22.03.2019 - 21:50
En una setmana marcada per les declaracions dels guàrdies civils al Tribunal Suprem espanyol, l’advocat Benet Salellas fa un advertiment en aquesta entrevista amb VilaWeb: ‘La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència… És una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta. S’ha de preservar la desobediència civil com a instrument de lluita.’ Salellas forma part de l’equip d’advocats de la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, juntament amb Marina Roig i Àlex Solà. I parla d’aquest element perillós que veiem en el judici, de l’intent de criminalitzar la mobilització social. Aprofitem la pausa per a dinar d’una de les sessions d’aquesta setmana; les jornades del judici són tan intenses que costa d’agafar perspectiva i no perdre’s en els detalls, en els paranys que posen els fiscals, els guàrdies civils i Marchena mateix. No hi ha gaire temps, perquè a primera hora de la tarda reprèn la sessió i, abans, Salellas tindrà un moment per a parlar amb Cuixart. I tots aquests moments són or. Entre cullerada i cullerada, provem d’agafar perspectiva sobre un judici que fa més d’un mes que va començar i que s’allargarà probablement fins a l’estiu.
—Què us han semblat els testimonis dels agents sobre l’odi i la violència a Catalunya?
—Això és un judici d’estat. I res del que passa en aquesta sala no és casual ni innocent. Els guàrdies civils han modificat el relat que ells mateixos ja havien establert en els atestats i han utilitzat fets i expressions i han construït una versió que és nova, que ve construïda per unes indicacions que algú els ha donat, no sé si del Ministeri de l’Interior o de la fiscalia, perquè introdueixen conceptes nous, un llenguatge nou… Un llenguatge que es va repetint en tots els testimonis. Nosaltres pensàvem que discutiríem sobre què va passar, i per això érem partidaris d’utilitzar els vídeos com a mecanisme de contrast, però amb aquestes declaracions dels guàrdies civils ens hem trobat que tenen un altre objectiu. No es tracta de parlar dels fets, sinó de caracteritzar l’independentisme de forma col·lectiva amb aquesta falsa idea de l’odi.
—Marchena diu que no tindrà en compte els atestats d’aquests agents, i us diu que us beneficia. Però fa trampa?
—Fa trampa quan diu que l’atestat no té cap mena de valor en el judici. Sempre s’ha dit que l’atestat no pot tenir un valor de prova, i amb això hi estic d’acord. No podem considerar que els fets han passat perquè ho digui un atestat, sinó que ha de venir algú al judici a explicar-ho. Ara, que no puguis utilitzar l’atestat com un element de valoració del testimoni que hi ha en el judici, que la credibilitat del testimoni no pugui ser discutida per l’atestat, això no ho compro.
—Fins a quin punt us posa entrebancs Marchena?
—En els judicis que estem acostumats a fer normalment, no hi ha limitacions sobre les preguntes que fas, com les fas, quins documents vas introduint… Perquè tot és al sumari i es tracta que al judici fem aflorar les contradiccions que ens ajuden a establir la veritat. Marchena introdueix un model molt més formalista que ens limita les regles del joc, i que evita o ens allunya de poder arribar a la veritat dels fets. Això em sembla malament. Té por de la realitat dels fets, i mantenir-se en aquesta formalitat és una manera de garantir que determinats elements perillosos que ell no vol que entrin en el judici no hi entrin.
—Quins elements perillosos?
—Per exemple, les duríssimes crítiques que podem fer en relació amb l’actuació dels poders de l’estat i a les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut. No solament l’1-O, que és l’element més visible, sinó en altres qüestions, en la gravetat dels fets de les setmanes prèvies a l’1-O, i en el clima demofòbic, de retrocés de drets, que expliquen per què tanta gent omplia els carrers i sortia a protestar. Sóc contrari a la utilització d’un excessiu formalisme en el procediment penal, i també penso que Marchena és contradictori. Perquè aquest formalisme només serveix en alguns moments, i depèn per a quines coses. Quan nosaltres volem interrogar sobre el 20-S els testimonis proposats per Vox, ens diu que no ho podem fer. I en canvi, ell fa igual amb Trapero, després d’haver denegat a la fiscalia la pregunta sobre la reunió del 28 de setembre a palau. Marchena demostra que fa un cert joc de mans judicial.
