Aurora Madaula: “Em vaig descartar jo mateixa. Seria molt dur haver de substituir la presidenta Borràs”

La vice-presidenta de Junts per Catalunya i secretària segona de la mesa del parlament, Aurora Madaula, explica en aquesta entrevista que ha comunicat a Laura Borràs que no la vol rellevar com a presidenta del parlament quan la Junta Electoral espanyola li prengui l’escó. Tot i que subratlla que el debat no s’ha obert formalment al partit, diu que Borràs hauria de poder decidir qui vol que ocupi el càrrec, com tots els represaliats. Madaula és crítica amb la composició i les possibles aliances de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona: “No hem fet Junts per acabar pactant amb el PSC”, diu. També és responsable d’Acció Internacional del govern del Consell de la República i defensa, entre més qüestions, que l’ens s’hauria de redefinir arran de la falta d’unitat independentista.

—Dissabte vau organitzar un dinar de suport a Laura Borràs a Manresa. Què va significar per a ella i el seu entorn?
—Tant per a la presidenta com per a nosaltres va ser una forta dosi d’energia i un motiu més d’alegria. M’imagino que per a ella també era molt important sentir aquest escalf després de tot això que passa. Ho sap, però tenir un suport públic és important.

—Enteneu que hagi originat malestar dins el partit que s’hagi fet un acte com aquest en plena pre-campanya de les municipals?
—A mi ningú no m’ha fet arribar que hagi originat malestar. De fet, a la mateixa hora n’hi havia uns quants, de dinars. El secretari general era en un dinar a Tordera, hi havia companys en actes a Barcelona o arreu del país. Aquesta data es va triar perquè era entre les que hi havia entre la sentència i fins que la JEC es pronunciï; era la més adient.

—Què opineu que membres de la direcció que van ser convidats no hi anessin?
—Molta gent s’ha disculpat. Hi havia gent que venia de l’acte de Xavier Trias i després va venir a dinar, gent que va arribar al cafè a saludar… No hi dono importància. Evidentment som en període de pre-campanya. Ja normalment els que ens dediquem a la política, i més en la política municipal, estem ocupats, i entenc que hi hagi gent que no pogués venir.

—La setmana passada vam veure com Lluís Puig votava telemàticament al ple del parlament. Per què no ho havia fet abans?
—És una bona pregunta. Nosaltres, des que sóc diputada, defensem que al ple i al parlament en general s’ha de poder votar telemàticament. S’ha de poder fer allò que fem amb normalitat en uns altres àmbits. Per exemple, pots fer la declaració de la renda des del mòbil. Crec que el Parlament de Catalunya ha de ser un parlament del segle XXI i s’havia d’adaptar. Però ja dic que nosaltres ho defensàvem, si més no, des del 30 de gener de 2018.

—Amb Laura Borràs exercint de presidenta del parlament, delegava el vot.
—Perquè no hi havia acord per a fer-ho. Perquè els que ara sí que han presentat un acord, fins ara deien que no es podia fer si no es reformava el reglament.

—La mesa aprovarà demà [per avui] les al·legacions per a defensar l’escó de Borràs davant de la JEC. Ho fa correctament?
—Legalment?

—Sí. Amb Pau Juvillà es va convocar la comissió de l’estatut dels diputats, que en aquest cas no sembla que es convoqui.
—En el cas de la presidenta Borràs –i no ho dic jo, ho diuen els advocats i crec que es veurà a les instàncies superiors– s’han vulnerat drets fonamentals i el reglament del parlament. Per a suspendre un diputat (és la primera vegada a la història del Parlament de Catalunya que se suspèn un diputat utilitzant l’article 25.4) hi ha un mecanisme establert. En aquest cas no l’han obeït: no han demanat un informe jurídic, que també es podia fer, ni han demanat un dictamen a la comissió de l’estatut dels diputats, ni s’ha demanat que la votació fos al ple. Aquí hem vulnerat el reglament del parlament. Però des del principi, eh? Des del 28 de juliol. Hi ha hagut una vulneració de drets fonamentals explícita, amb articles de la carta de drets humans, del pacte de drets civils i polítics… i articles del reglament.

