Anxo Lugilde: “La depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich”

Anxo Lugilde (Lugo, 1970) es defineix com un “catagallec” que ha passat bona part de la vida entre Galícia i Catalunya. Periodista i politòleg, al Principat és conegut per les col·laboracions setmanals a la tertúlia del Via lliure, de RAC1, i per ser el corresponsal de La Vanguardia a Galícia i Portugal. L’apassiona la seva feina, però la depressió que pateix d’ençà de fa més de trenta anys l’ha obligat a fer unes quantes aturades. Com que l’audiència del programa es demanava què li passava, finalment va decidir de fer públic el seu cas. “Vull expressar el meu agraïment a Catalunya perquè és una bogeria el suport que la gent m’ha donat “, explica. Lugilde tenia por de les reaccions, però l’enorme majoria han estat de suport i agraïment. Ara, a més, ha escrit sobre la seva experiència al llibre La Vella Companya (Columna), en què relata aquestes dècades de lluita contra la depressió i fa una crida a deixar enrere la incomprensió, la ignorància, la discriminació i l’estigma.

—Parleu de la depressió com la “Vella Companya”. Per què?
—El títol ve d’una expressió de Xosé Manuel Beiras, dirigent històric del nacionalisme gallec i pioner en la sortida de l’armari de la depressió. Diu que és qui fa els encàrrecs de la mort i que quan t’agafa, sempre és allà, esperant. La meva adaptació és una reacció a l’expressió anglosaxona que feia servir Churchill: el gos negre. Dir “companya” em sembla molt més llatí… És com aquell amic de l’escola que era una paparra i que a més et feia la vida impossible. I li dic “vella” perquè torna moltes vegades.

—Fa més de trenta anys que la patiu. Com va aparèixer?
—De petit, quan encara vivia a Catalunya, vaig tenir un problema psicològic, que no era una depressió, però que sí que em va condicionar una mica i potser és una part de l’origen: el 1974, a la primera escola, em van lligar la mà esquerra a la cadira per a escriure amb la dreta. Però vaig tenir una infantesa normal… Als vuitanta, quan ja vivia a Lugo, vaig viure molt malament el divorci dels meus pares, que devia ser el primer de la província. Tenia catorze anys o quinze i em rebel·lava contra la tirania franquista del meu pare, però se’n va anar i em vaig quedar sense el poder que volia enderrocar. A divuit anys, de sobte, em van aparèixer contractures a les cames i a l’esquena i marejos.

—Llavors us van diagnosticar la depressió.
—El psiquiatre ens va dir que era un quadre d’ansietat, però el metge, Laureano Álvarez, li va dir a la meva mare que era una depressió. Per mi, la depressió és una malaltia totalitària, és el Tercer Reich. Seguint aquesta metàfora, aquest metge va ser com Churchill, als anys trenta, avisant del perill que implicava Hitler i el rearmament d’Alemanya. Jo sentia una cosa molt fosca, com si fos en una caverna. I si avui hi ha estigma, discriminació i incomprensió cap al depressiu, imagina’t durant els vuitanta a Lugo…

—Dieu que la depressió us va causar contractures i marejos. De quines altres maneres s’ha manifestat aquesta somatització?
—Des de la meva definició d’usuari, la depressió és una malaltia de l’ànima que es manifesta amb mecanismes químics al cervell i que et pren les ganes de viure. Això es manifesta físicament de maneres diferents en òrgans diferents. Una part o tot el cervell treballa en contra teva i fa que tinguis contractures a les cames. He estat coix per la depressió, i no és una cosa estranya. Durant aquests trenta anys, he tingut períodes de treva i no em va atacar el cervell fins el 2016.

—De quina manera?
—Bloca el cervell i et quedes en blanc. Em vaig quedar en blanc en directe dues vegades: una a la televisió gallega, i una altra, al Via lliure. I m’han passat coses com ara no poder seguir una conversa perquè em perdia, mirar l’Excel que sempre faig servir i veure tan sols uns forats i no saber què fer-ne, anar al metge i no ser capaç de relacionar el codi que t’han donat a la sala d’espera amb el de la pantalla… Una vegada, vaig estar dues hores a la Gran Via sense saber on anava, i hi era al davant. O coses com no poder agafar un autobús per no saber com pagar, provar de pagar amb la targeta de Barcelona a Santiago…

—Són símptomes que, en general, no ens imaginem. Per què en sabem tan poc?
—És molt bèstia que no se sàpiga. En el meu cas, els símptomes físics van ser els primers… És increïble la poca cosa que la societat sap de la depressió, és esgarrifant. A vegades, en sabem més de malalties rares que afecten poca gent. No vull menystenir-les, però la depressió afecta centenars de milers de persones. Aquest desconeixement és molt perillós perquè condiciona la resposta de la gent, que no sap el patiment brutal que es pot sentir. I això agreuja la incomprensió i l’estigma.

