05.02.2020 - 21:50
El nom de Carles Porta (1963, Vila-sana) ha estat lligat de fa anys a la maledicció de Tor, una història criminal en un poble del Pirineu convertida en fenomen social. Després d’un ’30 minuts‘ i un llibre amb rècords de vendes, Porta va convertir el cas en un podcast d’èxit que es va emetre per Catalunya Ràdio el 2018. Aquest va ser l’embrió del programa radiofònic ‘Crims‘, que relatava assassinats reals que havien passat feia pocs anys a Catalunya. La resposta de l’audiència va ser aclaparadora i el programa va tenir milers de descàrregues per internet.
En aquesta evolució només faltava fer el salt a la televisió, i dilluns TV3 va estrenar la primera temporada de ‘Crims‘. La història dels delinqüents Brito i Picatoste va enganxar des del primer minut l’espectador: macabra, amb una bona factura visual i un muntatge trepidant. De resultes, un 22,5% de quota de pantalla. La temporada continuarà amb sis històries més. Assaborint encara la bona recepció del primer capítol, parlem amb Porta a l’estació de Sants. Ens explica les claus de la sèrie, les dificultats per a emprendre un projecte com aquest i, inevitablement, de Tor.
—Un 22,5% de quota de pantalla. Per què creieu que el primer capítol de ‘Crims’ ha enganxat tant?
—Les xifres són molt efímeres, perquè l’endemà ja han desaparegut. Però suposo que perquè està ben fet. La gent de Goroka ha treballat molt bé, nosaltres hem treballat molt bé, el resultat visual és excel·lent i la història estava ben explicada. TV3 en va fer una promoció enorme, tothom sabia que existíem i gairebé érem una cita obligada. Ara mantenir les mateixes xifres serà molt difícil, però intentarem tenir-ne de bones tota la temporada. Al final, a la gent li agrada escoltar i veure històries properes.
—La morbositat també és un factor a favor.
—Hi havia morbositat? Això ho ha de dir qui ho miri. És la morbositat d’un relat, sobre què passarà, no com passarà. La morbositat entesa com un concepte negatiu, a mi no m’agrada que m’hi vinculin, perquè crec que no ho he fet mai. La morbositat entesa com una cosa que provoca un interès incontrolat, sí, m’agrada. Busco explicar històries de manera que no puguis parar d’escoltar. Si això tu i jo ho definim com a morbositat, d’acord. Però el que s’entén habitualment com a morbositat, jo crec que no ho practico. Això es mostra amb la música, les imatges, els adjectius que utilitzem. Intentem ser elegants i respectuosos.
—Ha estat una obsessió procurar no caure en la sang i el fetge i en el sensacionalisme?
—Aquesta reflexió ha estat una obligació, un objectiu en si mateix. Primer, perquè és la meva manera d’explicar les històries. No m’agrada caure en la morbositat. Segon, treballem per una televisió pública, una televisió pública que no es miren amb lupa, sinó amb microscopi. El gènere de la crònica negra es pot explicar amb elegància i amb respecte; això volem fer i crec que ho fem.
—Quin és el cas de tota la temporada que més us ha atrapat?
—Cada un té els seus components. La setmana vinent farem la història del zelador d’Olot. Tu parles d’un assassí en sèrie que ha comès onze crims i tothom pensa en els Estats Units. Doncs no, és a Olot. I la història té una quantitat de matisos molt importants. Penso que farà reflexionar molta gent, que també és una de les coses que m’interessa fer amb aquests productes. No solament que la gent s’ho passi bé, perquè fem entreteniment, sinó que els provoqui un punt de reflexió. Que més enllà de per què matem, de les circumstàncies que hi ha al voltant d’aquell crim, de la persona que ho ha fet, de l’entorn que ho ha permès, etc., cadascun dels set casos té moltes possibilitats de mirada.
—Us ha costat que Mossos i policia espanyola participessin a ‘Crims’?
—Ha costat trencar la barrera del ‘no ho hem fet mai’. Perquè hem accedit a material que no s’havia ensenyat mai. I hem parlat amb policies de tots els cossos com no havíem fet mai. Tot això ha costat perquè era la primera vegada que es feia d’aquesta manera. Aquí no hi havia hàbit de tractar la temàtica d’aquesta manera. No tenim cultura d’explicar aquestes històries, i per tant, una vegada policialment i judicialment –també hi incloc els advocats– ha passat l’esdeveniment puntual, tothom se n’oblida i ho aparca. Costa molt trobar gent que hagi guardat sumaris.
—L’administració és impenetrable?
—Costa molt accedir a sumaris a través de l’administració de justícia. Més enllà de la manera com tracta l’independentisme, que fa vergonya absoluta, l’administració de justícia és ultragarantista per a les coses que li dóna la gana, i molt tancada. No concep la transparència com un valor. Això passa en comptades ocasions, com per exemple, amb el president de l’Audiència de Girona, Fernando Lacaba. Però et trobes un munt de jutges i presidents d’audiències que no et permeten res. I secretaris judicials encara menys.