—Les al·legacions eren el mínim que havia de fer la mesa?
—Sí, arribats fins aquí són el mínim, efectivament: al·legar que allò que fa la mesa, en aquesta instància, és seguir el reglament del parlament. Nosaltres, com a Parlament de Catalunya, no podem retirar l’escó a un diputat sense una sentència ferma.

—Fins que ho ordeni la Junta Electoral, com ha passat en els altres casos, i algun funcionari ho acati amb l’aval de la mesa o no…
—Exacte. Hem anat evolucionant. Amb el cas Torra hi va haver una retirada de l’escó gairebé automàtica per part del president del parlament i del secretari general, que va donar instruccions als funcionaris. Si ho recordeu, el president Torra no podia votar; no li funcionava el botó. Amb el cas Juvillà, els tres grups independentistes vam fer reunions per a intentar fer alguna cosa diferent, i sí que vam arribar una mica més lluny. La presidenta, per exemple, no va respondre els burofaxs que li enviava la JEC i, per tant, no en va assumir en cap moment la decisió. I després, quan es va delegar el vot del diputat Juvillà, la presidenta sí que va assumir la delegació de vot. Però sí que és veritat que hi havia un acord de la mesa per a eximir els funcionaris de tota responsabilitat, i el dia de la votació hi va haver alguns problemes: es va haver de votar a mà alçada, el diputat no va venir… Bé, tots sabem què és la repressió. Això és el que funciona i en això estem immersos: aquí hi ha repressió política i hi ha una por que no només poden tenir els diputats sinó que també poden tenir legítimament els funcionaris perquè se’ls aplica una responsabilitat que no hauria de ser.

—En el cas de Borràs, hi ha hagut coordinació amb els membres de la mesa d’ERC i de la CUP?
—No. Jo els vaig dir que si feien això contravenien articles del reglament i hi havia una vulneració de drets fonamentals. Es va escaure que entre el 28 de juliol, quan es va fer la suspensió, i l’1 de setembre –em sembla que era–, que la suspensió es va fer efectiva perquè no es van acceptar les reconsideracions, acabava de sortir una resolució de les Nacions Unides que precisament deia que a un diputat no se li pot prendre l’escó o no pot ser suspès de drets i deures sense sentència ferma, i aquí estàvem només en una obertura judici. Si més no, es vulnerava la presumpció d’innocència, i després hi ha més drets fonamentals.

—La mesa va refusar fa pocs dies una petició vostra perquè es fes enrere de la suspensió. Què diríeu a algú que pensa que el cas de Borràs és de corrupció?
—Que provi de mirar-ho objectivament. Perquè evident que aquí juguen molt amb els interessos polítics, amb el partidisme… Però si mires la descripció de lawfare és un cas flagrant, de manual. I no ho dic jo. Ho diu l’autor d’un llibre que resulta que és regidor d’ERC, que també creu que és lawfare. Ho diu gent del món jurídic, que això que passa a Catalunya i especialment amb la presidenta és un cas de persecució política. Només un exemple: el fet que el jutge que et jutja hagi fet declaracions en contra del moviment independentista ja l’hauria d’inhabilitar per a jutjar un independentista. Llavors em diràs: no la jutgen perquè sigui independentista. Però és igual: perquè si aquest jutge hagués fet declaracions homòfobes, estaria inhabilitat per a jutjar una persona obertament gai o lesbiana per una multa de trànsit. Perquè com que ell té un prejudici no la pot jutjar, encara que no sigui per una qüestió relacionada amb el seu prejudici. No és imparcial. Això, que és una de les al·legacions que es fan, ja indica que és un cas de lawfare.

