Aziz Faye: “Si la gent pensa que pel meu color de pell no hauria de saber català, anem malament”

El Sindicat Popular de Venedors Ambulants va publicar dilluns un fil de denúncia a la xarxa social X que va causar un gran rebombori i indignació. Explicaven totes les dificultats que havien tingut a l’hora de trobar plaça en els cursos de català del Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL). Uns entrebancs que impedeixen a molts immigrants d’aprendre la llengua. El govern ha reconegut el problema, però de moment diu que no en té clares les causes ni les solucions. Al Departament de Política Lingüística parlen d’un creixement demogràfic significatiu que hi ha influït.

Però la qüestió ve de lluny. Segons dades facilitades pel Consorci a VilaWeb, l’any passat hi havia apuntades 21.170 persones, de les quals 2.492 no van poder ser ateses i van restar en una llista d’espera. Enguany, de moment s’han registrat 28.510 inscripcions i queden 6.415 places lliures, un 81,6% d’ocupació. Les places lliures, però, no sempre ofereixen els horaris amb més demanda, segons que denuncien els usuaris. Parlem de tot plegat amb Aziz Faye, portaveu del sindicat de manters, l’entitat que ha aconseguit que la denúncia es viralitzi, amb la intenció de donar veu a tots els qui es troben en aquesta situació i no tenen un altaveu com aquest.

—Al sindicat heu ajudat uns quants immigrants a apuntar-se als cursos de català del Consorci per la Normalització Lingüística. Però, tal com heu denunciat, us heu trobat molts entrebancs. Quins són els habituals?
—Primer, la setmana passada, vam fer la inscripció per a la prova de nivell. Quan dilluns vam fer la inscripció per als cursos, ens vam trobar que a la pàgina web només hi havia quatre idiomes [català, castellà, anglès i francès]. Això és nefast, perquè hi ha persones que parlen uns altres idiomes, totalment diferents d’aquests. Si es vol promoure que la gent aprengui català, s’hauria de facilitar que puguin fer-ho des del seu idioma.

—A més, la web estava col·lapsada.
—Sí, amb una cua d’espera de més d’una hora. Un cop va arribar el moment d’omplir el formulari, vam veure que donava error. Després de tot el matí, només vam poder inscriure-hi cinc persones, de trenta-sis. Vam trucar al Consorci demanant ajuda i ens van dir que allò no era un servei d’atenció al client i que hauríem d’anar a una oficina física.

—Per tant, no us van oferir cap ajut tècnic?
—No, et diuen que hi vagis presencialment i punt. Es notava que no tenien ganes de facilitar-nos res telefònicament, com si estiguessin molt saturats i enfeinats. Però presencialment passava igual. Hi havia moltíssima gent esperant: persones d’edats diferents, persones amb nens petits que van deixar la seva feina per fer aquest tràmit… Els companys que hi van anar van fer tres hores de cua, però llavors els van dir que havien arribat tard i que s’acabava l’horari d’atenció. Ahir, vam intentar desenes de vegades que la gent s’hi inscrivís, però la web no funcionava. Això no pot ser. Hi ha aquests discursos que diuen que els immigrants no tenim ganes d’aprendre català ni de treballar, però resulta que no hi ha recursos per a facilitar-nos-ho.

—Quins altres obstacles us heu trobat?
—Per a nosaltres és inviable que només puguem accedir a aquests cursos en horaris laborals –nou de cada deu ho són– i que només hi hagi dos dies per a inscriure’s. Hi ha persones que ni se’n deuen haver assabentat, i persones que potser tot just arriben de viatge. Doncs no s’hi acabaran inscrivint… I no és la primera vegada, ho detectem des de l’any passat. Cal que l’administració ens faciliti les eines per a accedir al català. Si no poden, que busquin professors i que vinguin a donar-nos les classes al nostre espai, els podem oferir el nostre taller. I encara és més absurd que no hi hagi places per a les classes en línia, com si fossin com les físiques, en què l’espai és limitat. Nosaltres només som una trentena, però volem donar veu a moltes persones que els passa igual i no tenen altaveu. Segons una enquesta de la Generalitat, hi ha 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el català.

—A banda de les administracions, quin missatge voleu donar a la societat?
—Quan una persona nouvinguda acaba d’arribar, necessita una acollida, una benvinguda. Si hi ha aquest rebuig cap a la persona migrant, s’acaba creant el seu entorn, el seu gueto, amb els qui parla el mateix idioma, i no accedirà mai al català. Entre tots hem de fer pinya i millorar-ho. De la mateixa manera que anem malament si la gent ens veu i automàticament canvia al castellà pensant que no entenem el català. Si la gent pensa que pel meu color de pell no hauria de saber català, anem malament.

—Com viviu la contradicció entre allò que diuen els polítics sobre el català i els nouvinguts i allò que us trobeu?
—Saben que no fan la seva feina i, a sobre, t’acusen a tu de ser el causant del problema, això passa molt sovint. Si ets negre i migrant, ets culpable per no haver-te esforçat prou per treballar, parlar l’idioma i integrar-te. S’hauria de fer autocrítica, però és més fàcil acusar persones indefenses. Calen més recursos perquè la gent pugui accedir a aprendre català. I més inclusió per part de tothom, necessitem una societat antiracista. No n’hi ha prou de no ser racista o ser neutral, sinó que cal actuar, cal ser antiracista: fer passos, participar en el món de l’educació antiracista, fer accions.

—De fet, al sindicat no només elaboreu i veneu roba al taller i la botiga, sinó que feu tota mena d’accions. Aquesta coordinació amb persones que volen apuntar-se a classes de català n’és un exemple. Com heu canviat la societat aquests darrers anys?
—Des que vam néixer, el 2015, com a entitat hem aconseguit un canvi brutal. Abans hi havia una mirada de rebuig als migrants, de presentar-nos com a delinqüents, persones que no tenen res a aportar. Vam crear l’entitat per denunciar les violències racials institucionals i socials, però també hem creat la nostra marca, amb la qual visibilitzem les nostres capacitats de sensibilització, de lluita antiracista i d’ajuda mútua. Tot això ha fet que la societat canviï la mirada cap a nosaltres. Ara a internet no només apareixen manters perseguits o acusats, s’ha creat una moda amb lemes antiracistes que visibilitza la riquesa que hem aportat. Ara, per exemple, llancem la col·lecció amb Hemper per a visibilitzar les cultures africanes. Abans no teníem veu i ara hem aconseguit ser un subjecte polític amb veu i vot, que pot denunciar. Volem una societat antiracista, inclusiva, acollidora. Això no només beneficia les persones migrants, sinó tothom.