24.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.02.2024 - 13:01
La tarda del 3 de juliol de 1992 Baltasar Garzón rep al seu despatx rònec de l’Audiència espanyola Josep Musté, detingut per la Guàrdia Civil quatre dies abans. Ha passat per un infern, torturat pels guàrdies civils, primer, a Barcelona, després, a Madrid, fins que l’han obligat a signar una declaració inculpatòria amb l’amenaça de més tortures i de fer mal a la seva família. Però Garzón ni el mira als ulls, ni l’escolta. Aquella mateixa tarda passen davant el jutge David Martínez, Esteve Comellas, Jordi Bardina, Joan Rocamora i Ferran Ruiz. Després en vindran molts més, i tots li relataran les tortures i el tracte degradant sofert, però Garzón no solament no obrirà cap investigació sobre les denúncies sinó que mantindrà l’operació policíaca amb els mateixos agents i amb els mateixos espais de custòdia, és a dir, els mateixos espais de tortura.
El relat minuciós de les detencions, els maltractaments i la tortura com a eina sistemàtica d’anul·lació de les persones i de desactivació d’un moviment polític, com fou l’operació Garzón, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, és presentat al llibre En encesa espera (Tigre de Paper), de l’advocat Benet Salellas, amb tot el rigor i la cruesa que cal. Salellas ha completat un viatge al passat després d’haver-se endinsat al sumari del cas, que va trobar oblidat al fons d’un armari del vell despatx del seu pare, Sebastià Salellas, quan el buidava per fer-ne trasllat. El llibre és el resultat d’un any de lectura de tota la documentació i d’entrevistes i retrobaments amb alguns dels protagonistes. I la constatació d’un fil conductor entre el comportament antidemocràtic i repressiu de l’estat aleshores i ara. I ho sap bé, ell que defensa alguns dels investigats per terrorisme pel Tsunami Democràtic.
—Què heu descobert en capbussar-vos en el sumari de l’operació Garzón?
—Vaig tenir la sensació de trobar-me una cosa molt antiga. Segurament la realitat meva i del país del 2003, quan vaig participar en la vista a Estrasburg, i la de l’any 2021, quan torno a trobar les caixes, ha canviat radicalment. Se’m desperta una curiositat molt profunda per si això que hi ha aquí amagat en aquest armari em pot explicar coses que aleshores no m’havien explicat. Vaig tenir molta curiositat per veure què em podia explicar el sumari del 1992. Ho vaig viure com un anar enrere per obrir el focus, perquè després de tanta crisi i tanta depressió sobre el moment polític que vivim, potser ens pot donar moltes claus.
—Quines coses noves us va explicar?
—Sobretot la impressió que la generació anterior estava molt més disposada a jugar-s’ho tot. I m’he trobat unes persones molt determinades i molt convençudes de tot, amb una noció de compromís vital que m’ha resultat molt inspiradora; en la forma com els advocats vivien l’advocacia, en la forma amb què els militants vivien el seu compromís polític… M’ha resultat molt diferent de com vivim moltes coses ara. És clar que aquesta història implica moltes persones, i la manera en què cadascuna d’elles es va relacionar amb els fets és diferent. Una de les coses en què em va semblar molt interessant d’entrar era un grup de persones que no havien format part del relat oficial sobre aquells fets, que havien quedat més amagades, per dir-ho d’alguna manera, i tenia una mica d’interès per veure com havien viscut tota aquesta història.
—Com ara?
—En Xavier Tolosana i en Josep Maria Granja, a qui d’alguna manera el moviment havia deixat en un segon terme durant anys. En Tolosana és una de les primeres persones amb qui em vaig posar en contacte perquè em semblava molt interessant escoltar la seva vivència, perquè jo buscava d’introduir-hi visions que no s’haguessin fet fins ara, com ara el debat sobre la lluita armada que hi ha als vuitanta, en un moment molt diferent de l’actual. És molt curiós veure com les coses que en aquell moment passaven en molts llocs del món i tenien de molt sentit avui les veiem des d’una perspectiva molt diferent.
—Amb Josep Maria Granja es veu l’efecte que tenia l’opció de la reinserció, que no era compartida per tothom.
—Hi ha un debat sobre com s’han de prendre les decisions, si col·lectivament o individualment. Aquí hi ha unes persones que se senten vinculades, que diuen que no volen decidir perquè qui ho ha de fer és el moviment, i n’hi ha unes altres que diuen que ja no hi estan tan vinculades i, per tant, prenen elles la decisió. I hi ha el debat sobre allò que és pràctic i allò que és més idealista. He intentat de no fer cap judici de valor sobre les decisions que prenia cadascú. No podem perdre de vista que és un moment de molta divisió dins el moviment independentista i dins Terra Lliure, a la qual pertanyien alguns dels implicats.
