Carles Boix: “Crec que tot es va acabar a començament del 2018”

Carles Boix i Serra (Barcelona, 1962) és professor de ciències polítiques a la Universitat de Princeton. Havia estat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que durant els moments culminants del procés havia d’aconsellar tècnicament el govern de la Generalitat per convertir Catalunya en un estat independent. Ara, cinc anys després de la dissolució d’aquell Consell Assessor, el president Pere Aragonès diu que la seva proposta “per a resoldre el conflicte polític” és “un acord de la claredat”. Boix no tan sols discrepa del terme, sinó que, en la seva “interpretació menys generosa”, sospita que la iniciativa del president “és una manera de certificar el final del procés” de bracet d’un grup de tècnics.

—Un acord de la claredat com el que proposa el president Aragonès pot servir per a avançar cap a la independència una altra vegada?
—Què és l’acord de la claredat que proposa?

—Proposa un procediment que permeti…
—Això no és un acord, no? Això és un procediment que convoca una comissió d’experts per a proposar-li un seguit de mesures o estratègies o camins per portar, suposo, aquest informe o no sé exactament què al govern de Madrid per fer un acord. Però això no és un acord. L’acord de la claredat és una cosa que ve després d’aquest procediment.

—D’on surt, doncs, el terme “acord de la claredat”?
—El terme “acord de la claredat” ve d’una llei de la claredat que va aprovar el Parlament del Canadà. Quan la província del Quebec va decidir de fer un referèndum l’any 1995, el govern federal va fer unes preguntes al Tribunal Suprem del Canadà sobre la legalitat del referèndum. Van admetre l’opinió del tribunal i conformant-se, en certa manera, en aquesta opinió, van aprovar una llei que en van dir “de la claredat”. Aquella llei eren els termes que per al govern federal del Canadà, o per al Parlament Federal del Canadà, eren acceptables per a fer un referèndum. Però el que van fer al Canadà no és un acord de la claredat. Era una llei.

—Aquí s’han inventat el terme, per tant.
—Sembla que sí.

—I per què creieu que l’impulsa, el govern?
—Hauries de demanar-ho al govern. Hi ha dues possibilitats. La més generosa és que realment té dos objectius. Primer, reintegrar aquella part de la societat catalana que diu que està a favor d’un referèndum, però no fet de manera unilateral. Això seria l’espai dels comuns. Per les coses que han dit, crec que una part dels components del consell acadèmic és en aquesta òrbita. El segon objectiu és que, portant un acord a Madrid en què s’afegeixi aquesta gent, el govern espanyol accepti de negociar alguna cosa. Aquesta és la meva interpretació més generosa.

—I la menys generosa?
—Doncs que bàsicament és una manera de certificar el final del procés. I la manera més fàcil de fer-ho és de convocar uns experts que decideixen que és inviable fer qualsevol cosa. Això, per tant, tanca de bracet de tècnics allò que s’ha fet des de fa deu o quinze anys, o el que es diu que es podria arribar a fer.

—Potser per això una de les preguntes que han traslladat als tècnics parla no solament de referèndum, sinó “d’uns altres mecanismes anàlegs”.
—És que no sé què vol dir, això. De vies alternatives, sí que n’hi ha. Dins el ventall de referèndums, hi ha moltes maneres de fer-los. Aquestes coses ja estan explicades en el primer informe que va fer el Consell Assessor per a la Transició Nacional, del qual vaig formar part. Després hi ha uns altres mecanismes, que són bàsicament una declaració parlamentària. Si no ens deixen fer el referèndum, sempre podem dir que convocarem unes eleccions, i quan en aquestes eleccions hi hagi més del 50% dels vots, o del 55%, o del 60% o del 80%, és igual… Això seria una alternativa. Les altres no sé quines són.

