Carles Riera: “La CUP no continuarà contribuint a aquest despropòsit”

Carles Riera se’n va del Parlament de Catalunya després de vuit anys i tres legislatures com a diputat de la CUP. Aquesta darrera, com a secretari tercer de la mesa, on va rellevar Pau Juvillà. Riera, militant d’Endavant, no deixa la política. Diu que tornarà al carrer i a les bases de l’esquerra independentista. En aquesta entrevista, feta ahir a l’Ateneu Popular de les Corts, analitza les causes de la davallada electoral de la CUP, de la pèrdua de la majoria absoluta independentista al parlament i explica què creu que ha de fer l’organització a partir d’ara. És crític amb una unitat independentista en què, diu, l’hegemonia d’ERC i de Junts ha deixat la CUP diluïda i ha fet retrocedir el moviment. Propugna un canvi d’estratègia per a tornar a la confrontació i fer-lo créixer.

—Com valoreu el resultat de les eleccions?
—És obvi que no han estat uns bons resultats. Hem passat de nou diputats a quatre i, per tant, hem de fer autocrítica. La fem en el procés de debat Garbí, que havíem encetat abans de les eleccions i que esperem cloure a la tardor. Ens hem de plantejar moltes coses per continuar avançant en els nostres objectius estratègics d’alliberament nacional i social amb més força, amb més suport social i electoral. En general, quan un grup parlamentari com el nostre ocupa posicions independentistes i d’esquerres –i en aquesta legislatura no tan sols no hem avançat sinó que hem retrocedit en aquests dos aspectes– és lògic que se’t percebi com a menys útil. Hem de repensar-nos per treballar més i millor, per reforçar un programa polític independentista i d’esquerres més eficaç i que pugui rebre més suport.

—La pèrdua de vots ha estat progressiva. Hi veieu més causes?
—Crec que hem anat massa a remolc de Junts per Catalunya i d’ERC i, probablement, hem trigat massa a reaccionar per canviar de rumb. I això, en aquesta darrera legislatura, ha fet que quedéssim diluïts en una majoria independentista que ha estat inútil, ineficaç. També hem pagat el preu de l’incompliment del govern de Pere Aragonès de gairebé tots els acords i els compromisos de l’acord d’investidura. La nostra aposta inicial, que era desplaçar el govern i el parlament cap a posicions més independentistes i més d’esquerres, no ha donat els resultats esperats. És més, hem retrocedit pel que fa a autodeterminació, serveis públics, defensa del medi ambient, redistribució de la riquesa, llengua… Aquesta és la reflexió que hem de fer: com podem canviar de rumb perquè puguem defensar amb més força i amb millors condicions un programa polític i una estratègia clarament independentista i d’esquerres, i que sigui perceptible que som útils per a avançar en aquests objectius.

—Com?
—Cal que tinguem una estratègia pròpia, que no estiguem en mans de les estratègies de JxCat i d’ERC. Una estratègia pròpia per a avançar en els objectius de la independència, del socialisme, de l’ecologisme i del feminisme. Reorganitzar-nos perquè aquesta estratègia esdevingui cada vegada més hegemònica, més determinant i més influent. Tot procés d’alliberament nacional requereix una majoria social i política independentista. Per tant, hem de treballar per tornar a tenir una majoria independentista, és un objectiu evident. Ara, hem de fer dues reflexions. En primer lloc, hem tingut majoria independentista i no ha estat eficaç. Cal un canvi de rumb i d’estratègia. La nova majoria independentista s’ha de construir sobre noves bases. I, en segon lloc, paradoxalment, la història ens demostra que la majoria independentista ha estat eficaç i útil per a avançar quan la CUP ha trencat la unitat. Quan la CUP, conjuntament amb el moviment social, ha tingut la capacitat d’imposar a l’espai de Junts i d’Esquerra objectius més radicals i rupturistes, el moviment ha avançat. I així s’explica el Primer d’Octubre o  el període del 2017 en què vam aprovar al parlament lleis molt més avançades socialment. Quan la CUP queda diluïda en mans de Junts i Esquerra, la majoria independentista no avança.

