Benet Salellas: “Incloure els policies en l’amnistia és una bestiesa monumental”

L’advocat i ex-diputat de la CUP Benet Salellas signava fa dos anys el llibre Amnistia, propostes per a un debat necessari (Tigre de Paper, 2021), juntament amb el seu col·lega Olivier Peter, l’ex-diputada Mireia Vehí i el sociòleg i jurista Ignasi Bernat. Feia ben poc que la mesa del congrés, presidida pel PSOE, havia tombat una proposta de llei d’amnistia presentada per tots els partits independentistes a les corts espanyoles. La trobaven inconstitucional. Ara, per necessitat política, s’avenen a negociar una llei d’amnistia que pot incloure alguns paranys, com la voluntat d’enterrar el debat del referèndum o la inclusió dels policies espanyols processats per l’1-O.

—Què us sembla que hi hagi ara damunt la taula la negociació d’una llei d’amnistia?
—És important, perquè l’amnistia permet que un conflicte que es resol en l’àmbit dels tribunals i en una lògica d’estricta aplicació del dret penal i administratiu retorni a l’arena política, el discuteixin en un parlament grups polítics i amb premisses polítiques.

—Fa dos anys el PSOE al congrés deia que no a una llei d’amnistia perquè era inconstitucional. Ara diuen que sí.
—Això demostra la trivialitat amb què es fa servir l’argument de la inconstitucionalitat. És una tònica del règim, que quan es posen propostes transformadores damunt la taula aquesta idea fa de tap. S’ha escrit molt sobre l’amnistia. És molt present en la tradició jurídica espanyola i sobretot europea, i s’ha utilitzat moltes vegades. Fins i tot, durant la vigència del règim del 78 s’han aplicat amnisties fiscals i el TC s’hi ha pronunciat i ha donat validesa.

—Com veieu l’enfocament que es fa d’aquesta hipotètica amnistia?
—No n’he vist cap text, encara. L’independentisme va fer una proposta de text unitària amb el suport de dues-centes mil signatures de ciutadans, que identificava dos grans grups que calia atendre: per una banda, els vinculats a l’organització, preparació i defensa del referèndum i, per una altra, les expressions de protesta al carrer contra les decisions de les institucions espanyoles.

—Però es parla d’amnistia desvinculada del referèndum, al contrari d’allò que defensàveu.
—Les institucions de l’estat han impulsat una lògica de la repressió que és la de pacificació, tant de l’espai públic com del debat. I teòricament el de l’independentisme és mantenir el conflicte viu i exercir el dret d’autodeterminació. Hem de veure si aquesta llei d’amnistia treballa en aquesta lògica de pacificació o en la d’establir eines per a exercir el dret d’autodeterminació. Nosaltres defensàvem una solució a l’estil francès de la llei d’amnistia amb Nova Caledònia, que anava acompanyada d’una proposta de referèndum d’autodeterminació.

—En què es basava?
—D’aquella proposta es desprenia que, per una banda, tu elimines la repressió, és a dir, que situes les dues parts en igualtat en el debat, i, després, obres l’exercici del dret d’autodeterminació, i aleshores cadascú defensa el sí o el no o allò que consideri. La llei d’amnistia és un punt d’arribada o un punt de partida? Pensem que és un punt de partida, perquè si no haurem acceptat la lògica de la repressió com a pacificació i acabament del conflicte.

—Fa poc el senador d’ERC Joan Queralt ha dit: “La carpeta de l’autodeterminació i el referèndum no es pot encetar fins que no s’hagi tancat la de l’amnistia.” 
—Jo crec que el conflicte hi és, i l’acció política d’aquest conflicte ens ha portat al context de repressió. Per tant, l’amnistia elimina la repressió que hi ha hagut fins ara i hauria d’establir unes regles del joc perquè no hi hagués repressió en el futur. I per a mi això significa començar a posar damunt la taula com s’exerceix el dret d’autodeterminació. Si no, és una espiral que no s’acaba mai i perd sentit.

—Perquè fos així caldria que en el text de la llei d’amnistia hi hagués una referència explícita a la necessitat de fer un referèndum?
—La manera com s’ha d’encarrilar és variable. Hi ha la possibilitat de l’exemple de Nova Caledònia, però hi ha més fórmules, i no m’atreviria a dir quina és la bona.

