07.05.2023 - 21:40
[Euskaraz | In English]
Brahim Gali (Smara, Sàhara Occidental, 1949) deu ser l’únic president que viu en un camp de refugiats. El president de la República Àrab Sahariana Democràtica viu a l’exili a Tindouf, Algèria. Viu en una casa de tova modesta i elegant. Va descalç i és assegut a terra. Al costat, hi ha una taula petita amb aigua, suc, te i dàtils. És ramadà –la periodista de Berria Kristina Berasain el va entrevistar ara fa un mes– i comença a parlar després de l’iftar, l’àpat que fan els musulmans per trencar el dejuni després de la posta de sol. De tant en tant, se sent la crida a la pregària de la mesquita.
La vida de Gali i la lluita del poble saharià són paral·leles. No es poden entendre l’un sense l’altra. Va ser un dels fundadors del Front Polisario, primer secretari general, i ha treballat tant al camp de batalla, al front, com a la diplomàcia. Té la reputació d’un soldat hàbil i excepcional. Va ser el dirigent militar de la batalla d’El-Khanga el 20 de maig de 1973 –la primera acció armada contra el colonialisme espanyol.
Va treballar al costat dels dirigents històrics Mohamed Sidi Brahim Basiri i El Uali Mustafa Sayed en el moviment d’alliberament nacional. El 22 d’octubre de 1975, Gali, El Uali i Mahfoud Ali Beiba es van reunir amb el governador del Sàhara espanyol, el general Federico Gómez de Salazar, en la primera reunió oficial entre representants del govern espanyol i saharians. Les negociacions es van trencar quan Espanya va imposar una ordre de repatriació a Al-Aaiun. La traïció era a punt: “El Marroc i Mauritània van dividir el Sàhara Occidental com si fos pa.”
Gali va ser el ministre de Defensa saharià i el representant del Front Polisario a Espanya i Algèria. Després de la mort de Mohamed Abdelaziz, el 2016 va ser reelegit secretari general, i es va confirmar per tercera vegada al congrés d’aquest gener passat. És un representant de la vella guàrdia.
—Hi ha unes quantes biografies escrites sobre vós en línia. S’hi pot llegir que vau ser membre de les tropes nòmades espanyoles. Va ser així?
—No respondré aquesta pregunta.
—Heu estat testimoni directe de la trajectòria del moviment d’alliberament nacional, del començament fins ara. L’objectiu de la seva creació encara no s’ha assolit. Com veieu el Front Polisario?
—És una situació única. Aleshores tan sols érem disset. Avui tenim un exèrcit, un exèrcit en el sentit complet de la paraula. El Front Polisario ha aconseguit moltes coses. Primer, abans de la invasió i la divisió de la nostra terra. Després, vam crear un moviment d’alliberament clandestí i vam aconseguir la unitat nacional, que celebrem cada any. Gràcies a aquesta unitat, molts saharians es van unir al Front Polisario. El segon assoliment va ser la proclamació de la RASD, un dia després de la retirada d’Espanya del territori, el 27 de febrer de 1976. Avui, 84 països ens reconeixen. La República Àrab Sahariana Democràtica va ser un dels estats fundadors de la Unió Africana. I avui tenim relacions diplomàtiques amb molts països de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia. També tenim representació a la majoria de països europeus. Malauradament, fins ara, cap país europeu no ha tingut el coratge de reconèixer la RASD, malgrat la seva realitat irreversible.
—Heu creat un estat a l’exili…
—Tenim una infrastructura estatal. Hi ha una presidència, un govern, un parlament. Tenim una estructura totalment preparada per a implantar-la en el nostre territori després de la independència. De fet, el Front Polisario es va crear per assolir aquest objectiu, i continua treballant-hi avui dia, amb la mateixa determinació, malgrat les dificultats i els obstacles que ens trobem pel camí, que no afecten la nostra lluita. Cada generació és més radical que l’anterior, cosa que assegura la continuïtat de la resistència. Els nostres objectius són la independència del territori i l’establiment d’un estat saharià sobirà i independent dins les fronteres acceptades internacionalment.
—El novembre del 2020, la guerra va tornar a començar perquè el Marroc va trencar l’alto-el-foc establert el 1991. És una guerra silenciosa.
—Això no és cap novetat, el boicot a la resistència sahariana. Hi ha un silenci còmplice, i no solament respecte de la guerra: també respecte de la repressió als territoris ocupats, les vulneracions dels drets humans, l’espoli dels recursos naturals i la resistència d’un poble que ha patit tant i tan sols reclama allò que és seu. Ho ignoren. No som expansionistes, però volem allò que és nostre, volem el nostre territori.
—El Front Polisario va decidir d’augmentar la lluita armada en el darrer congrés. Podeu explicar com es va prendre, aquesta decisió?