—Dieu que la majoria independentista s’ha de construir sobre noves bases. Quines?
—Sobre la ruptura amb l’estat espanyol i sobre un programa social al servei de la majoria social d’aquest país, de manera que l’independentisme lideri un projecte republicà de drets, d’inclusió, d’igualtat i de justícia social per a tothom. És l’única manera de créixer i de tenir hegemonia. Ja no s’hi val de pretendre fundar la nova majoria independentista ni el nou moviment independentista sobre la base de la negociació amb l’estat o renúncies per a l’esquerra. Això s’ha demostrat inútil i, a més, afavoreix el creixement de l’extrema dreta.

—Pot ser que la CUP capitalitzés un vot independentista més radical que volia condicionar ERC i Junts i que, quan la independència ha deixat de ser en primer pla, s’ha abstingut o ha votat uns altres partits?
—Probablement. Sabem que ens va més bé a les eleccions i en la nostra influència institucional en contextos de forta lluita, mobilització, conflicte, confrontació contra l’estat i contra el capital. La nostra capacitat d’influència al parlament i a les institucions es multiplica per deu quan el moviment creix. Se’ns percep com una força útil des d’un punt de vista disruptiu, per a generar canvis, per a forçar els altres a anar cap a plantejaments més radicals. Per tant, què hem de fer? Crear les condicions per a ser més influents. I això què vol dir? Generar moviment. Generar un nou cicle de mobilització, d’organització popular, de moviment independentista, en defensa dels drets socials, de defensa del territori… Sabem que això no tan sols ens donarà més força electoral, sinó que ens farà més útils. I, mentrestant, hem de formar-nos millor, enfortir i organitzar la nostra militància per treballar també fora de les institucions i fora dels cicles electorals. Créixer i eixamplar-nos d’acord amb aquesta dinàmica de lluita i de creixement del moviment. Al parlament hem de ser l’expressió de les persones més crítiques amb l’opressió nacional, amb la injustícia social, amb la classe treballadora que vol alliberar-se de l’estat i del capital: ser aquesta expressió de radicalitat. Ens cal radicalitzar-nos, actualitzar-nos, reforçar-nos, reorganitzar-nos, per poder tenir aquest paper radicalitzador a la societat.

—Com us expliqueu que en municipis com Berga, per exemple, on ha governat la CUP, hi hagi un 10% del vot cap a Aliança Catalana?
—En un moment de crisi climàtica, de crisi bèl·lica, d’augment de les desigualtats, hi ha moltes respostes conservadores i defensives. I l’extrema dreta hi va a pescar. Hem d’aconseguir que el malestar i la crisi rebin majoritàriament una resposta transformadora i solidària de l’esquerra i l’independentisme. La davallada independentista i els fracassos dels governs d’esquerres afavoreixen el creixement de la dreta i, sobretot, de l’extrema dreta més populista. És d’hora per fer anàlisis gaire rigoroses, perquè ho hem d’estudiar amb més profunditat, però jo diria que en el creixement d’Aliança Catalana hi ha un vot històricament feixista que ha trobat en aquest partit la seva millor representació electoral, però segurament també hi ha un vot de persones decebudes o frustrades amb un procés independentista republicà majoritari i inclusiu, i que el que fan és aferrar-se a ser –o voler ser– una minoria nacional. Diuen: com a minoria nacional, volem ser protegida i defensada, mantenir els nostres privilegis com a elit o oligarquia. I l’extrema dreta d’Aliança Catalana els diu: jo us defensaré. El problema és que la defensa no s’estableix contra els de dalt, contra els poderosos, sinó contra els que hi ha al costat o a sota, en un projecte excloent i que abraça valors feixistes i d’extrema dreta. L’extrema dreta i el feixisme els hem de combatre a tot arreu de la mateixa manera, sigui espanyol o català. Aliança Catalana forma part del feixisme que hem de combatre i, a més, ha vingut per dividir encara més el país i generar més conflicte intern. Voldria parlar també del vessant internacional.