—Si creieu que Borràs ha estat víctima persecució política, vol dir que partits com ERC o la CUP han col·laborat en aquesta persecució?
—Jo crec que sí, i és lamentable. Perquè hi ha declaracions de molts dirigents d’aquests dos partits, i de Junts, i gent del món jurídic que analitza que hi ha una part que és persecució política. Ho han dit públicament però després han participat ells també en aquesta persecució aplicant un article del reglament del parlament incorrectament. També hem de tenir en compte que ja ens havien advertit que aquest article vulnerava drets fonamentals i que s’havia de derogar. Ho diem de fa molts anys.

—La JEC prendrà l’escó a Borràs en qüestió de dies…
—Mira si és lawfare que ja sabem què diran. Imagina’t. És tan previsible, oi?

—Hi ha els precedents de Torra i Juvillà… En una entrevista a Catalunya Informació vau dir que si Borràs era inhabilitada Junts podria renunciar a la presidència com a protesta. Ho manteniu?
—No, jo no vaig dir això. A mi em van preguntar si hi havia la possibilitat de deixar la cadira buida. Vaig dir que, home, és clar, és una opció. Es podria fer si ho vesteixes amb un relat de confrontació, si mantens una posició de confrontació, si votes d’una manera que representi que vas en contra de tot això i que, deixant aquesta cadira buida, vols denunciar que hi ha una persecució, i que nosaltres som aquí lluitant per la independència, que això forma part de la confrontació amb l’estat i, per tant, de la repressió… Aquesta seria una opció, però també vaig dir que n’hi havia més. Sempre vaig defensar en aquella entrevista que jo creia que la presidència del parlament havia de ser per a Junts, perquè tenim un 52% independentista. Quan vam fer el pacte de govern a l’inici de la legislatura es va decidir que la presidència del parlament seria per a Junts i la del govern per a ERC. Ells han trencat el pacte, ara governen en minoria. Però nosaltres mantenim que el parlament ha de tenir la presidència de Junts.

—Aleshores, de quina de les dues possibilitats sou partidària?
—Depèn.

—De què?
—Depèn de qui es triï per a ocupar la presidència del parlament. Això ho ha de decidir, crec, la presidenta.

—Podríeu ser-ho vós, per exemple?
—No, jo ja em vaig descartar a mi mateixa.

—No ho voleu ser?
—No. Jo sempre he dit que per a mi és un honor representar el poble de Catalunya i seria un honor, evidentment, presidir el Parlament de Catalunya, però no en aquestes circumstàncies. Per mi seria molt dur haver de substituir la presidenta perquè crec que és un cas de repressió. Continuar denunciant la repressió és un episodi més del que hem de fer. No m’hi trobaria còmoda, tot i que sé que ella confia en mi i jo podria ser un relleu, perquè al final hem vingut totes dues fins aquí i jo defenso la mateixa tesi política que ella; la confrontació, la denúncia, i com a objectiu la independència.

—Hi ha qui parla de la batllessa de Vic i vice-presidenta de Junts, Anna Erra, com a possibilitat.
—Això crec que ho haurà de decidir la presidenta. Però de tota manera no se n’ha parlat encara.

—Vós sí que heu comunicat internament que no ho voleu ser.
—Sí, però no se n’ha parlat. És a dir, ho he comentat a la presidenta perquè crec que ho ha de decidir ella, com ho han fet totes les persones que han estat represaliades i han pogut decidir qui seria el seu substitut. Se n’ha de parlar amb el grup parlamentari, amb el partit. Al final ho ha de decidir ella i ho hem comentat informalment.

—Serà després de les municipals, això?
—Si el calendari de la repressió va com fins ara… segurament. Es podrien manifestar abans fins i tot. Ara expira el termini per a les al·legacions, tant del parlament com de la presidenta, i la setmana que ve podria ser que es reunissin. Però no crec que la JEC emeti un dictamen enmig de la campanya electoral. Però bé, essent Espanya i essent partícips d’aquesta repressió i d’aquesta pseudo-democràcia, per què no? Potser ho podrien dir enmig de la campanya electoral, però l’alteraria d’alguna manera, i no sé si és aquest el paper que ha de fer una junta electoral.