—Quina és la gravetat de la pregunta que va fer a Trapero?
—Quan Marchena suspèn la sessió al migdia perquè no sap si ha d’admetre la pregunta que volia fer el fiscal a Trapero, i tornen de la sessió i deneguen la pregunta, en aquell moment ja sap que quan acabi la sessió el tribunal formularà aquella pregunta. Vam observar el tribunal, i ja es va veure que no hi va haver una deliberació al final de la sessió per a decidir si farien la pregunta o no. Aquella pregunta a Trapero s’havia decidit en la pausa del migdia. Marchena juga molt bé els ritmes per anar canviant les regles del joc sempre al servei d’un judici d’estat. I l’interessa establir un relat dels fets que salvi l’estat, i mai que el condemni, que és el que algunes de les defenses volem plantejar.
—Per què Marchena va voler fer aquella pregunta a Trapero? Què cercaven?
—És difícil de saber. La resposta de Trapero és polièdrica, perquè d’una banda desmunta el relat sobre la rebel·lió de la utilització del cos dels Mossos d’Esquadra com a instrument armat al servei del projecte independentista, però també col·loca els membres del govern en una posició molt clara de determinació política sense límits en relació amb la decisió del referèndum. És a dir, reforça la vinculació del govern amb el referèndum, que és una cosa que amb les declaracions d’alguns dels acusats havia quedat una mica de perfil. No em preocupa tant la pregunta en concret sinó que el tribunal mateix, en un judici en què a les parts ens posen molts obstacles per a preguntar, formulin una pregunta que casualment és una pregunta que volia fer el fiscal. Perquè això pot comprometre la imparcialitat del tribunal.
—Com la pot comprometre?
—Pot ser un indicador que el tribunal ja té una opinió feta i que cerca les proves per a confirmar-la. Això, quan és una pregunta de la fiscalia, pot ser un indicador que el tribunal ja ha establert un relat previ, que té un prejudici i que no és absolutament imparcial durant el judici.
—Com pot influir el testimoni de Trapero sobre l’acusació de rebel·lió?
—Trapero va fer una cosa molt important. Va fer aflorar en el judici la veritat sobre un element que s’ha tergiversat molt: el paper dels Mossos durant el procés independentista. Trapero, com a cap dels Mossos, ha tingut una obsessió a mantenir el cos al marge del conflicte, a diferència de l’a por ellos de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. Ha intentat que els Mossos fossin una policia per a tothom i que no resultés afectada per la situació política. I crec que ho ha aconseguit bastant. Ell va venir a explicar això. La veritat sempre és revolucionària, no hi pot haver res millor que explicar les coses tal com són, i ell ho va fer. Hi deu haver qui tenia unes expectatives posades en Trapero que no s’han complert, qui pensa que s’ha quedat curt… Però trobo que va ser extremadament detallat i sincer en el paper dels Mossos la tardor del 2017.
—Ara han de reforçar l’argument dels murs humans, això de la violència i l’hostilitat de la gent.
—Sí, ara col·loca tota la centralitat del judici en l’element de la societat civil mobilitzada. I des de la nostra perspectiva, si la sentència és condemnatòria, pot ser extremadament perillosa, perquè al final en el judici tindrem una discussió molt interessant sobre fins a quin punt els actes de manifestació pacífica i de resistència pacífica poden ser considerats violència en termes penals. Això és molt greu, perquè si s’estableix aquesta equació, s’haurà criminalitzat la protesta, no únicament la independentista, sinó a l’estat espanyol. I un instrument de lluita en les societats madures com la desobediència civil quedaria de cop il·legalitzat. La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència, si endarrerir la sortida d’una comitiva judicial és violència… I això que intenten la Guàrdia Civil i la fiscalia és una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta.
