Benet Salellas: ‘La repressió contra tots aquests joves serà d’un nivell estratosfèric’

L’advocat Benet Salellas encara no havia tingut temps de pair la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el seu defensat, Jordi Cuixart, que ha hagut de fer-se càrrec de la representació de quatre dels presos polítics tancats aquesta setmana com a represàlia per les protestes. Un d’aquests nous presoners és la Xènia, la jove de Caldes de Montbui maltractada i vexada durant la detenció divendres passat i que ha denunciat que li havien endossat proves manipulades. Ahir Salellas hi va parlar, i la va veure alhora indignada i ferma en el compromís. Comencem parlant-hi de la situació de la Xènia, de la violència institucional contra tots aquests joves empresonats, i entrem a fons en la sentència del Suprem.

—Heu pogut parlar amb la Xènia. Com està?
—Té una sensació contradictòria. Amb la ràbia de veure’s injustament empresonada sota una acusació absolutament falsa i en una detenció amb maltractaments físics pels agents de la policia espanyola. Però alhora té la serenitat i la convicció de ser en el lloc adequat i en el moment adequat. És perfectament conscient del moment polític que vivim i tot i el disgust de ser a la presó, ho viu amb molta convicció.

—Què li passarà ara?
—Ara hi ha d’haver una revisió de la seva situació personal per part de l’Audiència de Barcelona, que en el termini màxim d’un mes hauria de decidir si la manté a la presó. Paral·lelament, durant tot aquest temps, demanarem investigacions complementàries al jutjat que porta el cas per demostrar que la Xènia no va participar en cap desordre, que ella va ser detinguda pel fet que tantes vegades passa de trobar-se paralitzada per la por de la situació, per la presència tan desmesurada de furgonetes policíaques. Moltes vegades detenen gent no pas perquè tinguin a veure amb els fets, sinó perquè són les que corren menys, o les que resten aturades per la por, o les que ensopeguen. I és el cas de la Xènia.

—Li van atribuir unes proves falses.
—Aquest context d’excepcionalitat també inclou tècniques d’investigació que eren pròpies de l’antic règim, com ara la col·locació de proves. La policia diu que hi ha uns objectes que volien llançar contra els agents, com unes boles de billar i més objectes. I, justament, són els mateixos que apareixen intervinguts a uns altres detinguts. Pensem que en realitat no han estat intervinguts a ningú, i ho haurem d’acabar d’investigar. En el cas de la Xènia, duia una bossa de mà molt petita on no cabien tots aquests objectes. I l’única acta que va signar sobre els objectes intervinguts no conté cap dels que diuen els policies que li van intervenir.

—Us heu trobat agents de policia encaputxats en declaracions de detinguts?
—Ja ens havíem trobat aquests dies agents encaputxats en dependències de la policia on es feien diligències. I aquest cap de setmana ens n’hem trobat en un jutjat de guàrdia, en una dependència judicial on qui decideix és el jutge de guàrdia. Aquests agents continuen movent-se per allà bo i encaputxats. És absolutament inconcebible. És la primera vegada que m’hi trobo, i he estat en contextos molt diferents, de lluita contra el terrorisme i en diligències per delictes molt més greus. Però no he vist mai agents encaputxats al despatx d’un jutge. És una falta de respecte a tots els qui participem en la diligència. A l’administració de justícia hi ha de prevaler la idea de la serenitat i del rigor, perquè si ens deixem arrossegar per les percepcions i les conjectures que utilitzen aquests agents per justificar que van amb passamuntanyes, aleshores tot el sistema es contagia d’una excepcionalitat que fa que les decisions no es prenguin amb objectivitat i rigor.

—Hi ha una situació d’excepció també als jutjats?
—La policia no utilitza mai proves documentals, no hi ha inspeccions oculars, no tenim testimonis, i tot gira entorn de la declaració dels agents que han participat en aquests dispositius antiavalots. Es devalua molt la qualitat probatòria del procediment penal, perquè si totes les proves sobre una persona sense antecedents, jove, amb feina, es redueixen a la paraula d’un agent antiavalots, aleshores el perill d’empresonar gent innocent és molt alt.