—Hi ha algunes veus dins el partit que també qüestionen que Borràs es mantingui com a presidenta de Junts. Què en penseu?
—No ho entenc. Els estatuts del partit són molt clars: en cas de lawfare, no hi ha debat. Tots els dirigents de Junts han fet declaracions admetent que això era lawfare. Crec que no hi ha cas.

—I si hi ha cap militant que ho demana i va a la comissió de garanties?
—Doncs si s’apliquen els estatuts, no hi haurà cas.

—Vam sentir no fa gaire Magda Oranich, que és membre d’aquesta comissió, que qüestionava que hi hagués lawfare.
—Considero que quan parla ella, i crec que ho ha dit també, parla a títol personal. Crec que no hauria de parlar a títol personal de qüestions que afecten el seu càrrec. Això és evident. Però si parla a títol personal, és la seva opinió. No la comparteixo en absolut.

—Si hi hagués un qüestionament públic més gran que el que hi ha hagut fins ara, i s’hagués de pronunciar la comissió i discutir a l’executiva, hi hauria un risc de trencament en el partit?
—Risc de trencament, no ho sé. Però no aniríem bé. Crec que la majoria de la gent que forma Junts, la gent de la base, fa costat a la presidenta Borràs. Recordem quan va ser elegida presidenta, i tot el suport que rep. I a més, tots els dirigents de Junts han defensat que és un cas de persecució política. Si nosaltres mateixos apliquem la persecució, no sé si seria un cas de trencament però s’haurien de revisar bé els estatuts i per a què serveixen. Si fem uns estatuts o ponències polítiques o uns reglaments, que després incomplim nosaltres mateixos per a eliminar un rival polític… Crec que no passarà. D’això, ja se n’encarreguen uns altres.

—Xavier Trias, que ha evitat fer declaracions polítiques de suport a Laura Borràs, ha fet una llista que recupera l’essència de Convergència en molts sentits. El sector més moderat s’intenta reforçar dins de Junts?
—Crec que sí que ha fet declaracions a favor. Crec que hi ha una entrevista on ell matisa algunes idees que s’havien fet córrer. Ha donat suport explícit a la presidenta, com no podia ser d’una altra manera. Ell apel·la a la sobirania que té com a candidat per a fer la llista electoral i és cert que tots els candidats poden fer les llistes com creguin, però en el seu cas no representa el que és Junts. Com a vice-presidenta, he fet arribar a la direcció que hi ha un biaix i que no representa una imatge de Junts, sinó que, com bé has dit, gairebé tots els del principi de la llista vénen de Convergència, i a Junts hi ha molta gent que no ve de Convergència. Per tant, crec que les llistes electorals haurien de reflectir això.

—Joana Ortega, en una entrevista a Cafè d’idees, no descartava cap pacte. Tampoc amb el PP.
—Estic totalment en contra d’aquestes declaracions de Joana Ortega, que no és de Junts. No vam crear Junts per Catalunya per a pactar amb la dreta espanyola. Som un partit independentista amb un objectiu independentista, i sobretot som un partit que no pot pactar amb aquells que ens reprimeixen. El PP va aplicar el 155. No sé si se’n recorda, però fer aquestes declaracions quan encara tenim exiliats, com el president Puigdemont, com el conseller Comín, el conseller Puig o la consellera Ponsatí, i amb més de 4.000 represaliats per tot el procés independentista… Com a mínim, dic que no hi estic d’acord en absolut. I no crec que la majoria de gent de Junts hi estigui d’acord.

—I amb un pacte amb el PSC?
—Tampoc no hi estic d’acord. No hem fet Junts per acabar pactant amb el PSC, que també va donar suport al 155. Això ho he dit al principi, i des del pacte a la Diputació de Barcelona. És públic i notori que sempre he defensat que jo no hauria pactat amb el PSC.

