25.06.2021 - 21:50
El recurs de Jordi Cuixart contra Espanya al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) té una part que, si reeixís, significaria un precedent molt important. L’advocat Benet Salellas explica en aquesta entrevista en què consisteix la demanda per vulneració de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, en el qual es basa el tribunal per dictar sentència. Fins ara, cap estat de l’Europa occidental no ha estat condemnat per la violació d’aquest article, que implica el reconeixement que l’estat utilitza els mecanismes de l’estat de dret per silenciar la dissidència política. Hi ha precedents a Rússia, a Armènia, a Azerbaitjan… És una de les parts d’un recurs molt pensat estratègicament, i que Salellas descabdella. Però comencem parlant dels indults.
—Sabeu què diu l’informe del govern espanyol per a indultar Jordi Cuixart?
—Nosaltres no hi hem tingut accés. I vull deixar clar que els advocats no hem tingut res a veure amb la tramitació de l’indult i que l’únic informe que coneixem és el relatiu a Oriol Junqueras, que és l’únic que s’ha filtrat, i no sé si per algun motiu concret. Però ni Jordi Cuixart ni nosaltres, els advocats, no hem tingut cap reunió ni cap contacte amb la qüestió de la tramitació dels indults, que no l’hem demanat. Quan el Suprem va demanar l’opinió a Cuixart li vam dir clarament que no volia l’indult, sinó l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, que continuaria en aquesta línia i que ho tornaria a fer.
—Per què els indults ara, si Sánchez havia dit que la sentència s’havia de complir íntegrament?
—És evident que fins que el tribunal no hagués tramitat l’expedient de l’indult, el govern espanyol no podia concedir-los. Però sí que tinc la impressió que aquestes presses de Sánchez a dictar els indults tenen a veure amb una conjuntura europea en què diferents actors es pronuncien d’una manera molt clara. Crec que Sánchez es veu arrossegat no tan sols per la pressió a Catalunya de manera permanent durant aquests anys sinó pels pronunciaments explícits que hi ha i per un cert mar de fons a Europea que planteja l’anomalia que significa l’existència d’aquests presos polítics. No és per bondat ni per necessitat.
—Què vol dir que Cuixart hagi de fer bondat durant cinc anys i no cometre cap delicte greu perquè li mantinguin l’indult?
—Quan hem dit que volíem l’amnistia i no els indults era per això, perquè una cosa significa l’eliminació absoluta de la responsabilitat penal i l’altra significa que aquí no s’esborra res, que el sistema continua considerant culpable Jordi Cuixart d’un delicte de sedició però li perdona el tros de pena que li queda. I com que és un perdó, si no es mantenen les circumstàncies aplicades a l’indult, es pot revertir la situació. L’estat vol deixar clar que imposa unes condicions de llibertat, que no és una llibertat plena, sinó condicionada.
—El problema és què volen dir quan parlen de reincidir o cometre un delicte greu en el cas d’aquests presos polítics.
—Si hi hagués un context de normalitat, qualsevol persona pensaria que per tenir una condemna de més de cinc anys de presó vol dir que l’ha feta molt grossa. I, per tant, aquest condicionant que els imposen no seria tan determinant. Però en un context com l’espanyol, en què veiem que tenim un delicte de desordres públics que permet d’imposar penes fins a sis anys, o quan hi ha una investigació oberta a l’Audiència espanyola contra les mobilitzacions pacífiques del Tsunami, sembla que per terrorisme, aleshores aquest condicionant és molt determinant. La inseguretat que vivim quan ens manifestem moviments com l’independentista fa que aquestes condicions siguin possibles.
—És possible que el Suprem acabi revocant els indults?
—El context polític i judicial espanyol permet de manera clara que el poder judicial continuï fent política per sobre de la política. Si hem arribat on som perquè el poder judicial fa política, entenc que la política tant la pot fer la sala segona com la sala tercera del Suprem. I per tant, és possible la revocació, hi ha hagut situacions de revocació dels indults, la via existeix, i no seré jo qui doni els possibles arguments, ja s’ho farà qui vulgui combatre els indults. Però amb un poder judicial tan colonitzat per la dreta i la ultradreta espanyolista, és possible que la reacció a la decisió del govern espanyol acabi portant a una revocació.
