Carles Puigdemont: “Estic preparat per a qualsevol intent de detenció i que no se’n surtin”

“Si repeteixen eleccions, les nostres opcions són més grans que no les d’Illa o de qualsevol altre”, diu el president Carles Puigdemont  (Amer, la Selva, 1962), candidat de Junts a les eleccions a Catalunya del 12 de maig. L’entrevistem a Argelers (Rosselló), just a l’equador de la campanya, l’endemà d’un debat electoral televisiu en què no ha pogut participar. Ell juga encara amb una mà lligada, però per primera vegada d’ençà de l’exili fa actes de campanya presencials, i l’impressiona de tornar a sentir “aquella calor dels grans mítings”. El preocupa sobretot la desmobilització, i fa una crida a l’abstencionista independentista perquè faci “el petit sacrifici” d’anar a votar, per més que la butlleta no li faci el pes. Perquè considera que “hi ha una opció per a la represa nacional”, i que s’ha d’aprofitar abans no sigui massa tard. Parlem de l’exili que s’acaba, d’una possible detenció, del Hard Rock, la immigració, les opcions de pacte, i veu a venir que el PSC s’haurà d’abstenir per investir-lo.

—Falten poques setmanes per al vostre retorn. Com ho viviu?
—És que fa sis anys i mig que ens entrenem per a aquest tipus d’escenaris i, per tant, m’ho agafo amb la mateixa actitud amb què hem aguantat tots aquests anys, totes les patacades, atacs… En fi, amb molta serenor i amb molta responsabilitat, sense gens de pressa especial, però tenint molt clar que ja som al final d’un llarg camí i que esperem que acabi bé.

—Emocionalment deu ser complicat.
—Sí, perquè han estat anys en què hi ha hagut impactes emocionals. I, recentment, s’ha mort la meva mare. I també veure la gent després de tants anys de pantalles interposades i de fer campanyes electorals a distància, fer-ho ara presencialment, fer mítings amb aquella calor que tenen els grans mítings, és molt impactant emocionalment i ens carrega molt les piles.

—I ja heu pensat com serà la tornada? Ho teniu decidit?
—És un element secundari. Del retorn, m’interessa què representa d’un punt de vista polític i d’un punt de vista també simbòlic, de tornar a la institució, la Presidència de la Generalitat, que van voler humiliar, extradir i empresonar. Com es faci és secundari, i tampoc no hi he pensat exactament. Crec que haurà de ser un acte de país, no pot ser de partit, ni personal ni de part.

—Tornareu acompanyat dels vostres companys d’exili, Lluís Puig, Toni Comín…
—I d’altres exiliats, també. Perquè la llei d’amnistia tanca, com a mínim, la part de la repressió que ha causat presó i exili. I això és per a tothom, no tan sols per als qui hem estat defensant les institucions, sinó per a tota la gent que encara sofreix persecució. Que ho puguem escenificar col·lectivament em sembla molt important.

—Voldríeu que fos amb Marta Rovira i amb els exiliats del Tsunami?
—És clar, si cloem aquesta etapa, la cloem per a tothom.

—N’heu parlat, amb Marta Rovira?
—No, no n’hem parlat, perquè acostumo a no fer Pasqua abans de Rams i posar una cosa després d’una altra. Ara som en un altre escenari. Ara necessitem guanyar aquestes eleccions, que aquesta lluita de tants i tants anys tanqui aquest parèntesi dolorós de la repressió per poder iniciar una etapa d’autoestima, de represa nacional, també d’unitat. I quan arribi el moment, parlarem amb qui calgui, començant per la gent d’Esquerra.

—És ben possible que l’ordre de detenció que pesa sobre vós no s’hagi aixecat quan torneu. Quan travesseu la frontera, un funcionari de policia us pot detenir. Esteu preparat per a això?
—Estic preparat per si la judicatura espanyola incompleix la llei. Tenim clar què hem de fer en aquest supòsit. També estic preparat per fer front a qualsevol intent de detenció. I també estic preparat per mirar que no se’n surtin.

