Vicent Ortiz (Caixa Ontinyent): ‘L’ètica no sols s’ha de dir, sinó que s’ha de practicar’

A vegades volem pensar que ja no passa, però passa i sobretot hi ha milers de persones que són protagonistes d’històries tan perverses com aquesta: Fa uns anys, i segurament també ara, bancs i caixes donaven un crèdit de 80 euros per un habitatge que en costava 100. Deien que el podries pagar, que confiaven en tu. Però vet aquí que al cap d’un temps no el podies pagar. Llavors aquelles cares amables es treien la màscara i et deien que la casa era seva i que els en continuaves devent 50, mentre et feien fora amb un sarró ple de deutes. Això sí, ells la casa la venien a uns altres per 60. La pregunta més inquietant era per què no la deixaven a l’afectat per 60? Però no és pas l’única, n’hi ha moltes més, totes esgarrifoses de les que parlem en aquesta entrevista.

Sortosament, en tota aquesta acció devastadora que va liquidar la majoria de caixes i va arruïnar la vida de milers de persones, hi ha l’altra cara, la de la dignitat: Caixa Ontinyent i Caixa de Pollença. Van ser les dues úniques que van sobreviure a la tempesta perfecta, que havia estat dissenyada com una fugida endavant amb grans dosis de cobdícia, d’irresponsabilitat i de manca d’escrúpols i compromís amb els clients.

Entrevistem Vicent Ortiz, cap de la secretaria i de l’obra social de Caixa Ontinyent i portaveu de l’entitat, per saber com van sobreviure a aquell cataclisme. Home afable i simpàtic, explica com van viure les pressions dels bancs i com s’hi van resistir. No dóna importància a la seva actuació, gairebé heroica. Troba que la majoria de decisions eren filles del sentit comú o de la voluntat de no allunyar-se dels principis fundacionals. Això sí, reconeix que en molts moments resistir i no canviar de rumb fou difícil i que les pressions els ho van fer passar malament. Algunes de les coses que explica semblen irreals de tan reals com són: les xifres no comptaven. Ser solvent no servia. Les xifres ens porten a l’ètica i acabem parlant de com pot defensar-se el ciutadà si té més cultura financera.

—Com vàreu viure aquella tempesta perfecta perquè les caixes desapareguessin?
—Des del primer moment de la concentració, vam veure que la tendència seria anar cap a la desaparició i la privatització de les caixes. Hi havia moltes pressions per a eixos moviments i gran incertesa respecte de les conseqüències reals. Nosaltres ens vam quedar quiets perquè cap projecte no ens garantia la continuïtat d’aquesta caixa i de la seua obra social. Finalment, el mercat bancari s’ha concentrat i ha passat a ser controlat per molt poques entitats, com passa en els sectors de l’energia o de les telecomunicacions, on hi ha un oligopoli molt clar. I això no és gens bo per al consumidor.

—Gràcies a un rescat impressionant.
—Parlem d’un rescat que ha fet que el sector s’haja concentrat en cinc bancs que gestionen tres quartes parts del mercat i que es troben en una posició de domini; parlem d’una reducció espectacular del nombre d’oficines i de treballadors; parlem de la desaparició del 50% del sistema financer que representaven les caixes d’estalvis, que durant 150 anys han estat en els pobles menuts i finançaven les empreses xicotetes i mitjanes, que dedicaven més de 2.000 milions d’euros anuals a obres socials, que tenien més de 4.000 centres implantats… La major part de tot això s’ha perdut i, sorprenentment, en un moment en què tots coincidien que el sector financer espanyol era el millor del món.

—Vist des d’ara, sembla una broma que és digues això, però potser cal recordar que es deia.
—Ho deien tots i nosaltres crèiem que era cert. Efectivament, el sector financer espanyol era dels més eficients, dels més tecnificats, dels més solvents i, a més, vivim en un marc jurídic consolidat que, en teoria, confereix estabilitat i seguretat en les relacions humanes, entre les quals les relacions comercials. Per tant, operar en el millor sistema financer del món i en un marc jurídic tan consolidat havia de ser una operació segura.

