27.01.2023 - 21:40
Blanca Serra (Barcelona, 1943) en rep al seu domicili de Barcelona. Les parets són folrades de milers de llibres que empetiteixen l’escriptori on li agrada passar hores. Té vuitanta anys, però la inquietud política encara la rosega com si fos aquella jove que va tornar de les Canàries delerosa de militar en una Barcelona que començava a bullir.
La seva trajectòria de militància política ha passat per molts dels espais que han configurat l’esquerra independentista el darrer mig segle. Va passar per l’FNC, el PSAN i el PSAN Provisional; va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, de la Plataforma del Dret a Decidir i de l’ANC; i ara forma part de l’Assemblea de Representants del Consell per la República. Avui, la CUP, partit amb el qual va anar a unes eleccions, li ret homenatge amb un acte al Centre Cívic Tomasa Cuevas de Barcelona.
—Vau néixer en el si d’una família il·lustrada. Com us va marcar el fet de créixer en un ambient polititzat?
—La primera gran universitat va ser la família, en aquest cas, estar envoltada de gent sàvia. Aquí a casa sempre se celebraven dos dies: el 14 d’abril i quan es feia una troballa arqueològica, que fèiem una gran festa. Això va ser un aprenentatge increïble. Jo recordo haver estat a la falda de Puig i Cadafalch! Amb el meu pare formaven part de l’Institut d’Estudis Catalans i aquest és l’ambient que es respirava a casa. Vaig estar envoltada de llibres des de molt petita i ho veia com una cosa normal. Com que era una família molt republicana i anticlerical, teníem tots els llibres que no tenien el vist-i-plau de l’església.
—Éreu el model clàssic d’una família de la burgesia catalana?
—Jo diria que érem una família de classe mitjana que es va catalanitzar en aquell moment i que sense la guerra i els seus resultats, segurament, hauria pujat més amunt. Però amb la dictadura va estabilitzar-se i més aviat va anar cap avall.
—Vau poder anar a la universitat, cosa que no feien moltes dones en aquella època.
—Sí. Com que el meu tiet era docent a la Universitat de La Laguna i no tenia fills, va dir al meu pare si la meva germana, l’Eva, hi voldria anar a estudiar. Però ella va dir que no hi pensava anar tota sola, i com que ens portàvem uns pocs mesos, hi vam anar juntes. Ens hi vam estar dos anys. I penseu que les Canàries d’aquella època no era com ara. Era un altre món. Després tocava escollir l’especialitat i l’Eva va escollir història i jo llengües clàssiques. Vam aprendre molt, però ens enyoràvem molt.
—Quan vau començar a militar políticament?
—Quan vam tornar de les Canàries. Era un moment de molta eclosió política, amb el naixement del Sindicat Democràtic d’Estudiants, tot i que el que es movia amb més seriositat era el PSUC. Aleshores podies seguir dos camins. Fer-te del PSUC, si volies fer coses, o fer-te nacionalista, que era més malvist i tenia menys futur. Jo vaig optar pel segon camí.
—Per què no us agradava el PSUC?
—No hi vaig simpatitzar mai. I mira que ens anaven al darrere perquè hi entréssim, perquè no hi tenien gaires dones. Va ser l’època en què l’URSS va entrar a Txecoslovàquia, i va ser horrorós. Recordo parlar amb els dirigents del PCE a Catalunya i preguntar-los què els semblava el que passava a Txecoslovàquia. Em van dir que encara no havien rebut la consigna de Moscou sobre si allò era bo o dolent. Aquell dia em vaig dir a mi mateixa que mai de la vida em faria d’un partit que em digués què havia de pensar. El PSUC era la versió estalinista i no en volia saber res. Per altra banda, el partit tampoc no entenia la qüestió catalana. I aleshores ens vam fer del Front Nacional de Catalunya (FNC).
—No confondre amb l’actual FNC.
—No! Encara que tampoc no crec que aquest FNC actual sigui res que faci por. No hi tenim res a veure. Era un front, una agrupació de gent, i hi vàrem entrar una nit de Sant Joan, conscients que militar volia dir fer vida clandestina. Era lluita antifranquista, però amb un substrat molt clar de catalanisme i nacionalisme, però no de Països Catalans. Érem el que se’n deia separatistes, un terme que ara ha recuperat Vox. Nosaltres no volíem tenir una vida democràtica a l’estat espanyol, que aleshores ni estava en aquesta fase perquè era una dictadura.
—En Cala, el vostre germà, era més petit. El vau introduir les dues germanes grans, a la militància política?
—Ell tenia nou anys menys que jo. Ell va començar a militar perquè era el que veia a casa. Penseu que en aquesta habitació on som ara, es va fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el primer. Va ser quan vam deixar el FNC perquè ja formava part del passat i detestava el marxisme, cosa que nosaltres consideràvem de valor per a fer una anàlisi de la realitat social i política i que no es podia obviar. Ell era molt jove, però ja mostrava interès de veure les reunions i com arreglàvem el món.