—L’aprovació d’una llei d’amnistia per uns fets ja pot ser un reconeixement de la legitimitat d’aquests fets?
—Això dependrà del relat que es construeixi, de l’exposició de motius que tingui la llei, dels acords polítics amb què es cosirà tot això, si és que realment fructifica. Hi ha un reconeixement que hi ha hagut repressió a Catalunya, que s’ha de reparar perquè ha significat una vulneració massiva de drets fonamentals de la població per exercir els seus drets polítics. I aquest reconeixement ja és en certa mesura una reparació i democratització, però no n’hi ha prou.

—Què més cal?
—Cal veure si en aquest reconeixement l’estat posa les bases per a la resolució del conflicte o, en canvi, per més que en diguin amnistia no és res més que una manera d’escombrar el passat, de solidificar l’status quo i d’emblanquir la repressió. També hi ha aquesta possibilitat. Mirem la història espanyola sobre l’amnistia, i comparem l’amnistia del 34 amb la del 36: l’una amnistia el general Sanjurjo per haver fet un cop d’estat i l’altra el president Companys i tota la gent represaliada. Les amnisties en si no són res més que l’expressió d’una correlació de forces polítiques en un moment concret i si volen fer tabula rasa i tancar o volen reparar, democratitzar i establir bases de resolució dels conflictes.

—Diuen que els policies espanyols de l’1-O s’haurien d’incloure en l’amnistia. 
—Això és una bestiesa monumental. Nosaltres defensàvem que l’amnistia hauria de ser bidireccional, perquè no tan sols ha de beneficiar una ideologia independentista o els que han estat represaliats per l’exercici d’una posició política concreta sinó que fins i tot els que han estat sancionats per haver dut a terme actes a la via pública en una lògica de defensa de l’espanyolisme també se n’haurien de poder beneficiar. Una altra cosa molt diferent són els delictes comesos per funcionaris públics contra béns individuals com la integritat moral i la integritat física, és a dir, actes que poden ser considerats de tortura, especialment les càrregues policíaques del Primer d’Octubre. Aquests no poden ser objecte d’amnistia perquè no pots equiparar un ciutadà amb un membre de les forces de seguretat que actuen amb una lògica contrària als drets fonamentals d’integritat moral i física. I la legalitat internacional prohibeix expressament l’amnistia sobre els delictes de tortura; les convencions internacionals subscrites per l’estat espanyol ho impedeixen. Validar una amnistia als policies de l’1-O significa fer-la contrària al dret internacional.

—Us diran que no són investigats per delictes de tortura.
—Es fa difícil de tenir aquesta discussió perquè aquests policies encara no han estat jutjats, i en les acusacions sí que hi ha, en alguns procediments, delictes de tortura i contra la integritat moral. I ja ens diu molt del nivell d’impunitat que hi ha que en sis anys no s’hagi jutjat ni un policia per l’1-O.

—Què hauria de dir aquesta llei sobre quins fets i delictes caldria amnistiar?
—No es pot fer una llei pensant en persones concretes, sinó en grups de casos i situacions que s’han criminalitzat. Crec que la pregunta que ens serveix per a destriar quins casos sí i quins altres no –per alguns de molt famosos que han sortir darrerament– és aquesta: si no hagués existit el procés d’autodeterminació de Catalunya a partir del 9-N i amb el referèndum del 2017, aquest fet hauria existit o no? Si el fet hagués existit igualment sense el procés polític, aleshores no podria quedar inclòs en l’amnistia.

—Però això seria molt interpretable.
—Però penso que serveix per a destriar uns determinats casos, de corrupció, per exemple, en què podem valorar si els fets objecte de judici haurien passat o no amb independència del procés. No vull dir si s’haurien investigat o jutjat, no, sinó si els fets en si haurien tingut lloc.

—En el cas de Laura Borràs….
—El nom el poseu vós.

—Sí. En el seu cas, segons aquest criteri que dieu, una cosa serien els fets objecte de judici, on el procés d’independència no hi té a veure, i una altra és el procediment judicial, on el procés d’independència té a veure en la manera com s’ha dut a terme contra ella.
—…

—És l’aplicació que faig al cas Borràs. 
—Sí, sí. Miro d’explicar-ho. En els judicis funcionem a partir de l’escrit d’acusació, i allà ho veiem. Per exemple, en els casos d’acusats de desordres públics amb penes de petició altíssimes per les manifestacions del 2019, la fiscalia sempre diu: “Arran de la sentència del Suprem del 14 d’octubre contra els líders del procés pel procés d’independència…” L’escrit mateix d’acusació ja ens la vincula a un context determinat en relació amb el procés. El fet en si té una causalitat directa en el procés polític. Hi ha grups de casos que són vinculats al procés d’independència que han de quedar dins la llei d’amnistia.

