Carles Riera: ‘Les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació actualment no hi són’

L’independentisme es troba en un atzucac d’ençà de l’octubre del 2017. La repressió contra els principals dirigents del moviment, amb presó i exili, la negativa constant del govern espanyol a dialogar i les successives i llarguíssimes pre-campanyes i campanyes electorals han blocat l’acció política del moviment a les institucions. El diputat de la CUP Carles Riera dibuixa un full de ruta fonamentat en quatre punts clau: la mobilització popular, la consecució de sobiranies, la defensa dels drets socials i la reivindicació dels drets civils i polítics. És una proposta que la CUP vol explorar amb JxCat i ERC per a bastir una unitat estratègica que permeti de sortir de l’actual situació de blocatge i acostar-se a la independència.

En aquesta entrevista, Riera parla del full de ruta que proposa la CUP, però també fa molta autocrítica sobre el paper que ha tingut el seu partit aquests últims mesos i el resultat obtingut a les eleccions municipals. Així mateix, parla de l’assemblea nacional que la CUP farà d’aquí a dues setmanes i que redefinirà l’estratègia de l’esquerra independentista per als anys vinents. Ara, però, és urgent la resposta que el moviment ha de donar a la sentència del Tribunal Suprem espanyol.

—Per la CUP quina ha de ser la resposta a les sentències?
—Hi ha una obligació ètica i política, que la resposta a les sentències sigui unitària i contundent en el terreny anitrepressiu i que, a més, sigui molt ben articulada del punt de vista social i institucional. La resposta també hauria de significar l’entrada en un nou cicle de mobilització, igual o més fort que el que ens va permetre d’arribar al Primer d’Octubre i al 3 d’octubre. Aquest nou cicle de mobilització s’ha de produir en clau de desobediència civil no violenta a gran escala. És una idea estratègica molt important perquè la resposta no sigui en clau antirepressiva i prou. Que aquí es comenci a fer tangible el que volem dir amb el ‘Ho tornarem a fer’. Si el Tribunal Suprem condemna els presos i preses i, per extensió a totes, per desobediència, la resposta ha de ser desobeir. És un missatge que hem de llançar al Suprem i a l’estat: tot allò per què ens condemneu ho repetirem. Aquesta és la clau.

—En quines accions pot concretar-se aquesta desobediència civil? Fa la sensació que sempre en parlem, però no l’executem mai.
—Teniu raó. En parlem molt però crec que comencem a tenir legitimitat i raó per a parlar-ne molt, no tan solament en termes teòrics, també pràctics. L’1-O i el 3 d’octubre són moments de desobediència civil no violenta i multitudinària que són i seran un referent a escala mundial. Com s’ha de concretar? Serà la gent qui ho decidirà en cada moment. El que hem de fer les forces polítiques, civils i socials del país és, primer, implicar-nos-hi, donar-hi suport, participar-hi i crear les condicions polítiques i socials òptimes i adequades. És important de rescatar i reivindicar l’1-O i el 3 d’octubre com una gran victòria que ens diu què hem de fer en el futur i com hem de fer-ho. L’articulació de desobediència civil i la desobediència institucional té uns efectes multiplicadors enormes que són capaços de posar l’estat en un atzucac i fer trontollar el règim.

—Com es comença a fer això?
—Quan el moviment popular i social passa davant, marca la directriu i té prou força per a arrossegar els partits i les institucions, entrem en una agenda realment de mobilització, de desobediència, de confrontació i de ruptura. Quan és al revés, quan són els partits i institucions que es posen al davant, entrem en situacions de blocatge, paràlisi i afebliment. Per tant, és important que el protagonisme l’agafi el moviment social, i estem absolutament compromesos a fer allò que puguem per a donar-li protagonisme. Però també cal que hi hagi uns partits i unes institucions que segueixin el ritme del moviment social i s’afegeixin a la dinàmica de la desobediència. I aquest és un problema que tenim en aquests moments. Un govern i uns partits que li donen suport que no es decanten per la desobediència ni per la unilateralitat. Mantenen una proposta política i una hipòtesi de treball que s’ha demostrat inútil i fracassada i que no té més recorregut. La de conservar l’autonomia, peix al cove i negociar i pactar amb l’estat. Això ha originat una situació d’absolut estancament i blocatge. No porta enlloc, condueix a un col·lapse des del punt de vista polític en el país i deixa en suspens l’agenda per l’autodeterminació, que no té cap recorregut real en el marc dels pactes amb l’estat. Hem d’aconseguir capgirar aquesta situació.