—Com el recordeu?
—És que no el puc explicar sense l’Eva i jo. Tots tres ens hem influït. Però hi ha hagut una tendència política a l’adamisme, és a dir, a creure que darrere meu no hi ha ningú, ni pare, ni mare. Això és mentida. Sempre hi ha un fil històric. I trobo que es vol trencar massa amb el passat. El que fa l’estat espanyol és una labor molt clara de fer-nos oblidar la gent, el nostre passat i tot plegat. Quan es va morir el meu germà li vam fer un homenatge perquè ell forma part d’una generació oblidada. També parlo dels represaliats del 92 que van ser perseguits per Garzón com en Ramon Piqué i en Carles Castellanos.
—Com vau continuar la vostra militància després d’haver passat pel PSAN?
—Al cap d’un temps es va muntar el PSAN Provisional, partidari d’una idea més trencadora i es va arribar a la idea que hi havia d’haver una defensa armada. Al País Basc això ja existia i vam fer contactes amb ells per ajudar-los, donant-los suport per a travessar la frontera, amagar-los aquí o passar-los contactes. Va ser molt arriscat. La segona vegada que ens van detenir i ens van portar a Madrid tot aplicant-nos la llei antiterrorista, ens vam adonar que ells eren conscients que si al País Basc ja hi havia ETA i nosaltres teníem ajuda, s’acabaria muntant una estructura similar a Catalunya. Sabien que aquesta relació podia anar més enllà de la part logística i tindria unes conseqüències polítiques. Per això, quan es va muntar Terra Lliure, ja feia temps que ens tenien un ull a sobre.
—L’etern debat de l’esquerra sobre si optar per les armes o no.
—Sí. En la Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista del 1977, una de les coses que es va discutir era aquesta, si fer una defensa armada o no. Aquesta possibilitat estava influïda pels bascs i per altres històries que hi havia en aquell moment a Europa. Un enfrontament armat no es veia com una cosa estrambòtica, sinó com una possibilitat que hi havia.
—Com van acabar aquests contactes amb el País Basc?
—Van acabar amb Hipercor. I molt malament. Jo no els ho perdonaré mai a la vida. Perquè sé el que hi havia abans, i el que hi havia abans és que Catalunya no es toca. No es toca si vosaltres feu una cosa molt grossa. I van considerar que el que feia Terra Lliure era una cosa que feia riure. I Catalunya ja es podia tocar. I es van equivocar completament.
—Quantes vegades heu estat detinguda?
—Quatre vegades. La primera, abans de les primeres eleccions; després, el 1980 i 1981, quan m’aplicaren la llei antiterrorista. Això volia dir trasllat a Madrid, a la direcció general de seguretat situada a la Puerta del Sol, i allà vaig detectar dues coses: que tenien un odi brutal a la catalanitat i que el fet de ser dona els emprenyava moltíssim. Com que són uns masclistes, la seva idea és que les dones sempre estem supeditades als homes i, per tant, som poc importants políticament. Ens aconsellaven que diguéssim “és que el meu xicot m’ha dit que fes…”, però això va funcionar la primera vegada i prou. Les altres dues ja no, ser dona era pitjor, i ser catalana, terrible.
—De què us acusaven?
—Primer, d’entesa amb els bascs. Em van demanar què hi feia, davant la catedral de Baiona. Però és que jo no hi he estat mai, així que em vaig quedar tranquil·la. Però ells sí que ho pensaven. I la segona vegada em van detenir acusada de formar part de Terra Lliure.
—Us van torturar?
—Sí… Recordo dues tècniques. Quan em posaven la caputxa i no em deixaven respirar. I que em picaven a la planta dels peus, que no sabia que feia tant de mal. Em van trencar un parell de dits i ja no podia ni posar-me les sabates. Ah, després agafaven una cadira com aquesta en què sec, el policia s’hi asseia, i el pres, agenollat, havia de posar el cap entre les seves cames. Aleshores ell agafava els braços i els estirava molt. No sé quin nom té aquesta tortura, però fa molt de mal. I, en acabat, la tortura psicològica, perquè estàs sola, ningú no es pot preocupar per tu.
—Quants dies van durar les tortures?
—Nou dies, que era el màxim. I tot això sense advocats. Jo vaig signar un paper segons el qual no m’havien fet res, però és que era allà dins, no era davant del jutge, sinó davant dels policies que m’havien picat. Volen que signi? Doncs signo. I la segona vegada que em van aplicar la llei antiterrorista la tortura no va ser tan dura, però l’anada a Madrid va ser pitjor. Sabia què havia passat la vegada anterior i estava horroritzada.
—Heu passat per moltes formacions. L’última, el Consell per la República.
