Beth Rodergas: “Seria més fàcil criar com ens han criat a nosaltres, canviar-ho implica esforç”

Beth Rodergas (Súria, 1981) diu que, com que els nens sempre vénen amb un pa sota el braç, la seva darrera filla li ha dut un dels anys amb més feina de la seva vida. A banda dels concerts, ha tornat al teatre, set anys després. Ara dóna vida a uns quants personatges adults dins l’obra El fil invisible, un conte de la consultora de criança conscient Míriam Tirado que es podrà veure en format musical fins el 26 de gener al Teatre Goya de Barcelona.

La Nura, la protagonista, descobreix que té un fil invisible al melic que la connecta amb els éssers estimats més enllà del temps i de l’espai. Juntament amb els seus amics Quim i Lia, començarà una aventura per a recuperar el somriure perdut del seu company Àlex. L’obra, malgrat que és adreçada als infants, emociona gent de totes les edats. En parlem amb l’artista, que també ens explica els projectes actuals i el moment vital i artístic que travessa.

—Com vau entomar el desafiament d’El fil invisible? Hi interpreteu uns quants personatges.
—D’entrada el meu paper no havia de ser-hi, volien que només hi apareguessin els nens i que interpretessin les figures dels adults, o potser que hi aparegués alguna veu enregistrada. Però Míriam Tirado va insistir que la figura de la mare i de l’àvia tenien molt de pes al conte, i que era important que hi hagués una actriu d’uns quaranta anys. Jordi Puig, responsable de la meva discogràfica, per casualitat era en una reunió amb els responsables de l’obra i els va proposar que fos jo. Vaig fer una prova i em va encantar el projecte. Vaig pensar que era un paper molt adient per l’etapa vital en què sóc, amb els fills una mica més grans i una de més petita. No feia teatre des de feia set anys perquè no m’arribaven projectes en què m’agafessin o em semblessin interessants. Aquí, m’hi vaig veure de seguida.

—Heu explicat que, si no fóssiu mare, alguns elements de l’obra els interpretaríeu diferent. Per què?
—És una cosa que m’ha dit més la gent, “es nota que ets mare”. Com a actriu sempre t’has de saber posar en qualsevol paper, però sí que la Míriam parla d’uns temes, que, si no t’hi trobes amb la maternitat, potser no te’ls planteges. Haver tingut certes converses amb els meus fills m’ho ha posat més fàcil.

—Què simbolitza el fil invisible?
—Toca un tema que fa que vinguin adults sense nens i també els agradi l’obra. Parla dels vincles, que no és necessari estar a prop d’una persona per sentir que hi estàs connectat, encara que sigui a l’altra punta del món o encara que ja no hi sigui. L’obra ajuda molt a infants que han perdut pares, avis, animals de companyia… Ajuda a treballar l’amor i els vincles. El conte de Míriam Tirado és curt i simplement és una nena que pregunta a la seva mare per a què serveix el melic. A ella, se li acut explicar-li que del melic surt aquest fil que ens connecta. En canvi, al musical hi ha un recorregut més enllà a través de la història de quatre amics: amistat, tristesa, mort, lectura…

—A banda de servir per a dur més bé el dol, aquest fil invisible també pot simbolitzar aquest “deixar anar” que has de fer com a pare o mare? El fet que els hagis de deixar lliures, però que alhora siguis sempre un lloc on puguin tornar.
—Totalment. A l’obra no ho tractem perquè no es veu com la Nura, la protagonista, es fa gran, tot i que sí que li dic la frase: “Aquesta llum als teus ulls, que em diuen que a poc a poc et fas gran al meu davant.” La meva filla gran, la Lia, ara en fa tretze i tot just ens acomiadem de la infància. Això té una part bonica i una part dura, de veure que deixa de ser una nena. I quan marxi de casa o potser se’n vagi a viure fora, com a mare, la idea del fil invisible em pot ajudar. És una manera de confiar. O també ara, amb l’adolescència. Encara que sembli que està molt enfadada i que tot és molt difícil, aquest fil no es trenca.

—Amb la qüestió del dol heu rebut un bon retorn de les famílies?
—Sí, i a vegades de fort: gent que ha perdut el pare o la mare, o un animal, els avis… Als nens, els serveix saber que, encara que no hi siguin, continuen connectats. És una eina que m’hauria anat bé fa uns quants anys. Fa quatre anys que va morir la nostra gossa i des de llavors el meu fill Kai té un tema amb la mort. Està molt preocupat per què passarà després, relaciona el fet de fer-se gran amb morir-se i no vol… El fil invisible crec que l’hauria ajudat.

—A l’obra tracteu els infants com a adults. No solament per la temàtica, també pels estils musicals.
—Sí, és complicat dir l’edat recomanada perquè depèn de cada nen. L’obra té moments per als més petits i per als més grans. L’escenografia és adulta, les cançons són pop… No els hem de tractar com a ximples. Sovint se’ls infantilitza més que no són. Els nens ho entenen tot, però ho veuen d’una altra manera, des d’una altra dimensió, que és la seva. No és que no ho entenguin o no és que no estiguin preparats. I hi ha coses de l’obra que els adults pesquen i els nens no. Tothom s’hi sent integrat.

—També hi són presents els trets característics de tot allò que transmeten els llibres de Míriam Tirado: criança conscient, connexió i validació de les emocions… Què en penseu, d’aquest canvi de paradigma?
—Com que nosaltres no hem tingut referents d’aquesta mena de criança, dur-la a terme implica fer un esforç. Seria més fàcil posar el pilot automàtic i criar com ens han criat a nosaltres, repetir patrons. Canviar-ho implica esforç. Però si agafes consciència veus que, així com van fer coses meravelloses, moltes altres eren una bestiesa. De la mateixa manera que ara no se’ns acut pujar un infant a un cotxe amb les finestres tancades i fumar, doncs hi ha més coses com ara cridar, picar o castigar que no hem de continuar fent.