—Dèieu que la generació anterior estava més disposada a jugar-s’ho tot. Jordi Vendrell, amb en Terricabras, en Murgades i Modest Prats van denunciar les tortures al programa L’orquestra de Catalunya Ràdio. Costa d’imaginar un gest com aquell avui.
—Tenen aquest punt autèntic, algunes de les històries que surten al llibre, perquè els protagonistes no estan lligats per aquesta pressió del que és políticament correcte ni del càlcul constant de desar la roba, que de vegades tens la sensació que és molt present en la vida política i comunicativa catalana del dia a dia. I en l’àmbit polític, aquells actors tenien més la capacitat d’obrir horitzons sense pensar què vindria després.
—La tortura que van patir els detinguts no era cosa d’uns incontrolats. Era estructural.
—És un dels grans temes pendents que té el Regne d’Espanya, perquè la tortura és una pràctica coneguda, almenys durant tot aquell període. I no podia respondre a una casualitat, a un agent descontrolat, perquè la pràctica és tan massiva i tan generalitzada en contextos de detencions sota la legislació antiterrorista que demostra que és un patró que els superiors polítics han de saber necessàriament i l’han d’autoritzar.
—Mètodes franquistes en democràcia.
—De vegades ho justifiquem pensant que té a veure amb la falta de depuració als cossos policials i a tota l’estructura repressiva de l’estat durant la transició, i que això va fer que els torturadors dels setanta que es van jubilar van continuar formant els nous agents, i, per tant, hi va haver una transmissió de la cultura de la tortura dins aquests cossos policials com una manera vàlida d’obtenir informació. I de castigar. Perquè la tortura també és una manera de destruir per dins les persones afectades i d’intentar de desactivar-les com a actors polítics. Era una de les eines amb què l’estat comptava i que tenia a l’abast i la feia servir sense gaire inconvenients.
—I la cultura de la tortura persisteix?
—Un dels responsables policíacs de la Guàrdia Civil en aquell moment fou després el responsable de la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre a Barcelona, Ángel Gozalo. És la mateixa persona. Això ens dóna pautes per entendre per què la Guàrdia Civil continua actuant avantposant la unitat d’Espanya a la protecció de la integritat física de les persones i dels ciutadans. Tot i que són situacions diferents, continuem acusant per delictes de tortura els guàrdies civils implicats a l’1-O i, per tant, hi ha aquest fil d’ençà del 1992.
—Això passa perquè hi ha hagut impunitat sobre els responsables?
—Passa per això i perquè no hi ha hagut una voluntat política real de trencar-hi.
—Encara avui no sabem els noms dels torturadors dels detinguts a l’operació Garzón.
—No els sabem. Fins i tot després d’una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans ningú no ha obert cap expedient per investigar-ho. I els agents que van protagonitzar aquests fets condemnats per Estrasburg han mantingut les condecoracions, les pensions i tots els honors, i així serà fins al dia que es morin. Hi va haver una reparació econòmica, perquè era obligatòria i imposada pel tribunal, i prou, no hi ha hagut cap més forma de reparació ni de reconeixement per part dels òrgans de l’estat, ni cap investigació que hagi permès d’entendre què va passar per tal d’evitar que es pugui repetir. I això és el brou de cultiu perquè aquesta conducta, amb formes més contemporànies o més actualitzades, es pugui anar repetint. I em dol. Això va passar amb un govern del PSOE, i després de la condemna d’Estrasburg hi ha hagut més governs del PSOE. Però ningú no ha fet cap gest.
—La sentència d’Estrasburg va ser molt important per al moviment independentista, però l’efecte a l’estat espanyol va ser mínim.
—El que ens fa por a tots és viure en un estat on les condemnes que hi pugui haver en matèria de drets humans, sigui per tribunals, sigui per comitès de les Nacions Unides, no interpel·lin ningú, que caiguin absolutament en el buit, com ja ha passat moltes vegades. És una notícia terrible. Causa un cert pànic, perquè reprodueix aquesta idea que és molt franquista de l’autarquia i d’Espanya com una illa.
—A Espanya tant li fan, aquestes sentències?