—Podria ser, fins i tot, que us traslladessin Madrid.
—Podria ser, perquè crec que se’n moren de ganes, que això passi. Tant se val. Jo ja sé per què ho volen fer. Ells saben que estaran incomplint la llei. Però a mi això no em desdirà de tornar al Parlament de Catalunya, que és d’on no havia d’haver sortit mai la institució de la Presidència de la Generalitat.

—Us podrien detenir, però la llei sí que els impediria d’empresonar-vos.
—Sí, però tractant-se de la judicatura espanyola, tot és possible. Ells busquen també la foto simbòlica de la humiliació, després de tants anys que no l’han pogut haver. I nosaltres tenim el deure d’intentar evitar-ho.

—Teniu una citació del Tribunal Suprem per a declarar per videoconferència entre el 17 i el 21 de juny pel cas del Tsunami. Hi declarareu?
—He de dir que em sorprèn, aquesta citació, perquè fa exactament allò que ens han negat durant molts anys. Tota aquesta brama que som uns fugitius i que eludim l’acció de la justícia és una gran falsedat que queda demostrada ara. Ara ens diuen que podem declarar per videoconferència, que ho podem fer voluntàriament… Home, ens haurien de donar alguna explicació, no? Què passa, que ara ja no sóc un “fugado”? Ja veurem, aquell dia, què farem.

—La mort de la vostra mare va coincidir amb el moment culminant de la maniobra de Pedro Sánchez. Com ho vau encaixar?
—Nosaltres som diferents. Jo vaig decidir, amb la meva dona, les meves filles, que no faríem enginyeria emocional del nostre dolor per a obtenir un rèdit polític. Tots aquests anys, nosaltres no hem fet cap concessió al sentimentalisme ni a l’explotació deshonesta dels sentiments de la bona gent. Seria fàcil trencar el cor de la gent fent servir el teu patiment familiar. Nosaltres no ho hem fet. Jo sabia que la meva mare passava les seves últimes hores mentre feia els mítings aquí i veia tot l’espectacle que havien muntat els senyors de Madrid. Però tant se val. Nosaltres ens mantindrem a separar bé les coses de la nostra família i que ens afecten de la nostra responsabilitat política.

—Les enquestes indiquen una bossa molt important d’indecisos. Quin missatge els doneu?
—Tenim dos reptes: un, el dels indecisos, que són gent que ja ha decidit de votar. L’altre, els abstencionistes, que en aquest cas impacten molt més de ple en el camp independentista que no en l’espanyolista. Qui no ha decidit encara el vot es deu debatre entre les dues úniques opcions que poden governar aquest país: el senyor Illa, que és més d’això que aguantem de fa dècades –espoliació fiscal, la negativa permanent de Madrid a les reivindicacions legítimes dels catalans, fer servir la guerra bruta si convé–, o l’opció que representem nosaltres, que és la de l’autoestima, la de la represa nacional. Aquest 20% de gent indecisa ha de triar en quin país vol viure, i és ara el moment de decidir-ho. Després serà tard.

—Però us preocupen més els abstencionistes.
—Patim l’estratègia deliberada de fomentar la deserció de les urnes d’una part de l’electorat independentista com a venjança contra els polítics que no ho hem fet del tot bé. És important una reflexió a aquestes persones que es quedaran a casa: no els demanem un gran sacrifici ni un gran esforç, sinó el petit esforç i el petit sacrifici de sortir de casa per anar a posar una papereta, de trencar la seva actitud de resistència abstencionista, i de dipositar una papereta que probablement no els acabi de fer el pes. La que sigui. Òbviament, m’interessa que votin la nostra, però qualsevol vot independentista ens va bé.