—Què proposa la CUP?
—Per a tornar a exercir l’autodeterminació de manera efectiva i material, no retòrica o simbòlica com s’ha fet fins ara, cal estar en condicions o capacitat de sostenir i de desenvolupar la nova situació política derivada de l’exercici de l’autodeterminació i d’una declaració d’independència. Per tant, primera cosa: prou d’actes simbòlics, actes retòrics, que no tenen res darrere, que no tenen res l’endemà, i que no generen res més que una frustració més gran. Tot acte de sobirania i autodeterminació ha de basar-se en unes condicions objectives reals per a poder materialitzar, que això es tradueixi en fets concrets i que els puguem sostenir i desenvolupar. Això vol dir parlar de sobiranies. La major part dels nostres recursos estratègics, la major part de les infrastructures, la major part dels recursos materials bàsics del país són a les mans de l’estat espanyol o d’empreses de l’Íbex 35 o vinculades. La major part dels serveis públics bàsics o fonamentals per a la vida, o una gran part, són a les mans d’empreses privades. Els recursos financers són a les mans de bancs privats. Per a poder-nos autodeterminar de debò hem de disputar el control del territori a l’estat, li hem de disputar tots aquests recursos, però també hem de disputar a les empreses el control dels nostres recursos. Això és de manual: si tu vols construir un país independent, has de controlar les infrastructures bàsiques.

—Tot això s’ha de fer abans del moment de ruptura, entenc.
—S’ha de fer pel camí. Abans, durant i després. És un procés, però s’ha de començar ara. Per altra banda, hi ha drets socials, civils i polítics que cada dia es demostra que no són possibles dins la gàbia de l’estatut i de la constitució espanyola. Guanyar drets socials, drets ambientals… més enllà del que ens marca el TC com a límit també vol dir necessàriament transgredir el marc constitucional i estatutari. Per exemple, en matèria d’habitatge, si volem fer polítiques serioses i eficaces, cal un moviment de desobediència civil i desobediència institucional. És l’única manera per a poder expropiar els pisos buits, l’única manera per a regular els preus del lloguer i l’única manera per a generar un parc públic d’habitatge per a tothom tenint en compte que darrerament el preu del lloguer ha augmentat el doble que la renda familiar. Òbviament això durà tensió i conflicte amb l’estat. Implicarà assumir repressió. I això, sens dubte, tindrà molts efectes positius perquè crearem les bases reals perquè, el dia que declarem la independència, aquesta es basi en una sobirania real que ja hem anat guanyant pel camí. També ens permetrà de fer créixer molt el moviment perquè lligarem estretament independència amb protecció del territori i drets civils i polítics.

