Blanca Serra: “La política institucional catalana és una reunió de cadàvers”

Blanca Serra i Puig (Barcelona, 1943), filòloga de formació, ha estat mestra i activista. La conversa amb ella és el segon lliurament d’una sèrie d’entrevistes amb ex-dirigents independentistes retirats, però de seguida em reclama un matís: “Això de retirada… jo estic molt activa.” Diu que continua treballant en l’àmbit antirepressiu i participa en el Consell de la República. Però la seva veu té un vernís diferent: ha fet vuitanta anys fa poc, i en alguns sectors de l’esquerra independentista és una veu molt escoltada, amb la mena d’autoritat que es forja amb la constància del temps. Ha estat en un bon grapat de fronts: l’FNC, el PSAN, el PSAN Provisional, l’Assemblea de Catalunya, la Plataforma pel Dret a Decidir, l’ANC, la CUP i el Consell de la República.

Per a la salut de l’esperit polític, dues coses l’obcequen. La primera, la joventut, que identifica amb la voluntat de canviar les coses: “Et trobes polítics com Pere Aragonès, que tenen quaranta anys i sembla que en tinguin vuitanta. Són vells xarucs!”, exclama. La segona, la manca de dogmatisme i rigidesa. Diu que, si pogués, faria una revista satírica. “Ja n’hi ha prou, d’aquest mar de llàgrimes”, es queixa. “Ens cal una mica de sentit de l’humor.” Fem l’entrevista al jardí de l’Ateneu Barcelonès.

—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?
—El dia que no em senti indignada voldrà dir que sóc morta. La vida política institucional és una autèntica reunió de cadàvers. El PSOE, o el PSC, com en vulguin dir, sembla que s’ho mengi tot: per mi, són una col·lecció de cadàvers. A Itàlia i França, aquest socialisme típic ha desaparegut del mapa. Aquí, també.

—Què vol dir “una reunió de cadàvers”?
—Que no tenen programes ni per a la joventut, ni per als problemes que hi ha de debò. Estan fora de joc, encara que no ho sembli.

—Hi ha cap vessant de la vida política catalana que us sembli viu?
—El carrer. Institucionalment, en aquests moments no hi ha res a fer. Llevat que hi hagi un canvi total de gent, de plantejaments i d’expectatives. Això podria ser-hi. Però sense el carrer no hi ha res.

—Aquest canvi per on hauria de començar?
—Ja hi és. Ara faig un llibre sobre el PSAN Provisional. Del 1974 al 1980, una cosa així. Cinc anys trepidants. Els anys del Comitè Català contra la Constitució Espanyola. Ara m’adono que allò era increïble. Quan veus que la constitució espanyola ha acabat com ha acabat, veus que teníem raó. Però no vam tenir capacitat humana d’organització per a fer-ho de masses.

—I ara us sembla que hi ha un corrent de fons semblant?
—Ho veig molt semblant, sí. Hi ha un moviment que no és visible, o que només ho és de tant en tant, però que existeix. La gent va participar en el Primer d’Octubre i tot això no s’ha oblidat. Sura. Qui ho podrà ressituar? Això ja és més complicat. Institucionalment, en el sistema autonòmic, impossible.

—Ni tan sols amb el sorgiment d’un nou espai independentista?
—Si aquesta quarta llista s’enfoca tan sols a l’autonomia, no té la vida assegurada. És molt complicat unir carrer i institucions.

—El nucli del problema és en els lideratges o en la cultura política?
—Una mica en tot. Com deia, aquí el socialisme ha començat a ser un cadàver que no sap que ho és. Això continuarà igual, i aquí tenim la possibilitat que les coses vagin diferents. Que hi hagi un canvi. La qüestió nacional serà clau. A Madrid saben perfectament què fan. La idea que són idiotes sí que és idiota. És molt recomanable llegir les memòries d’Aznar, en què proposa substituir l’eix dels Països Catalans per l’eix València-Madrid-Saragossa. T’adones que, per ells, és un tema vital. Si reeixissin els Països Catalans, s’acabaria Espanya. Això vol dir que seran un element clau de la lluita entre Espanya i els catalans.

—Com interpreteu l’abstenció en aquestes darreres eleccions municipals i espanyoles, que va fer perdre molts vots als partits independentistes?
—A les espanyoles, vaig acabar votant. Em vaig plantejar de quedar-me a casa, però no veia clar que fos una cosa en massa, i si els boicots no són molt multitudinaris no acaben de funcionar. Una gran part ha estat per a protestar, però és molt difícil d’interpretar. Jo he acabat votant la CUP, que ha anat cap avall. Però el resultat no em sembla malament, en aquest sentit.

