Aquests darrers dies el focus informatiu després de la gota freda s’ha posat sobre el parc natural de l’Albufera. Després de les primeres setmanes, en què la qüestió humanitària va ser la prioritat, ara es comença a parlar del desastre ambiental en aquest paratge. El biòleg Javi Jiménez Romo ha estat una de les veus crítiques amb la gestió que se’n fa. Treballa en la conservació de l’Albufera d’ençà de fa vint anys, i fa referència al dol que es passa quan es perd allò que s’estima. Diu que encara és a la fase de la ira i que no en vol sortir. Demana governança, que es coordinen totes les administracions gestores i que treballen conjuntament en un pla de recuperació a curt termini, mitjà i llarg.

—Com ha afectat la gota freda l’Albufera?
—Si ho comparem amb la tragèdia humana i el desastre que s’ha format de la pista de Silla cap amunt en la zona poblada, això ho empetiteix tot. Però si mirem únicament la tragèdia ambiental que ha ocorregut a l’Albufera, parlem de l’agressió més forta que ha rebut el parc natural, almenys des de la seua declaració com a tal.

—Quin és l’estat de la biodiversitat?
—Primer cal entendre que l’Albufera ja estava molt degradada. Era un aiguamoll costaner amb aigües verdes molt opaques. Ja des dels anys setanta va començar a rebre un munt de càrrega orgànica procedent d’aigües residuals urbanes, d’aigües residuals industrials i de fertilitzants. Això va fer que hi haguera un procés d’eutrofització, en què hi va haver una proliferació d’algues. Encara que el llac només tinga un metre de profunditat aproximadament, les aigües són completament opaques. Hi fiques la mà i no et veus ni les ungles. Tota la vegetació subaquàtica que creixia al fons del llac va acabar col·lapsant perquè no li arribava la llum. I en col·lapsar aquestes plantes, també desapareixen un munt d’organismes que en depenien, fins i tot peixos i ocells. Es trenca la cadena ecològica i, amb la mala qualitat de l’aigua, s’acaben seleccionant únicament les espècies que són capaces d’adaptar-se a aquestes condicions de degradació ambiental. Això fa un mes. Fa un mes aquest era el nostre problema, tenir un parc natural que no tirava endavant perquè continuava rebent aigües residuals amb un tractament insuficient, o directament sense tractament de depuració, i al qual s’havia tallat en gran part l’aixeta d’aigua del riu que podria diluir tot això. Aquesta aigua neta de la qual abans, quan l’Albufera tenia l’aigua transparent, depenia completament. Si en lleves l’aigua neta i a més hi tires aigua bruta, era l’Albufera que teníem fa un mes, una Albufera d’aigües opaques.

—I ara?
—En aquesta circumstància, que ja estàvem preocupats perquè fa quaranta anys que som parc natural i encara no es veia que la cosa tirara endavant, ara de sobte hi descarrega un munt d’aigua bruta. És cert que ha caigut tal quantitat d’aigua, que també hi ha hagut un efecte de dilució forta, però la càrrega hi és. La riuada ha escombrat totes les poblacions i ha creat aquest autèntic desastre, tot el polígon industrial i el centre comercial, ha arribat a la pista de Silla, ha fet topall i tot això ha bolcat en l’Albufera. Les escombraries que no van entrar pel llit nou del Túria i s’han dipositat a les platges, han entrat pel barranc del Poio directament al llac de l’Albufera i amb uns certs vessaments que hi ha hagut en la mateixa pista de Silla i les motes del barranc. S’han escampat un munt d’escombraries i no són només plàstics, que també preocupen. Fa un mes vèiem els microplàstics, ara ja són macroplàstics i de tot el que et pugues imaginar. I aquests plàstics portaven coses dins. Tu has vist com queda un cotxe per l’aigua o un contenidor totalment destrossat?

—…
—Ací hi ha olis, hidrocarburs, salfumant… Veus repartits per tots els costats un munt d’aquests residus. Abans mesuràvem eutrofització i mala qualitat de l’aigua per matèria orgànica. També mesuràvem microcomponents de contaminants persistents en l’aigua, de restes de cosmètics, de nicotina, de drogues, de cafeïna, tot això que dels lavabos va a les plantes depuradores d’aigües i els fan un tractament. Però, en aquests moments, les plantes depuradores d’aigua no tenen processos per a tots aquests contaminants químics que nosaltres, a través del nostre sistema excretor, llancem a les aigües residuals. Les restes d’aquests productes que hem menjat, o cosmètics amb què ens rentem la cara, acaben arribant. Encara que en concentracions molt baixes, també parlem de fitosanitaris, de metalls pesants i de metalls en general. Abans mesuràvem una sèrie de microconcentracions i estàvem preocupats per veure si ací hi havia la clau que no ens creixés la vegetació subaquàtica i que recuperàrem aquest equilibri ecològic. I ara descarreguem tots aquests productes perillosos, i fins i tot medicaments. Hi havia un gran magatzem de productes farmacèutics a l’altre costat de la pista de Silla. Està buit. Veus envasos de fàrmacs de tota mena pertot arreu. Açò és un colp en el clatell a una Albufera que ja ranquejava molt.