—Fins a quin punt Marchena valorarà per a la sentència que hi hagués brutalitat policíaca l’1-O? L’importa, això?
—Ells ja tenen una idea prèvia dels fets. A la sentència, alguna cosa haurà de dir sobre els centenars de lesionats que hi va haver a Catalunya l’1-O; no sé pas si compraran la tesi mediàtica que van ser responsabilitat de Carles Puigdemont perquè no va aturar el referèndum. Hi ha una responsabilitat dels agents que van actuar i dels seus comandaments operatius i polítics, i el tribunal n’haurà de dir alguna cosa. Amb uns fets que han tingut una transcendència internacional com mai a l’estat espanyol, no s’entendria que el Tribunal Suprem hi passés de perfil.
—En la fase d’instrucció bé que ho ha fet. Marchena té un problema amb la instrucció?
—Jo crec que mira d’allunyar-se de la instrucció que va fer Llarena. No sé si per conveniència o per convenciment, però mira d’allunyar-se d’una instrucció que a ulls de moltíssima gent que en sap, de dret, no és justificada ni justificable.
—Tal com va anar, el testimoni de la secretària judicial del 20-S us afavoreix o us perjudica?
—El seu testimoni va demostrar com es pot construir un relat de sedició a partir de les sensacions d’una sola persona que estava incomunicada dins d’un edifici i que en cap moment no va sortir al carrer. Em fa un pànic jurídic espectacular que es pugui justificar una rebel·lió o una sedició amb això. I em preocupa que, simplement, perquè la institució reconeix un poder a aquesta senyora com a lletrada de l’administració de justícia, ens hàgim de creure la seva versió dels fets contra la versió dels fets dels milers de persones sobre el 20-S. Perquè es tracta de donar valor a la versió d’algú simplement perquè és funcionària de l’estat.
—El tribunal tendeix a donar més valor a testimonis com aquest?
—Esperem que no. Pensem que les explicacions que li van demanar no van ser suficients per a donar-li credibilitat. I ens va servir molt per a demostrar que l’escorcoll dins la Conselleria d’Economia va anar molt més enllà que no preveu la llei. Per defensar la llei, la saltaven.
—Demostrar això pot tenir impacte públic, però també en pot tenir per a la sentència?
—És un element més. El sistema espanyol funciona per la lliure valoració de la prova: el tribunal pot agafar qualsevol de les coses que hi ha en el judici, interpretar-les soles, tractar-les conjuntament, agafar una part d’una prova i una part d’una altra i d’aquí extreure’n una conclusió… És un element més que hi haurà damunt la taula del tribunal quan hagi de dictar sentència. Nosaltres intentarem posar molt d’èmfasi en els valors democràtics, en la defensa dels drets fonamentals, en la manera com pensem que en una societat democràtica fenòmens com el 20-S i l’1-O demostren que la societat catalana té una capacitat d’autoorganitzar-se per a defensar els seus drets, fins i tot utilitzant una institució com la desobediència civil. I això s’ha de preservar. S’ha de premiar la gent que surt al carrer a protestar, i no pas castigar-la. Des de la perspectiva de la defensa d’aquests valors democràtics, intentarem convèncer el tribunal que l’única manera de resoldre aquests fets és amb l’absolució.
—Com ha evolucionat la coordinació entre els advocats de les defenses?
—Tenim tot un seguit d’obligacions per a preparar les sessions que fan que no tinguem tot el temps que voldríem per a preparar la coordinació. I correm el risc que la inèrcia ens atrapi i que deixem de pensar en el judici i deixem de dibuixar estratègies i deixem de marcar-nos objectius a mitjà termini en aquest judici.
—Que us perdeu massa en els detalls?