—I que han rebut agressions fortes.
—Sí, ens trobem uns maltractaments a persones que ja han estat detingudes i que són colpejades, amenaçades dins les furgonetes de la policia… És un context que ens porta molt enrere en relació amb uns drets i amb unes llibertats que ens pensàvem que teníem molt consolidats al nostre país. I tot això passa per decisions que pren un determinat poder polític, és un pla de xoc dissenyat contra les protestes del moviment independentista.

—Però és un jutge qui finalment els envia a la presó.
—Hi ha jutges que fan de fre, però n’hi ha que es deixen arrossegar per aquest huracà d’excepcionalitat i probablement alguns la comparteixen. N’hi ha que han fet entrar molta gent a la presó i n’hi ha que no hi han fet entrar ningú, tot i que els fets, en la major part de casos, és molt semblant. En les decisions judicials que es prenguin aquestes setmanes vinents sobre les 28 persones que han entrat a la presó provisional tindrem un test sobre la salut del poder judicial a Catalunya.

—La brutalitat policíaca d’aquests dies també la inscriviu en aquesta excepcionalitat?
—Això que hem vist aquests dies és als antípodes d’allò que el Parlament de Catalunya va resoldre fa anys sobre l’ordre públic. Que en tan pocs dies parlem de quatre joves amb lesions oculars és una dada objectiva de l’ús desmesurat de la força la policia. No recordo la utilització de la violència per part dels cossos policíacs en el grau en què s’ha vist. I penso que una part dels fets que hi ha hagut aquests dies ve de la utilització de la violència per la policia. Podem afirmar que quan la policia no ataca els ciutadans les reaccions dels manifestants van més d’acord amb l’exercici pacífic del dret de manifestació.

—La sentència del Suprem pot ajudar a aplicar un càstig més dur contra les mobilitzacions basades en la desobediència civil?
—Ens obre un univers molt perillós: que tots els delictes vinculats a la desobediència civil puguin passar a ser jutjats directament per l’Audiència espanyola quan s’esdevinguin dins el moviment independentista.

—Pot passar amb les mobilitzacions independentistes d’aquests dies basades en la desobediència civil?
—No crec que això sigui desobediència civil. Aquests dies, en les mobilitzacions contra la sentència, hi ha exercicis legítims del dret de reunió i de manifestació. La gent surt a manifestar-se, i la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg i els tractats internacionals diuen que manifestar-se no és tan sols anar pel carrer, sinó que pot incloure accions una mica més molestes com les segudes, els talls de vies, les ocupacions d’alguns espais públics. Això que he vist aquests dies són actes que no arriben a desobediència civil, i en un estat democràtic que vetlla pel dret de manifestació no haurien d’implicar cap mena de disrupció.

—Hi ha aquest factor de la violència que sobrevola tot això en el debat polític…
—Però qui encengui un contenidor… De contenidors cremats, n’hi ha hagut milers aquestes últims anys, i això té una qualificació al codi penal que és ‘desordres públics’. I ja està.

—Molts manifestants d’aquesta setmana passada són molt joves.
—El cicle de mobilitzacions que s’obre amb la sentència implica l’entrada d’una nova generació en el moviment. És gent molt més jove que potser s’havia mantingut relativament al marge en les últimes mobilitzacions i que se sent molt interpel·lada a participar un cop es fa pública la sentència. I això és positiu. Però precisament perquè aquesta gent jove ve de fora del moviment, hi haurà d’haver un procés de debat amb tots aquests sectors per a definir quina estratègia es necessita. I quan passi això arribarem a la conclusió que la fortalesa del moviment ha d’anar vinculada sempre a la desobediència civil amb situacions que ja generen prou confrontació amb l’estat.

—Aquesta generació ha topat directament amb molta violència policíaca.
—Amb una actuació de la policia absolutament desproporcionada. No podem veure normal, en aquest país, que un jove pugui perdre un ull perquè va a una manifestació. I una part de la ràbia que hi ha aquests dies té a veure amb una pèssima gestió de l’ordre públic.