—Què els oferiu?
—És un petit sacrifici al costat de l’esforç que s’ha de fer i que fem des de fa molts anys alguns, no sempre amb encert, per a mantenir la nació: defensar la llengua catalana, l’economia dels catalans, la cultura, la internacionalització del país, l’educació, la immigració… És un esforç molt gran i estem disposats a fer-lo i assumir-ne les conseqüències. Demanem, a canvi, sortir d’aquesta comoditat que, com que no ho hem fet tot bé, mereixem un càstig. Un petit esforç, no pensant en nosaltres, sinó en el país. Perquè, si no, el país quedarà en mans d’una gent que ja declara, quan parla del “Bajo Llobregat” i de “Lérida”, que vol abaixar la persiana de la nació. I ara és un moment d’emergència nacional.

—Aquest abstencionista que es queda a casa perquè sent que el vau decebre potser us demana autocrítica.
—Crec que hem fet autocrítica per damunt de les nostres possibilitats. Hem fet coses de les quals ens sentim molt orgullosos i, de vegades, aquest excés d’autocrítica i d’autoflagel·lació, que a mi m’ha semblat sovint que tenia unes altres intencionalitats que no pas purament l’autocrítica per a millorar, ens ha impedit de tenir aquesta autoestima nacional de veure’ns capaços de fer coses molt grans, com a país. És veritat que no ho hem fet tot bé, però en aquest moment, paradoxalment en el moment de més divisió i de més desmobilització, és quan més madurs estem, quan més coneixement tenim del nostre adversari, del context internacional i del marc jurídic. Si hi ha cap possibilitat de represa, que hi és objectivament, l’hem de fer entre tots; i no tan sols els polítics, per més que ens autoflagel·lem, que diguem i ensenyem que ara ho farem així o ho farem aixà. Perquè crec que aquest és un error que tampoc no hem de cometre, que ja sabem que no farem la independència cantant el “Virolai”.

—Dieu que sou qui té més opcions de ser investit en una segona votació per majoria simple. Per què?
—Perquè hi ha prou gruix de vot independentista i hi haurà prou gruix de representació de diputats al Parlament de Catalunya per a consolidar una majoria prou sòlida que acompanyi un govern. I perquè, en absència d’una majoria absoluta alternativa, el candidat espanyolista només pot obtenir suports per a aconseguir aquesta majoria si compta amb el vot favorable del PP, cosa que no és descartable, perquè ja ho hem vist a l’Ajuntament de Barcelona. Però no és tan probable com que els independentistes ens continuem posant d’acord. Perquè la distància que hi ha entre nosaltres és més petita que no la distància que hi ha entre nosaltres i un bloc que ha aprovat el 155 i que el vol tornar a aprovar si cal. Veig molt més difícil una majoria simple del senyor Illa amb el suport de partits independentistes que no la que pugui obtenir del PP.

—Una majoria simple que us faci president requeriria l’abstenció del PSC.
—Possiblement.

—Negociaríeu aquesta abstenció?
—No, jo no negociaré amb el Partit Socialista. Ja sé que ells ara intentaran jugar la carta que es poden entendre amb nosaltres. Nosaltres intentem entendre’ns amb el Partit Socialista Espanyol en la resolució del conflicte Catalunya-Espanya. El PSC ha quedat acreditat que és una delegació de la Moncloa. Nosaltres volem negociar directament amb la Moncloa la resolució d’aquest conflicte. L’única possibilitat que té el senyor Illa de governar és un govern amb les esquerres espanyoles amb qui governa Espanya i el suport del PP. No té cap més opció.

—Vau avisar el PSC que hauria d’entomar les conseqüències si no us facilitava la investidura arribat el cas. Quines són aquestes conseqüències?
—Una és que pot haver-hi una repetició electoral, en unes condicions, ara sí, molt diferents de les actuals. Perquè jo faria campanya des d’allà, podria participar en els debats, podria interpel·lar directament els altres candidats, podria recórrer el país en igualtat de condicions com ho fa tothom per anar a explicar a la gent de Catalunya quina és la nostra proposta, i en aquestes condicions crec, sincerament, que les nostres opcions són més grans que no les del senyor Illa ni les de qualsevol altre.