—La candidatura situa entre les aliances més probables el PSC i ERC.
—Sí, i dins del partit també es va acordar que es prioritzarien els pactes amb els partits independentistes. Perquè entenem que hi ha moltes realitats a nivell municipal i potser es poden fer excepcions per a pactar amb partits no independentistes. Però en tot cas s’ha de prioritzar que hi hagi pactes amb els independentistes si volem continuar cap a la independència. Junts, en totes les ponències polítiques i organitzatives va cap al trencament, per continuar cap al nostre objectiu, que és la independència. Per tant, s’han de prioritzar acords amb partits independentistes. La resta? S’haurà d’analitzar, sospesar, votar en tot cas, veure per què es fa. Tots els partits independentistes ho fan però això no vol dir que jo cregui que estigui bé. Ho veiem a Sant Cugat o en més poblacions on hi ha hagut aliances amb el PSC per a fer fora ERC o Junts. A mi em sembla que no anem bé. Jo prioritzaria els partits independentistes i crec que també s’hauria de fer així a Barcelona.

—En el cas de Barcelona, el discurs independentista gairebé ha desaparegut. Les eleccions tracten d’una altra cosa, segons Trias.
—Aquest és el problema. La presidenta ho diu moltes vegades i jo hi estic d’acord: la independència no la farem des dels ajuntaments però tampoc no la farem sense els ajuntaments. En tot el procés independentista els ajuntaments van tenir un paper cabdal. El municipalisme és importantíssim per al control del territori efectiu. Per tant, necessitem ajuntaments netament independentistes que caminin cap a una economia nacionalment centrada, per a poder anar desconnectant d’Espanya des dels ajuntaments. Si tenim com a objectiu la independència, la capital del país ha de tenir una política independentista també.

—Parlem del Consell de la República. En un ple recent de l’Assemblea de Representants es va veure una certa tensió amb el Consell de Govern. Hi ha falta de confiança?
—No, passa com en el moviment independentista. Hi ha una certa desorientació perquè hi ha molts abandonaments, explícits o no. Hi ha un replegament de cert moviment independentista, o d’una part del moviment que creu que, com que hem estat objecte de repressió i hi ha un cert cansament, s’han d’arreplegar i rebaixar una mica per a agafar forces per a un altre embat. I hi ha una part del moviment independentista que no entén aquest canvi d’estratègia a mig camí. Jo tampoc no ho entenc. Per tant, hi ha un cert desconcert, i això és el que es trasllada a les reunions del govern i amb l’Assemblea de Representants. El Consell de la República s’ha de redefinir.

—Com?
—Es va crear com una institució paral·lela perquè el govern de la Generalitat hi havia coses que no podia fer; a partir d’un pacte de govern de la Generalitat per a fer una doble via política. Ara que hi ha un govern que no reconeix el Consell de la República, en minoria amb 33 diputats, crec que el Consell de la República també s’hauria de redefinir. Veure exactament què podem fer i com podem actuar. Igual com passa amb el moviment: nosaltres no hem abandonat l’1-O, ni el procés de confrontació, ni d’alliberament nacional, creiem que s’ha de mantenir. I si el govern de la Generalitat ha canviat d’estratègia amb aquest acord de la claredat, hauríem d’abordar la situació.

—Llavors quina seria la funció del Consell mentre duri la divisió?
—Nosaltres sempre hem defensat que hauria d’actuar com a estat major. I com a Consell de la República, de la república aquella que vam votar el Primer d’Octubre. Però passa que hi ha una part de l’independentisme que diu que no és vàlid aquell 1-O, allò que vam votar, i pel qual ens van apallissar i pel qual hi ha 4.000 persones represaliades. Ara diuen que no val, això. Continuem defensant que, precisament perquè vam fer un octubre, ens van apallissar, van intentar que no poguéssim comptar-nos i que hi ha un procés obert, hem de continuar endavant. Nosaltres continuarem. El Consell de la República s’obria a tenir un estat major amb tots els partits polítics i les entitats sobiranistes per a poder tenir estratègia compartida, i això és el que continuarem defensant. Cal una estratègia compartida i el Consell de la República es posa a disposició per a fer-la. Continuarem treballant per a un acord global. El govern en minoria absoluta explora unes altres vies. Crec que no reeixiran i en algun moment espero que ens tornarem a trobar. Però nosaltres continuarem treballant en el nostre pla, que és escrit al “Preparem-nos”. Si algú té un altre pla que sigui viable, que el presenti.