—Tot això demana unitat estratègica entre partits independentistes. Quin mínim comú denominador hi veieu, entre tots tres partits?
—Constatem que les condicions per a tornar a exercir l’autodeterminació de forma definitiva i final i declarar la independència de forma efectiva i real actualment no es donen. Volem tenir un control efectiu sobre les finances del país i sobre les infrastructures estratègiques i els serveis bàsics. El nostre compromís és crear aquestes condicions perquè això pugui ser com més aviat millor. La capacitat de mobilització del món independentista continua vigent, hi ha un 75% de la població contrària a la monarquia espanyola. Un 57% de la població a Catalunya és contrària a la constitució espanyola i tenim un electorat independentista que es va acostant a la xifra del 50%. Quin és el factor negatiu? En aquests moments, les institucions repeteixen el mateix error que van cometre entre el Primer d’Octubre i el 27 d’octubre: no preparar el país per a la independència, no crear les condicions objectives reals que l’han de permetre. Es van equivocar de dalt a baix i això és el que ha originat aquest col·lapse de les conseqüències de l’1-O. Nosaltres també hem de fer autocrítica. Probablement l’octubre del 2017 vam fer un excés de confiança en aquella unitat independentista. Probablement ens va mancar iniciativa i lideratge. Per això necessitem una CUP forta, renovada i que assumeixi la seva responsabilitat de lideratge i prengui la iniciativa. I que pugui tensar i arrossegar des del carrer i el parlament els altres partits independentistes i les esquerres autodeterministes i pugui contribuir a la màxima mobilització possible de l’independentisme i les esquerres socials cap a una agenda real i realista d’exercici de l’autodeterminació. Aquests quatre elements –autodeterminació, sobiranies, drets socials i drets civils i polítics– són els que posem sobre la taula per a un full de ruta unitari amb l’independentisme i tothom qui s’hi vulgui afegir.

—La ponència recull la proposta que la CUP pugui entrar al govern. Són les quatre condicions perquè això sigui possible?
—Quan va imposar-se la tesi de conservar l’status quo i ajornar la independència sine die, vam passar a l’oposició frontal i al blocatge. No volem col·laborar amb l’administració autonomista. Després vam demanar eleccions. Que la gent digui a través de les urnes si aquest és el camí o si s’ha de canviar. Ha quedat clar i evident que aquest govern autonòmic no va enlloc. Les seves polítiques socials deixen molta gent pel camí que difícilment s’afegirà a un procés d’autodeterminació. Ara la CUP passa a proposar alternatives. Aquesta és la idea que s’expressa a la ponència. Som l’única força que articula l’autodeterminació i la ruptura mitjançant la unilateralitat i la desobediència, que són les úniques vies reals. Ningú no ens ha demostrat que n’hi hagi més. Només hem avançat quan hi ha hagut unilateralitat i desobediència. Volem créixer en l’espai social i institucional, i creiem que som en el moment de ser propositius. Participació en el govern? Si és per a fer això, sí. El moviment només creixerà per l’esquerra i volem ser molt clars i contundents: aquesta és l’agenda que durà el país a l’autodeterminació.

—Una de les opcions després de la sentència del Suprem és la convocatòria d’eleccions.
—En aquests moments això no sembla tan evident com fa mesos. Qui té el botó és el president Torra, però ni JxCat ni ERC no donen missatges de convocatòria electoral. Ara, si ha de continuar pel mateix camí, li diem que plegui i convoqui eleccions.

—Els resultats de les eleccions del 28-A i del 26-M han reforçat principalment ERC. La CUP fa autocrítica del resultat de les municipals, però sembla evident que la gent ha optat per les propostes d’ERC i en menor mesura de JxCat.
—Fem autocrítica. Som en un canvi de cicle. El 15-M i l’1-O han fet trontollar l’estat, han obert alternatives de canvi i han evidenciat les múltiples crisis del règim. En part per la repressió i en part per la capacitat, el règim es reassenta i es recompon, ara liderat pel PSOE. L’aplicació de l’1-O va ser desactivada per la repressió, pel conservadorisme d’ERC i JxCat i per la remodelació del règim. En part per això proposem aquesta refundació de la CUP. Volem recuperar la iniciativa i el lideratge, i prenem nota de la davallada electoral que hem tingut. La solidaritat antirepressiva ha tingut també un efecte important en el vot el 21-D i el 26-M. Les municipals tenen un resultat agredolç, hem perdut 50.000 vots, sobretot a l’àrea metropolitana, però la CUP és més representada que mai a tot el país i som en una quarantena de governs. A l’àrea metropolitana potser s’ha percebut que hem tingut menys perfil de lluita social i en ciutats mitjanes i grans pesa molt la dinàmica nacional i mediàtica. Potser ens han percebut sense un perfil social clar, i això ho hem de corregir i comunicar-ho més. I potser hem de visualitzar-nos com una força decisiva, més de proposta que no de protesta, com una força de poder, a més d’oposició. És el debat que fem, hem d’estar disposats a lluitar pel poder.