—I hi hauria conseqüències a Madrid?
—Si provoquen que no hi hagi una investidura perquè aleshores s’obri la del senyor Illa amb aquest mecanisme estrany de veure si el PP els vota a l’últim moment, això té una conseqüència política claríssima. Nosaltres negociem amb el PSOE un marc per a resoldre el conflicte polític i perquè a Catalunya s’apliquin polítiques i decisions per als catalans, i qui les hauria d’aplicar seria un president escollit amb el PP, que és el que més mal ha fet a Catalunya. No ho podríem explicar a la gent, això.

—Deixaríeu de donar estabilitat al govern espanyol…
—L’estabilitat se l’ha de guanyar.

—Deixaríeu caure el govern de Pedro Sánchez?
—És que no tindria sentit, què estaríem fent exactament a Suïssa? Treballant per aconseguir acords que després els seus representants a Catalunya no podrien aplicar perquè dependrien dels vots del Partit Popular? Això seria un absurd. No ho podem explicar als ciutadans perquè és ridícul, es perd el temps. Per tant, no tindria cap sentit que continuéssim donant suport a aquesta estratègia.

—Si, en canvi, fóssiu investit per una majoria simple en segona votació amb l’abstenció del PSC, no perdríeu una certa força negociadora a Madrid? Hi hauria una dependència mútua.
—Al contrari: hi hauria molta més fortalesa en la negociació a Madrid perquè els set vots els continuaran necessitant més ells. Tindrà molta més força la part catalana si qui negocia a Suïssa és també el president de la Generalitat i el govern de Catalunya, que no pas si és un partit a l’oposició, com ara.

—Però també dependríeu del Partit Socialista per a aprovar pressupostos, lleis importants…
—Com que no en sabem les xifres, no ho podem explicar. Sí que sabem les xifres que hi ha al parlament espanyol, i mentre siguin aquestes, això no canviarà si el senyor Sánchez no convoca eleccions espanyoles. El que pugui passar al Parlament de Catalunya no ho sabem.

—Illa us demanava si blocaríeu la seva investidura perquè ell presentarà candidatura per a ser investit.
—Això és una falta de respecte als ciutadans, perquè no sap els resultats de les eleccions. Jo anunciaré la candidatura en funció dels resultats. Jo no dic si seré candidat o no, jo dic que seré al debat d’investidura. Però no sé en quines condicions.

—Hi ha una qüestió que també serà important, que és qui presidirà el Parlament de Catalunya. Si sou la primera força independentista i opteu a la investidura, la presidència del parlament hauria de recaure en ERC?
—És perfectament possible, perquè sempre ha estat així. Quan hem arribat a acords, s’ha començat per acordar la composició de la mesa del parlament. En la mesura que pugui haver-hi una majoria independentista també a la mesa, ens hem de posar d’acord. No serà un problema.

—És una de les primeres qüestions que tractareu, passades les eleccions, amb el president Aragonès i amb els dirigents d’Esquerra?
—Serà en funció dels resultats de tots dos, de la disponibilitat de reprendre aquest camí… Dependrà de moltes coses, però per a nosaltres, que ja ho hem fet en el passat, un acord és un acord global, no tan sols sobre la presidència de la Generalitat, sinó sobre moltes coses: com organitzem institucionalment el país en aquesta nova etapa, com organitzem internament el govern, quin programa de govern presentem a l’aprovació justament el dia de la sessió d’investidura, perquè no només s’investeix president sinó que s’aprova un pla de govern. I el pla de govern seria fruit d’un pacte de coalició.

—Si sou president, voldríeu que ERC formés part del govern?
—Per descomptat. La meva intenció és aquesta, perquè un dels elements de la represa del procés d’independència és la unitat i compartir agenda, fronts, estratègies, i la part més important d’aquesta unitat i d’aquesta estratègia és el govern de Catalunya, és la governació del país.

