Arnau Tordera: “Obeses no és present a cap festival del país. És una espècie de càstig”

Després de sis anys de silenci discogràfic, Obeses torna amb un disc doble anomenat L’ai al cor, que consta de dues parts: Sístole, que s’ha publicat ara i té sis cançons, i Diàstole, la segona part, que es publicarà a la tardor i que en tindrà vuit. En total, catorze cançons, una més que el disc anterior, Fills de les estrelles (2018), seguint un fet que ja és tradició a la banda: que cada àlbum tingui una cançó més que l’anterior.

Parlem d’aquesta nova estrena amb el cantant i compositor d’Obeses, Arnau Tordera, que reivindica que, tot i que el grup ha estat aquest temps sense publicar disc, no han parat d’estar actius, amb projectes com El ressorgiment de l’Atlàntida (2021), amb la Cobla Berga Jove i el Cor d’Obeses, un experiment musical que va ser condecorat amb el Premi Capital de la Sardana 2021 a millor proposta artística i Arnau Tordera va rebre el Premi Rotllana 2019, concedit per la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida, pels arranjaments de cobla que va escriure.

—Publiqueu un disc en dues parts per criticar el consum frenètic i impulsiu de la música?
—No és per criticar-ho, que també, sinó per oferir un espai de contemplació d’aquesta obra en un temps determinat. Avui en dia tot es consumeix de manera rapidíssima, les obres musicals tenen un temps efímer de durada. Vam optar per aquesta publicació dual, en primer lloc, perquè el disc té catorze cançons. A la història del projecte sempre hem generat una peça més cada vegada, i ara tocava fer-ne catorze. És més d’una hora de música, per això vam considerar treure aquesta primera part de mitja hora i, després, la segona. Volem aportar la possibilitat d’un gaudi majúscul, que la gent pugui fixar-se en cadascuna d’aquestes composicions.

—Es parla del silenci discogràfic d’Obeses durant aquests sis anys. En quin moment aterra aquest nou disc?
—Com bé dius, són sis anys de silenci discogràfic, malgrat que Obeses ha estat permanentment en actiu. L’any 2019, just abans de la pandèmia, vam començar un projecte titànic amb la Cobla Berga Jove i el cor d’Obeses. Vam fer alguns concerts, però, malauradament, la pandèmia ho va estroncar. El 2020 era un any molt prometedor, i va acabar essent un daltabaix. Després, vaig estar immers en el projecte de La gata perduda, una òpera del Liceu que va suposar una dedicació exclusiva durant molt temps. D’una manera o una altra, l’agenda ha dilatat el temps d’espera fins que arribés aquest disc. Però, naturalment, cada vegada que aquest temps d’espera es dilatava més, les ganes de treure’l i de generar nova música per a Obeses augmentaven. L’espera ha fet encara més gratificant el retorn.

—Us heu trobat un panorama gaire diferent respecte de fa sis anys? Continueu mantenint el vostre lloc dins la indústria?
—Sí. L’avantatge de formar part d’un projecte que va al marge de tot, al marge de modes, de cànons, d’estètiques determinades, és que t’ofereix la possibilitat de fer un recorregut a part. Obeses no ha estat mai de moda ni ho estarà. Camina per un altre tipus de senders de la creació artística i això et dóna autonomia en relació amb les adversitats que té el mercat musical. En aquest sentit, considero que, simplement, hem aterrat al mateix lloc on érem. Com dic, Obeses, per a bé i per a mal, funciona al marge de circuits ja establerts i prototípics. Seguirem per aquest camí independent.

—Dèieu que ha estat difícil trobar el moment per a tornar a publicar amb Obeses. En algun moment vau arribar a considerar de desvincular-vos del projecte per continuar la vostra carrera personal?
—No ha estat mai dins el meu pensament deixar aquest projecte. Obeses és l’element principal de la meva carrera musical, i en la jerarquia de projectes que conformen la meva vida artística, per dir-ho així, Obeses hi té un lloc preeminent. El principal, de fet. És allà on considero que m’expresso amb més veritat com a artista. Per tant, no. No m’he plantejat en cap moment el contrari. El que volia era acabar les meves obligacions professionals en altres àmbits –que han estat plaents, satisfactòries i enriquidores, no ho negaré en absolut– perquè tenia moltes ganes de tornar a allò que és amb el que més gaudeixo de la música: crear peces per a Obeses i oferir-les en directe.