—Molts independentistes no han entès els pactes de la CUP i el PSC per a desallotjar JxCat de batllies com Sant Cugat i Figueres, ni l’intent frustrat a Girona.
—Evidentment… Primer, sempre hem fet pactes per a facilitar batllies independentistes. No donem alcaldies a partits del 155. Segon, hem propiciat governs de majoria o hegemonia independentista. Tercer, hem tingut en compte la clau social. L’eix esquerra-dreta l’hem de tenir en compte, és molt demagògic dir que ‘primer la independència, i després ja ens discutirem’. És trampós perquè això només se’ns diu a les esquerres, no es demana mai a la dreta que renunciï al seu programa. Només podem créixer per l’esquerra i fer créixer el moviment si la gent veu en l’independentisme un lideratge que li garanteix una vida digna. I quart, per regeneració democràtica, 3%… això també és molt important. Ajuntaments on fa anys que governa gent que els ha convertits en els seus feus, amb pràctiques de corrupteles… era hora de fer net.

—Identifiqueu el PSC com un partit d’esquerres i JxCat com una formació de dretes.
—És veritat. El PSC és un partit d’esquerra cada vegada més neoliberal. I certament JxCat és un conglomerat molt divers i plural. Però el PDECat sí que és un partit conservador, i a escala local és amb qui hem tingut més problemes pel que representa.

—A la ponència no es descarta un referèndum unilateral, però es diu que ara no hi ha les condicions per a fer-lo.
—Prou d’independentisme simbòlic i retòric. Tot el que podia donar de si la batalla simbòlica, s’ha acabat. Insistir-hi és contraproduent i frustrant. Ho diem cada dia als presidents Torra i Puigdemont. Els gests simbòlics són contraproduents.

—També el processament de Torra per haver-se negat a retirar els llaços grocs de la façana de la Generalitat?
—Solidaritat antirepressiva total, el president Torra ho sap. Tenia l’inconvenient que era una batalla simbòlica, però l’avantatge que generava desobediència. Per aquí ho rescatem. La retòrica i la declaració és el que no ens agrada.

—Tornem al referèndum.
—La CUP no descarta cap opció. Ens agradaria no haver de descartar el referèndum pactat, però no és una opció possible. Dels altres, no en descartem cap. Ni un nou referèndum unilateral, ni una altra declaració d’independència, ni més fórmules que pugui haver-hi. Qualsevol instrument que porti a un exercici real i efectiu d’autodeterminació i que l’endemà ens permeti de construir la república de manera tangible és bo.

—La conquesta d’espais de poder que comenteu és el camí que ha pres l’ANC amb la candidatura a la Cambra de Comerç, la implicació en les eleccions sindicals, el cercador d’empreses…?
—L’ANC crea això, sí. Sobiranies des de la societat civil i les seves estructures. Intenta crear contrapoders i contrahegemonia. La nostra funció és fer-ho des de l’esquerra i la unitat popular.

—Veus com la de Joan Tardà defensen que l’única solució viable serà un referèndum pactat amb un doble sí. Un sí a la independència i un sí a la proposta que faci l’estat espanyol. Ho acceptaríeu?
—Ho rebutgem de dalt a baix. Si us plau, no fem invents que siguin la pista d’aterratge per a una reforma autonòmica. Tot això sona a reforma autonòmica, constitucional, millorar l’estatut… Per tant, parlaríem d’ERC com una força indiscutiblement independentista, però que ajorna la independència vint anys més i defensa una reforma constitucional i estatutària dins el marc autonòmic. Un referèndum d’autodeterminació, tots els antecedents que hi ha i tot el que preveuen les Nacions Unides, la Comissió de Venècia… tot és una pregunta binària. Cal que ERC sigui clara.