—I com s’explica la transfusió de votants independentistes cap a Sumar i, fins i tot, el PSC?
—Perquè ha funcionat la idea que vindrà el llop. I el llop no vindrà: ja hi és. Sobretot a escala judicial. Hi ha una repressió general. Hi ha hagut molta gent que ha triat el menys dolent, però aquest argument no em serveix. El dolent dolent ja hi és. Disfressat del que vulguis. Fins i tot amb la marca PSOE. No veig la diferència entre Javier Lambán i el nou president de l’Aragó.

—En polítiques socials no us sembla que hi hagi diferència, entre si governa el PSOE i Sumar o si governessin el PP i Vox?
—Pel que fa a la política migratòria, per exemple, la gent que intenta d’entrar aquí acaba igual de malament. El tema del Marroc és un escàndol. Un escàndol. Els catalans no tenim política migratòria pròpia perquè no tenim sobirania. Però la gent té necessitat de fugir dels seus països per buscar un futur millor i aquí s’ho troba tot tancat. I en contra d’això, què hi ha? Molt poca cosa. Però és un problema de molt difícil solució, perquè és un problema mundial. Desconec que hi hagi cosa més violenta que el capitalisme. Ens té perfectament classificats. A nosaltres ens toca de rebre turistes, però no de solucionar cap problema social.

—No creieu que hi hagi marge dins les institucions ni per a un canvi social ni per a un de nacional.
—Si no hi ha independència real, si no hi ha presa del poder, no. Anem pul·lulant, però no. Som uns espanyols mal vistos i plens de problemes. El tall social i el nacional van junts, més que mai. L’autonomia és un sistema acabat. Com han fet els espanyols moltes vegades, es tracta de repartir els trossos del pastís i ja està. Jo he estat professora d’espanyol. Si llegeixes Valle Inclán o Pío Baroja, veus que dibuixen un panorama sense sortida. I ara tenim un sistema autonòmic en què cadascú es queda un tros de país i en treu el profit que pugui.

—Com veieu ERC?
—La cúpula, la jubilaria. Et trobes polítics com Pere Aragonès, que tenen quaranta anys i sembla que en tinguin vuitanta. Són vells xarucs! Com és possible? Aquesta gent hauria de tenir unes perspectives de trencament molt més grans. Són allà vigilant quatre cosetes i això no pot ser. La cúpula d’Esquerra la veig molt malament, com si tingués cent anys. En canvi, hi ha gent al partit molt vàlida.

—I Junts?
—Com que ha hagut de trencar amb Pujol i companyia, és una novetat en aquest país.

—Però l’operació Xavier Trias anava en sentit contrari d’aquest trencament.
—Ens ha anat molt bé que Xavier Trias veiés la realitat. Li ha anat molt bé, a Trias, que l’hagin estomacat. Rere la pell d’ovella s’ha trobat el llop. A mi ja m’hauria agradat, que sortís Trias, però que l’hagin atonyinat com ho han fet és molt il·lustratiu. Si no ho ha après ara, ja no aprendrà res més. És una víctima que podem fer servir. Veus com qualsevol disfressa que portis no et serveix?

—Continueu considerant que la CUP és el vostre espai?
—La CUP ha de fer una renovació molt a fons. Hi ha dos grups, un és Poble Lliure, amb el qual estic més d’acord. L’altre, Endavant, llevat que canviïn, és una secta, com tantes n’hi ha en aquest país. Incapaços de veure les coses. Si t’ajuntes sempre amb els mateixos i no t’interessa res del que fan els altres, acabes amb una actitud molt sectària. Espero que canviïn.

—Quins elements ha de tenir aquesta renovació a fons?
—No ha de voler tenir cap paper en l’autonomia. L’autonomia no té sortida. Això vol dir treballar a uns altres nivells. No és que jo n’estigui meravellada, però una cosa com el Consell de la República té elements que criden l’atenció. Com que no és un lloc de poder real, perquè no dóna sous, hi ha un 70% de dones, i de dones grans.

—Però de moment aquest espai no ha aconseguit de crear res ni consolidar res.
—No. Però tampoc no han aconseguit matar-lo. Puigdemont continua tenint un carisma sobre la gent.

—I això és bo?
—Crec que és bo. És una estructura al marge de la constitució espanyola.

—Què és us sembla la fórmula de Lluc Salellas a Girona, amb una ampliació de les aliances i una moderació del discurs?
—Adequada. A les anteriors eleccions espanyoles ja hi va haver el Front Republicà. El problema que tenia era que estava molt liderat per una personalitat molt forta. Però l’Albano-Dante Fachin també s’ha moderat molt. Amb el Josep Costa es complementen molt bé, com es veu a La tertúlia proscrita. Cal anar per aquí. Donar importància a la república.