—Però ara sabem que no era una situació ideal, sinó tot al contrari.
—El fet és que tenim milers de persones que van perdre els estalvis o han tingut dificultats per a recuperar-los, milers de persones entrampades amb crèdits a molt llarg termini sense tenir la seguretat de poder pagar-los i, per tant, amb el perill de perdre l’habitatge que han posat de garantia; milers de persones que l’han perdut i que ara veuen, a més, com eixe habitatge passa a mans d’altres, normalment inversors o especuladors, fins a un 60% per sota del preu que pretenien cobrar-los a elles. I, com a colofó, tota una reconversió d’eixe gran sector financer que teníem amb unes conseqüències terribles per als ciutadans com a consumidors i com a contribuents.

—I de qui és responsabilitat?
—Qui en té la culpa? Un poc tots: uns reguladors que havien d’haver canviat la normativa?; uns supervisors que havien d’haver alertat del que passava?; uns dirigents bancaris més preocupats pel rendiment a curt termini?; uns treballadors que no sabien quins productes venien als clients?…

—I els usuaris en van tenir, de responsabilitats?
—Els usuaris també han estat en part ingenus i en part avariciosos. Però tot açò deixa clara una autèntica manca de visió de les conseqüències que podien tenir les decisions d’uns i altres, és a dir, una falta de cultura financera en tots els estaments.

—Vosaltres continueu existint, sou dels pocs que vàreu sobreviure.
—Som ací des del 1984 i continuem existint perquè no vam perdre mai de vista que havíem estat fundats per a contribuir al benestar de la gent, que la nostra raó de ser era estar arrelats a un territori. En la nostra cultura d’empresa hi ha molt implantada la idea que el nostre èxit no s’ha de mesurar sols en termes de balanç sinó en l’aportació que realment fem a la societat, a la nostra gent. L’expansió i el creixement han de ser lents si no volem que perille eixa proximitat en el territori.

—Es van perdre els objectius de vista?
—Créixer ràpidament fa perdre la proximitat, és a dir, deixes de veure la teua societat, les persones que has de servir. És clar, des d’un despatx allunyat de les persones i del territori no es veu el mateix que quan mires el carrer cara a cara. Perds perspectiva. I va passar això. Algunes caixes van créixer més enllà del seu territori natural, van especular, van començar a invertir i participar en empreses de l’Íbex o a fer inversions a l’estranger. I això ja no és una caixa d’estalvis, és una altra cosa. A les costes valencianes, per exemple, arribaven caixes de zones allunyades simplement per finançar promocions d’habitatges que els donaran accés a una clientela. Aquesta situació crea una competència molt gran: a veure qui fa més, qui és més, i això no tenia sentit. Si hi ajuntes el fet que les caixes són entitats que no tenen propietari i en un moment determinat el pes polític orienta la línia, doncs les coses van com van i acaben a la ruïna. Açò ha passat en algunes caixes.

—La politització va ser decisiva?
—Nosaltres no donem la culpa a la politització de les caixes, perquè, per exemple, les basques eren les més polititzades i, en canvi, eren les més solvents. No creiem que fos responsabilitat de la politització, sinó de les persones que hi havia darrere. El més determinant era i, continua essent, fer una bona o mala gestió.

—La cobdícia, doncs, va influir-hi més?
—Hi havia quaranta-cinc caixes i no crec que puguem simplificar les raons per què cadascuna ha desaparegut. En uns casos hi va haver persones que volien un protagonisme i van utilitzar les caixes: compraren accions de grans empreses i aprofitaren això per ocupar llocs en consells d’administració amb una bona retribució. També hi ha casos de persones benintencionades que es pensaven que era l’oportunitat de fer una entitat gran per a poder fer més bon servei i més obra social, i es van equivocar. Hi ha hagut casos de caixes que han desaparegut i eren molt ben gestionades, com Caja de Badajoz –parle de les menudes–, com la de la Rioja, Círculo de Burgos, CAI, etc. Però davant la pressió de tot aquest moviment van pensar que no tenien futur i era millor entrar en un gran projecte i salvar alguna cosa.

—A vosaltres també us van temptar?
—Sí, a nosaltres també ens van fer propostes.