—Quines seran les conseqüències ambientals a curt termini i llarg?
—El problema de valorar ara les conseqüències mediambientals és molt clar: no en tenim ni idea. Perquè això s’escapa a les escales de gestió normal d’un espai natural. Això ja és una gestió de crisi, d’una crisi ambiental. I en les crisis ambientals hi ha tres fases. Primer, una sèrie de mesures cautelars d’urgència que cal prendre. Se m’ocorre, i sense ser un expert, el confinament amb barreres de tancament de les zones afectades, amb un principi de prudència. Després, es necessita un diagnòstic. I en acabat, un pla d’actuació a curt, mitjà i llarg termini. No puc respondre quin és l’abast, però intuïtivament, simplement a ull dels que som ací, veus les zones amb més càrrega d’escombraries i ja et fas a la idea que en aquests camps d’arròs del nord podem parlar de descontaminació de sòls. A aquest arrosser, caldrà garantir-li que aquest substrat on ha de conrear és segur. Això en les zones de grans concentracions, però és que hi ha hagut un repartiment de les escombraries més dispers per la marjal. Per no parlar de totes les ribes del llac, que no sols han rebut escombraries, sinó que també han sofert erosió. Això és molt important, perquè és l’essència, el continent del llac. Han sofert una erosió terrible. I, ara com ara, no sembla que hi haja un diagnòstic seriós de saber exactament quines són les dimensions d’aquest problema.

—Pot tenir impacte sobre l’arròs?
—Tot arrossar que siga fronterer amb el llac de l’Albufera o de la marjal nord, potencialment ha tingut una afectació. En els plàstics que estan enterrats, la dificultat d’extracció, els residus perillosos… Em preocupa que els néts dels agricultors d’aquests camps d’arròs, quan hagen d’entrar a fer la birba manual, trepitgen plàstics i cristalls, o que quan vinguen a fanguejar o a rompre el terreny, encara els isca un pneumàtic i diguen: “Això va ser de la barrancada del 2024.” Tal com es plantegen les coses, em fa por que es faça una neteja superficial, que s’intente llevar la part grossa i que la marjal nord es convertisca en el parc escombrarial de l’Albufera. Cal que es netege a consciència, que consultem com netejar-ho. Potser cal retirar part del terreny, però tot això requereix un diagnòstic seriós perquè, si no es fan bé les coses, podem veure escombraries provinents d’aquesta DANA durant les pròximes temporades. És molt important destacar que no tot l’arròs ha estat afectat. Però tampoc podem deixar sols els arrossers que tenen camps limítrofs amb l’Albufera, a qui cal reparar les motes.

—Què pot passar si no es reparen les motes?
—Els arrossars de l’Albufera tenen dues zones molt marcades, les zones altes i les zones baixes. Les zones baixes, o tancats, són les zones que es van conquistar al llac de l’Albufera. Són tancaments que s’han fet amb dics perimetrals de motes, però són per sota del nivell del llac. Si no tingueren motors de bombament, tendirien a tenir sempre el mateix nivell que l’Albufera. Gràcies a aquests motors i a aquests dics perimetrals que els aïllen, l’aigua es pot buidar i l’agricultor pot controlar el nivell del seu arrossar independentment del llac. Què passa? Que si aquesta mota de separació és feble o hi ha entrades d’aigua, l’arrossar no pot controlar el nivell d’inundació. Però aquestes motes són el continent d’una propietat municipal de l’Ajuntament de València, que és el llac de l’Albufera. Cal estar molt atents també perquè es reforcen amb actuacions definitives, atesa la magnitud. Ja estaven bastant perjudicades i els recursos públics per a mantenir-les eren insuficients. Imagina’t ara després de l’erosió que han tingut.

—Què caldria fer ara per recuperar mínimament la qualitat del llac?
—Quan ens preguntaven quin era el problema més gran de l’Albufera, solíem dir l’aigua. Últimament, molts ja no dèiem l’aigua, dèiem la governança. Falla aquesta diversificació d’administracions, cadascuna amb competències diferents. Una s’encarrega de la quantitat d’aigua que arriba al llac i d’uns certs barrancs i projectes, una altra s’encarrega de la gestió del parc natural com a figura de protecció legislativa, una altra s’encarrega del llac de l’Albufera, una altra de les comportes. Al final ho tenim tan repartit que, abans, ja era molt complicat solucionar-ho perquè entren en jocs polítics, en el joc de l’administració d’un fa, un altre fa, un altre fa, i la separació d’equips. Com podem recuperar la qualitat ambiental del parc natural després d’aquesta catàstrofe que hem sofert? Amb governança. Que es posen d’acord a tenir un únic òrgan de gestió d’aquesta crisi, amb recursos humans tècnics que facen de secretariat, i que unifiquen els coneixements de les universitats. Necessitem les administracions unides aprofitant tot el potencial del cos tècnic, que és molt gran. I, d’una altra banda, aprofitar el coneixement d’ecologistes, agricultors, a qui ningú pregunta res. L’última vegada que es va fer un estudi seriós general de l’Albufera per marcar un full de ruta de la seua recuperació va ser l’any 2004. Es va generar una quantitat d’informació interessantíssima que fa un mes encara era la nostra base documental. Però això ja tenia vint anys, ja estava caducat. Ara és el moment de tornar a fer un gran estudi amb tots els savis i un pla d’acció conjunt. Que no ens barregen en el seu aldarull, que estarem molts anys amb molt de soroll polític. No ho volem. És una qüestió tècnica, les claus són ací, entre la universitat, els tècnics, ecologistes, agricultors, caçadors, pescadors. Ací hi ha el coneixement, ací hi ha el que cal escoltar perquè no comencen ara amb solucions estranyes d’alta tecnologia i més. No, cal recuperar una marjal escoltant la naturalesa.