Carles Castillo: ‘El PSOE i Podem no volen molestar una part d’Espanya que sempre serà rància’

Vint-i-set anys de militància al PSC, dotze com a regidor a Tarragona i dues legislatures com a diputat al Parlament de Catalunya. Carles Castillo (Tarragona, 1975) va renunciar a l’acta i a la militància socialista a començament de setembre pel desacord amb el tancament de files dels socialistes amb la monarquia espanyola malgrat els escàndols de corrupció de la casa reial i per l’actitud amb els presos polítics. Castillo diu que la direcció del PSC l’ha decebut, és crític amb la falta de valentia i el complex de l’esquerra espanyola. També demana gests a l’independentisme per a sortir de l’atzucac.

En aquesta entrevista telemàtica, s’emociona quan parla de l’1-O i reconeix que va cometre un error no sortint al carrer a fer costat als veïns i coneguts davant la barbàrie policíaca. La seva proposta és un referèndum sobre una reforma concreta i federal de la constitució espanyola que pugui donar cabuda a les aspiracions de la majoria dels catalans, però admet que té pocs partidaris.

—Fa un mes i mig que heu deixat la política, després de molts anys. Com esteu? Imagino que costa omplir un buit així.
—Estic molt bé, molt tranquil. He tornat al meu despatx d’advocats i ja porto un parell o tres de temes. Petits, perquè estic una mica verd. Després de tant de temps fora, hi ha lleis que han canviat o s’han modificat. A la tarda aprofito per anar a buscar els nens a l’escola i per estar amb ells. També estudio dret per posar-me al dia.

—A la vostra carta de comiat dèieu que el suport del PSC i del PSOE a la monarquia havia estat un dels detonants de la vostra sortida.
—Allò de l’esperit republicà i defensar la monarquia… Ni m’ho puc empassar ni sóc capaç de defensar-ho. No entenc la defensa a ultrança que fan el PSC i el PSOE de la monarquia. Em sembla estúpida. Que el PSOE es negui a fer comissions d’investigació al congrés sobre els comptes de la monarquia, uns comptes que tots sabem que són, com a mínim, dubtosos, em sembla una incoherència ideològica absoluta.

—L’altre motiu era l’actitud del PSC amb els presos polítics.
—El PSC i el PSOE tenen un complex amb els presos polítics. Per què no podem anar a veure els presos? Com a mínim, eren companys de feina. Potser hi discrepem, però no entenc aquesta falta de sensibilitat. El PSC té una base molt d’esquerres i amb sensibilitat, però una part de l’aparell em va assenyalar quan vaig anar a veure Junqueras a Estremera.

—Per què creieu que està mal vist que un diputat del PSC visiti els presos?
—Potser hi ha una part de dir ‘mira què fa aquest diputat de províncies’. Visitar un pres no és donar-li suport polític ni avalar el que hagi fet. Lamentablement, avui dia la política s’ha simplificat i fuig dels matisos.

—Quin dia dieu ‘prou’?
—És un dia d’estiu, després d’una reflexió. Cada agost marxo de vacances uns dies al Cabo de Palos, un petit poble de costa a Cartagena. Vaig pensar una sèrie de coses, internament i de partit. Va ser com posar-me davant un mirall. Em preguntava què hi feia, allà. No pensava continuar-hi per escalfar la cadira i cobrar un sou. Un ha de ser coherent amb si mateix.

—Us ha decebut la direcció del PSC?
—Sí, la direcció, sí. La militància de base, no.

—Com valoreu el paper de Miquel Iceta?
—És una persona molt hàbil que sempre ha sabut jugar i navegar entre dues aigües. Segurament per això és on és. És una persona molt vàlida, però segurament en alguns moments ha fugit de prendre decisions. Iceta ha delegat algunes decisions en persones que no han pres decisions correctes, i això crec que ha estat un error.

—Heu trobat suport o empatia dins el grup parlamentari del PSC?
—No és un bloc monolític, hi ha matisos i diferències. Hi he trobat comprensió i afecte. Però a vegades hi ha poca claredat, sobretot públicament.

—Per por de represàlies de la direcció?
—Segurament, sí. Al PSC es va instaurant un model de partit jeràrquic i es volen adhesions cegues. Això desincentiva el debat intern.

—El PSC ha canviat molt d’ençà que vau començar a militar-hi?
—Sempre ha estat un navegant en dues aigües. Sí que noto que ara hi ha una homogeneïtat PSC-PSOE molt evident.

—S’ha espanyolitzat?
—La meva sensació és que abans teníem el complex de poc catalans i ara tenim el complex de poc espanyols. Això s’ajunta amb el possible pastís de votants que veuen en Ciutadans. Tot això és la tempesta perfecta. És una llàstima perdre el catalanisme no independentista.