—Com ho porteu, a la pràctica?
—És difícil i se m’escapen moltes coses. No em fustigo perquè no sóc una mare perfecta, però, tot i la feina, estic molt més present amb els meus fills que no ho van estar els meus pares amb mi. I això ja és un gran què: poder-los anar a buscar a l’escola, preocupar-se de què els passa, tenir temps de qualitat amb ells… Les mares ens hem posat molt les piles, però els pares encara ho fan. Encara hi ha patrons de masclisme, de càrrega mental… Jo ho visc molt oberta a aprendre. I ells m’ensenyen molt, també. Estic contenta perquè veig que, algunes coses, ells, amb els seus fills, les faran diferent. Aquesta generació ja tindrà una presència del pare molt diferent de la nostra, quan la majoria treballava i prou.

—Pares més absents.
—I molt més incapaços de mostrar les emocions. Ells són els primers que, quan són adults, diuen que no saben gestionar les seves emocions. Per això cal que ensenyem els nens a fer-ho. A les escoles s’han posat les piles a l’hora de veure que, acadèmicament, tots els nens i nenes són diferents, però encara cal veure que també són diferents emocionalment. Igual que uns aprenen certs coneixements més tard i uns altres més d’hora, també són diferents a l’hora de gestionar els conflictes.

—A vegades es fa la crítica que, amb alguns nous mètodes de criança, hi ha el risc de convertir-los en una generació de vidre. Què en penseu?
—És veritat que potser molta gent no entén bé o malinterpreta la criança conscient. No té res a veure amb el fet de no posar límits, per exemple. Jo sóc molt estricta amb els meus fills, molt sergenta, però alhora molt respectuosa i empàtica. Sóc molt ferma amb les coses que considero importants, no sóc gaire flexible. Si dic una cosa, és aquella cosa. Al final es tracta de trobar els grisos, però entre la gent que té aquest missatge tan extrem en contra de la criança conscient crec que també hi ha adults que no s’han revisat emocionalment. Si com a adult no ets capaç de tenir una bona gestió emocional, com vols tenir-la amb un nen? Hi ha adults que, si veuen un altre adult plorant, s’incomoden. Si ho diuen a un adult, com poden no dir-ho a un nen?

—Volia acabar demanant-vos pels vostres projectes actuals. Heu tingut un any especialment actiu: ronda, teatre, tornar a cantar el “Dime” en uns quants concerts…
—Sí, he fet moltes coses! Amb el “Dime” m’ho passo molt bé, i no m’ho hauria imaginat mai…

—Vau passar molts anys sense voler cantar-la. Us heu reconciliat amb la cançó?
—Sí! M’hi he reconciliat, i com que la vaig tornar a cantar fa dos anys, en alguns festivals em contracten per tornar a fer-la. M’ho prenc com una cosa diferent. No és una cançó dels meus discs, em vesteixo diferent per interpretar-la, hi ha ballarins… Però igualment ho gaudeixo molt. Veig tantíssimes persones gaudint-la que això em dóna molta satisfacció. I penso que m’ho he negat, tot això, i ho he negat a molta gent. No sé si ho continuaré fent, però de moment des que vaig tornar a cantar-la ho he anat fent dos o tres cops l’any, uns capricis. Si fa quinze anys m’arriben a dir que cantaria el “Dime” davant 17.000 persones i m’ho passaria teta hauria dit, t’equivoques de persona. No era gens als meus plans… Però estic contenta d’aquest procés de reconciliació.

—Però heu fet un munt de coses més…
—Enguany, entre “Dime”, la gira, entre que també sóc en una orquestra simfònica, entre Sopa de Cabra –he fet un tema amb ells i m’han fitxat a la banda i faig gira–, el teatre… La meva filla petita ha fet un any i diuen que els nens vénen amb un pa sota el braç. És dels anys de la meva vida que he treballat més. Estic molt agraïda, però és veritat que necessito una mica de descans. Sóc molt familiar i m’agrada estar tranquil·la. El 2025 intentaré de compondre i fer concerts, però tenir una mica més de tranquil·litat.

—Al documentari en què expliqueu la vostra relació d’amor-odi amb “Dime”, dieu: “M’havia negat els lluentons.” Quina evolució creieu que heu fet com a artista i què diríeu a la Beth de vint anys?
—Amb vint anys ja era molt madura, però em prenia les coses molt a la valenta. Com que era el començament de la meva carrera em pensava que tot era molt important: les crítiques, la venda d’entrades, l’estil musical… I ara, amb la trajectòria, que em dóna seguretat, veig que no era tan important. He après a relativitzar. Estic més tranquil·la i segura del que faig i m’importen menys les crítiques. Evidentment, m’importen, i les crítiques teatrals me les llegeixo, però no tinc tanta necessitat d’agradar o de demostrar res. Sento que m’avala una trajectòria. També tinc dies de pors i de pensar, et fas gran. Si mires el panorama de les ràdios, hi ha pocs artistes de quaranta i escaig, i de dones d’aquesta edat, poquíssimes. A vegades et crea inseguretat, dubtes amb la roba i tens moments de tot. Però el pas del temps em dóna més tranquil·litat.

—I us deixa fer més allò que us ve de gust.
—Sí, tot i que sempre he tingut la rebel·lia de “per aquí, no”. Deixar de cantar “Dime” va ser una mica això, però sí que, a la Beth de vint, li diria: “Tranquil·la, que tens temps, res és tan important. Si fa un disc i t’equivoques, n’hi haurà un altre.” Li trauria aquest pes, ara vaig més lleugera.