—També voldríeu restituir consellers de l’octubre del 2017?
—No som en la lògica de la restitució, que aquesta sí que era la manera de respondre al 155 quan ens impedien de ser-hi. El nomenament de consellers respondrà a les necessitats que tenim ara mateix com a país, que són moltes, amb perfils d’una gran solvència. També com volem organitzar el govern, crec que hi ha d’haver canvis i proposarem canvis profunds.

—Potser per a investir-vos n’hi hauria prou amb l’abstenció dels comuns. Ho negociaríeu amb ells?
—Em costa molt de creure que un espai polític que és part del govern espanyol, que té moltes ganes d’entrar al govern de Barcelona i que han fet un matrimoni polític a Barcelona durant molts anys ara vagi per lliure. Haurem de veure quina representació i quina actitud tenen. Amb els comuns hem dialogat sempre, i amb Sumar, però negociar un programa de govern… Crec que som lluny, i la dificultat potser la tenen més ells que no pas nosaltres.

—La vostra posició personal crítica amb el projecte del Hard Rock us podria acostar?
—Si agafem el tema del Hard Rock com a element icònic ens equivocarem, perquè veurem un arbre però no pas el bosc. El Hard Rock, tractat en el seu context, en un territori que el demana, que el necessita, i que reequilibra la centralitat excessiva d’una determinada oferta turística de qualitat a Barcelona, té poca discussió. Si diem si aquest és el model que ens interessa per a la Catalunya del futur, ens posarem d’acord tots, amb els comuns i amb molta més gent que pensa que el futur de Catalunya és l’economia d’alt valor afegit, i que aquí anem enrere.

—Per què anem enrere?
—Perquè quan l’estat espanyol va pel món buscant inversors d’aquest àmbit, justament, no es recorda mai de Catalunya, i l’exemple el tenim amb la fàbrica de semiconductors que ha forçat de portar a Màlaga. Ens haurem d’espavilar perquè vinguin a Catalunya projectes d’aquesta indústria d’alt valor afegit. Si portem l’Anna Navarro de número dos, no és per anar a col·locar Hard Rocks per tot Catalunya; és per treure tot el seu coneixement, experiència i expertesa extraordinària a escala mundial per mirar quina d’aquesta indústria mundial es pot instal·lar a Catalunya i pot donar feina a la gent del nostre país amb salaris dignes i amb futur.

—No esteu en contra del projecte del Hard Rock però sí del model econòmic que representa?
—Exacte. Els qui viuen al territori, els ajuntaments, els sindicats, la gent, els treballadors, entenen perfectament que el centre recreatiu i turístic en aquell context és una millora a l’oferta turística sense cap dubte, és clar que sí. Tanmateix, si féssim Hard Rocks per tot el país, ens equivocaríem molt.

—Veig que clarifiqueu la vostra posició sobre el Hard Rock.
—Hi ha una gran diferència entre el Hard Rock que va presentar el conseller Mas-Colell amb sis casinos –el conseller Mas-Colell que apadrina el candidat d’ERC– i el d’ara.

—En la conferència d’Elna vau parlar de culminar amb èxit el procés d’independència, i vau recordar que aquesta legislatura s’esdevindrà el desè aniversari del Primer d’Octubre. Li voldreu donar algun significat polític? Haurà de marcar algun punt d’inflexió?
—Si ens marquem la data com una fita, ens equivocarem. No hem de posar dates a la feina que hem de fer. Ara, si ens l’agafem com un referent, crec que tenim el dret i el deure de commemorar una gran victòria històrica de Catalunya. Aquell dia vam derrotar l’estat espanyol en tots els fronts. En tots. I ells ho saben, i d’aquí plora la criatura. Després de tants anys d’haver anat amb el cap cot, de flagel·lar-nos i només fixar-nos en el que no vam acabar de fer bé, ens hem oblidat d’allò que vam fer molt bé.