—Ens hem d’americanitzar més, en aquest sentit?
—Home, i tant! Com a mínim, democratitzar.
—Molta gent recordarà el primer ‘Crims’ per la frase d’un mosso: ‘Vaig sortir amb ganes de cremar la comissaria’, referint-se a la comissaria de Via Laietana.
—[Riu] Bé, en Manolo és així d’expressiu. S’ha d’entendre aquella frase sabent la impotència que sentia en aquells moments, quan feia trenta dies que cercaven dos delinqüents i la policia espanyola tenia una informació que no volia compartir. Cal posar cada cosa en context. Si analitzem avui, amb la mirada d’avui i amb el context d’avui, una cosa que va passar fa deu anys, ens equivocarem.
—El programa, al final, intenta fer una reconstrucció minuciosa dels casos. Quina és la cosa més complicada a l’hora d’ordenar les peces?
—Les dramatitzacions. Per exemple, la seqüència en la qual Picatoste dispara els mossos. Jo no parlo mai de reconstrucció, sinó de dramatització. Per què? Perquè una reconstrucció és reconstruir una cosa que ja va passar i voldria dir que jo sé exactament com va passar i faig que torni a passar amb actors. Això es pot fer alguna vegada, però no sempre, perquè a vegades falten elements. I jo no vull inventar, però sí que vull contextualitzar i crear emocions, situacions. Picatoste dispara els mossos. Si us ho mireu, no hi ha pràcticament mai tres plans seguits. Són plans individuals, a càmera lenta i que ajuden a construir la sensació de perill, la sensació d’incògnita, la sensació de drama. Però no us reconstrueixo què va passar. M’obsessiona massa la realitat per a inventar-me-la.
—Mentalitat de periodista.
—Doncs probablement.
—Recordo que en una entrevista em vau dir que algun dia us agradaria portar el cas de Tor a la pantalla gran, però ben fet, a l’estil de Fago. La meva pregunta és si en la vostra evolució, després d’un llibre, un podcast i ara un programa de televisió, el pròxim pas és portar una d’aquestes històries a la gran pantalla?
—Hi treballem. Alguna d’aquestes històries evolucionarà cap a la ficció. Ja veurem quina i en quin moment. La ficció és un món meravellós que et permet de partir gairebé des de zero, sobretot des del punt de vista visual i de la creativitat. No tens condicionants. Amb la realitat, pots explicar històries fortíssimes, com fem ara, però tens un condicionant, que és la història mateixa, la realitat. En canvi, amb la ficció això ho pots saltar, pots inventar, pots crear. I això m’agrada. Tard o d’hora tornaré a la ficció, dirigint o no, amb algunes de les històries amb què fa anys que treballo.
—I no em direu quina.
—No. Mireu, no m’agrada fer entrevistes. Primer, no hi guanyo res. Segon, l’espectador no ho necessita. I parlar de projectes futurs que no saps quan passaran no serveix de res. A més, poden afectar gent viva que es pot emprenyar. Doncs ja s’emprenyaran una vegada, no cal que comencin a emprenyar-se ara.
—Que és molt llarga, l’ombra de Tor?
—Tor m’ha acabat posseint i ha acabat intervenint en mi.
—En excés?
—Sí. Però és que Tor ja no és meu. Va arribar a un punt, probablement a partir del llibre, que va agafar vida pròpia i va créixer completament fins a convertir-se en un fenomen social que transcendia completament qui va explicar aquella història.
—Quan vau començar la vostra carrera periodística, pensàveu que us convertiríeu en un periodista de crònica negra i successos?
—Jo vaig començar amb tota la il·lusió del món. Vaig veure que això del periodisme era una professió sensacional, que l’havies de viure com un sacerdoci, com una passió, perquè no pots ser periodista de vuit a tres, i si vols ser funcionari, ja tens unes vies molt interessants. El periodisme és passió i entrega. Ara sóc en una altra fase del periodisme, en què explico històries, i que requereix d’entrar a cadascuna d’aquestes històries, deixar que et posseeixi i l’expliquis amb tota la passió del món. Si no, no arribes a la gent com hi arribem nosaltres.
—A tall de curiositat. Quantes hores dediqueu a cada capítol?
—Per fer un ‘Crims’ de ràdio, tardem més o menys uns dos mesos per capítol. Cercar el cas, investigar-lo, trobar la gent que te’n parlarà, la documentació, estudiar la documentació, preparar el primer esborrany de guió, veure si funciona, endreçar la informació perquè el guió tingui ànima… Tot això són hores.
—I a la televisió? Quant de temps heu dedicat als capítols?
—Hem hagut de treballar molt de pressa. Si tenim set casos, hem creat set línies de treball. I en cadascuna d’aquestes línies s’hi ha treballat sis mesos. I el que s’emetrà dilluns encara no l’hem acabat!