—Al llarg de la meva vida he estat al moment en què es va fundar l’Assemblea de Catalunya, al moment en què es va fundar la Plataforma del Dret de Decidir, el moment en què es va fundar l’ANC, i també quan es va fundar l’Assemblea de Representants del Consell de la República. És poc sòlida, però demostra que som una cosa diferent que no depèn de la constitució espanyola. Veurem com evoluciona. Hem fet pressió perquè no estigui tan lligada a un partit polític, i en aquest cas Puigdemont va deixar la presidència de Junts. Vam pressionar perquè es constituís com el Consell de la República, i no per la República; i ara uns quants demanem un ple a porta tancada per a discutir políticament què fem en aquest moment.
—En què voldríeu que es convertís?
—M’agradaria que jugués la carta de ser un organisme autònom, que no depèn d’Espanya de cap de les maneres. Si tu vols enfrontar-te a un estat quan formes part de la seva estructura, és molt difícil. Hi ha d’haver un procés de desobediència, i qui el pot exercir és qui sigui fora desobeint. Per això l’estat espanyol vol anul·lar-los. I voldran que els seus líders passin per Madrid, igual que ho va fer Tarradellas. Perquè quan va venir de l’exili, va passar abans per Madrid, va signar i quan va arribar aquí ja no era el president de la Generalitat. El Consell ha d’aconseguir de tenir la capacitat d’atraure la gent, com es va fer l’octubre del 2017; de fer entendre que l’estructura de l’estat ens té esclafats des del punt de vista social, econòmic…
—Sou de les persones que esteu decebudes amb el moment polític de l’independentisme?
—Decebuda en el sentit que es podia haver fet molt més el 2017. Els dies posteriors al referèndum s’havien d’haver aprofitat més per a fer una cosa semblant al que es va fer a Kossove. Es va perdre una oportunitat. L’1-O va ser un dels dies més emocionants que he vist. Vam estar lligades a l’escola Pare Manyanet, on havíem de votar. Va ser increïble. Una situació que no s’explica per una explosió d’emocions, sinó perquè la gent volia un canvi. I no s’ha aconseguit, per això està amargada. Però no s’ha de fer el ploramiques i s’ha de continuar. I després de nosaltres en vindran uns altres.
—Veig que us afecta, parlar-ne.
—Aquells dies els recordo amb ràbia. I també recordo amb ràbia el judici als nostres polítics. Perquè vam intentar de totes totes que fos un judici polític. I això volia dir no admetre el tribunal i utilitzar el català en tot moment. Sabíem que era un judici retransmès mundialment, era la nostra targeta de presentació com a poble, i va ser un desastre. Estaven horroritzats, pensaven que els caurien quatre dies si tenien una actitud de col·laboració. Això no els ho perdono, perquè es va perdre una oportunitat d’or.
—Sou optimista?
—El procés no és mort, ja els agradaria, ni tampoc és al congelador, com diu Mas. Són cendres, un foc mig apagat, però que va tornant a ressorgir. Només cal passejar-se pel país. Veig molta gent, però molta gent plorant. Jo sóc contrària a fer el ploramiques, allò que cal és plantar cara a l’estat.
—Una frase vostra: “La preferència per buscar querella entre nosaltres va molt lligada a la idea de tenir horror del conflicte.” Això li passa al moviment independentista actual?
—Sí, el moviment independentista té por del conflicte. La idea de conflicte és totalment negativa, quan és una necessitat. Si tu vols una cosa i no te la volen concedir… Ara, el conflicte es pot plantejar de moltes maneres. Plantejar un conflicte amb les armes és impossible, en aquests moments, i en el futur no ho sé. Però prendre’s seriosament la desobediència és important, perquè pot donar resultat. Ara és el moment de muntar una desobediència forta, realment important. I això vol dir que si ets un ajuntament, t’has de desconnectar de l’administració estatal, i que el parlament també es deslligui de l’autonomia. Amb això tenia raó el president Torra. L’autonomia és el principal enemic de la independència.
—Però la por és poderosa.
—Sí, perquè al final, no deixem de ser una zona del món on la majoria mengem tres cops el dia.
—Què en penseu, del govern actual?
—Crec que ERC s’equivoca completament. Tinc la mateixa sensació que quan hi va haver el judici. Si tu et poses fort, l’altre t’ha d’escoltar, i això no passa ara. Els ho aproven tot i fan molt de teatre, però res. Als qui volem la independència i l’alliberament nacional per a fer un país millor, això no ens representa. L’última vegada que vaig sortir al carrer va ser amb la visita de Macron. Crec que Pere Aragonès hauria estat molt més eficaç deixant una cadira buida que no pas regalant-los la foto.
—I de la CUP? Vau anar a les seves llistes de manera simbòlica?
—Amb la idea que el carrer és una cosa i les institucions són una altra, i que anar a les institucions fa molta por, crec que haurien d’haver estat més atrevits. Si a les últimes eleccions haguessin entrat al govern i haguessin plantejat què volien fer, després hauria tingut ple sentit dir que se n’anaven o que no estaven d’acord amb el govern. Però si s’ho miren des de fora… Per això estic més d’acord amb Poble Lliure, que sap que el carrer és important, però les institucions també. I quan vas a les institucions, no vas a contemplar-les, sinó a posar bastons a les rodes si cal.