—Es poden trobar amb una situació de repressió molt més aguda encara?
—El problema que tenim és que la repressió que s’aplicarà a tots aquests joves serà d’un nivell estratosfèric. Perquè si aquells que han treballat en la lògica de la disciplina de la no-violència han acabat condemnats a nou anys de presó, què pot passar ara amb els qui siguin encausats per haver cremat un contenidor? És evident que l’estat té un interès a alimentar el conflicte des d’aquesta perspectiva de la repressió, perquè és on té el control dels jutges, de la policia espanyola i, malauradament, de la catalana. Per tant és una situació òptima per a l’estat, i per això dic que hem de tenir la capacitat de capgirar-ho, de fer que la batalla amb l’estat sigui en termes democràtics i dialèctics per aconseguir la solució política que necessitem. No vull que em guanyi la repressió.

—Com es pot protegir aquest moviment en un context de tanta repressió?
—Fem què fem, sabem que l’única resposta de l’estat és repressiva. Però tenim formes diverses de respondre-hi, i utilitzar la desobediència civil ens blinda moltíssim en relació amb la legitimitat que pot ser compartida amb aliats a l’estat espanyol o fora de l’estat espanyol.

—Ara sembla que la sentència sigui lluny. Què us en va sorprendre quan la vau llegir?
—Bé, és que hauria estat una sorpresa que la sentència ens hagués absolt, o que hagués argumentat bé per què condemna per sedició. Però ens trobem que no ho sap explicar, i això no és cap sorpresa, perquè al Suprem el paper que li corresponia era el de tribunal d’estat en una lògica de dominació envers Catalunya. Hi ha reflexions de la sentència que són directament colonials.

—Com ara?
—En relació amb el dret d’autodeterminació, perquè el tribunal modifica un dels pactes de la constitució del 78 sobre les nacionalitats. Però és que la sentència directament nega l’existència de nacions i nacionalitats i portar la qüestió nacional a una situació prèvia al 1978. També n’és un exemple la manera com valora la qüestió lingüística: quan al judici es parla de la qüestió de la cooficialitat del català, la resposta dels jutges és que ells no volen posar-se un auricular, sense tenir en compte els drets dels ciutadans; això demostra una perspectiva pròpia d’un estat que es veu a si mateix com un imperi.

—Ja tenien pensat el càstig sever.
—És que aquí, a tot estirar, havíem de discutir si ens trobàvem davant d’una desobediència o uns desordres públics. A tot estirar. I tan sols els desordres impliquen presó, fins a tres anys, però el delicte exigeix que s’hagi malmès mobiliari o s’hagin ferit persones. Com que això no els encaixava, han hagut de castigar amb un delicte molt més elàstic, que és la sedició. No hi ha principi de proporcionalitat, perquè si no hi ha hagut ni desordres, com pots condemnar pel delicte més gros, que és la sedició? Això passa perquè els jutges no saben dret? No, passa perquè el resultat d’aquest judici ja era pre-establert: havia de tenir una pena alta. Penso que el tribunal ha començat per aquí, posant la pena, i després ha buscat la manera d’argumentar-la.

—Per què penseu que no s’han decantat per la rebel·lió?
—Com que tot és estratègic, tenint en compte com continuarà la repressió contra l’independentisme, Marchena pensa en els dèficits i les dificultats que han tingut fins ara les euroordres construïdes a partir de la rebel·lió, perquè ningú fora d’Espanya no accepta que hi hagi una situació de violència. I es decanta per construir la segona part del judici, que és a l’exili, a partir del delicte de sedició.

—Alemanya ja va declinar l’extradició per sedició.
—Però Marchena entén que serà més homologable per a unes altres legislacions del nostre entorn d’emetre l’euroordre per sedició. La decisió sobre rebel·lió o sedició penso que es fa més aviat amb aquesta perspectiva estratègica.