—I en el dia a dia, que ens arrossega una mica i de vegades perdem la visió estratègica del judici. Des de les mirades que té aquest judici, que són diverses, hem demostrat en alguns moments que n’hi ha, de coordinació. I penso que la qüestió més important és que la cosa que fa autèntica por a Marchena és que les defenses ens posem d’acord. Quan ho fem, aconseguim de generar un cert debat públic sobre aquella qüestió, apareixem als mitjans, generem un element fora del judici que pot tenir incidència dins. I per a Marchena és més difícil de resoldre la situació; quan és un sol advocat qui es queixa, ell té més facilitat per a desactivar-ho. Quan som totes les defenses, o gairebé totes, que ho fem argumentadament i per escrit, ho té més difícil. I també amb vista al post-judici.
—Marchena té por d’Estrasburg?
—Té por de la imatge que dóna l’estat espanyol a l’exterior amb aquest judici. Ell és perfectament conscient que hi haurà decisions sobre aquest judici que arribaran més endavant des d’Estrasburg, i està preocupat, evidentment.
—En què es fixarà més Estrasburg de les coses que veiem en aquest judici?
—Hi ha diversos elements, com el dret de la protesta, el dret de manifestar-se, de quins són els límits que un estat democràtic pot plantejar. I tot el que té a veure amb la llibertat d’expressió, i el fet que hi hagi gent asseguda en aquest judici que està acusats essencialment a partir de piulets de Twitter, de discursos i de proclames. Aquests elements són centrals en el judici. També hi ha un debat formal, la justícia no pot fer-se de qualsevol manera, i aquí entrem en la imparcialitat de tribunal, i per què hi ha hagut tanta obsessió que el judici es fes al Suprem. I després tenim elements com les proves denegades, o la manera com es practiquen les proves en el judici, la presència de Vox, elements procedimentals que alteren el judici just i sobre els quals Estrasburg probablement tindrà alguna cosa a dir.
—Ja podríeu presentar una demanda a Estrasburg sobre la presó provisional de Jordi Cuixart. Ho fareu?
—Ho hem d’acabar d’estudiar, perquè tenim una petició pendent al grup de l’ONU de detencions arbitràries i són mecanismes incompatibles, en principi. Hem de valorar-ho, perquè si anem a Estrasburg haurem d’abandonar el grup de detencions arbitràries.
—Com està Jordi Cuixart, després de tantes setmanes de judici?
—Es troba bé, malgrat les circumstàncies personals. Ha fet un procés important perquè la presó, en comptes de ser un espai que l’anul·li, sigui un motiu per a treure força, per a continuar lluitant. Ell va poder fer una declaració d’intencions i de manera de vida, com ell entén la situació que li ha tocat viure i que és una lliçó per a tothom. Ell viu amb molt de convenciment que la situació de privació de llibertat li servirà per a continuar avançant en la lluita per les llibertats del nostre país.
—Com l’afecta el ritme que aplica Marchena al judici?
—Ell sempre diu que hem guanyat la batalla perquè hem aconseguit que el tribunal ens tracti com a presos polítics. Ho diu perquè no són pas a les garjoles de l’Audiència espanyola, sinó que mengen el menú que el tribunal ha deixat que els serveixin; no estan emmanillats des del moment que arriben a les dependències de l’Audiència espanyola [des d’allà els traslladen cap al Suprem], poden rebre visites dels advocats i dels familiars mentre són allà, i de treballar, d’escriure cartes, de rebre gent… No es pot entendre en cas cas que la situació sigui de privilegi, però sí que és el reconeixement d’un estatus especial que els dóna el tribunal com a presos polítics. No podem oblidar l’altra gent que abans de nosaltres ha passat per processos polítics al Suprem o a l’Audiència espanyola, i que ho ha hagut de fer en condicions molt pitjors que nosaltres, molt més restrictives en termes de defensa. És cert que el tribunal no pren totes aquestes mesures perquè tingui una concepció de la justícia respectuosa i amb totes les garanties, sinó per una pressió social i internacional que hi ha hagut; i això és una victòria nostra, de la societat civil.