—Avui hi ha una mobilització quasi total a la societat, sobretot ací, als camps i a la diàspora. Tots els saharians volen afegir-se a l’exèrcit. Militarment, procurem adaptar-nos a la nova situació. La guerra d’avui no és la guerra que hem conegut abans i ens hi anem adaptant fins a crear alguna mena d’equilibri. Al meu entendre, arribarà el moment en què la situació serà més còmoda respecte de la que hem viscut aquests darrers dos anys. Les persecucions contra l’enemic han crescut. Han patit pèrdues personals i materials. És una guerra de desgast, i aquest desgast passa factura a la moral i als recursos materials de les tropes marroquines. A poc a poc, arribarem al cim i desequilibrarem la situació al camp de batalla.
—El Marroc fa servir drons proporcionats per Israel, Turquia i l’estat francès. El desequilibri és molt alt.
—Per això mirem d’adaptar-nos a aquesta nova situació, a aquesta mena de guerra que requereix uns altres mitjans, tàctiques, maneres i estratègies. I som en aquest camí.
—D’ençà del començament d’aquesta segona guerra, es diu que al voltant d’un centenar de saharians s’han mort, tant civils com militars, gairebé tots a conseqüència dels atacs amb drons.
—Aquestes dades no són correctes.
—Moltes famílies nòmades que viuen en territoris alliberats s’han hagut de refugiar en campaments, precisament pel perill dels drons…
—És així. Sobretot han vingut dones i nens. La major part dels homes són nòmades, i es queden al territori, amb els animals. Respecte de les morts, no arriben a la meitat del nombre que heu esmentat. En el nostre oponent, sí, hi ha pèrdues, encara que les amaguin del tot. Després de cada atac, miren d’atraure la MINURSO perquè en sigui testimoni, amb unes altres intencions, és clar, però tenen baixes.
—Heu esmentat la MINURSO, la missió de les Nacions Unides. El nou representant de l’ONU per al Sàhara Occidental, Staphan de Mistura, es va negar a entrar-hi, a causa del vet imposat pel Marroc. Tots els delegats han plegat fins ara i les negociacions s’han suspès. Quan es tracta d’això, què espereu?
—El poble saharià està frustrat, perquè creia que la comunitat internacional compliria el compromís que li havia donat en un moment determinat, però, a més de no complir-lo, també han estat còmplices de l’agressor i de l’ocupant. De Mistura s’ha d’enfrontar a obstacles al Marroc. Crec que té bona voluntat, però no ha trobat prou suport del Consell de Seguretat per a pressionar aquest estat, país o règim, consentit per l’occident. Això no pot durar. La situació interna al Marroc és a punt d’esclatar, i cal afegir-hi l’erosió econòmica, militar i moral a la qual sotmet el poble del Sàhara el règim marroquí. Esperem que De Mistura tingui el suport del Consell de Seguretat i no estigui sota pressió, sobretot dels aliats més pròxims, com ara els EUA i França. Intransigència fins quan? I quines són les conseqüències a mitjà termini i llarg? Crec que no avaluen el perill d’aquesta situació de guerra i d’aquesta situació social, política i econòmica al Marroc mateix.
—Fa un any que el Marroc va publicar aquella carta en què el president espanyol, Pedro Sánchez, deia que donava suport a l’autonomia del Sàhara. En una de les entrevistes vau dir que l’estat espanyol hauria de corregir aquesta afirmació. Què us sembla aquest tomb? Què hi ha al darrere?
—Esperem que la gent de l’estat espanyol sigui capaç de desxifrar aquest enigma. A parer meu, aquell tomb és, després de les traïcions del 1975 i el 1976, la pitjor traïció que hem vist dels governs espanyols. Hi ha d’haver alguna cosa molt greu, algun secret, algun xantatge, contra el president mateix o els qui l’envolten. No puc anar més enllà, als espanyols els correspon de descobrir el secret. És la tercera traïció al poble saharià, i això no era el que esperava de les autoritats espanyoles; Espanya té una responsabilitat moral, jurídica i política envers el poble saharià. No és la manera de ser fidels a la història i la cultura comunes que ens uneix. Per què aquell tomb sobtat? Quins són els motius? Aquesta és la pregunta que fem a tots els pobles de l’estat espanyol, perquè ens expliquin quin és aquest secret. Quaranta-set anys després, Espanya remou el mateix ganivet a la mateixa ferida, i això és dolorós, però no canviarà res. No afectarà la resistència del poble saharià, ni la seva voluntat de continuar lluitant fins a assolir els seus objectius.
—Dieu que és la tercera traïció…
—Sí. Després de l’acord tripartit de Madrid, del 14 de novembre de 1975, i l’abandonament del 26 de febrer de 1976. Aquest país, d’ençà de fa molts anys, és víctima d’una injustícia i, malauradament, les autoritats espanyoles en formen part. No sé si podran corregir i arreglar aquesta injustícia. Això espero. Crec que la posició del president del govern, Pedro Sánchez, aquest tomb, és personal, unilateral; no hi ha un canvi d’idea complet, ni dins el govern mateix, ni al congrés, ni al senat, ni als partits, ni tan sols als pobles de l’estat. Ningú l’ajuda en aquesta actitud, però espero que la societat civil i les forces polítiques puguin tenir influència i facin pressió per corregir aquesta actitud i la injustícia que s’ha repetit massa vegades.