—Seria passant per damunt de tota lògica jurídica.
—És una qüestió absolutament contrària a la naturalesa mateixa de l’indult, que és una situació que no hauria d’estar subjecta al control dels tribunals, és contrària a la separació de poders, i a moltes coses que tenen a veure amb la normalitat democràtica. Però és que no vivim en una situació de normalitat democràtica.
—De moment, benvingut l’indult per a la situació personal de Cuixart.
—Sí, benvingut perquè significa que Jordi Cuixart pot reconstruir la seva vida personal i familiar després de gairebé quatre anys.
—Impressiona el nivell d’agressivitat que el Suprem ha demostrat envers Cuixart.
—No és gens habitual. Res d’aquest expedient és normal, tot és extraordinari.
—Sobretot pels atacs contra Cuixart en l’informe contra els indults.
—Hem aportat aquest informe en el recurs a Estrasburg. És una demostració que és un judici polític, quan diu que Cuixart té una actitud antidemocràtica, quan entra en qualificatius propis del debat polític i no pas jurídic. El tribunal es va inventar aquell tràmit perquè diguessin si volien els indults amb una lògica de dominació, de voler-los posar contra la paret, d’humiliar-los, fent-los agenollar demanant l’indult. I com que es va trobar la reacció de Cuixart, que és tot el contrari del que esperava obtenir, d’aquí ve aquest to tan agressiu, amb el tribunal responent-lo, entrant en un tu a tu que no hauria de formar part de la manera de fer de cap tribunal i menys encara d’un Tribunal Suprem. No tan sols perquè expressa aquesta visceralitat i implicació que ha tingut el tribunal en tot moment, sinó perquè compromet directament la seva imparcialitat quan ja ha dictat sentència.
—Sembla que Marchena i el seu tribunal han tingut una fixació especial amb vosaltres.
—És una de les qüestions que hem plantejat en el recurs, que hi ha hagut un intent del tribunal d’incidir en l’estratègia de defensa de Cuixart, de disciplinar l’equip d’advocats. Penso que probablement la duresa amb què ens va tractar Marchena és proporcional a l’encert de la nostra estratègia, és la que a la llarga li pot fer més mal. Veurem què passa a Estrasburg, però la resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa demostra que anem en la línia correcta. Ara sembla que tothom planteja la qüestió dels drets humans com la clau de volta per a resoldre aquesta causa, però recordem que no tothom va apostar per aquesta estratègia durant el judici. A Marchena el preocupava des del primer dia aquest plantejament que fèiem.
—Corre la brama que la Moncloa ja sap que hi haurà sentència contra Espanya.
—No ho sé, això, i no diré què resoldrà Estrasburg. Però sé que hi ha una mena de pluja fina que ha anat fent sedimentació. Quan tens les entitats referents de drets humans, com ara Amnistia, Front Line Defenders i altres, que es pronuncien d’una manera clara en una direcció, i tens organismes de les Nacions Unides i del Consell d’Europa que van en la mateixa direcció, tot això marca un carril, i seria molt estrany que el TEDH dictaminés en la direcció exactament contrària. Hi pot haver moltes decisions i matisos, però és evident que tots els actors en matèria de drets humans estan alineats en una mateixa direcció. I és la línia en què molt probablement es pot moure el TEDH.
—Els indults poden alentir ara la tramitació dels recursos al Tribunal Europeu dels Drets Humans?
—Jo crec que sí. No és habitual que els recursos a Estrasburg tinguin a veure amb persones que compleixen penes de presó; en són una part petita, i el tribunal els dóna un tractament preferent perquè de la seva decisió pot dependre que surtin en llibertat. Els indults poden treure urgència a la resolució dels recursos al TEDH.
—I sobre la decisió que prengui?
—Sobre el fons tinc clar que, com a mínim amb Cuixart, no tindrà pas cap conseqüència. Perquè la vulneració de drets que denunciem ja s’ha comès. I com que l’indult no reconeix l’existència de cap vulneració de drets humans ni cap reparació de la vulneració d’aquests drets, és evident que la situació d’injustícia hi ha estat durant quatre anys i que el TEDH té la possibilitat de valorar-ho.
