Araceli Segarra: “El canvi climàtic farà que fem un ridícul espantós durant els jocs”

A l’alpinista Araceli Segarra (Lleida, 1970) li agraden els desafiaments. El 1996 es va convertir en la primera catalana que escalava l’Everest. Ara, vint-i-cinc anys més tard, dóna la cara pel Pirineu, les muntanyes on va començar tot. Segarra és una de les signants del manifest de la plataforma Stop JJOO en contra dels Jocs d’Hivern del 2030.

—Per què us heu adherit al manifest contra els Jocs d’Hivern del 2030?
—Fa temps que sóc contrari als jocs i ho he deixat clar a les xarxes socials. Amb la plataforma Stop JJOO ens hem descobert mútuament. Som una gent i una entitat amb els mateixos criteris i interessos: respecte per la natura i interès perquè la ciutadania i l’economia del Pirineu pugui sobresortir més enllà del turisme. És un sector important. S’ha de respectar i conservar, però no ho podem fiar a tot al turisme.

—En la presentació del manifest, Kilian Jornet ha dit que podia sobtar que un esportista d’elit com ell anés contra “el somni olímpic”. Vós, com a alpinista, com ho veieu?
—Crec que una cosa no va renyida amb l’altra. En Kilian decidirà si participa o no en proves esportives, com ho podria fer jo. Que ens agradi la competició no es contradiu amb el fet que no considerem adequat o oportú que un gran esdeveniment com els jocs es faci a les nostres comarques. Simplement no és sostenible.

—Ho podeu explicar?
—El primer factor és la crisi climàtica. Les temperatures van augmentant i cada vegada hi ha menys neu i menys precipitació. Em costa d’imaginar que el 2030 es puguin fer la majoria de competicions. El canvi climàtic farà que fem un ridícul espantós. D’una altra banda, ens falten moltes de les infrastructures, com ara una pista de bobsleigh, per poder fer aquestes competicions. Hem de construir tot això perquè només es faci servir dues setmanes?

—S’ha previst que algunes proves no es facin a Catalunya.
—Un dels grans arguments per a fer els jocs és la suposada promoció i atenció que rebrà el Pirineu. Llavors quin sentit té fer proves en uns altres territoris? Potser és millor trobar un lloc que ho pugui acollir tot i no pas trossejar la competició. Al Pirineu ens cal un canvi de model. Hem d’incentivar el nostre teixit productiu i generar llocs de feina, més enllà del turisme, perquè la gent pugui viure de manera digna i no li calgui anar-se’n per guanyar-se la vida.

—Què en penseu de la consulta sobre els jocs que vol promoure el govern?
—En falten molts detalls, no en sabem ni la data. Em sembla sensat que votin les comarques més afectades pels jocs, tal com defensa la plataforma. Però cal molta més transparència. Ara mateix no sabem pràcticament res sobre el projecte. Quan tinguem clar d’on surten els diners, i vegem quants diners públics s’hi destinen, potser també s’haurà de preguntar a la resta de Catalunya. És molt fàcil de dir que el finançament sortirà del COI. Ja ho veurem… Si gastem diners públics, gastem-lo en coses que el públic vulgui.

—Què us sembla la gestió que en fa el govern, de tot plegat?
—Una gestió opaca. Si tu fas les coses bé, i sobretot si hi creus, no t’amagues. Falta molta transparència. Cal un accés senzill i públic a totes les xifres i els detalls del projecte. A l’estat espanyol s’han presentat set candidatures per als jocs d’hivern [la ciutat de Jaca s’hi ha presentat unes quantes vegades] i totes han fracassat. Quant ha costat tot això? Per què han fracassat totes? Potser hem de reflexionar-hi, no? Necessitem un jocs per a promocionar el Pirineu?

—Els partidaris del projecte diuen que els jocs posaran el Pirineu al mapa.
—La qualitat és allò que marca la diferència. Per què França és una de les primeres destinacions turístiques del món? Perquè tenen una administració que dóna suport als sectors que vertebren el territori. Segurament no ho fan pas tot bé, però els pobles petits són pobles viscuts. Són cuidats i la gent hi resideix, no són un decorat. El turisme és una font d’ingressos, evidentment, però l’atractiu d’aquests territoris també rau en el treball de fons per a fomentar unes altres activitats com la pagesia, la petita artesania i més indústries locals. Aquesta mena de projecte és el que necessitem a les nostres comarques. Per què volem una gran campanya publicitària si allò que hi ha a sota és buit? Després dels jocs ens quedaran instal·lacions buides, pobles fantasmes plens de segones residències i destrucció paisatgística.

—La candidatura originalment era el 2022, després el 2026 i ara el 2030. Per què aquesta insistència?
—No ho sé, francament. Interessos, suposo, però m’imagino que cal estar més ficat en la política i en la gestió diària per a entendre aquestes coses.

—Què en penseu del fet de vincular el futur de les inversions al Pirineu amb els Jocs?
—Les inversions s’han de fer on toquen i quan toquen. Vincular-les als jocs, com si fos una carta més de negociació, és gairebé un xantatge. Jo visc a la Cerdanya i parlo d’allò que conec. Com pot ser que anem tan endarrerits en infrastructures que són importantíssimes per a la comarca com el tren? Fa dècades que es parla de desdoblar la via fins a Puigcerdà, però la realitat és que passen els anys i no passa de Montcada bifurcació. Millorar les infrastructures no ha de dependre de cap element extern. Els ciutadans tenim dret d’uns serveis dignes.

—Quines altres mancances hi ha a la Cerdanya?
—Moltes. Tenim molt poca oferta cultural i pràcticament no n’hi ha de sanitària.

—Què voleu dir?
—Es va crear un hospital transfronterer, que és preciós, i els metges ofereixen un servei correcte. Ara, per posar-vos un exemple, la llista d’espera per dermatologia és d’un any perquè el dermatòleg només ve una vegada el mes. Cal tenir en compte que el Pirineu és un territori d’alta incidència solar i de raigs ultraviolats. De problemes, n’hi ha molts…

—Digueu.
—El fet que sigui una destinació, en certa manera, d’un turisme de luxe, com pot passar en alguns punts de la costa, fa que els preus dels habitatges i dels lloguers siguin altíssims. Si ets un professor o un treballador del sector del turisme, que tenen uns ingressos relativament baixos, tens problemes per a trobar un lloc per a viure. Ens passa com a Barcelona, però no som una gran capital, som al bell mig del no-res. Ens cal regulació per a lluitar contra això, però també polítiques per a facilitar la vida a la gent i incentivar que es quedin al Pirineu.