—És a dir que hi pot haver algun cas de lawfare que no es pugui incloure en la llei d’amnistia. 
—És perfectament possible, sí.

—Amb aquesta lògica també en serien exclosos casos com els de Valtònyc i Pablo Hasel. 
—Sí, és clar. Parlem d’una llei d’amnistia vinculada al dret d’autodeterminació i al procés polític a Catalunya. Espanya té un problema d’autoritarisme jurídic que va més enllà del cas català i per resoldre tots aquests problemes no n’hi haurà prou amb aquesta llei d’amnistia.

—La repressió continuarà malgrat la llei d’amnistia? Ho hem vist amb els detinguts de la Vuelta. Hi ha cap manera de prevenir casos futurs?
—Si una llei d’amnistia s’aprova en la lògica de reconèixer que fins ara hi ha hagut una repressió injustificada i il·legítima és clar que llançarà un missatge, avisant-los que si continuen així d’aquí a un temps determinat quedarà tot anul·lat. Ara, és cert que les lleis les han d’aplicar uns jutges, uns fiscals i uns cossos policíacs que, malauradament, en el context en què ens trobem, són adversos i arrosseguen en molts casos una manera d’entendre els drets polítics molt poc democràtica.

—Si s’aprovés una llei d’amnistia, qui l’hauria d’aplicar?
—Les decisions sempre acaben en mans dels jutges, i les reformes legals han de ser prou clares i contundents tot preveient-ho. L’article 666 de la llei d’enjudiciament criminal ja preveu l’amnistia com una forma d’extinció de la responsabilitat, és una causa que pots al·legar abans d’arribar a judici. De manera que totes les causes que encara hi ha obertes i no s’han jutjat s’hauria d’al·legar que entren dins l’àmbit de l’amnistia i el jutge d’instrucció o tribunal hauria de resoldre si és amnistiable o no. En el cas dels ja condemnats s’hauria d’obrir alguna mena de peça de revisió.

—La decisió sempre acaba en mans del poder judicial.
—Perquè només el poder judicial té la capacitat de modificar les seves decisions.

—Hi hauria d’haver el mínim marge d’interpretació possible. 
—En principi, la funció dels jutges en un estat amb separació de poders és la d’aplicar la llei, i no d’inventar-se la llei ni fer d’activistes. I si la llei és clara, els jutges l’han d’aplicar tant si els agrada com si no. I aquesta llei hauria de ser molt clara i taxativa, tot anticipant-se a l’activisme judicial.

—Tan bon punt aprovada la llei, els jutges haurien d’aplicar-la d’ofici en els diversos casos que es veiessin afectats?
—Sí, o a instància de la part afectada, com en un cas de prescripció.

—També podria passar que l’altra part en la causa recorregués contra la decisió d’amnistiar un cas a una instància judicial superior. 
—Per això és molt important el paper de la fiscalia, perquè en molts dels delictes de què parlem l’única acusació és la fiscalia, o la Generalitat, i les instruccions que es donin sobre com interpretar aquesta amnistia seran importants. Entenc que la fiscalia general hauria de fer una instrucció sobre el tema amb un criteri pro-amnistia.

—Què podria fer que el TC acabés tombant una llei d’amnistia? 
—Repassant la jurisprudència del TC, hi ha una qüestió formal a tenir en compte, que és que això s’ha de fer amb una llei orgànica, i que s’ha de respectar el criteri d’igualtat, és a dir, justificar molt bé els criteris que es prenen i evitar greuges comparatius. Per això la bidireccionalitat és important, perquè no s’entengui la llei com un privilegi envers ningú, i per això penso que és important que els supòsits de fets que van succeir independentment del procés polític n’han de quedar al marge. Més enllà d’això no crec que la funció del TC sigui valorar la idoneïtat política d’una decisió com aquesta.

—Res a afegir?
—En el nostre marc proper, especialment a la República Francesa, l’amnistia es va utilitzar molt al segle XX per a resoldre conflictes polítics, tant els de naturalesa de protesta social com especialment els conflictes nacionals, a Nova Caledònia, a Còrsega, a Algèria… Si Espanya es vol emmirallar en els estats veïns veurà que l’amnistia és una eina ben normalitzada.