—Al llibre també parleu del suïcidi.
—En estadis més lleus, la depressió es manifesta en tristesa i abatiment, després, en no tenir ganes de viure. I en casos més bèsties, la Vella Companya arriba a nivells totalitaris i controla el cervell: vols morir-te i penses en el suïcidi perquè no pots aguantar el patiment i el veus com a via de sortida. Entre les causes de suïcidi, la depressió és la fonamental, i també és la principal causa de mort no natural a Espanya. Veig molta prevenció d’accidents de trànsit, però de prevenció de suïcidis* no veig res. Té una part terrible i diabòlica. Penses en el suïcidi com la manera d’escapar i és una idea que et pot resultar fins i tot relaxant. Jo mirava els horaris dels trens, i no era per viatjar-hi… I aquesta idea em resultava relaxant, feia que m’acabés adormint. La vocació final de la depressió és exterminadora.

—Heu lluitat contra la malaltia a través de la psicoteràpia i el tractament psiquiàtric i el 2019 també vau participar en un assaig clínic amb al·lucinògens que va ser molt important en el vostre procés. En què va consistir?
—Estic molt agraït a l’Hospital del Mar i a l’empresa britànica Compass, que feia l’assaig. Era una prova de la psilocibina, un antidepressiu revolucionari que pot arribar al mercat d’aquí a dos anys. Te’n prens una sola dosi, amb un procés de preparació psicològica previ i de treball posterior. No has de prendre cap antidepressiu en aquell moment i, quan te’l prens, et provoca una catarsi, una mena de viatge. En el meu cas, va ser un viatge al llac Titicaca, que havia visitat anys enrere. Se’m va aparèixer molta gent, sobretot Castelao, el pare de la pàtria gallega. Em va llegir la cartilla! [Riu.] Vaig sortir transformat i després de fer molta feina posterior, caminar, nedar i cuidar-me físicament, em van donar l’alta en un informe que parlava de recuperació absoluta. Ja no prenia cap medicament, malgrat que uns mesos abans m’havia arribat a prendre onze pastilles diàries.

—Però la pandèmia us va fer recaure.
—Com que la meva recuperació tenia un vessant molt relacionat amb l’exercici físic, el confinament em va afectar molt. Va ser el tercer episodi fort en cinc anys. Va ser molt perillós i em costa força de superar-ho… La pandèmia ha tocat la por, la incertesa, el fet de perdre l’esperança en el futur, el fet de no relacionar-se… Després del confinament, em costava molt d’interactuar, i quan el depressiu és molt dins de si mateix, és perillós. I hi ha moltes mancances, com ara la manca de psicòlegs a la xarxa pública. Em van ingressar al centre d’aguts de l’Hospital del Mar i em van tractar molt bé, però en tot un mes mai no vaig rebre la visita de cap psicòleg. La part de la psicoteràpia està més oblidada, tot està molt medicalitzat.

—Vau passar per dos ingressos. Com els vau viure?
—La primera vegada va ser molt dura. Sentia que havia caigut en el fons més fondo de la societat. I era en un moment molt dur de la pandèmia, sense visites. Hi havia entrat voluntàriament, però renuncies a la llibertat, estàs reclòs. Em va servir per a agafar forces per a tirar endavant. Quan tens una malaltia i estàs malament, t’ingressen. Doncs amb això, igual… La depressió és una malaltia com qualsevol altra, però no és a la cama o al cor, sinó al cervell.

—Socialment costa de veure-ho així. Els centres psiquiàtrics estan molt estigmatitzats.
—Hi ha gent amb diferents patologies, algunes de molt bèsties, però no hi ha corretges, camises de força ni porres. Ara hi ha submissió química: Rivotril en grans quantitats. És millor això, però s’ha de combinar amb psicoteràpia. Els medicaments tenen molts efectes secundaris i en un primer moment agreugen els símptomes. L’adaptació a un antidepressiu potent és molt dura.

