codi ètic que tenim i, per tant, en coherència em toca plegar del parlament. Ara, continuaré militant a l’esquerra independentista, com he fet tota la vida, i continuaré a disposició de la CUP. Fent de què? No en tinc ni idea ara mateix, no hi he pensat. Quan marxi, ja hi pensaré. D’una altra banda, el Procés de Garbí ens ha de permetre el relleu i la renovació. Un dels resultats que n’espero és que persones noves s’incorporin en l’assumpció de responsabilitats representatives. No es tracta d’apartar gent, sinó que n’entri de nova, és a dir, enriquir i ampliar els lideratges i referents.

—Com valoreu els pactes d’Esquerra i Junts a Madrid, dels quals se’n deriva la llei d’amnistia?
—En aquest país hi ha uns quants consensos majoritaris, un dels quals és l’amnistia, que sembla que la tenim en camí. Un altre és l’autodeterminació, que Esquerra i Junts han decidit deixar de banda. L’amnistia és una bona notícia? Sí, però ens cal prudència perquè la llei, tal com la coneixem ara, té febleses. És ben definida per als càrrecs institucionals, però és molt ambigua per a la resta de represaliats. Alerta Solidària diu que se’n poden beneficiar unes 450 persones. La nostra missió com a CUP, com a esquerra independentista, és per posar-nos al servei dels represaliats i vetllar perquè l’amnistia s’apliqui i arribi realment a tothom com més aviat millor. És un repte gros, tenint en compte que el règim intenta de forçar acusacions i penes perquè hi hagi gent que en quedi fora, com ara el Tsunami Democràtic i els CDR, amb acusacions de terrorisme.

—En què consisteix l’observatori d’aplicació de l’amnistia que proposa la CUP?
—Entronca amb allò que va dir Puigdemont, i ho ha repetit fa poc, que el parlament és qui té l’última paraula i la sobirania en tot aquest procés. Hem de desplaçar tot això de Madrid i portar-ho cap aquí. Li hem de donar al parlament el paper més important possible perquè l’amnistia s’apliqui a tothom. En el pròxim ple es votarà la creació d’aquest observatori, format per tots els grups parlamentaris i les entitats de la societat civil que treballen en aquest sentit. L’objectiu és supervisar, vetllar i fiscalitzar que l’amnistia s’apliqui correctament.

—Quan ho vau anunciar en el darrer ple, la resposta de la consellera Vilagrà va ser més aviat freda.
—És una proposta de sentit comú. Suposo que almenys Junts, Esquerra i els comuns l’aprovaran. Sense tenir res lligat ni al sac, crec que estem obligats a vegades a ser optimistes. Se’m faria molt difícil d’entendre que Junts, Esquerra i els comuns volguessin treure al parlament aquest paper i volguessin negar a les víctimes de la repressió aquest instrument de suport. Em semblaria molt estrany, francament.

—L’aplicació de l’amnistia no la decidirà en última instància el TC o la justícia europea?
—Hem de crear un clima social, polític i institucional que en tot cas aïlli aquells sectors del règim i aquells jutges i fiscals que vulguin anar contra l’amnistia o restringir-ne l’aplicació. Cal generar aquesta situació d’aïllament, de manera que finalment s’hagin de rendir a la voluntat política majoritària, i, si no ho fan, es vegin deslegitimats i la seva actuació prevaricadora quedi en evidència en unes altres instàncies.

—En el debat de política general es van aprovar propostes de resolució a favor de l’amnistia, però també a condicionar la investidura a una referèndum. Com ho veieu, un mes després?
—Nosaltres vam aconseguir que s’aprovés una resolució en què es deia explícitament que l’amnistia havia d’anar lligada a l’autodeterminació i això és exactament el que no ha passat. Junts i Esquerra ho han fet tot al revés. No han obeït el Parlament de Catalunya i han sigut incoherents. Buiden el parlament i traslladen el centre de decisió cap a Madrid. Nosaltres reivindiquem que la sobirania torni i que la llei d’amnistia no sigui una llei de punt final.

—Com?
—Si mirem la història, una amnistia va lligada a canvis de règim, la creació de nous estats, canvis constitucionals, processos constituents, etc. Aquí tenim la paradoxa que l’amnistia dels anys setanta anava lligada a un canvi de règim, però aquesta no. El preàmbul de la llei podia incorporar el reconeixement del dret de l’autodeterminació i la necessitat d’un referèndum. Però Esquerra i Junts hi han renunciat. Hem de treballar perquè l’amnistia, que en els termes actuals podria ser una llei de punt final, no ho sigui i es transformi en una de les palanques del canvi de règim.

—Amb dos diputats de la CUP a Madrid hauria estat diferent?
—Ens seria més fàcil de fer aquesta fiscalització de l’amnistia, però és un instrument que ara no tenim. El que vull dir és que quan la CUP hi és, passen coses i els canvis es noten. Quan no hi som, l’estat, el poder i el règim ho tenen molt més fàcil per fer els seus negocis i fer veure que tot canvia perquè res canviï.