—Digueu.
—El capitalisme ha entrat en una fase molt agressiva pel control de territoris, recursos, mitjans de comunicació. Es militaritza, aposta per la guerra, i l’extrema dreta és el tipus de govern més útil per a gestionar aquesta fase violenta del capitalisme. Perquè li permet d’intentar disciplinar la societat i jerarquitzar-la per tal d’entrar en una lògica de guerra i de manteniment de les desigualtats a favor dels més poderosos. Tenim un repte enorme en aquest sentit a escala internacional, perquè hem d’aconseguir que els Països Catalans siguin un espai lliure del feixisme, de la guerra, de la injustícia i, per tant, el treball internacional és central i molt important. Hem de construir aliances. Ara mateix, la Unió Europea és un conjunt d’institucions i d’estats que estan al servei de la indústria bèl·lica. Hem d’impugnar-la, fer-hi front. A Palestina s’hi juguen moltes coses. No només la supervivència del poble palestí, amb un genocidi i una massacre de l’estat d’Israel, sinó una gran batalla global dels drets humans, de dret internacional, de defensa de l’autodeterminació dels pobles, dels drets fonamentals. És una batalla global per la humanitat, pel planeta, per la vida, pels drets, per la democràcia i la nostra posició aquí ha de ser claríssima.

—El model de l’Ajuntament de Girona hauria de ser exportable?
—Nosaltres aspirem a governar i que les classes populars puguin assolir el poder, perquè sabem que els nostres objectius –la independència, l’alliberament social, l’alliberament nacional– requereixen processos radicals, revolucionaris. Ara, hem de governar aplicant el nostre programa, no per aplicar el programa d’uns altres i diluir-nos, perquè això portaria a la desaparició. Els ajuntaments són un territori propici per a fer això, per a organitzar la societat, perquè hi hagi moviment social a escala local i també treballar des de la institució, i hi aprenem els límits, les contradiccions, les possibilitats, els reptes que tot això genera. Girona és un gran experiment, una gran oportunitat. A Girona governem des d’una posició de força. Ja tenim un pas fet i un avantatge. Desitjo al company Lluc Salellas i a la gent de Guanyem Girona tot l’èxit i tota la força perquè, realment, puguem acabar dient que aquesta experiència és positiva per al país, per als nostres objectius i programa.

—Obrir-se a més sectors, com ha fet Salellas –que també ha tingut el suport d’ex-batlles i regidors d’uns altres partits– té el perill de diluir el projecte?
—Un 30% de les persones que participen en el Procés Garbí no són militants de la CUP, i això és interessant. En l’àmbit internacional, treballem amb aliances molt àmplies en el debat estratègic i per sumar esforços. Treballem amb una perspectiva molt àmplia en moviments socials, en l’àmbit sindical, a tots els Països Catalans. Aquesta visió d’eixamplament, ja la tenim. Però això, des del meu punt de vista, ara no passa prioritàriament per intentar de fer sumes de sigles o sumes de lletres, sinó per sumar des del punt de vista social. Com? Doncs organitzant-nos millor en el territori, en els ajuntaments, estant més presents en els moviments socials i les lluites sindicals. Aquest creixement s’ha de fer diluint els nostres objectius, renunciant a objectius, rebaixant el programa? Crec que no.

—Un clàssic: potser no s’entenen els canvis de lideratges a la CUP?
—Hem de fer valer el nostre codi ètic. És una bona eina per a prevenir i evitar tots els riscos derivats d’una excessiva professionalització, institucionalització de la política. Després de tants anys a la política professionalitzada, es perd la perspectiva i es pot arribar a treballar per reproduir-se a la institució més que no per la prioritat dels objectius. També té la virtut d’afavorir renovacions i relleus que porten saba nova, que rejoveneixen, aporten idees i capacitats noves. En el meu cas, hi he estat vuit anys i tres legislatures. No estic cremat de la política en absolut. Continuaré militant i participant en el nostre projecte polític. Sí que és veritat que estava una mica cansat de la vida parlamentària, i el canvi de perspectiva de continuar treballant fora del parlament em va bé. La meva experiència personal és també positiva. És veritat que això pot ser limitador des del punt de vista dels resultats electorals, però és una contradicció que hem d’assumir. I hem de trobar la manera de generar prou atracció, convicció i il·lusió en la nostra acció política i projecte perquè no sigui un hàndicap. És un debat que sempre hem tingut i que hi ha en la societat.