—Com veieu el PSOE?
—Veig una esquerra molt acomplexada. No ho dic només pel PSOE, també per Podem. Estic una mica fart d’aquest complex de l’esquerra. La dreta no en té, i l’extrema dreta menys. No dic que entrem en confrontació i polaritzem més. Al contrari, hem de despolaritzar en l’eix Catalunya-Espanya i en l’esquerra-dreta. Però hem de treure’ns de sobre els complexos. No volen molestar una part d’Espanya que sempre serà rància. No sé a què juguen, el PSOE i Podem. És el govern més progressista que pot haver-hi a Espanya i em decep, em fa ràbia.

—Aquest complex de l’esquerra espanyola marca l’intent de trobar una solució al conflicte polític amb Catalunya?
—És clar. No es vol molestar l’Espanya que vol la unitat a tota costa. No ho entenc. Segurament, per mantenir aquesta unitat, s’hauria de proposar una modificació federal de la constitució. No entenc què esperem per concretar una alternativa a l’independentisme. L’alternativa no pot ser mantenir l’statu quo actual. Per què el PSOE i Podem no concreten la reforma federal? I la justícia? Tenim una justícia per posar-nos els pèls de punta. La llei mordassa: quant de temps fa que hi ha un govern progressista i no s’ha eliminat? Els CIE: s’hi continuen tancant persones que no han comès cap delicte, engarjolats com animals. No entenc per què no s’actua. Ara.

—Sense el concurs del PP, no hi ha cap reforma constitucional possible.
—Tinc una idea molt peregrina. Mai no m’han fet cas. Fem un referèndum d’una reforma concreta i federal de la constitució. Si surt que sí, potser lligues de mans i peus el PP i Ciutadans. Potser s’han d’avenir a negociar la reforma. Seria una sortida diferent del manteniment de l’statu quo i de l’independentisme. S’ha de ser valent i concretar una proposta. És evident que cal una majoria reforçada per a acabar reformant la constitució. Però passa com amb la monarquia, com més defensin la unitat d’Espanya a cop de constitució, més a prop serà de saltar per l’aire. Si vols defensar la monarquia, defensa que sigui més transparent. Que es puguin analitzar els comptes de la casa reial. I si poden cobrar comissions de l’AVE de la Meca, que renunciïn a cobrar diners públics. Defensen la monarquia d’una manera fosca, injustificada i sense arguments. Al final petarà. I passa igual amb la unitat d’Espanya. Si no es donen sortides, l’olla petarà.

—La Moncloa ha de defensar una reforma federal a la taula de diàleg?
—Hi ha una proposta de catorze o quinze temes de possibles transferències de competències i econòmiques. Tot això està parat i s’ha de recuperar. Simplement solucionant la barbaritat que una part de l’estatut declarada inconstitucional sigui vigent, igual, en altres comunitats, ja avançaríem molt. És molt fort. Comencem a posar fil a l’agulla. La taula de diàleg pot ser útil. Passi el que passi, si us plau, no trenquem aquesta possibilitat de parlar. És l’única alternativa que tenim per a començar a solucionar la situació. Hi ha moltíssima gent que continua enfadada, a totes dues bandes. No pretenc ser equidistant. S’ha de posar seny.

—I un referèndum sobre la independència?
—Em costa molt d’acceptar-ho, perquè no té marxa enrere. Abans m’agradaria esgotar totes les possibilitats. És un pas que em costa molt de fer. No m’agradaria un trencament, tinc molta estima per la meva terra, que també és Cartagena i Andalusia. No sabria explicar-los que ens volem independitzar. M’agradaria trobar l’Espanya d’esquerres, desacomplexada, i que estima Catalunya. Potser sóc una mica ingenu. També és veritat que els hem trobat a faltar. I si Catalunya marxés, hi ha una part d’Espanya que es quedaria molt sola. Vull ajudar-los i que estiguem junts.

—Com veieu l’independentisme?
—Malament. Hi ha una part que vol sortir de l’atzucac, i una altra part no vol ser conscient de la realitat. En part els entenc, perquè s’han donat missatges erronis. Semblava que la independència era molt fàcil, que era a tocar. Això ha creat molta frustració i ara s’ha de gestionar. Veig l’independentisme dividit. Potser el plantejament que s’ha de fer és més a mitjà termini, i fer plantejaments a curt termini fa mal a l’independentisme perquè es posa en un carreró sense sortida. Veig esperances en aquest independentisme que vol sortir d’això i crec que se’ls ha d’oferir la mà i donar-los alternatives.

—Indults, amnistia o reforma del codi penal?
—Deixem-nos de collonades. Cal una llei d’amnistia que tingui en compte tothom. Hi ha molta gent que ho passa malament. També cal que l’independentisme faci gests. Els poso deures. Han de reconèixer que es van equivocar, que el 6 i 7 de setembre van ser, com a mínim, un error. I que la via unilateral és impossible. No cal fugir de la idea legítima de la independència, però calen reconeixements. Cal fer tabula rasa, començar de zero i parlar de debò.