—Mai no m’ha agradat plantejar un discurs maniqueu sobre la judicatura espanyola, perquè penso que hi ha gent també molt sensible a la qüestió dels drets humans, fins i tot dins la fiscalia. Però són una minoria. Hi ha una petita part que sí que mira Estrasburg, que sí que vol entendre i vol contagiar la seva praxi de la doctrina dels drets humans que ve de fora. Però no és el discurs jurídic hegemònic de la judicatura espanyola.
—Es condemnava Espanya per no haver investigat les tortures, però no pas per les tortures en si mateixes.
—Però a l’estat l’hauria de preocupar igualment si la condemna és perquè declara que hi ha tortures o perquè no les ha investigat prou. Perquè el raonament és que si no investigues les denúncies de tortura es genera un context d’impunitat que fa que la tortura continuï existint.
—“Sistemàticament, els acusats de terrorisme van repetint la cançoneta que han estat torturats.” Així es menyspreaven les denúncies de tortura el 92.
—És un argument que feia anar el director de la Guàrdia Civil d’aleshores, Luis Roldán. I els mitjans de comunicació de l’època el reproduïen també sense gaire crítica.
—La metge forense de l’Audiència espanyola Leonor Ladrón de Guevara hi va tenir un paper cabdal.
—Tenia a les seves mans de fer unes exploracions com cal i la indiferència que va tenir la forense a l’hora d’examinar els detinguts demostra que hi ha una certa connivència de tots els qui haurien de ser garants que això no passés, i resten allà indiferents: la forense, el jutge Garzón, el fiscal…
—I alguns mitjans. Poseu noms de periodistes que hi van tenir responsabilitat: Xavier Rius a La Vanguardia, Blanca Cia a El País. Per què va ser tan determinant aquesta branca mediàtica de l’operació Garzón?
—Perquè quan hi ha detencions la informació que de manera immediata se’n dóna és molt important a efectes de generar una certa opinió pública. Si els mitjans usen com a única font sobre unes detencions les policials, és a dir, els responsables que han pensat aquests dispositius, donaran necessàriament una informació absolutament parcial. I en aquest cas la falta de contrast de les informacions de la policia ens demostra el mal que poden fer els mitjans en aquestes primeres hores.
—I també després, amb aquell editorial d’El País que aplaudia la ràtzia.
—Per una banda, hi ha la negació de les tortures, i per una altra, una idea més perversa, que ve a dir que com que són terroristes, al final si els han torturat tampoc no passa res.
—Els detinguts del comando Dixan diuen que no van ser torturats perquè no hi havia l’incentiu de sembrar el terror en un moviment polític. Aquest era l’objectiu?
—Tenir informació, no tant sobre Terra Lliure sinó sobre el moviment independentista, servia en aquest cas per practicar noves detencions i afegir noves persones al cercle de la tortura. I si el teu objectiu és desactivar i destruir el moviment, com més persones vas afegint a la roda, més impacte tens. La tortura el 92 servia per a anar desactivant les persones que es detenien i afegir-ne de noves a la llista de detinguts. En el cas de l’operació Dixan, no calia cap de les dues coses: ni es volien detenir més persones, ni hi havia la voluntat de desarticular un moviment. En aquell cas l’objectiu d’estat tenia més a veure amb justificar una guerra a l’Irac, i tant els feia què passés amb aquells nois.
—I avui encara persegueixen per terrorisme l’independentisme.
—No deixa de ser curiós que el 2024 el principal debat que tenim sobre l’amnistia continuï essent el terrorisme, i com algú s’ha tret de la màniga qualificar de terrorisme un moviment absolutament no violent com va ser el Tsunami Democràtic. És l’enèsima expressió que hem d’anar amb molt de compte amb el que els operadors jurídics estatals consideren terrorisme, perquè moltes vegades hi ha més una voluntat de criminalitzar la dissidència que no pas una autèntica voluntat de justícia. És un concepte molt atractiu en la història judicial espanyola contemporània, és molt recurrent i és un concepte especialment perillós.
—Una de les lliçons de l’operació Garzón seria entendre que García-Castellón no va tot sol? Que no és un jutge que s’ha tornat boig, sinó que és una cosa més estructural?
—Sí, i és una de les coses que em molesta especialment de les reaccions al nostre país sobre el fenomen judicial: pensar que són gent concreta, que té a veure amb qüestions que s’han descontrolat, que l’estat va en la bona direcció i que de tant en tant hi ha aquests descarrilats, que són els que porten aquests problemes. Crec que aquesta visió és equivocada. Té a veure amb una qüestió molt més complexa, molt més profunda, amb la cultura jurídica i amb la ideologia que té l’estat que hi ha sota el Regne d’Espanya, que s’ha construït sobre una idea de dominació i de repressió al voltant de la qüestió nacional, que fa que disposi de jutges, policia i fiscalia que de manera permanent van conflictivitzant en relació amb els moviments d’emancipació i d’alliberament. Ens equivoquem si enfoquem personatges concrets, que són les expressions contemporànies d’aquest corrent de fons, que és indestriable de la naturalesa del Regne d’Espanya.