—Sempre comenteu que amb Obeses us manteniu al marge i, fins i tot, heu arribat a dir que no us havien pres mai gaire seriosament. Però amb aquest sisè disc heu aclaparat la crítica i els mitjans.
—D’aquí a uns quants anys, podrem mirar el projecte d’Obeses amb prou perspectiva per adonar-nos que, a l’inici del projecte, ningú ens va prendre seriosament per molts motius. Un grup d’aquest tipus, amb aquest nom, amb aquest discurs… Hi havia una desgana general cap a aquest projecte i poques ganes de prendre-se’l seriosament, malgrat que nosaltres hem apostat sempre per allò que fèiem, i ho hem defensat amb el més gran poder i amb el mateix discurs que et podria oferir avui. Obeses ha treballat amb la mateixa direcció amb què va néixer, la voluntat d’excel·lir en la música, d’oferir una música diferent, rica, enriquidora, i unes experiències musicals satisfactòries i plaents per al públic. I continuem aquí. Després de quinze anys –l’any vinent farà quinze anys del primer concert–, la banda no s’ha mogut ni un mil·límetre del camí traçat inicialment. En tot cas, ha canviat, en bona part, l’opinió general que envoltava el projecte o l’opinió general del país.

—…
–Molts mitjans ara ens reben amb molt més respecte que anteriorment. Ara, el respecte un se l’ha de guanyar a força de donar credibilitat a allò que fa com a artista. Jo crec que ho he fet, fins al dia d’avui, en tots els projectes en què he estat implicat, també a Obeses. Bé, a vegades, certs projectes necessiten més temps que uns altres perquè la societat els entengui, els respecti i en gaudeixi. Ara hi ha un respecte general cap a aquest projecte i també cap a mi com a artista. Falta culminar un darrer pas del projecte, que és que aquesta música arribi al màxim de gent possible del país. Hi treballem. Hi ha moltíssima gent que encara no ha tingut ocasió de gaudir d’aquesta música perquè no hem pogut oferir-la a grans festivals. No se’ns ha projectat com a altaveu, no hem tingut ocasió d’aparèixer de manera gaire recurrent a radiofórmules. Hi ha un públic majoritari al qual costa d’arribar, però no ens rendim.

—Realment és un objectiu d’Obeses, arribar a tocar en un festival?
—No, aquest no és l’objectiu. L’objectiu d’Arnau Tordera i d’Obeses és que la gent que va a festivals tingui l’oportunitat d’escoltar Obeses. És molt diferent. És a dir, a mi m’interessa, com a projecte, que aquesta banda pugui tocar en certs festivals que aglutinen una massa important. Ara, jo, com a part de la societat, el que celebraria vertaderament és que, en aquests llocs on es reuneix un quòrum de gent notable per gaudir de la música, tinguessin la possibilitat d’accedir a una música que els proposa una cosa diferent d’aquella més canònica, d’aquella més prototípica i establerta en patrons tallats amb la mateixa fórmula. Això és el que m’agradaria.

—Ara sembla que les noves propostes culturals només tenen cabuda dins els festivals. Com valoreu el model cultural actual del país? I el futur?
—El model actual no és esperançador, i no ho és perquè, des de la visió artística idealitzadora de tot plegat, oblidem que aquest sector és un negoci. Aquí hi ha gent interessada a fer el màxim de calés possible a costa del que sigui: de carregar-se els formats encara més petits, les programacions de festes majors, d’associacions locals, etc. I, per tant, de centralitzar tota l’atenció en grans festivals –amb subvencions més que generoses– i, al mateix temps, festivals que programen grups que formen part dels mateixos promotors de certs festivals. En conseqüència, hi ha una perversió absoluta del sistema i un monopoli de la visibilitat dels projectes musicals del país. Això és una mala notícia, es miri com es miri. Han fet desaparèixer les sales i els concerts de petit format, que eren justament l’espai on les propostes que no anaven lligades a aquests grans promotors tenien la possibilitat de fer-se veure. S’ha apostat per aquestes fórmules que acaben essent un negoci completament fred i desvinculat de la música. El que m’agrada dels concerts d’Obeses és que la gent que hi ve, hi ve a gaudir de la música. I això és una cosa que podrem defensar sempre davant de tothom. Continuarem batallant per això.