—En la negociació que teniu amb el PSOE a Suïssa us marqueu algun límit temporal per a comprovar si no us prenen el pèl?
—De la negociació de Suïssa ho volem preservar tot. Perquè, si hem de resoldre coses, es resoldran allà. Òbviament, si ara ens poséssim una data temporal, ens equivocaríem. Però és veritat que, si es va deixant passar el temps i es va embolicant la troca i no s’avança en cap de les dues carpetes en un temps raonable en els temes que ja tenim plantejats, és evident que no es complirà ni l’esperit ni la lletra de l’acord.

—Demaneu proves periòdiques que hi ha avenços?
—Tenim una relació de desconfiança, però construïm una relació de negociació perquè tingui resultats. Les reunions s’han anat fent totes, i totes han tingut una agenda, un calendari de compliment, i han permès de posar les bases d’un acord històric.

—Dieu que hi teniu dues carpetes, en aquesta taula?
—Hi ha la carpeta de la superació dels límits i dèficits de l’autogovern. És molt àmplia, no és només el finançament, sinó la recentralització, la mala transposició de directives europees… L’altra, la que anomenem la carpeta del reconeixement nacional de Catalunya, que inclou, òbviament, el referèndum, inclou moltes més coses: la presència de Catalunya en organismes internacionals, la llengua catalana a Europa… Hi ha d’haver avenços en un temps relativament curt, i avenços rellevants, que per això treballem. Jo crec que n’hi haurà.

—En les dues carpetes hi pot haver avenços importants en poc temps?
—És que han de ser simultanis, els avenços. Els vam dir que no permetríem que s’avancés molt en una carpeta “fàcil”, com ara dir “arreglarem no sé què de quin tribut”, i que l’altra es deixés per a més endavant. Perquè el reconeixement nacional de Catalunya és la mare dels ous. I he de dir que, culturalment, no som lluny d’entendre quin és el problema. Però no estem d’acord amb les solucions. Vam voler deixar per escrit que, per a nosaltres, el referèndum i la declaració d’independència són vàlids i són legals. Ells han dit que no. Però almenys hem posat les cartes damunt la taula.

—En aquesta campanya, demaneu de refer la unitat estratègica de l’independentisme. No hi hauria d’haver una única taula de negociació amb el PSOE?
—La unitat no és tan sols per al referèndum, és molt més que això. És com ens preparem també en absència d’acords amb Espanya. Nosaltres hem demanat aquesta unitat, i una de les raons per les quals no ens vam quedar al govern, després de la destitució del nostre vice-president, és precisament perquè hi va haver una negativa a unificar l’estratègia de relació amb Espanya. És clar que hi hauria d’haver un únic espai de negociació, però abans ens hem de posar d’acord sobre què negociem i com negociem. Nosaltres tenim una discrepància amb ERC; nosaltres no hem renunciat a la unilateralitat, no hem dit que la declaració d’independència hagi caducat, ni ho pensem. Negociem peça a peça. Si el govern de Catalunya pot representar-se en la seva pluralitat, i la pluralitat de l’independentisme s’expressa en aquest espai, hi sortirem guanyant tots.

—És a dir, que el govern de Catalunya fos l’interlocutor en aquesta taula de negociació.
—En el cas que compartíssim una agenda estratègica per al procés d’independència i per a la resolució d’aquest conflicte. Probablement, potser per aquest empat tècnic que sempre hem tingut, no hem acabat d’entendre que l’estratègia ha de ser el resultat d’una negociació de bona fe entre nosaltres que agafi el millor de cadascuna de les dues estratègies. No que n’anul·li una, perquè s’hagi d’imposar una per damunt d’una altra. Per relacionar-se amb Espanya hem d’estar molt forts, i la fortalesa més gran que podem tenir és que qui negociï amb Espanya sigui el conjunt de la societat catalana representada al seu parlament.

—Tant Esquerra com vosaltres proposeu un referèndum pactat a l’empara de l’article 92 de la constitució espanyola. Això vol dir que el referèndum l’hauria de convocar el govern espanyol?
—Depèn, hi ha moltes maneres de convocar-lo.