—Si això hagués de servir per a certificar el final del procés, alguna alternativa deuen voler presentar als votants. Un encaix constitucional diferent, tornar els articles perduts de l’Estatut?
—Si la part que no vol cap acord sempre té la paella pel mànec, no hi haurà acord. Llavors, l’única possibilitat és certificar el final i dedicar-se a fer el que es feia abans, que és negociar peixos que vagin al cove. Però, perquè l’altra part doni peix, tu has de prometre que no voldràs emportar-te el cove. No crec que els partits catalanistes actuals tinguin gaire poder a Madrid, perquè sempre hi ha coalicions alternatives. Potser no en qüestions econòmiques, però sí en qüestions territorials. El PSOE sempre pot demanar al PP de bloquejar coses. Per tant, el poder que tenen és molt petit. També crec que la bona fe que la part espanyola considerava que existia en l’època Pujol ha desaparegut. Si no certifiques finalment que tornes a ser com abans, no ets creïble en aquesta negociació.

—Potser hem arribat a un punt històric en què el catalanisme pactista no aconseguirà de tornar a ser creïble davant els ulls de Madrid.
—Potser. Però ja sabeu que la política, al final, demana si ets capaç de forjar una majoria. Si ets fonamental per a ser majoria, els altres acaben ajupint el cap. Però, és clar, si els altres, quan tu demanes molt, tenen sempre una alternativa, que és anar amb la dreta, la teva capacitat de negociar és baixa.

—A banda la certesa que no t’enduràs el cove, la part que no vol acord ha de tenir uns incentius, una pressió, si vol acceptar coses que no vol acceptar.
—Sí.

—Té cap incentiu el govern espanyol per a concedir un referèndum?
—No. Quina pressió hi ha? No n’hi ha cap, de pressió. No ho sé, jo no la veig.

—Heu vist alguna cosa, aquests darrers anys, després del 2017, que permeti de pensar que el govern espanyol podria acordar un referèndum?
—No. Crec que tot es va acabar a començament del 2018. En aquell moment, els partits catalans havien decidit que no volien arriscar cap violència, que em sembla bé, però en les investidures successives de candidats, en lloc de plantar-se i anar i fer eleccions, eleccions, eleccions, van decidir d’ajupir el cap i prou. Crec que es va acabar. Ara tot és un llarg camí per arribar a no sé on. Però bé, tot és interpretable. En un polític, tota paraula té múltiples significats. I només quan es perden eleccions canvien.

—Per tant, creieu que la solució és l’abstenció?
—No, no. Jo no he dit res. No em dedico a predicar què ha de fer la gent. Però és cert. Això és com un botiguer que si sempre ven cigrons i li va bé, continuarà venent aquesta mena de producte, però si s’acaba, canviarà, no?

—Potser el venedor de cigrons que ve després, quan aquest perdi la feina, en portarà uns de verinosos.
—És possible. Per això hi ha molta gent que no deixa d’anar a comprar sempre aquells cigrons de segona. És complicat.

—Creieu que un referèndum continua essent la solució, o amb el Primer d’Octubre vam cremar la carta?
—Bé, crec que la carta no es va cremar fins al 2018. El que em sorprèn és que la gent que va encapçalar aquest procés fins arribar al referèndum, i que després tot el que va fer la majoria d’ells va ser un fracàs, continuï manant. Em sorprèn.

—Us sorprèn que no hi hagi un càstig electoral.
—Em sorprèn que hi hagi persones que no decideixin retirar-se definitivament i fer un pas al costat. Per una altra banda, no em sorprèn, perquè si continues guanyant eleccions, no tens cap incentiu per anar-te’n.

—Hi ha qui titlla d’antipolítica aquesta anàlisi.
—Aquestes paraules… “Ets un antipolític, ets un comunista, ets un feixista, ets un trumpista, ets un…” No té cap sentit fer-les servir. Només et dic que una persona es planteja un projecte. Aquest projecte no funciona? Doncs arriba un moment en què has de decidir si realment pots fer allò que feies. És això, només. Però cadascú legítimament pot fer allò que vulgui. No sé exactament quina és l’alternativa.