—Com el veieu, l’acord de la claredat?
—Com un brindis al sol, com una cosa que, com han dit els politòlegs, es fa des d’un estat que no vol que se n’independitzi una part. Al Quebec, l’acord de la claredat el fa el govern canadenc, precisament perquè no vol la independència del Quebec. No és feina d’un govern independentista fer això sinó reclamar que el referèndum es pugui executar. I que per tant la voluntat del poble de Catalunya sigui escoltada. No hem vingut per fer la feina al govern espanyol. A banda que l’acord de la claredat es va portar al parlament i va ser rebutjat.

—Junts ha de ser a la taula de partits de l’acord?
—Jo crec que no. Que ens ho ofereixin, però pinta molt malament. Des de les persones que han triat per al consell acadèmic fins a les primeres preguntes que es fan, s’eludeix l’autodeterminació, s’intenta fer un procés obert als no independentistes… Em temo que no va cap a la independència, sinó cap a aconseguir una reforma de l’estatut i nosaltres no hem vingut a fer això. No hem vingut a fer una autonomia més gran. Hem vingut a fer de Catalunya un estat independent. I en això hauria de treballar el govern que tenia una majoria independentista parlamentària. No sé si hem de ser en un lloc on no es parla d’independència ni d’autodeterminació, sinó de reformar l’estatut. Obertament no ho han dit, però em sembla que va cap aquí.

—Fa temps que es parla d’una possible quarta llista a les eleccions. La idea d’una llista cívica també ha provocat tensions a l’ANC. Què us sembla?
—Em sembla que el moviment independentista català és prou madur i prou adult perquè, si no s’accepten les dinàmiques dels partits, es creï una llista. Que no és cívica, eh? Si es volen presentar a les eleccions, segurament hauran de conformar un espai polític. D’alguna manera em sembla que podria dividir el vot independentista, encara una mica més. Sempre he defensat que hi hagués un front comú. Des que vaig entrar en política i abans: que hi hagués una plataforma anti-155. Per tant, que anéssim en un front independentista, front popular, front Primer d’Octubre, on hi hagués totes les sensibilitats i ideologies de l’independentisme. Crec que la unitat fa la força. Alguns van considerar que això no calia, perquè junts perdíem vots i separats en guanyàvem més, però s’ha vist que no és així. Per tant, si encara hi ha una altra llista, els que defensaven que separats anàvem millor no tindran cap raó per a dir res… Separats anem diluint el vot. A mi no m’agradaria. També pot arribar a ser perillós si ho convertim en un moviment antipolític, perquè ens portaria als extremismes. La crítica és lícita i pot ser una sortida perquè la gent torni a tenir esperança, però crec que els partits polítics haurien de ser-hi. Hi ha una desorientació, un disgust per tot això que passa. Ho entenc perfectament, però no sé si és la solució.

—Vau entrar en política després de l’1-O. Us hi veieu molt més temps?
—Vaig entrar en política institucional després de l’1-O. Per mi és un honor. No m’ho hauria pensat mai. Jo m’acabava de doctorar, feia papers per un postdoctorat per a dedicar-me a l’acadèmia, que realment m’agrada molt. Participar en un procés independentista és un honor. És un procés revolucionari, on hauries de tenir la possibilitat de fer un país millor: aplicar polítiques revolucionàries perquè volem crear un país nou, una societat diferent, millor. Per això defensem la independència. Però també tinc un cert desànim i una certa decepció, perquè no ha anat ben bé com prevèiem. I els resultats electorals ens donaven la raó: la gent hi és i vol la independència. Crec que fallem, també, en molts aspectes. Em veig més temps en política? No és el meu objectiu. No ho és. El meu objectiu és la independència. Quedar-me de diputada per sempre, no. Em va costar molt fer la tesi doctoral, la vaig defensar i vull dedicar-me a la història. És la meva professió.