—L’article 92 diu això.
—Sí, però pot haver-hi també una delegació de la competència. Tant se val. El que és important és que els catalans puguem decidir en un referèndum reconegut què volem per al nostre futur. Només un referèndum acordat podria substituir el del Primer d’Octubre. Si no hi ha un referèndum acordat, el referèndum que val és el del Primer d’Octubre. La qüestió important és que es convoqui i que tingui un cens compartit, una autoritat electoral independent, el reconeixement dels estàndards que la comunitat internacional exigeix, i particularment la Unió Europea, i que comprometi el seu resultat a l’estat espanyol.

—Simultàniament a la negociació amb el PSOE, hi ha d’haver la preparació de la via unilateral. Com s’ha de fer, si d’acord amb el “Preparem-nos” del Consell de la República caldria l’estructura d’aquesta organització que ara té un futur incert?
—El Consell de la República té un rol importantíssim en aquesta etapa. Sobretot, si paral·lelament hem de preparar-nos per exercir els nostres drets com sigui, democràticament i de manera no violenta. Per tant, en aquest sentit, l’estructura es diu Consell de la República. Jo m’he proposat, des de l’endemà mateix de prendre possessió, d’organitzar reunions amb tots els actors que vam fer possible el Primer d’Octubre. Es comença per aquí. Refer la unitat, refer la conversa, posar tots els actius damunt la taula, analitzar-ho bé, per saber més bé que no pas abans quines són les passes que hem de fer i quin és el marc en què ens hem de moure.

—Amb una societat ara desmobilitzada.
—La gent no es mobilitzarà perquè sí, perquè toquis el xiulet, sinó si veu que hi ha una idea molt assertiva de com podem continuar. La gent tampoc no ens demana una fórmula magistral implacable que sigui publicada a partir de la qual, indefectiblement, d’aquí x mesos sortirà una república. La gent demana que siguem assertius. El primer gran repte, que hem de resoldre en unes setmanes, és que ens tornem a posar d’acord en això. I fixeu-vos que, malgrat la desmobilització, l’emprenyament i la repressió, el suport a la independència és molt gran. Som a molt pocs esforços de tornar a mobilitzar la societat catalana com ho vam fer i que ens va portar a l’octubre del 2017.

—Al principi parlàvem d’enquestes i, pràcticament, totes assenyalen la possible irrupció d’un grup d’extrema dreta xenòfob al Parlament de Catalunya. Com ho expliqueu i com es pot combatre això?
—Les enquestes donen forquilles en què també hi ha el zero, eh?

—Però els donen opcions, i això ja seria preocupant.
—Sí, però fa tres anys també donaven opcions al PDECat, totes les enquestes. Totes. I va quedar clar que els 77.000 vots no van servir perquè tinguessin cap diputat i, en canvi, van servir per a impedir que Junts tingués la presidència de la Generalitat. No m’agrada especular sobre un fenomen que algú té molt d’interès a fer créixer. No em sorprèn gens que el candidat espanyol, el candidat Salvador Illa, tingui més interès que ningú a parlar d’aquest fenomen. Per tant, nosaltres no ho hem de fer. Ja hi és, al parlament, aquesta dreta. És Vox. La dreta que té els postulats sobre la immigració no aportarà res de nou. Ja hi ha sigut aquests anys al parlament català, aquest discurs. Jo crec que en l’interès d’engreixar la conversa sobre aquesta opció hi ha, sobretot, l’intent de dividir l’independentisme.

—Com es pot anul·lar el discurs de Vox i de l’Aliança Catalana sobre la immigració?
—Ens equivoquem si parlem de la immigració només perquè en parlen aquests grups d’ultradreta. L’error que ha fet tant la democràcia cristiana com la socialdemocràcia ha estat no voler-ne parlar, fer veure que no hi havia un fenomen que ens impacta en moltes polítiques de país. Fer veure que no hi ha un repte demogràfic damunt la taula, per por que si en parlaven hi hauria grups molt mobilitzats de l’extrema esquerra que els posarien l’etiqueta de xenòfobes. Ens ha passat a nosaltres quan hem demanat la competència d’immigració. De fet, som els únics que fem una proposta catalana. És clar que és incòmode, però un govern que tingui visió d’estat ha de voler assumir les polítiques nacionals. Sobretot, perquè el repte demogràfic que tenim és molt gran, i ens impacta: tenim una de les natalitats més baixes del món, i veurem un envelliment de la població. I tenim una taxa de creixement de la població de persones vingudes de fora molt superior a la que tenen unes altres comunitats autònomes.