—Com vau viure la legislatura passada?
—Va ser un honor, una cosa que podré explicar als meus néts. Estiguis o no d’acord amb el que va passar, vaig viure història viva i sortirà als llibres d’història. És un orgull.

—Sorprèn. Una part de l’unionisme assegura que ho va viure amb angoixa.
—Sí que teníem angoixa, també. Hi havia una tensió molt gran i podia petar per qualsevol lloc. Hi havia rumors que podien arribar a assaltar el parlament. Hòstia! De què parlem? Som a Catalunya i som gent de pau. Però la tensió era gran, sí. També sentia indignació, no eren conscients de què feien. Trencar un ordre legal no és fàcil. En aquell moment va ser dur.

—I com vau viure l’1-O?
—Ho vaig viure a casa. Vaig plorar veient les imatges. Jo volia ser a baix amb la gent. No hi vaig anar, potser per una responsabilitat mal entesa com a diputat socialista. Pensava que el meu partit i la meva gent no ho entendria. Em vaig quedar a casa amb moltíssima ràbia. Vaig fer algun piulet i vaig agrair molt que el PSC reaccionés demanant que frenessin les càrregues. Això em va donar una mica d’aire. Em va encantar la Núria Marín, frenant la policia. Va ser una imatge brutal i em va reconciliar amb la postura d’alguns socialistes. Però ho vaig viure malament. L’1-O, segurament, em vaig equivocar, perquè el cos i el cor em demanaven que baixés al carrer.

—I què significa, en el vostre cas, l‘1-O?
—Moltes coses. Una part molt important del meu poble lluitant per una cosa en què creu. Un error brutal del govern de l’estat, políticament i com a operatiu. I un referèndum. Aquelles imatges de la policia colpejant gent que jo coneixia, amb qui havia mantingut relació… [S’atura i s’emociona] Significa molt. És un error que també ha de reconèixer l’unionisme. I aquesta falta de sensibilitat i la voluntat de voler reescriure la història dient que aquells policies eren uns herois i venien a lluitar contra vés a saber què. Allò va ser una barbaritat. No és justificable des de cap punt de vista. L’unionisme ha de reconèixer que allò va ser un error brutal.

—Abans demanàveu que l’independentisme reconegués errors, però a la part de l’unionisme hi ha la violència de l’1-O, la de les protestes post-sentència, la presó i l’exili. La balança està molt desequilibrada.
—Totalment. Recordo que el dia 2 vaig parlar amb una agent de la policia a Tarragona. Aquella dona em parlava plorant. Em deia que, tant com els havia costat formar part de la societat catalana, en un dia s’ho havien carregat tot. Hem d’entendre també això, tenir aquesta empatia. Hi ha agents que també van veure-ho malament i que ho han passat malament.

—Comenceu a militar molt jove. D’on us ve la inquietud?
—Vaig començar a militar al Sindicat d’Estudiants al meu institut, el Martí Franquès de Tarragona. Era un dels líders de l’institut. Muntava vagues, mobilitzacions estudiantils… Amb disset anys em vaig afiliar al PSC. Ho faig per un desacord, per rebel·lia. Es van legalitzar les ETT i com que no hi estava d’acord, em vaig afiliar al PSC per dir-ho dins i intentar canviar les coses. Després vaig muntar les Joventuts Socialistes a Tarragona i vaig començar la meva trajectòria al PSC. Jo era marxista radical.

—Combinàveu l’activitat política amb la laboral?
—Des del començament feia de tot. De cambrer, ajudant d’una farmàcia, en un despatx de dret laboral… Vaig fer un mestratge de dret d’empresa i després vaig entrar a treballar en un despatx. Al partit, m’implicava en la vida orgànica. I va arribar el moment que em van proposar d’anar a la llista municipal i vaig ser regidor a l’oposició quatre anys a Tarragona. Després, vaig estar vuit anys al govern municipal, fins que vaig entrar al parlament com a diputat. Fins avui.

—Ideològicament, com us definiu?
—Segurament el meu problema és que no he canviat. No vull dir que no m’hagi adaptat a algunes coses i no hagi evolucionat, naturalment, però en moltes coses mantinc el que penso. Hi ha moltes coses que no he volgut canviar.

—Quines?
—No s’ha de perdre una certa rebel·lia a la vida. Una certa manera de ser crítica. Això no vol dir que tot ho vegis malament. Però no es pot justificar sempre tot. El republicanisme és un dels meus trets ideològics i polítics. Si era al PSC i al PSOE, era perquè es definien com a partits republicans. Al final, aquesta ha estat una de les raons per anar-me’n.

—Tornareu a la política activa?
—No ho descarto. Ara estic molt tranquil i bé a la feina. Vull provar aquesta nova vida.