—Com?
—Hi ha una solució que fa temps que reivindico: els artistes han d’assumir responsabilitats. Evidentment, és un sector complex i és difícil viure de la música, però, alhora, un artista ha de comprendre el seu lloc a la societat, i ha de comprendre que té responsabilitats davant d’això. Moltes vegades, quan a un artista li va prou bé, s’oblida de totes les influències que té en el panorama i en el sector. Al final, als festivals en qüestió, hi toquen artistes. Per tant, ells decideixen de continuar engegant aquesta maquinària i alimentant-la. Bé, és una responsabilitat compartida, en definitiva. Els promotors tenen responsabilitat, els representants també i, sobretot, els programadors, que tenen la capacitat de fer que el públic per al qual programen –que en molts casos són equipaments públics o festivals amb molt finançament públic– puguin tenir unes altres activitats. I que les experiències musicals no vinguin determinades per una qüestió canònica, preestablerta.

—Aquest format devalua la cultura?
—Exactament. D’això parlava quan parlo de la responsabilitat. És a dir, qualsevol acte implica responsabilitat. En aquest sentit, s’ha alimentat un sistema de consum de la música que acaba desvirtuant la mateixa música i traient-li tot el seu valor. I la gent considera que la música i qui hi ha darrere no mereix pagar una entrada més que assequible pels concerts, perquè les entrades no són cares ni de bon tros. Hem normalitzat pagar morterades desorbitades per artistes estrangers. Això no sorprèn ningú. La gent és capaç de pagar cent cinquanta euros, tres-cents fins i tot, sense cap problema, amb la plena convicció que allò val la pena. En canvi, no és capaç de pagar cinc euros per un artista català, perquè li sembla que és menor. Això és un error, i és una cosa que s’anomena diglòssia cultural, de la mateixa manera que hi ha la diglòssia lingüística. Considerar que és coherent pagar per aquests artistes i no pels artistes que són més a prop teu és un error absolutament profund i que hem de revertir com més aviat millor.

—Parleu de responsabilitat. Una de les crítiques actuals al sector cultural és precisament la falta de posicionament en certs temes.
—En molts casos els artistes tenen por que dir allò que pensen els tanqui portes. És una cosa sorprenent, no? Tothom hauria de batallar perquè pogués dir allò que pensa! En canvi, els artistes contemporanis, en bona part, acaben fent un art que té una funció estrictament d’entreteniment. No hi ha cap pòsit ideològic en allò que fan, no hi ha ni tan sols cap idea. És simplement un entreteniment banal més o menys ben construït que, en el millor dels casos, és entretingut i, en el pitjor, avorrit. Podríem arribar a la conclusió que això no és art, és simple entreteniment. A alguns els semblarà bé, a mi no m’ho sembla de cap manera. No parlo de fer cançons de proclames polítiques en tot moment. A vegades, una cançó que utilitzi una estètica determinada és una decisió ideològica tan profunda o més que una proclama tocada sobre un ritme de ska. No he estat mai devot de certs corrents musicals que tenen una càrrega ideològica molt concreta, però que no m’atreuen musicalment. Sempre he procurat que la qüestió musical i l’excel·lència en l’aspecte estètic de la música pogués dialogar precisament amb el missatge.

—Creieu que, en el vostre cas, dir el que penseu sense embuts us ha obert portes?
—Diria que no. Justament, vist en perspectiva, m’he complicat la carrera. Abans parlàvem de festivals: Obeses no és present a cap festival del país. És així. Hem tret nou disc i, després de quinze anys de trajectòria, no som a cap festival. Em sembla bé. És una espècie de càstig o una espècie de censura en què et diran: “No, aquí no et programem.” Però, al mateix temps, la gent i la societat necessita gent que digui les coses. Si no hi ha algun artista que pugui alçar la veu en la immensitat de misèria que ens envolta, realment no sé quina funció tenim com a col·lectiu i com a gremi. M’han tancat portes per haver dit certes coses i haver-ne denunciat d’altres. Potser això m’ha obert unes altres portes, però en tot cas és la meva manera d’expressar-me i de portar a terme aquesta responsabilitat que és ser artista en una societat.