—Per exemple?
—Vam estudiar algunes possibilitats, i una era Bankia. En eixe cas, la quantitat d’accions que ens pertocarien garantien un dividend superior al que destinem cada any a l’obra social. Per tant, en principi, es canviaria el negoci per una obra social més potent. Però l’experiència és que el valor de les accions de Bankia per a les caixes participants va ser finalment zero. Per tant, ho hauríem perdut tot: negoci i obra social. Recorde que una de les caixes participants va ser la de Rioja, i al Parlament de la Rioja, quan van analitzar el problema de la seva caixa, es van plantejar per què Caixa Ontinyent havia resistit i ells no. D’açò que feien els bancs a les caixes, nosaltres en diem l’abraçada de l’ós. Millor que no t’abraces mai a un ós!

—Va ser difícil de resistir la pressió dels bancs?
—Nosaltres ho vam passar molt mal entre el 2008 i el 2012. Quan comença la crisi tothom creu que les entitats grans sobreviuran. Les coses grans no cauen mai, però les menudes sí. I comencem a tenir pressions externes per a fusionar-nos i pressions internes perquè no teníem la seguretat de quina era la millor solució. Notàvem també una falta de confiança dels nostres clients que, influïts per l’ambient general, ens veien xicotets. Teníem dos objectius importants: recuperar un negoci que vèiem que anàvem perdent i, sobretot, recuperar la confiança de les persones. Durant quatre anys va ser complicat. Nosaltres teníem una posició sostenible des del punt de vista econòmic, que és la que vam explicar al Congrés de Diputats quan hi vam anar enguany.

—Si teníeu els comptes bé, per què havíeu de patir?
—El problema d’aquell moment és que encara que els comptes foren bons ens trobàvem en perill. En eixe moment no es parlava de xifres, encara que semble impossible, es parlava d’impressions. Tot eren comentaris com ara: si l’FMI ha dit que les entitats petites desapareixeran, que si Rodrigo Rato diu que quedaran només deu o dotze caixes… Doncs ja està, si diuen que Caixa Ontinyent cau i…

—Però no va anar així.
—No. De l’any 2008 al 2012 els nostres lemes eren equilibri, prudència, control. El lema de l’equip directiu era quedar-nos on érem. La sensació era d’estar en la batalla de les Termòpiles, en el moment que arriba l’ambaixador persa i diu: ‘Rendiu-vos, el nostre exèrcit és tan poderós que si tots disparàrem a la vegada cap al cel, amagaríem el sol.’ I el grec li respon: ‘Millor: lluitarem a l’ombra. Lliurar-se és morir. No ens rendirem.’ Eixa era la filosofia que teníem ací, perquè crèiem que podíem resistir. Teníem clar que, com a caixa menuda, si ens integràvem, ens farien desaparèixer. I per això vam pensar que calia resistir.

—A dins, tothom ho veia igual?
—Alguns estàvem convençuts que en podíem eixir, però també al consell d’administració teníem les nostres tensions perquè, com us comentava, tot allò que passava no es basava en xifres, sinó en intuïcions o uns altres interessos. El 30 de setembre de 2011, la CAM va tenir un atac impressionant. Jo mirava en directe una intervenció del governador del Banc d’Espanya. Quan li preguntaren sobre la CAM va respondre: ‘Vostè em parla de la CAM. Hi ha bancs dolents, però la CAM és el pitjor dels pitjors.’

—Aquesta frase tenia aquell efecte demolidor com la del conte de Mary Poppins, però ací qui provocava el moviment no era un nen sinó el Banc d’Espanya.
—Sí, respecte d’una entitat en concret. Un any després, el 2012, en una intervenció al Congrés de Diputats, li pregunten a Luis de Guindos per la politització de les caixes i respon: ‘Les caixes ja no existeixen, ja no n’hi ha, han desaparegut, han traspassat el seu negoci als bancs i ja està… Em sembla que en queden dues de xicotetes, Ontinyent i alguna més.’ I continua i diu, per cert: ‘Ontinyent supersana, supersana, molt sana…’ Vaja, acabava de passar tot el contrari. Conscients de la importància d’aquesta frase, deixada anar, com qui no diu res, la vam agafar i ho vam fer viral. Llavors vam començar a respirar un poquet.