—Què en penseu, del lideratge de Clara Ponsatí, que aquests darrers mesos ha marcat diferències amb el president Puigdemont?
—Penso que pot ser un dels elements, però que no pot funcionar al seu aire. Això d’anar a la nostra és molt català, però crec que hauria de donar més marge. En aquest cas, el Consell de la República agafa gent molt diversa. La Clara Ponsatí té idees molt interessants. Aquí no sabem què és la revolució democràtica, no tenim idea del poder que tenim a les mans, i Ponsatí hi té un paper important, d’alertar que no anem tots com uns bens cap a un sol lloc. Si ella pot organitzar un conjunt de gent i fer-lo funcionar, que no ho sé, endavant.

—Com creieu que haurien de fer servir ERC i, molt especialment, Junts la situació de privilegi aritmètic que tenen al congrés espanyol?
—Haurien d’intentar de desestabilitzar al màxim possible. No deixar que l’estat espanyol es recuperi. Bloquejar, bloquejar, bloquejar. És l’única possibilitat que ens tinguin en compte. El sistema autonòmic està acabat, obsolet, i no donarà sortida a res de res. Ni la llengua, ni els hospitals, ni la immigració. No té sortida enlloc.

—Què passarà, si no hi ha cap trencament amb el sistema actual?
—És molt possible que desapareguem com a poble, com a nació. Serà difícil: ja hi ha més gent de fora que no amb els avis d’aquí. No és la primera vegada que passa en la història mil·lenària del nostre país. Quan venien tots els gavatxos, que en deien llavors, hi va haver un canvi. Però amb els anys es van anar acomboiant. I si som alguna cosa diferent és gràcies a aquesta mena de canvis demogràfics. De moment, no hem perdut la capacitat d’integració, però és en perill. No tenim instruments: la feina, l’ensenyament, la diversió. Ara hi ha una diferència: el capitalisme es defensa amb dents i ungles. Importarà gent de tot arreu.

—L’ofensiva contra la llengua catalana, que es veu molt bé en el cas de la immersió, pot fer canviar res?
—Això serà clau per a ells i per a nosaltres. La llengua és allò que fa que els nouvinguts se sentin atrets. Ho he vist amb els meus alumnes, anys i anys. No es tracta d’imposar-los res, però hi ha un xup-xup que pot anar fent comunitat. Això no ho hem perdut, encara, però caldria tenir una política per als qui vénen de fora. Una política que distingís entre els qui són de llengua espanyola i els qui no. Els qui vénen de Sud-amèrica moltes vegades han fet el pas d’abandonar la seva llengua per a passar-se a l’espanyol. Vénen aquí pensant-se que no tindran cap problema i es troben una altra llengua. Això és molt complicat. L’escola i la feina són bàsiques. El campi-qui-pugui no pot ser. Sense una política pròpia, no tenim possibilitats.

—A les escoles hi ha marge per a defensar la immersió?
—Sí. La desobediència.

—Tot és en mans dels mestres?
—En gran part, sí. Però si hi hagués una conselleria que s’ho prengués seriosament, també canviarien les coses. Tal com ho he viscut sempre, la clau érem els professors. La inspecció no ha funcionat mai, en aquest país. Potser hauríem de deixar marge perquè hi hagués cooperatives d’escoles que es comprometessin amb uns programes nacionals i culturals. Que no fossin escoles concertades, sinó col·lectius associats.

—Això, a la pràctica, és crear una doble línia.
—Sí. A la pràctica, sí.

—I això no és un problema per a la cohesió social? No és una derrota?
—Sí. Per això aquest tema no s’ha posat sobre la taula, perquè ho viurem com una derrota important. El nostre triomf era tenir una única línia per a tothom. O bé ens prenem l’única línia seriosament, o caldrà obrir pas a un sistema cooperatiu que pugui complir unes determinades condicions. Si no, no ens en sortirem.

—Ningú no ens assegura que, en un sistema doble, el català estigui blindat en la línia catalana.
—No. Per això, de moment, defenso la línia única.

—I en l’àmbit laboral, què s’hauria de fer?
—Tal com les empreses han de complir programes de paritat i sostenibilitat, n’han de tenir de lingüístics. Hi ha d’haver la possibilitat que els treballadors tinguin hores per a formar-se. Hi ha sindicats que ja ho han començat a parlar.

—Malgrat tot aquest diagnòstic, teniu esperança en el país?
—Sí. Sóc optimista. En sóc de mena. Sempre he pensat que aquest país ha patit força però sempre ha acabat tenint algun element per a sortir-se’n. I ara el tenim. Fins i tot, no veig malament que ens mengin terreny demogràficament: és possible que n’aprenguem tots junts, que surti una nació més híbrida, diferent, però mantenint els elements principals, que són la llengua i les històries individuals que s’acumulen.