—Com canviarà el funcionament de la mesa del parlament a partir d’ara sense una majoria absoluta independentista?
—Nosaltres hi hem estat per garantir que al parlament es pugui parlar de tot, independentment del que diguin l’estat, els jutges o el Tribunal Constitucional, i per defensar els drets civils i polítics d’electors d’electes, sense que la repressió sigui un límit. També, perquè el parlament pugui votar mesures legislatives i iniciatives en defensa dels drets de la gent sense que la constitució i l’estatut siguin un límit. Aquesta ha estat la nostra política: generar sobirania des de les institucions per a defensar drets, generant conflicte i avançant. No ho hem aconseguit sempre, perquè moltes vegades la majoria independentista tampoc no se n’ha ocupat, en aquest sentit. Hem vist com ens quedàvem tots sols defensant aquests plantejaments. Hem de mirar a mitjà i llarg termini. El que passi a curt termini és important, però no hem de tenir mirada curta, sinó llarga, perquè per fer coses grans s’han de pensar coses grans.

—Laia Estrada ha proposat de formar una mesa “antirepressiva” presidida per ERC, amb Junts i els Comuns. La CUP s’hi hauria de mantenir?
—El nostre objectiu prioritari no és tenir càrrecs ni cadires, ni els recursos que això ens pugui aportar. Estem acostumats a militar i a treballar dins i fora de les institucions, a les verdes i a les madures. En aquest sentit, vull reivindicar aquell grup del 2017, de quatre diputats, que demostra que treballant de valent es poden fer moltes coses. Ja tenim un bon exemple de com, a vegades, en un grup petit es pot fer molta feina, i evidentment aspirem a més. Ho decidirà la nostra militància, ho decidiran els nostres òrgans de decisió, el grup parlamentari… Jo prefereixo una mesa independentista que no pas del 155. Prefereixo una mesa amb més presència de gent d’esquerres que no pas de gent de dretes. Prefereixo unes institucions més independentistes i més d’esquerres que no pas més unionistes i més a la dreta.

—Salvador Illa i Carles Puigdemont cerquen la investidura. Què hauria de fer la CUP?
—Segur que no farem president Salvador Illa. Crec que això és força obvi, no? Un PSC que ha demostrat de ser, fins i tot, més a la dreta que el PSOE en molts aspectes, que no té a veure amb l’època Maragall… De cap manera facilitarem això. Però no hi ha una majoria independentista al parlament, i perquè Carles Puigdemont pogués ser president de la Generalitat necessitaria l’abstenció del PSC. I una abstenció a canvi de què? Quins serien els acords polítics entre Junts per Catalunya i el PSC? Possiblement, el programa que s’acordi perquè el PSC s’abstingui distarà molt, o anirà en sentit contrari, dels nostres objectius i compromisos polítics. Difícilment podrem donar suport a un programa polític acordat entre Junts i el PSC. Significaria optar per l’estabilització autonòmica, per l’estabilització de l’estat, renunciar al conflicte i a la sobirania del parlament per legislar nacionalment i socialment més enllà de la constitució i l’estatut. Implicaria aplicar l’agenda de la patronal, un programa econòmic i social que és contrari als interessos de la majoria de la gent d’aquest país. Significa renunciar a l’autodeterminació. ERC i Junts són en una cruïlla: han de triar si miren cap a l’estat i renuncien a l’autodeterminació, si miren cap a la dreta i renuncien als canvis socials, o si decideixen mirar cap a la independència i cap a l’esquerra. Allà és on som nosaltres.

—La CUP podria participar en un intent d’investidura de Puigdemont sense negociar abans l’abstenció del PSC?
—Autodeterminació i gir social. Nosaltres som aquí. Governabilitat? Per a fer això, sí. Aquesta darrera legislatura, amb ERC en mans del PSC i el PSOE i amb Junts fent pinça al parlament amb el PSC i prioritzant la negociació amb l’estat, què ha portat? Una davallada de l’independentisme. Hi ha un gir a la dreta i a l’unionisme al parlament. La CUP no continuarà contribuint a aquest despropòsit. No continuarem sumant en aquest despropòsit que ens porta a retrocedir i anar enrere. La responsabilitat que té la CUP és ser una bandera plantada dient que per aquí no anem bé, que hem de defensar l’autodeterminació, els drets socials, el territori, i que això ho hem de fer en conflicte obert contra l’estat, contra el capital. El camí que han seguit Junts i ERC, si el reediten ara, no farà sinó anar encara més enrere en les posicions del país i de l’independentisme.