—I què proposeu?
—Demanem de gestionar això, perquè volem que l’escola continuï essent aquella eina d’integració, perquè volem parlar de drets i de deures, volem les eines. I volem els recursos per a fer-ne una gestió integral. És així que es combat, parlant-ne. I parlant, efectivament, de les oportunitats en aquesta Catalunya envellida, que es va envellint, en què també faltarà mà d’obra, i alhora també parlant dels reptes que això representa. Hi ha un impacte directe sobre la llengua catalana, sobre la formació laboral. Tenim, realment, la gent que demanden les nostres empreses, els llocs de treball qualificats que falten cobrir de les nostres empreses? Si reduïm el debat a una qüestió xenòfoba, ens disparem un tret al peu. Perquè la Catalunya d’avui se sosté també gràcies al fenomen migratori. Per tant, ara necessitem unes altres eines, i som els únics que diem que ho volem gestionar.

—Aquest traspàs de les competències serà aviat?
—Això serà molt pròxim, perquè ja l’hauríem d’haver estat treballant si no haguessin convocat anticipadament les eleccions a Catalunya. Perquè aquest era l’altre ítem que teníem en l’agenda de treball. Tenim la nostra feina feta. Em consta que l’equip de treball del govern espanyol també ha fet la seva feina. Ens falta trobar el redactat perquè el govern espanyol aprovi una llei orgànica que doni a Catalunya aquestes competències.

Carles Puigdemont, en quinze respostes breus

—Quins són els tres problemes principals que té el país?
—Un problema de reconeixement nacional, un problema econòmic i un problema d’infrastructures.

—Quin president de la Generalitat ho ha fet més bé?
—Francesc Macià.

—I d’ençà de Jordi Pujol?
—Pel temps i per com es va trobar Catalunya i com la va deixar, el president Pujol.

—Heu votat sempre el mateix partit?
—No.

—El nom de la persona que us va fer entrar en política?
—El meu oncle, segurament. Josep Puigdemont.

—En quina ciutat dels altres Països Catalans us agradaria viure?
—Segurament en una ciutat de Menorca.

—Un consell per a algú a qui s’acaba el contracte de lloguer i cerca habitatge?
—Persistència i fer valer els seus drets.

—Què feu quan us trobeu un sense-sostre?
—Miro si està ben atès i si porta alguna moneda, cosa que és difícil perquè sempre ho pago tot amb targeta, el miro d’ajudar. Però sobretot miro si està ben atès.

—L’última vegada que vau plorar?
—No fa pas gaires dies.

—De què teniu por?
—El sentit de la por no el tinc. Tinc respecte a moltes coses, però por no.

—Què és allò que més us relaxa?
—Depèn del moment. Música, cuinar, nedar…

—Porteu efectiu?
—No, no en porto

—Quines són les millors vacances de la vostra vida?
—També depèn… Tinc records entranyables de viatges a Romania amb la meva dona.

—Quin és el vostre restaurant preferit?
—Fa de mal dir perquè fa sis anys i mig que visc a Bèlgica i no vaig a restaurants. Però a Girona us en podria dir uns quants de bons i no necessàriament cars.

—Alguna cosa que us hagi fet enfadar darrerament i que es pugui explicar?
—M’enfado però d’una manera una mica teatral. No sóc una persona enfadada amb el món. Em cosa estar enfadat de veritat. Puc tenir una reacció perquè en un moment determinat hi ha alguna cosa… però és que ni me’n recordo. Si em serveixen un cafè una tassa freda. Tonteries d’aquestes.