—“L’estat espanyol és intrínsecament torturador i ens n’hem d’alliberar”, diu Núria Cadenes a l’epíleg.
—Penso que la Núria l’encerta amb la manera com el conclou. Això només es pot aturar amb una ruptura amb aquest sistema polític. Moltes vegades ho perdem de vista i llavors tot ens va sorprenent, i no entenem com és que no s’acaba mai. És que no es pot acabar mai perquè forma part de la seva pròpia naturalesa.
—“A l’Audiència espanyola s’aplica un dret de guerra.” Us ho deia Pérez Mariño, un dels jutges del tribunal que va jutjar els acusats del 92. La solució és suprimir-la?
—Seria una forma d’afeblir-ho, perquè és un dels caus d’aquesta cultura jurídica que critiquem. Però té uns altres ressorts, i el Tribunal Suprem està totalment colonitzat per aquesta cultura. Probablement ho ha estat sempre, però en alguns moments hi ha hagut una certa capacitat de generar una mica de contrapès. Ara bé, s’ha anat fent com més va més petita. Avui tenim la discussió sobre si el Tsunami l’ha de continuar investigant el Suprem o l’Audiència Nacional, i els qui som allà pensem que probablement no hi haurà gaire diferència si ho fa un tribunal o un altre. Això és terrible perquè demostra que la cultura de l’excepció, del dret penal de l’enemic, d’aquesta visió tan autoritària de l’estat no és en cap lloc concret que puguem eliminar en una mena d’operació quirúrgica, sinó que ha contaminat tot el sistema judicial. Especialment, les altes esferes.
—La tinent fiscal discrepa de García-Castellón, però ho torna l’Audiència espanyola, no a Barcelona. És a dir, manté l’esquema que això deu ser terrorisme.
—Al final l’opció més progressista és que el Tsunami continuï essent investigat per terrorisme a l’Audiència Nacional. Això és el més a l’esquerra de l’alta judicatura espanyola i demostra com aquesta cultura jurídica repressiva ho ha colonitzat pràcticament tot.
—Veieu preocupant que es desencadeni una nova onada repressiva amb el Tsunami o amb més causes?
—No sabem què hi ha i què no hi ha a l’Audiència Nacional. Si això és un iceberg, en veiem només el que hi ha a la superfície; veiem les investigacions en què s’ha citat gent a declarar, en què hi ha hagut detinguts, en què hi ha hagut una certa part de la realitat judicial que ha arribat al nostre coneixement. Però aquí hi ha un volum ingent d’operacions que s’han fet i que probablement podrien fer-se ara mateix sota secret de sumari que no sabem, i en alguns casos no sabrem mai que han existit. No puc pronosticar res més que mentre continuïn existint uns jutjats que obren procediments judicials per investigar l’independentisme, l’independentisme continuarà en risc. El que es persegueix és el delicte d’independentisme, si em permeteu dir-ho així.
—I desenes d’investigats que no saben que són espiats.
—Una de les solucions seria això que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit a Rússia moltes vegades, i m’agradaria que un dia també digués als estats de l’Europa occidental: critica que no tinguin un sistema pel qual els ciutadans puguin saber quan han estat investigats, quan els han punxat el telèfon, i que puguin exigir després una rendició de comptes a les autoritats públiques. Això al Regne d’Espanya avui tampoc no existeix. Amb el cas Pegasus, avui encara no sabem qui ha estat intervingut, per què, si s’ha fet amb autorització judicial o no, si era la policia, si eren els serveis secrets… Hi ha uns forats a l’estat d’opacitat absoluta, d’impunitat absoluta, i sabem que hi ha una voluntat investigadora absoluta contra l’independentisme. Per tant, els riscs hi són, i probablement hi seran sempre.
—El moment polític actual pot estimular-ho encara més?
—Quan governen els uns, ens espien i ens reprimeixen. Quan governen els altres, ens espien i ens reprimeixen per perjudicar el govern que en aquell moment hi ha… Al final potser no és la conjuntura la que porta a la repressió contra l’independentisme, sinó la configuració mateixa de l’estat.