—L’assemblea nacional serà una refundació de la CUP?
—És una possibilitat. Hi ha diverses idees i propostes sobre la taula i es van presentant moltes esmenes, de magnituds diferents. En qualsevol cas, aquesta assemblea és un punt de partida. Volem abordar debats estratègics amb les forces independentistes i els moviments socials per a encarar el nou cicle amb garanties. El grau de refundació dependrà de l’abast dels acords finals. La militància decidirà fins a quin punt es fa.

—Hi ha cap risc de ruptura, havent vist que Poble Lliure es va desmarcar de la decisió de la CUP de no concórrer a les eleccions espanyoles i es van presentar dins del Front Republicà?
—Sincerament, crec que no. Vull reivindicar el saber fer de la CUP i la capacitat de resoldre políticament els debats i controvèrsies internes i de l’esquerra independentista de sumar. Debats, pluralitat i controvèrsies sí, però una ruptura no.

—Hi ha una frase de la ponència impactant. Diu: ‘Sense una alternativa internacional que qüestioni la UE en clau política i econòmica, el procés d’autodeterminació està condemnat al fracàs.’ No sembla que ara hi hagi cap alternativa en aquest sentit.
—Una de les coses que han fallat és l’idealisme al voltant del paper d’Europa. Europa és un grup d’estats amb unes elits econòmiques amb interessos globals que es defensen entre ells contra altres estats de fora la UE o contra la mateixa població. Ho vam veure a Grècia, quan la UE va tancar files per matar la revolta democràtica. I ho ha fet també amb l’1-O. Ara veiem les dificultats de Puigdemont, Comín i Junqueras per a accedir al Parlament Europeu, el senyor Borrell al capdavant de la política exterior i la senyora Lagarde al capdavant de la política econòmica. El panorama és desolador, devastador. Tota la retòrica social, democràtica i humanista al voltant d’Europa malauradament no existeix. Volem una altra Europa. No som aïllacionistes, hem de construir aliances internacionals. La UE avui forma part del problema, no de la solució. No hi podem posar noves esperances. És evident que el nostre procés d’autodeterminació ha de passar per la ruptura amb l’estat espanyol i per obrir crisis amb la UE.

—No puc acabar sense preguntar-vos pel cas de Mireia Boya. En quin punt està internament la depuració de responsabilitats?
—He de dir que com a home tinc uns límits des del punt de vista de la meva autoritat i legitimitat per a parlar d’aquest tema. Per parlar amb més autoritat d’aquest tema caldria parlar amb alguna de les dones de la nostra organització. Dit això, el cas denunciat per la Mireia Boya està en mans de la Comissió Nacional Feminista, que aborda i resol aquests casos. S’aplica amb rigor el protocol de prevenció i d’abordatge de les violències masclistes, a tots els efectes i amb totes les conseqüències. La CUP malauradament no és una organització lliure del patriarcat i de violències masclistes, però no podem atorgar-hi normalitat ni ser tolerants. Voldríem ser una excepció, però no ho som. Ara, sí que som una organització pionera i radicalment compromesa per a afrontar-ho i superar-ho. Tenim instruments potents, però el problema és de tal magnitud que encara n’hi ha casos.

—El problema potser és que no es comunica prou allò que es fa.
—Per a ser eficaços el protocol en determinades fases exigeix certa discreció. Això no vol dir que no s’actuï amb contundència. Són coses molt delicades i que requereixen molta contundència amb una mà i molta cura i sensibilitat amb l’altra per no crear situacions públiques i mediàtiques que creïn estrès sobre les víctimes i sobre l’aplicació del protocol intern. Ens han acusat d’inacció, però és absolutament injust perquè s’actua. S’ha confós la discreció amb la no-actuació. El cas encara és obert i encara han de passar coses, tant en l’àmbit de la cura i reparació de la Mireia Boya com les mesures punitives, rehabilitadores i formadores per a la persona agressora. I hem d’aprendre’n perquè no torni a passar.