Carles Porta: “Hi ha hagut casos que no els hem fet perquè l’assassí tenia fills menors”

Carles Porta (1963, Vila-sana) va ensenyar al gran públic que no tan sols hi havia assassins en sèrie a Ohio sinó que també en podíem trobar a la Garrotxa. La sèrie Crims és un dels productes de més èxit de TV3 dels darrers temps i dilluns estrena la tercera temporada. Seran vuit capítols, cada un titulat amb el nom de la víctima protagonista. Entrevistem Porta pocs dies abans de l’esperada estrena perquè ens faci cinc cèntims dels casos dels quals parlarà i com s’han cuinat.

—Començareu la temporada amb la història d’en Kevin, que ja vau tractar a la ràdio. Qui és?
—En Kevin és un noi de deu anys a qui segresten. En el capítol de la nova temporada aportem com a novetat el testimoni dels investigadors principals, i totes les trucades més importants entre segrestadors i família. La gràcia del capítol d’en Kevin és que té una intensitat narrativa de pel·lícula.

—Dieu que hi haurà un cas tipus Fargo. Podeu explicar-ne alguna cosa més?
—El cas de l’Isidre. És un cas que té lloc a Vilafant, a Figueres, i que és absolutament sorprenent. És un home amb molt mala sort i tot li passa a ell.

—I tan dolent com el protagonista de Fargo?
—No, perquè ell és la víctima. I et preguntes: com pot ser que s’acumuli tanta mala sort en una sola persona. I després, és sorprenent com es resol, el seguiment del cas, amb un moment de clímax. Aquest serà el segon capítol.

—Vuit capítols i cada un amb el nom del protagonista. També dedicareu un capítol a Sonia Rescalvo, que és la primera víctima transgènere a l’estat espanyol assassinada per l’extrema dreta.
—Sí. Jo crec que el cas va provocar la visualització dels col·lectius LGTBI, i la manera com es va investigar és força interessant. De fet, sense això, no l’hauríem fet.

—Per què?
—La investigació policial retrata d’una manera molt clara una època que podria semblar llunyana, però que, desgraciadament, no ho és tant; que sembla que es reprodueixi. Perquè hi havia una certa impunitat de l’extrema dreta, però hi ha molts moments actuals en què sembla que continua viva. I en aquest capítol es retrata molt bé. És un crim històric amb molta vigència. Va ser el 1991, uns dies abans del 12 d’octubre. Per al capítol volíem entrevistar en José Martí Gómez, que va escriure molt sobre el cas i sobre l’extrema dreta. Vam anar a casa seva, però ja estava molt malalt. Just havíem quedat el 9 de desembre per gravar-lo al plató, i no vam poder perquè no es trobava bé. Dedicarem el capítol a la seva memòria.

—Quant de temps heu estat preparant aquesta temporada?
—Nosaltres comencem un cas d’aquests un any i mig o dos abans. Per trobar-ne documentació, el sumari, testimonis… Quan sabem que tenim tot aquest material i que tindrem testimonis, decidim si la història pot ser explicada al Crims de televisió, i el treball s’intensifica. Entre entrevistes, trobar els personatges, entrevistar-los, decidir què gravem, gravar, produir i muntar, sis mesos per capítol, com a mínim. I treballem de manera industrialitzada.

—I com escolliu cada cas?
—Per escollir un cas, primer cal que sigui una història que tingui prou girs narratius. No ens val que hi hagi vint morts si l’endemà es resol el crim. Nosaltres volem girs narratius, que el cas tingui un argument interessant. Després, que puguem accedir a la documentació, tant escrita com àudio i visual, perquè si no, no ho podrem explicar. I com deia, que puguem accedir a protagonistes directes, sigui investigadors, víctimes o familiars. Si es compleixen aquests tres elements, pot ser un capítol de Crims per a la televisió.

—Què passa amb el true crime? Per què és moda?
—De true crime o crònica negra, n’hi ha hagut sempre. No crec que sigui moda el true crime, sinó que és moda Crims. En el cas de Crims, coincideixen algunes coses. Primer, l’atreviment de la cadena de programar en horari de màxima audiència. Això és molt important, perquè si la cadena et programa a les dotze de la nit, la cosa és diferent. Després, hi intervé la manera com fas aquell producte, que provoca una resposta, perquè si no, no tindria aquest ressò. Les plataformes internacionals i altres cadenes han intentat de fer coses de true crime i han estat molt efímeres. Hi ha programes de TVE, de Cuatro, de Telecinco i d’Antena 3 que han acabat desapareixent. Per què Crims transcendeix de la manera que ho fa? És lleig que ho digui jo, però potser és mèrit dels qui ho fem i de la manera que ho fem.