—Deixar de votar implica reduir la legitimitat democràtica de les institucions? Si vota menys gent, el consens que dóna suport a les institucions és menor.
—No sé si anar a votar és el mecanisme fonamental de legitimació democràtica. Pot passar que jo expresso en enquestes o en la meva conversa que estic a favor d’aquestes institucions, però que hi ha coses que no m’agraden i, per tant, no m’hi sento representat. No diria que un abstencionista sigui un senyor que deslegitima el sistema.

—Un abstencionista potser no. Un gruix molt important d’abstencionistes durant un temps llarg en un país…
—Bé, és possible. Però en política no existeix el buit. Quan hi ha un desplaçament de masses, sempre hi ha algú que l’omplirà. També és cert que hi ha moments històrics en què hi ha hagut més abstenció. Als països democràtics d’Europa, l’abstenció era molt baixa fins als anys setanta. Només el 20% no anava a votar. Després va anar pujant, pujant, pujant. I als anys 2000 era més del 30%. La majoria d’aquesta abstenció era concentrada en joves i, normalment, gent de renda més baixa. És en aquest buit, en aquesta abstenció, on després va créixer el vot d’això que n’hi diuen populisme, perquè hi havia aquesta sensació d’alienació. Això sempre passa. Hi ha moments que estàs tip de cigrons.

—Dèieu que la carta es va cremar el 2018. Era l’última oportunitat o encara hi haurà una altra onada de creixement de l’independentisme?
—No ho sé. No veig el futur. Crec que no hi haurà una segona onada. Però potser sí.

—En cas que sí que n’hi hagi, cal un referèndum nou?
—No ho sé. Jo no sóc polític. Considerant que el referèndum es va fer, que hi ha aquests problemes de coordinació, d’organització, de repressió, sempre vaig dir que una possibilitat era convertir les eleccions en referèndum. Però fer-ho d’una manera molt clara, en què es digui que si no es guanyen unes eleccions amb més del 50% dels vots no es pot fer res. En les eleccions del 2015, Junts pel Sí i el seu dirigent, Artur Mas, van jugar amb una certa ambigüitat, perquè no van dir mai: “Nosaltres farem l’últim camí quan hàgim passat del llindar del 50% dels vots.” Sempre es va quedar de manera que els escons ja eren prou per a passar de fase. Això va ser un error. El 2015 haurien hagut de dir: “Aquestes eleccions del ‘sí’ o el ‘no’ tan sols ens permeten de passar a la següent fase si tenim més del 50% dels vots.”

—Això es va mirar de compensar amb un referèndum. No era una solució?
—El referèndum ha tingut coses molt bones i coses molt dolentes. Entre més qüestions, les bones van ser l’emancipació, l’autodeterminació, el sentiment de llibertat i de trobament públic del país que vam experimentar el dia del referèndum. Aquesta cosa que és difícil d’explicar, però que tothom qui jo tenia al voltant va viure d’una manera molt profunda. Les coses dolentes són que no va haver-hi la capacitat d’avançar, per moltes raons, i l’efecte bumerang que ha tingut sobre tots. El referèndum és un moment de coordinació molt important, és l’única manera de pressionar l’estat espanyol. Però aquella organització s’ha desintegrat, i, després, la repressió s’individualitza i això la sosté. Una altra part negativa del referèndum és que va cristal·litzar molt una divisió social que abans potser només era tàcita, però que s’ha explicitat molt, entre partidaris i contraris. Això té un cost. Ha tingut un cost per al país.

—Ara, almenys en el dia a dia, no es veu que hi hagi un conflicte obert a la societat catalana per aquesta raó.
—No, perquè diria que han guanyat els que van oposar-se al referèndum. I, per tant, ja estan contents. El conflicte existeix en molts llocs, però pot estar soterrat. Quan el qui es troba en minoria mira de canviar l’statu quo, això en crea molt, de conflicte. Quan els qui manen sostenen l’statu quo i la minoria, que pot estar emprenyada, no crea cap conflicte, doncs no el veiem. I tots som feliços. Excepte en la intimitat. Això és molt normal. Els catalans no són més que un cas entre moltíssims més.