Àurea Márquez: “No sóc conspiranoica, però sí molt amant del dubte”

Àurea Màrquez (1969) és una de les cares més conegudes de la sèrie Com si fos ahir, del 3Cat. El seu personatge, la Gemma, ja fa set temporades que acompanya cada tarda els espectadors, i l’actriu, de fet, ha participat en moltes telenovel·les de la cadena. La seva experiència en el món del teatre també és molt àmplia, i explica que sempre ha estat el seu recer, un lloc segur. En aquests moments, combina la feina a la televisió amb l’obra Conspiranoia, que es pot veure a la Villarroel de Barcelona fins el 2 de juny. Retrata amb humor un tema tan actual com el de les teories de la conspiració, que acaba servint també per a abordar les complexitats de l’amistat. Parlem amb l’actriu sobre l’obra i també com pot arribar a ser de dura, de vegades, la seva feina.

—Conspiranoia parla de les persones que es deixen portar per teories de la conspiració. Hi ha alguna d’aquestes teories que us convenci?
—No sóc conspiranoica, però sí molt amant del dubte. Les certeses absolutes no m’acaben de convèncer i amb algunes coses m’agrada posar-me a l’altra banda i mirar l’altra part. Sóc dubtosa, per exemple, tinc els meus dubtes sobre com s’ha gestionat el tema de la covid i les vacunes, però no arribo al punt de ser conspiranoica.

—Què ens aporten les teories de la conspiració?
—Busquem seguretat, al cap i a la fi. Busquem pertànyer a un grup amb unes idees, fa sensació de pertinença. Ens sentim tan petits i amb tan poc marge d’acció, que potser ens sentim atrapats i creiem en les coses que són al marge, que donen aquesta sensació de “això no m’ho han imposat, ho he decidit jo”. Però fins a quin punt podem? El meu personatge, com molta gent que pot caure en teories conspiranoiques, està una mica perduda: la seva filla se n’ha anat de casa, amb la parella no està gaire bé…

—Està en un moment molt delicat, però sorprèn perquè és una dona intel·ligent. Tothom hi pot caure o creieu que hi ha un perfil concret?
—No ho he estudiat, però crec que han de ser persones inquietes, que no es conformen amb la primera versió de les coses, que van una mica més enllà… Moltes vegades, anar més enllà també et porta per camins equivocats. No em cauen malament, els conspiranoics! [Riu.] Són persones que tenen curiositat. Em cau pitjor la gent que ho té tot molt clar i que creu la primera versió de tot, “això és veritat perquè ho han dit a la tele”. Doncs potser no. Els conspiranoics em semblen simpàtics, sempre que no facin mal a ningú.

—El problema és que potser són crítics amb allò que diuen els mitjans, però rarament són crítics amb els qui difonen aquestes teories.
—Necessitem creure alguna cosa. Si la versió oficial no et satisfà, és fàcil que acabis anant a uns altres llocs. Potser aquests llocs són menys comprovats, però potser obren la ment, no ho sé. L’obra ens fa preguntar-nos quantes coses de les que creiem les creiem perquè ens ho han dit, sense haver-les comprovat. És bo plantejar-te les coses en què creus. Saps que la terra és esfèrica, però mira per què, com ho sabem… Per aguantar el teu coneixement. Tenir arguments, no creure les coses directament perquè te les han dites. Jo vull ser catòlic? Què significa? D’on ve aquesta creença?

—L’obra també es pregunta si és possible estimar algú que veu el món d’una manera molt diferent de la nostra. Què hi diríeu?
—Ens identifiquem molt amb les nostres opinions: “Opino això, per tant, sóc això”. I no ha de ser necessàriament així, no cal agafar-s’hi tan aferrissadament. Ens hem de poder mirar més enllà del que pensem sobre les coses. Si no, resulta que és un daltabaix horrorós que la teva parella sigui del Madrid… Hem d’aprendre a poder estimar-nos encara que creguem que l’altre està totalment equivocat.

—És més difícil amb la parella que amb els amics, segurament.
—Mentre els valors siguin els mateixos, es pot anar fent, tot i que sempre hi haurà moments de fricció. Si la teva parella és terraplanista i tu ets terraglobista, hi haurà moments de fricció quan plantegis els viatges de vacances… [Riu.]

—I si un és de la CUP i l’altre de Vox?
—Això sí que no ho puc entendre. Ser de la CUP o ser de Vox implica moltes coses, perquè la política afecta tota la vida. Les decisions que prens, per petites que siguin, són polítiques. Jo no podria estar amb algú de Vox, és impossible. No m’atrauria…

—Volia demanar-vos també per la vostra trajectòria. En el món de les telenovel·les, heu passat per Laberint d’ombres, Poblenou, La Riera i fa set temporades que sou al Com si fos ahir. Com us relacioneu amb aquestes sèries?
—El Com si fos ahir és la sèrie en què he estat més temps i crec que és la primera vegada i l’única que faré una cosa tan llarga. És una cursa de fons i passes per moments de molta il·lusió i de més cansament, però em sento molt afortunada. Al teatre, de feina hi ha la que hi ha, i poder tenir una feina de llarg recorregut amb un personatge amb qui evoluciones durant set anys és una gran sort. Hi ha dies que ens hem de llevar molt d’hora i compaginar-ho amb el teatre a vegades és dur, però m’ho passo molt bé.

