Biel Duran: “Dir que no volem desaparèixer no és supremacisme”

Biel Duran (Gelida, Alt Penedès, 1984) és un d’aquells actors que hem vist créixer a la pantalla. De ben petit va protagonitzar La teta i la lluna, gairebé per casualitat, i des de llavors ha interpretat nombrosos papers al cinema, el teatre i la televisió, i fins i tot ha presentat programes sobre el món casteller, que coneix en primera persona. En aquests moments combina la feina a la televisió –a la sèrie Com si fos ahir– amb la del teatre –en obres com ara La pell fina, a la Sala FlyHard, i Ovelles, al Teatre Borràs. Parlem amb ell sobre aquestes dues obres, la seva trajectòria, la passió pel món casteller i la preocupació per la situació de la llengua.

—El punt de partida de La pell fina és un comentari que es fa a una parella sobre el seu nadó: que és lleig. A quines conclusions sobre la sinceritat heu arribat amb l’obra? 
—El plantejament pot semblar una mica hilarant, però acabem parlant de coses com l’amistat, la sinceritat… L’obra explora aquesta mena de línia fina entre la sinceritat i la crueltat. Posa en dubte la tendència d’algunes persones d’anar sempre amb la sinceritat davant de tot i defensa que hi ha una necessitat de cuidar-nos els uns als altres que passa per damunt d’aquesta sinceritat mal entesa.

—Parlem de cures, no d’hipocresia…
—És clar, la hipocresia seria tot el contrari de la sinceritat. En determinats àmbits deu funcionar, però no és el sistema més adequat. No renunciem a una certa sinceritat, la defensem. Un personatge diu: “Les veritats poden ser veritats, però han de ser veritats humils”, mirant de trobar la manera que causin el mínim dany possible. La veritat és infinita, en el sentit que podem triar la manera menys dolorosa d’usar-la. Tenim recursos i alternatives per a dir les coses que pensem.

—Aquest no és l’única representació teatral en què participeu ara mateix. Ovelles torna el 30 de juny al Teatre Borràs. És una obra de petit format que va començar el 2018 i que ara omple teatres grans. Quin ha estat el secret de l’èxit?
—Molt bona part de l’èxit d’Ovelles, La pell fina i Instruccions per a enterrar un pare és que tenen una parella de guionistes i dramaturgs, Carmen Marfà i Yago Alonso, que connecten d’una manera molt especial amb una mena d’humor que fan. Això hi és o no hi és. Ho pots intentar buscar, però ells tenen una manera molt clara, nítida i directa de fer, que busca una naturalitat marca de la casa. Intentem que el públic arribi a dubtar si veu uns actors o si mira la situació per un foradet, com si fos real. Que fins i tot li vinguin ganes d’interrompre i intervenir-hi. No és una caricatura, paròdia ni farsa, sinó una comèdia mirall d’una generació, d’una manera de fer molt fàcil de reconèixer. Els personatges es fan familiars de seguida, amb tres rèpliques ja veus com són.

—Com La pell fina, Ovelles té un punt de partida original: tres germans es queden l’herència d’un oncle: unes ovelles que tenen un gran valor, però que ningú no vol comprar. A partir d’aquí, es reflexiona sobre les conseqüències de la crisi per a tota una generació.
—A partir d’aquesta situació esbojarrada anem al detall més petit, senzill i reconeixedor, parlem de les nostres merdes i pors, de les dificultats que tenim per a relacionar-nos com voldríem… Parlem de la generació més preparada de la història, que amb una carrera i un màster havíem de fer una vida semblant a la dels nostres pares i hem vist que tot allò que ens han dit que havíem de fer per a ser persones autosuficients ha estat una mica estafa. Som en un nivell de reculada econòmica, de drets, de llibertats… Això també afecta les relacions. I és el que plantegem a Ovelles.

—En l’obra també hi ha una certa crítica als urbanites. En el vostre cas, sou de Gelida i a vegades sou molt crític amb Barcelona. Per què?
—Sóc de poble, he viscut molts anys a Madrid i a Barcelona, i ara he tornat a Gelida. He estat molt a gust a les ciutats. No tinc pas odi cap a Barcelona, em fascina. Però sí que critico que els que vivim als pobles del voltant cada vegada la sentim més lluny perquè el transport públic és cada vegada pitjor, perquè en moltes coses es comença la casa per la teulada, perquè en la mobilitat hi ha moltíssima feina a fer i arrosseguem molts anys d’abandonament… Una capital d’un país com Catalunya ha d’estar hiperconnectada amb el seu entorn més immediat.

—A Gelida va néixer la vostra passió pels castells, que per casualitat us va dur al món del cinema. Com va ser? 
—Els meus pares estaven molt vinculats, des de la seva fundació, a la colla dels Vailets de Gelida, molt petita. A quatre o cinc anys jo ja hi era. En el món casteller sempre necessites colles que t’apadrinin i et traspassin coneixement i a nosaltres ens van apadrinar els Minyons de Terrassa. I un dia en un assaig a Terrassa va aparèixer l’equip de càsting de Bigas Luna.

—Cercaven un nen per a La teta i la lluna. 
—Sí, i jo no sabia ni què era un càsting. Tenia vuit o nou anys quan em van fer la prova, però m’ho vaig prendre molt seriosament, em va semblar que l’experiència podia ser bonica. Potser tenia la intuïció que era un món que m’agradava…

—Aquest va ser el vostre primer paper, però després va venir Nissaga de poder, La memòria dels cargols… Com vau viure la fama en aquesta primera etapa? 
—Hi ha etapes de tot. L’adolescència ja és prou complicada; imagina’t si, en aquest moment de formació de la identitat, hi sumes la popularitat. Ho has de mantenir tot molt a ratlla, i ho aprens amb el temps, anant molt ben acompanyat i tenint un entorn que t’ajudi a no perdre el món de vista i a prioritzar allò que és important: les responsabilitats i el gaudi de la feina. Qualsevol altra cosa és secundària i a vegades indesitjable. En el meu cas sempre m’he sentit molt ben acompanyat.