—Us sentiu frustrat per la manera com va anar el judici?
—La frustració la vaig tenir durant el judici. Hauríem pogut fer molt més que no vam fer. No tant en hores d’esforç, que van ser moltes, sinó sobretot a l’hora de dissenyar una estratègia que dificultés les coses al tribunal. Tot i que hi va haver una certa coordinació entre els advocats per a no contradir-nos, penso que si haguéssim tingut una visió compartida prèvia, entenent el judici com un judici polític en què havíem de sortir a l’atac, el resultat hauria estat molt més potent; hauríem dificultat a Marchena aquesta aparença de judici just que en sectors molt amplis de la societat espanyola ha penetrat.

—Què va impedir que ho féssiu així?
—De les diferències estratègiques de les organitzacions polítiques que hi havia al judici fins a la diferència de criteri dels advocats, la manera com ho analitzàvem. Hi va haver un sector d’advocats que va passar de perfil al judici, un altre sector d’advocats que va anar a discutir els fets de l’acusació però sense discutir-ne el marc i uns advocats que vam voler discutir també el marc en què es desenvolupava el judici. Si tots haguéssim actuat amb la mateixa lògica hauríem tingut una posició més forta. Als judicis que vindran hauríem d’aprendre a dissenyar moltes més coses compartides.

—El paper de Xavier Melero us va perjudicar a l’hora d’intentar discutir el marc?
—Per a mi és violent entrar a dir qui ha fet què en aquest judici. Hi ha hagut gent que ha escrit llibres i veurem què expliquen… Que tu construeixis una mateixa estratègia i divergeixis en la intensitat d’aquesta estratègia és una cosa, i una altra cosa és quan et trobes amb estratègies que són clarament contradictòries i contraposades, perquè l’una desactiva l’altra. I és mutu.

—Vau tenir la sensació de quedar-vos sols en el judici?
—Probablement el fet que hi hagués dues campanyes electorals enmig del judici va contribuir a enrarir una mica la falta d’estratègia compartida.

—No vau tenir, per això, la connexió que hauríeu volgut amb les defenses dels presos d’ERC i dels de Junts per Catalunya?
—El context polític intern ens ha condicionat molt.

—No vau arribar a fer un judici de ruptura. No hauríeu pogut estripar les cartes en més d’un moment?
—Crec que Jordi Cuixart és molt lluny dels valors i les idees que representa aquest tribunal. S’arriba a una ruptura perquè els mons són del tot allunyats. Potser nosaltres vam tenir d’alguna manera un instrument d’una certa ruptura amb el tribunal.

—Per què no vau anar més enllà?
—Curiosament, en el nostre cas la ruptura la va provocar Marchena, el dia que ens va renyar i tractar malament a la sala, retallant els nostres interrogatoris i acabant filtrant una mena de comunicat del tribunal en què criticava la nostra estratègia de defensa. Va ser Marchena que es va allunyar de la centralitat del judici i va propiciar una unitat de l’advocacia catalana en defensa del paper dels advocats.

—Diuen que per Reis ja seran a casa.
—És evident que és impossible. Si parléssim d’un delicte comú això ja seria molt poc probable, perquè estem acostumats a veure que fins a la meitat de la condemna ningú no obté cap permís.

—Tret d’Oriol Pujol.
—Sí. En aquestes normes sempre hi ha excepcions, i cauen sempre del costat dels amics del poder.

—Però si això depèn de la Generalitat…
—Però això no acostuma a passar. I, a més, la decisió que adopti l’administració catalana serà revisada per un jutjat de vigilància primer i després pel tribunal sentenciador. L’última paraula la tindrà el Suprem, i estic segur que optarà, n’estic sesgur, per un compliment gairebé total de la condemna.

—Però a Oriol Pujol li van aplicar un article del reglament penitenciari, malgrat què pogués opinar el jutge. En aquest cas també podria ser així?
—Diguem que no. En principi, totes les decisions que adopta l’administració penitenciària no són executives si no les aprova el jutge. I en el context en què ens mourem, amb la fiscalia supervisant, no tinc cap dubte que anem cap a un compliment pràcticament íntegre de les condemnes. Això si no canviem de context polític, i tinc l’esperança que abans passin coses.