—Si hi ha una repetició electoral, la CUP ha de tenir por de quedar fora del parlament?
—Tenim una bona llista i hem fet una bona campanya, l’hauríem de millorar encara més. Hauríem de fer-nos entendre més, segurament fer una campanya més imaginativa, més disruptiva, més clara, per a defensar aquesta posició. I, segurament, es produiria un panorama més nítid i més clar, després de l’actual conjuntura d’investidura, de formació de la mesa, etc. Tot això permetria que tothom es clarifiqués.

—Laia Estrada hauria de tornar a ser la candidata de la CUP?
—Crec que és una bona candidata. Tanmateix, això ho decidirà la nostra militància. Jo espero que sí.

—L’independentisme ha tocat fons?
—La situació fa evident això. Hem tingut els pitjors resultats electorals en molt temps. Només cal veure el nivell de mobilització, baixíssim, i el grau d’organització que en aquests moments té l’independentisme. En l’àmbit nacional, el panorama encara és més crític. Hem d’aprendre com hem generat majories independentistes, quan ha tingut èxit, això, i quan les hem malbaratades i hem tingut fracassos. El Primer d’Octubre, el 3 d’octubre… Hi ha moments al parlament i de mobilització que ens demostren com avancem: quan hi ha conflicte, mobilització, quan hi ha sobirania al parlament, quan hi ha confrontació amb l’estat, quan es defensen drets, quan el moviment social desborda i depassa les institucions i és capaç de marcar l’agenda… Això ja ho hem après. Per tant, hem de tornar-hi. Perquè el camí de desdir-se’n ja hem vist on porta, que és al fracàs més absolut.

—La CUP pot fer d’aglutinador perquè Junts i ERC millorin la seva relació?
—Vull reivindicar que la CUP ha tingut un paper molt generós i actiu, per exemple, en el moviment antirepressiu. Molt silenciós. En el sentit d’afavorir marcs unitaris, de col·laboració i cooperació, a risc de quedar diluïts en un marc unitari que no portava enlloc i que, fins i tot, ens feien anar enrere. Per tant, n’hem d’aprendre, i per això deia hem de canviar de rumb. La CUP ha mostrat generositat i molt poc sectarisme. Junts i ERC han optat molt per la disputa per veure qui era hegemònic i això ha portat a un retrocés del moviment independentista i un afebliment. També han optat per intentar de reforçar les seves posicions institucionals en l’autonomia, més que no pas per reprendre un nou cicle de conflicte amb l’estat i per superar l’autonomisme.

—Quin balanç feu del vostre pas al parlament? Què us n’endueu de bo i de dolent?
—Han estat vuit anys i tres legislatures. Rescataria moments com l’1-O. Haver fet possible o haver contribuït a la vaga general del 3-O. Em penedeixo d’haver marxat dels carrers la nit del 3 d’octubre. Ens hi hauríem hagut de quedar. Vam optar per la unitat independentista, que ens deia que havíem de marxar, i hauríem hagut de trencar-la i quedar-nos als carrers. Quan Puigdemont va fer marxa enrere el 10 d’octubre amb la declaració d’independència, també hauríem hagut d’anar al carrer. Faig autocrítica de totes aquestes coses. Ens hem deixat arrossegar excessivament per aquesta unitat independentista que ha estat contraproduent per a l’independentisme. Hi ha hagut moltes frustracions i moltes decepcions. Per això, ara, continuar treballant políticament fora del parlament em va bé, em permet de refer-me, d’alguna manera. Continuo compromès defensant el carrer, orgullós del moviment de l’esquerra independentista, que continuarà portant valors ineludibles per a fer possible que els Països Catalans siguin una república independent justa, socialista, ecologista, feminista i compromesa internacionalment per a lluitar contra el feixisme.