—Vau ser els primers a presentar recurs a Estrasburg, després Rull i Turull. No hauria estat millor anar-hi junts?
—Òmnium va treballar durant aquests mesos perquè hi hagués un ambient de treball conjunt entre tots els advocats i un espai de coordinació. En aquest espai de coordinació es va rebutjar la proposta d’anar-hi junts. Es va considerar que no era el millor.
—Alguns advocats no ho van voler?
—Exacte. I per tant, es va decidir que cadascú el presentaria en el seu moment. Nosaltres ja feia mesos que hi treballàvem, i era una obsessió de Cuixart que havíem d’estar molt preparats quan sortís la sentència del Tribunal Constitucional i que no havíem de deixar passar ni hores per donar aquest missatge, que sempre hem volgut arribar allà on es protegeixen els drets. Calia tenir-ho tot a punt.
—Hauria tingut més força que arribessin tots els recursos alhora?
—Si el tribunal al final vol acumular-ho tot en un únic recurs, ho podrà fer. Des d’una perspectiva política hauria tingut més força simbòlica, sí, però des d’una perspectiva pràctica encara no hauríem pogut presentar els recursos. I també és cert que no plantegem qüestions idèntiques en tots els casos, perquè el paper de cadascun dels presos és diferent i les mirades que hi donem també són diferents. Sempre he pensat que féssim un plantejament que sumés, que mai no ens desactivéssim entre nosaltres ni ens restéssim. Al final s’ha aconseguit una estratègia que suma.
—En el cas de Cuixart, què dieu al TEDH?
—Hi denunciem com a qüestió central la vulneració del dret de reunió. Ell està condemnat per haver convocat manifestacions. I això, lligat al principi de legalitat penal, és a dir, que es converteixen en delictes fets que no haurien de ser delicte. Ens agradaria que Estrasburg hi entrés a fons. I denunciem unes altres vulneracions que tenen a veure més amb la idea del judici just, que Cuixart no hauria hagut de ser jutjat pel Suprem, la manera com es va tractar la defensa… I hi ha també una clàusula de tancament que és molt interessant i que té un punt d’avantguarda, que és la vulneració de la prohibició de la desviació de poder, que és a l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans.
—Què diu aquest article 18?
—És un article que queda al final de tot del conveni i que els darrers anys ha tingut un desenvolupament jurisprudencial molt interessant, sobretot en relació amb països de l’Europa oriental, a Rússia en el cas Navalni, però també a l’Azerbaitjan, a Armènia… L’argument del TEDH en aquests casos és que l’estat utilitza la justícia per desactivar els opositors polítics, i hem detectat que això, en alguns casos, és traslladable a la causa de Cuixart. I plantegem una cosa que no ha passat encara, que cap estat de l’Europa occidental no ha estat condemnat per l’article 18 vinculat a drets de protesta i a l’oposició política. Nosaltres ho posem damunt la taula en relació amb allò que sempre hem dit del judici polític, llançant el guant al tribunal perquè hi aprofundeixi en relació amb un estat de l’Europa occidental. És un plantejament molt de màxims, però pensem que és interessant obrir-lo, perquè permet de construir un marc comú amb totes les causes de judicis polítics que tenim pendents, com la causa del 13, i altres sobre mobilitzacions i protestes. Totes tenen en comú la utilització de la justícia amb la finalitat de neutralitzar l’oposició.
—En el cas de Jordi Cuixart com es concreta això?
—Ell és líder d’una entitat de la societat civil, i el seu empresonament, el càstig i les restriccions en el seu exercici de drets i llibertats no cerca castigar-lo per res que hagi fet, sinó que va més enllà, vol enviar el missatge a la societat que no s’ha de mobilitzar per això, vol desactivar l’independentisme i les mobilitzacions independentistes. La lògica no és la de l’estat de dret, que té els drets fonamentals com a marc democràtic i primordial, sinó que l’estat té una agenda que prioritza la defensa de la unitat d’Espanya i que passa per sobre d’aquests drets. I que, per tant, acosta el regne d’Espanya no pas a un model d’estat democràtic sinó a estats de l’Europa oriental. Ho fem amb els matisos i el respecte a situacions que són diferents, és clar, però es tracta d’advertir d’aquesta tendència.