—Parlem una mica del disc. Dediqueu una cançó a “La meva llengua”.
—És una idea que vaig tenir fa uns quants anys. Estimo la llengua catalana, la valoro. És la llengua amb què he conegut el món i amb què se m’ha revelat una part essencial de la meva personalitat i la configuro. Tenia la voluntat de retornar a la llengua bona part d’allò que m’ha donat en termes de satisfacció personal, de plaer, etc. Quan vaig tenir aquesta idea, consumia diversos materials audiovisuals de cançons tradicionals amb pandero quadrat. És un tipus de cançó tradicional que a Catalunya es feia interpretant el pandero quadrat amb les mans i en què hi havia percussió i veu. Es generava un ritme, un patró rítmic continu, habitualment amb subdivisió ternària i sobre la qual es desplegava una cançó tradicional. Sempre es diu que en aquestes cançons de transmissió oral hi ha un pòsit de coneixement. A vegades és una idea, a vegades és una reflexió, a vegades és una virtut que s’exalta, etc. També es diu que les cançons tradicionals tenen tot aquest pòsit històric i ideològic, però també tenen una llengua. Les cançons, a part de transmetre el missatge que transmeten, transmeten una llengua. Vaig pensar que seria bonic que una cançó que mira la tradició que utilitza la llengua catalana com a element vertebrador de tot plegat, es vehiculés precisament a partir de la mateixa llengua.

—Sou dels qui creu que, mentre es faci en català, tot s’hi val?
—A veure… El que és estrany és que un artista català que visqui en aquest país no s’expressi en català. Això és una raresa. És una manca de sensibilitat artística tan insultant per a la professió que a mi em sembla sorprenent que ho acceptem amb naturalitat. I que ens estranyi i que celebrem, entre cometes, que la gent del país faci cançons i música en català. Venim d’on venim, però hem d’entendre que la gent d’aquest país, naturalment, s’ha d’expressar i ha de cantar en la seva llengua. Fins que no comprenguem que això és el més natural i el que s’ha d’exigir als artistes catalans, estarem actuant de manera absolutament subordinada a unes altres idees.

—Una altra cançó és “Amor artificial”, que reflexiona sobre com la intel·ligència artificial afecta les relacions humanes. Realment creieu que l’amor actual és més artificial que fa uns anys?
—No sé si és més artificial, però sí que s’ha encaminat cap a un punt de consum de les relacions gairebé més lúdic i menys humà, amb l’aparició de noves tecnologies. Al final, amb l’aparició d’aquests sistemes de contacte, s’ha desvirtuat el que era la coneixença de les persones, descobrir els ritmes en un vincle humà. S’ha dinamitat completament, això. Tot passa per l’algorisme, que sap tots els nostres gustos, les nostres característiques, les nostres subtileses i tot allò que gent del nostre entorn no sap. L’algorisme ens coneix tant com el nostre entorn o més, i a vegades, fins i tot més que nosaltres mateixos.

—Fa anys que es diu que sou un grup multiestilístic. No hi ha manera d’encasellar-vos  en cap gènere musical concret. Arribaríeu a fer reggaeton, per exemple?
—No ens hem tancat mai cap porta estilística. Qualsevol dels estils que la humanitat ha generat al llarg de la seva història és un espai d’expressió que pot suscitar-nos interès creatiu. Hem tocat peces d’estils molt diversos, hem creat cançons que contrasten molt entre si, que provenen d’herències culturals també molt diferents, i no descarto en absolut assaborir, en algun moment, algun gènere d’aquest tipus sempre que la idea que generi la peça –i d’on es vertebri tota la qüestió creativa– sigui estimulant. Evidentment, el que no faré serà una peça d’aquest tipus per la gràcia de fer-la com a repte, no. Si tinc una idea que s’ha d’expressar amb aquest codi estètic, sortirà.