—Podia no haver-ho dit i enfonsar-vos del tot, només dient que éreu xicoteta.
—Sí, podia haver estat així, malgrat que érem una entitat sanejada i solvent. Mesos després Jordi Évole va fer un programa on va fer públics alguns aspectes del procés de concentració de les caixes, i va posar Caixa d’Ontinyent com a antítesi. Des de l’endemà ja no s’ha posat més en dubte la reputació de la nostra entitat.

—Ara la gent desconfia dels bancs.
—Sí, tota aquesta situació ha creat una desconfiança molt gran cap al sistema financer. La gent, en general, no creu en els bancs. L’índex de confiança és fatal, inferior al dels partits polítics i tot. Amb això ja ho tens tot dit.

—La Caixa d’Enginyers és un model a seguir?
—Per a nosaltres són un camí i hi col·laborem en algunes coses, encara que Caixa d’Enginyers té una natura jurídica diferent de la nostra. Ells tenen socis i una cultura financera diferent. Treballen més en zones més poblades, nosaltres treballem més en el món rural. Ells tenen més desenvolupat tot l’aspecte digital, nosaltres ho anem fent. També tenim col·laboracions amb entitats de la nostra grandària, com Caixa Pollença o Caixa Popular.

—La bona fama us fa créixer. Us preocupa absorbir el creixement que podeu tenir?
—Si és progressiu el podem absorbir. Ara ja tenim l’oficina virtual. Anem creixent, a poquet a poquet, i anem resolent els problemes que tenim. Nosaltres, la morositat no la volem tractar com han fet, en general, els bancs.

—Com ho han fet?
—Els bancs tenien molta morositat, més que nosaltres, però se l’han anat llevant del damunt amb accions com, per exemple, traspàs d’actius a la SAREB o venda de paquets de crèdits a fons voltor. Això a nosaltres no ens sembla correcte. Perquè és agarrar crèdits que tenen el cobrament difícil i vendre’ls a una altra entitat que se’ls queda a un preu molt baixet i en gestiona el cobrament. Els nostres clients mereixen una gestió nostra, cara a cara.

—Això vol dir que a l’hora d’executar els bancs les hipoteques no queden tacats i fa la feina bruta un altre?
—Això vol dir traspassar el crèdit que has gestionat i deixar el client a disposició d’un tercer que podria fer servir per al cobrament no precisament les formes més legals, legítimes o ètiques. Això també és una falta d’ètica per part de les entitats, és com deixar el client als peus dels cavalls. No ens pareix correcte.

—Però la vostra caixa també tenia morositat.
—La morositat més gran que teníem no era de persones que ens havien deixat de pagar per un pis, sinó promocions començades i que s’havien quedat aturades i nosaltres les vam haver d’acabar i traient-les, a poquet a poquet. Pensem que en compte de baixar la morositat venent a meitat de preu i donant pèrdues és millor si la pots aguantar i treballar. Si ho fas així, potser fins i tot pots arribar a generar un benefici a l’entitat i no crees problemes a la societat. Això t’obliga a mantenir un índex de morositat momentàniament més alt que la resta. Hi ha entitats que han dit: tot cap a la SAREB, el banc dolent. Nosaltres això tampoc no ho hem fet. Ho tenim dins el nostre balanç. Pensem que actuar així ens porta cap a unes oportunitats de futur, a mesura que es recupere el sector immobiliari.

—Abans heu parlat de falta d’ètica.
—Es parla molt de responsabilitat social, però sovint són fórmules de màrqueting i maquillatge, més que una altra cosa. Nosaltres creiem que la responsabilitat social és la que fem des de 1884, que es basa a saber quins són els teus grups d’interès, les seues legítimes expectatives i la teua aportació, és a dir, l’impacte de la teua activitat en eixos grups i en la societat. La diferència entre allò que esperen i allò que tu dónes és el recorregut de millora que tens, que pots fer amb els clients, amb els empleats, amb les institucions i amb el medi. Quin és l’impacte sobre aquests grups. Si eres capaç de detectar-ho o d’alguna manera mesurar-ho compleixes. Nosaltres som una entitat menuda, a qualsevol persona li és fàcil d’arribar al president, al director general, als caps d’àrea. Prendre, en un despatx, la decisió d’expulsar de sa casa una família que no sap on anar, potser es pot fer, però nosaltres veiem la cara i sabem si és de veres o no, si aquestes persones tenen un lloc on anar o no, si poden pagar o no. Eixa proximitat ens dóna molta perspectiva, com deia abans. L’ètica no sols s’ha de dir, sinó que s’ha de practicar. Eixa ètica implica posar-se en el lloc de les persones o els col·lectius amb qui treballes i veure si allò que fas té un impacte d’alguna manera negatiu sobre ells.