—La popularitat pot ser un caramel enverinat per a un adolescent… 
—Et desvirtua l’autoconcepció i de cop potser tens coll avall que sempre et dedicaràs a aquest món perquè sempre t’ha anat bé, per exemple. I no: t’ho has de treballar projecte rere projecte, i en l’adolescència i postadolescència ho poses a lloc. A mi em va ajudar molt treballar fora de l’ofici. Vaig estar tres anys sense feina i vaig fer d’educador social. Em va ajudar a entendre què era el món laboral fora de la interpretació i veure que és una feina com qualsevol altra. T’agafa el dubte: faig aquesta feina per inèrcia, perquè m’hi vaig començar a dedicar de petit, o realment és una decisió personal? Si tornés a néixer, triaria això? Al final vaig entendre que m’encanta i vaig abocar-m’hi amb més consciència i determinació. Em fa molt feliç anar a treballar, és una de les coses que més m’agrada de viure.

—També teniu una faceta com a presentador i reporter en el món dels castells. La reactivareu? 
—Sí, enguany sembla que serà la primera temporada castellera sencera que podrem fer. A TV3 es continuarà fent un programa de tema casteller com el que ja vam fer, l’Obrint plaça. Continuarem l’Aina Mallol i jo. Parlem de castells, però vinculant-ho a grans temes: el sexe, les relacions personals, la tribu, les famílies dins els castells, la rivalitat, la por, el risc… Temes universals que vehiculem mitjançant una història amb protagonistes castellers i experts en els temes. Les audiències van anar molt bé i vam connectar amb un públic no necessàriament entès. L’objectiu és suscitar curiositat perquè vegin què hi ha en aquest món de freaks… Des de fora pot semblar una mena de secta, i volíem trencar aquestes barreres i explicar els castells entenent que són una cosa oberta, transversal i plena de vida.

—Sou molt actiu a Twitter a l’hora de donar opinions polítiques, potser més que la majoria d’actors. Us ha portat problemes?
—No sé si em porta problemes. Crec que callar en determinades situacions no s’ha de fer. Em sap greu que a vegades, perquè som personatges públics, sembla que hàgim d’estar en silenci. Grans referents en el món de la interpretació estan compromesos socialment i políticament, s’han pronunciat en moments de conflicte. Amb el temps això potser s’ha anat esvaint, i sembla que els actors i les actrius hàgim d’estar callats, i m’hi nego. Els orígens de la nostra feina són els trobadors, els bufons i els joglars, que feien de contrapoder. No crec que pel fet de tenir una determinada exposició pública o per por de perdre una feina hàgim de callar. De vegades tinc la sensació que molesta que la gent del nostre ofici digui segons què.

—A algú en concret?
—Som nosaltres mateixos que ens posem límits, per la por… A vegades potser t’has de mossegar la llengua, però fer-ho sistemàticament no és sa. Percebo que hi ha gent molt prudent que no vol entrar en polèmiques, però tenim el mateix dret d’opinar que el forner, l’analista o el comercial d’assegurances.

—Esteu especialment preocupat per la llengua? 
—Em preocupa la llengua i la cultura. Em preocupa que siguem de les darreres generacions a parlar català i construir cultura en català… Amb això no em mossegaré la llengua, no podem anar reculant. I no per una qüestió identitària, sinó d’amor a la llengua, a la pluralitat. Hem de tenir una mica de respecte pel nostre llegat, i crec que la llengua catalana és un llegat collonut. Som en un moment delicat i és esgotador estar sempre a la defensiva, però hi ha unes línies vermelles que no podem travessar.

—Us han arribat a dir supremacista perquè defensàveu el català. 
—Ens han parat aquesta trampa. Sembla que defensar l’existència d’un poble sigui supremacisme, i supremacisme és negar-ne l’existència. L’únic que fem és dir que no volem desaparèixer, i això no és supremacisme, supremacisme és voler que l’altre desaparegui.

No m'havien insultat mai tant com avui. (De supremacista i classista cap amunt) El meu pecat? explicar una de les tantes situacions quotidianes on detectes que la teva llengua s'està perdent.

— Biel Duran (@bielduran) November 14, 2021

—Com a actor teniu una preocupació especial, veient l’estat del català a l’audiovisual? 
—Sóc optimista i espero que millorem. En el món audiovisual ens hem de desvetllar. Hi ha aquesta consciència i es fan coses perquè siguem un pol de creació important. Tenim infrastructura per a fer-ho, i un talent descomunal. Podríem ser una potència cultural, però ens ho hem de creure, i calen recursos i temps. Venim d’uns anys en què no ens ho hem acabat de creure. Ser capaços de produir històries sobre el nostre entorn, la nostra realitat, els nostres referents, és cabdal per a entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Si nosaltres no ens fem les històries, ens les faran. Que no hàgim d’importar-ho tot… Hem de ser oberts, multiculturals i permeables, però també hem de tenir la capacitat d’explicar les nostres històries. I vendre el que es fa aquí al món sense complexos. Alcarràs ha estat un miracle que a molts ens ha fet obrir els ulls, però no pot ser flor d’un dia, hem de construir una indústria i professionalitzar-nos de debò, sense que ens faci ombra cap capital de més enllà. Hem de ser tan autosuficients com sigui possible a l’àmbit audiovisual, perquè és el llenguatge del present.