—Com acull el públic el vostre personatge?
—Hi ha de tot, però moltes dones em diuen: “M’agrada molt la Gemma perquè jo sóc així, tinc aquesta mala llet”. M’agrada interpretar una dona que no respon als atributs de sempre, que també pot ser maleducada, esquerpa i brusca. I m’agrada ensenyar personatges complexos, amb moltes capes. Pots ser molt tendra i tenir una part molt dura quan has de treballar.

—En el seu cas, potser, si no és dura, no pot progressar laboralment.
—Exacte. Respon a l’arquetip de dona que treballa en un món d’homes i que ha de fer un sobrepersonatge, imposar-se. El món empresarial és molt dur, molt poc emocional. M’hi desfogo molt!

—En una entrevista a VilaWeb, l’actor Jordi Rico explicava que, en algunes èpoques del Com si fos ahir, va acabar tenint la sensació que la seva vida era només la feina, a la sèrie i en altres llocs. Us ha passat? Sembla que els actors no hàgiu de tenir l’estrès d’una oficina, però potser el teniu.
—Sí. Jo ara no sóc en un burn out, però m’hi podria acostar. En tinc cinquanta-quatre i aixecar-me a les cinc, anar a fer seqüències, fer la feina de casa, després anar al teatre… Tot això implica un desgast i un cost. Ara veig que no és bona idea agafar-ho tot, perquè acabes treballant i prou. Els actors, quan tenim feina, l’hem d’agafar, perquè després potser et ve una temporada sense, però he pres la decisió de no agafar-ho tot. No tinc temps de res, no tinc temps per a la meva família, llegir… És una feina molt maca, i des de fora potser no s’entén per què ens cremem si el que fem és tan divertit…

—Com ho explicaríeu?
—A la sèrie estudiem cada dia. Ccada dia implica un text nou i enfrontar-te a una situació diferent, a més de la pressió del públic. Vaig llegir aquesta entrevista que vau fer al Jordi Rico i em va anar molt bé perquè estava prenent aquesta decisió. Quan vaig veure que ell deia “tenia la sensació que no tenia vida, que la meva vida era la feina”, vaig pensar que aquesta frase m’arribava en el moment perfecte.

—Això vol dir que no n’havíeu parlat? Potser és una cosa que li passa a la majoria, però que no es verbalitza gaire?
—Crec que sí, ens fa vergonya verbalitzar-ho perquè ens sentim molt afortunats. Crec que només hi ha un 7% d’actors que podem viure de la nostra feina. Això és terrorífic… Com que ets d’aquesta minoria i sents que estàs acaparant, et fa vergonya posar en evidència la part negativa. Penses si tens dret de dir-ho, sabent que hi ha gent que és a l’atur i que ha de fer mil coses per arribar a final de mes. Hi tens dret perquè et passa, i potser demà ets a l’altra banda. És la trampa del capitalisme, aquest “quina sort que tinc, que no tinc vida”.

—Heu explicat que fa anys vau tenir problemes molt greus relacionats amb el pànic escènic. Tenien relació amb moments d’estrès laboral?
—No, em va venir d’una situació familiar que jo entomava com podia. Per a mi, el teatre era el lloc on estava bé, a recer, però en un assaig general en públic vaig col·lapsar, i després vaig tenir uns altres episodis de pànic. Era jove i ja fa molt de temps que no em passa, però vaig passar un temps amb atacs de pànic i angoixa, pànic escènic. Molta por de sortir a escena, taquicàrdies… Por d’enfrontar-me, sentir el públic com un gran tribunal… Una autoexigència molt gran. I alhora, una situació d’estrès emocional sostinguda que apareixia en aquell moment. Vaig fer molt de treball personal per saber d’on venia. Normalment, no et poses a investigar-te perquè saps que tocaràs merda, però si et passa això, no tens més remei. O prens medicaments tota la vida o t’ho treballes.

—Us pesa gaire la mirada de l’altre, al teatre? El judici sobre com actuareu, la pressió estètica…
—En el meu cas, conscientment, no, però suposo que, inconscientment, sí. Crec que tots els actors ho som perquè tenim una necessitat de ser mirats i escoltats, que potser no es va satisfer en el seu moment. “Vull que m’escolteu i que em mireu, si us plau. Feu-me cas!” Jo ja ho tinc treballat, però és una emoció primigènia que vas modelant, es converteix en el teu ofici i aquell primer impuls queda en un altre lloc.

—El teatre pot acabar essent terapèutic?
—Has d’explorar moltes coses de tu, tenir un diàleg amb tu mateix força actiu i fresc. Has d’estar molt al dia del que penses i sents, i això fa que potser tinguis més consciència de coses teves i dels altres, de la psicologia en general. Jo sóc molt analítica amb les emocions i els mecanismes dels altres, és deformació professional.

—Sou una mica psicòlegs, els actors?
—Sí, però no podem ajudar! [Riu.] Fem l’anàlisi des de fora. Tot i que, a un espectador, veure el comportament d’un personatge de vegades li pot ressonar, desencadenar-li algun procés. A mi m’agrada pensar-ho…