—Com heu afrontat els desnonaments?
—Hem negociat amb les persones. S’ha de veure el cas de cada una, veure quines circumstàncies té. Hi ha casos en què la gent veu clarament que no podrà pagar. Llavors es pot arrendar o trobar alternatives. Es negocia perquè les persones puguen continuar-hi vivint i no els lleves allò que els sustenta. No pots deixar una persona al carrer o aturar una empresa. Aquestes solucions s’han de saber conjugar amb cobrar.

—Com es pot digerir una situació en què la banca s’ha quedat cases que ha venut a fons voltor, mentre que els qui havien comprat l’habitatge continuen havent de pagar el deute?
—Penses que no és possible que això passe ací al segle XXI. Que una persona veja que li han llevat l’habitatge i li’l passen a un altre a meitat de preu. Si s’havia de donar a meitat de preu, per què no li ho feien a ell?

—Això acabarà fent les ciutats inhabitables, amb uns lloguers inhumans.
—Hi ha una escletxa social impressionant. La classe mitjana cada vegada és més baixa per culpa d’aquestes dificultats. Fins i tot en els sectors financers les polítiques comercials dels bancs són clarament discriminatòries. La gran banca ha de tenir cura del compte de resultats, que no és massa bo, i per fer-ho necessita clients que siguen rendibles, en les àrees geogràfiques que siguen rendibles. Per tant, s’ha de potenciar la relació amb aquests clients. I què passa amb els clients que no són rendibles? Diuen que no és problema seu. Això pot crear una situació d’exclusió financera. Què fa la banca per desfer-se d’un client no rendible? Posa una comissió que no pot pagar i ja està.

—Si més no, potser ara es tindrà més cultura financera?
— L’Informe Pisa del 2015 mostra que els estudiants espanyols tenen un coneixement per sota de la mitjana internacional. Com deia un president de la Comisión Nacional de Valores, en una crítica al sistema docent, resulta que tots els estudiants espanyols saben que la calcopirita és un mineral de coure, però molt pocs han entès què és una factura, una targeta, una hipoteca. És una paradoxa, segurament, perquè la gran majoria no tornaran mai a sentir parlar de la calcopirita però tots hauran d’enfrontar-se a decisions financeres. El sistema docent que tenim no aporta nocions bàsiques imprescindibles i per això hi ha unes altres iniciatives.

—Feu activitats encaminades a canviar aquest coneixement?
—En eixe aspecte, Caixa Ontinyent fa un esforç per mitjà de la Fundació Universitària Vall d’Albaida, amb el suport de la Universitat de València i més institucions, sindicats i associacions empresarials. Hem impulsat ‘Finança’t’, programa d’educació financera per a menuts, grans i no tan grans, que compta amb una web amb contingut docent, divulgatiu i ferramentes per a la gestió diària de les finances, segmentat per a diferents etapes de la vida. I també eixim al carrer per a donar formació a col·lectius i al personal docent mitjançant cursos, tallers, seminaris, conferències, etc.

—També feu contes…
—Sí. L’Obra Social de Caixa Ontinyent publica la col·lecció ‘Cadireta de Boga’, en què hem inclòs contes per a fomentar l’educació financera entre els xiquets. Són títols com ara ‘Dino i els diners’, on es recull la primitiva cultural del bescanvi, i continua amb títols en què ja s’evoluciona cap al concepte de moneda, estalvi, consum, etc. Són narracions adreçades a xiquets de 6 a 10 anys i es poden trobar a la web de l’Obra Social de Caixa Ontinyent, a la botiga online.