—Això seria aplicable al cas de Tamara Carrasco, per exemple?
—Per exemple. O al cas dels CDR, o a tants casos que tenen a veure amb eines que té l’estat que són legítimes i pensades per lluitar contra una determinada realitat, però que s’utilitzen per a altres fenòmens per castigar-los, desactivar-los i donar un missatge polític d’escarment.
—Marchena va fer córrer un missatge entre la premsa criticant la vostra estratègia de defensa. Això hi és, en la denúncia?
—Sí. I és una qüestió molt important sobre la vulneració del judici just, que l’hem discutit molt. Hi va haver conductes que van portar els col·legis d’advocats a reaccionar alhora donant-nos suport, pel tracte que vam tenir. I això ho van posar per escrit tots els observadors internacionals que van venir al judici. La defensa hi molestava, algunes defenses allà molestàvem.
—Marchena us va qüestionar l’estratègia explícitament.
—Com que vam ser especialment atacats pel tribunal durant el judici, tenia molt sentit que nosaltres plantegéssim aquesta afectació al dret del judici just, per la manera com ens van atacar el dret d’escollir l’estratègia de defensa. I tenim un seguit de resolucions que ha dictat Estrasburg que ens obren la via perquè es declari aquesta vulneració.
—Per què dieu que ho vau haver de discutir molt, això?
—Perquè al final sempre hi ha una discussió estratègica. La campanya d’Òmnium culminaria d’una manera molt interessant si es reconegués que se’ns ha vulnerat el dret de reunió. Però és que venim d’un procediment on han passat coses molt greus i no podem deixar de dir-les. Amb l’inconvenient que si ens donen la raó en les qüestions procedimentals, pot acabar passant que ens obliguin a repetir el judici. I no volem això, sinó que ens diguin que allò que va passar a Catalunya no era cap delicte. Però per una qüestió si voleu moral, no podem deixar de dir que el judici no va ser just. Aquesta és la discussió que de vegades hem tingut.
—Podria passar com en el cas d’Otegi, en què el Suprem va dir que es repetís el judici?
—Sí, és un risc. Quan denunciem la vulneració del judici just, hi ha la possibilitat que, si ens donen la raó en la recepció de la sentència per part de qui l’ha d’aplicar, que és la sala segona del Suprem, s’acordi la repetició del judici. Seria amb uns altres magistrats de la mateixa sala, però seria una repetició. Aquest seria un resultat no desitjable.
—Amnistia Internacional va dir que no es va vulnerar el dret d’un judici just. Això us pot anar a la contra?
—Jo diria que aquí Amnistia resol el debat estratègic que us comentava d’una manera diferent de com ho hem fet nosaltres, i situa en el focus només la vulneració de drets substantius. Nosaltres, a més d’aquests drets substantius, hi afegim coses més de procediment. Però no penso que sigui tan diferent el que plantegem nosaltres del que diu Amnistia.
—La inadmissió del recurs de Carme Forcadell el 2019 per part del TEDH pot ser un problema?
—Aquell pronunciament ha estat utilitzat pel Suprem i el TC, i hi ha una cosa que sempre hem de tenir clara: hem de ponderar molt bé tot allò que fem, tot allò que farem fora, perquè totes les victòries ens jugaran molt a favor, però cada derrota serà utilitzada, també, i no podem anar-hi a fer experiments. Però en aquell cas, es discutia sobre una cosa molt concreta, que era la suspensió d’un ple del parlament. I la ponderació de drets que va fer Estrasburg és que es va suspendre en unes circumstàncies com les que hi havia l’octubre del 2017 a Catalunya. En aquella decisió no es va entrar en cap dels debats substantius que nosaltres plantegem ara, per més que parlem del mateix lloc i la mateixa època.
—L’informe del Consell d’Europa pesarà amb vista al TEDH?
—Reforça més la nostra posició davant del tribunal, i penso que es tindrà en compte. Fins a quin nivell, no ho sé. Però és que són allà mateix, a Estrasburg, amb dos edificis que són de costat, el de l’Assemblea Parlamentària i el del tribunal, i costa d’imaginar que una realitat no dialogui amb l’altra. I de fet, aquesta Assemblea és la que tria els jutges del tribunal. Sí que és un precedent molt important.