—I us heu convertit en una estrella televisiva.
—A pesar meu.

—No us agrada?
—No m’agrada, però tampoc em desagrada. És una cosa que ha passat i s’ha d’assumir. La gent és tremendament amable. He passat una setmana, no un dia, una setmana, signant centenars de llibres. El retorn és excel·lent. És una passada.

—Us acusen de fer un producte morbós. Què hi responeu?
—Hi ha una qüestió molt simple. El concepte “morbositat”, igual que el concepte “ètica”, és molt personal i cadascú té la ratlla on vol i li marquen les seves circumstàncies. Contra això, no hi podem lluitar. No hi ha un “morbòmetre”, ni un “eticòmetre”… Nosaltres no fem morbositat, rotundament. Si el programa fos morbós, no tindríem l’èxit que tenim. Seríem minoritaris. I no tindríem el respecte que tenim de la gent. Sobretot, no tindríem el respecte dels familiars de les víctimes i de les víctimes. No fem morbositat.

—I considereu que al programa li falta perspectiva de gènere?
—Nosaltres som narradors dels fets, ni interpretadors, ni analitzadors; no jutgem. I sembla que la nostra trajectòria, del primer dia a l’últim, ha estat una trajectòria molt neutral, molt honesta, que intenta trobar equilibris. I, sobretot, que intenta de posar-se al costat de les víctimes. Res més. No podem influir en les interpretacions. En la comunicació sempre hi ha dos factors bàsics, un que emet i un que rep. Nosaltres emetem amb tota la neutralitat possible, no podem influir en qui rep, com ho rep i com ho llegeix. Jo em pregunto: dirien això si fos una dona?

—Abans de l’anunci de la nova temporada a Catalunya Ràdio, un usuari de Twitter es va queixar que tractàveu l’assassinat de la seva tia sense haver contactat prèviament amb la família. No procediu així?
—Sempre ens posem en contacte amb les famílies. Sempre som molt respectuosos amb les víctimes i les famílies, i sempre cerquem la seva complicitat. Legalment, no tenim l’obligació de parlar amb ningú, perquè són fets públics, fets que han succeït i als quals tothom té accés. Quan algú que, teòricament, busca la discreció de l’assassinat de la seva tia la primera cosa que fa és penjar-ho a internet, jo diria que l’última cosa que busca és discreció; busca protagonisme. Si vol discreció, primer ens trucaria. I això ho ha fet gent, i després hem pres decisions. Hi ha hagut molts casos que no els hem fet, un cop analitzades les circumstàncies d’aquell cas o d’aquella família. Fins i tot, quan ens hem trobat que l’assassí tenia fills menors d’edat.

—Aleshores, aquest cas no l’emetreu?
—No, però no per la queixa d’aquest personatge. Aquest cas té moltes més víctimes que no van anar a Twitter a fer propaganda. Hi vam parlar i va arribar un moment que ens van dir que tenien por de l’autor de l’assassinat. Vam rumiar-hi i vam decidir de no fer el capítol. Per tant, aquella crítica no tenia cap raó de ser. No és notícia perquè no s’ha produït; no l’hem fet, el cas. Es va fer una nota de premsa de la nova temporada on constava aquest cas quan es trobava en procés de producció. Va ser un error, posar-hi aquest cas quan encara no havíem parlat amb la família, però el cas no estava fet ni emès. Penseu que entre Catalunya Ràdio i TV3 devem haver fet dos-cents capítols.

—De les darreres temporades, hi ha un cas que destaca per sobre la resta perquè, arran de l’emissió del programa, s’ha acabat reobrint. És el cas d’Helena Jubany. Quin sentiment us va provocar aquest canvi judicial?
—És un sentiment molt bonic. Et fa sentir més enllà de la utilitat. Nosaltres hem acabat detectant que som útils a molta gent perquè els fem companyia, ajudem a socialitzar el seu dolor, gent que ha sortit de la depressió i utilitza els podcasts per superar situacions, un programa que ajunta famílies. És un programa molt social. I en aquest cas, t’adones que ets útil perquè la repercussió de l’emissió del teu programa fa que es moguin estaments molt difícils de moure, com és la justícia.

—Faríeu un capítol de Crims del cas d’Igualada?
—I tant, d’aquí a uns anys. Sobretot, perquè la investigació policial ha de ser molt interessant. Però fins que no estigui jutjat no el farem.