—Al llibre parleu de la sensació d’impotència i fins i tot vergonya per haver recaigut.
—Em va causar una gran desesperació. El psicòleg em va dir que la primera vegada que vaig anar a la consulta estava pitjor que mai, però que les recaigudes, sobretot l’última, eren la cosa més perillosa. Llavors em va demanar de signar el compromís de no suïcidi. Vaig trigar dies a fer-ho… No és que estigués pitjor, sinó que la successió de recaigudes em duia a una desesperació que em feia no poder més.

—Volia demanar-vos també quin paper creieu que ha jugat l’àmbit laboral en el vostre cas. Al llibre, parleu força de la feina i de l’angoixa que us va causar el fet de patir censura i menysteniment als mitjans gallecs per haver estat crític amb Núñez Feijóo. Com ho heu viscut?
—La qüestió de la professió pot ser ambivalent. Estic vetat per la Xunta, m’han fet fora o he hagut de renunciar a totes les meves feines a Galícia per pressions molt bèsties. No tinc la depressió per això, però tenir el govern del teu país en contra i, a sobre, haver de llegir que és un govern democràtic i de centre és frustrant. M’ha posat les coses molt difícils… A més, el periodisme té molts factors d’estrès i hi ha molts companys que passen per això. Però seria depressiu encara que tingués una altra feina, perquè se’m va manifestar abans i perquè la feina m’ha donat moltes coses bones. El suport que m’han donat a La Vanguardia ha estat un dels factors que m’ha permès de sobreviure, juntament amb el suport del meu entorn, parella i amics. Però crec que els periodistes encara estem més discriminats en aquest sentit.

—Per què?
—Un artista, un escriptor o un intel·lectual pot dir que té depressió i gairebé que forma part del personatge… Nosaltres, no. Tinc amics que diuen que quan em reincorpori quedaré condicionat perquè he dit públicament que tinc una depressió i això pot restar-me credibilitat. Com si fóssim màquines… Cal que els periodistes fem aquest pas perquè, a més, sabem comunicar, i els depressius no hem aconseguit de comunicar bé com és la nostra malaltia i què significa.

—Parleu del suport que heu rebut. Com d’important és la xarxa afectiva en aquests casos?
—Sóc un privilegiat en aquest sentit. Penso molt en el depressiu que està sol, i n’hi ha molts. Si no tens algú que t’agafa i que no et deixa anar, és massa perillós. Són processos molt llargs en què la gent es cansa. Quan estàs malament, tens un mur i ja et poden dir allò que sigui… És molt desesperant per a la gent que acompanya, i no tothom hi té traça. Encara que hi ha moltes excepcions, hi ha més comprensió per part de les dones. Són més sensibles i entenen millor el patiment. Encara som molts els qui hem estat educats en el mite del mascle ibèric, que no pot patir una cosa que no és física.

—Com esteu, ara?
—Surto d’un estat totalitari, que és la malaltia, a un de democràtic, la recuperació o guarició. És un procés molt complicat i es fan passes enrere i hi ha cops d’estat, conspiracions, aldarulls… Però també hi ha moviments socials i polítics en què es guanyen espais de llibertat. Escriure i promocionar el llibre em va bé. Jo, que sóc gallec, individualista i minifundista, he descobert que ajudar la gent, quan, a més, també t’ajudes a tu mateix, és la cosa més bonica. Intento de fer de portaveu de tots els camarades depressius sense veu i fer un combat cívic contra la discriminació i l’estigma.

—De fet, convideu a sortir de l’armari de la depressió.
—M’ha anat molt bé, tot i que hi ha gent a qui no. És important de tenir les forces. Ho he fet en el camí cap a la democràcia, però si ets presoner en un camp de concentració de la Vella Companya, la primera cosa és sobreviure. Col·lectivament, dir-ho és la millor cosa, perquè la Vella Companya ens vol amagats a l’armari perquè així pot avançar. Fora de l’armari, podem lluitar contra la incomprensió. Per què hem d’acceptar que ens discriminin? Les persones que tenim projecció pública tenim el deure cívic de fer el pas. Quim Monzó, per exemple, m’ha donat molt de suport a les xarxes.

—Però expliqueu que durant la vostra vida també heu sentit opinions de gent que no ho acaba d’entendre. De quina mena?
—El pitjor moment és quan et fan culpable. I com que tu vols flagel·lar-te, per a un depressiu és meravellós: “És culpa meva, sóc un desastre.”

—Es diu que aprendre a gestionar certs pensaments o canviar creences pot ajudar molt. Fins a quin punt això és controlable per part d’algú amb depressió? A vegades, certs missatges socials fan responsable aquesta gent?
—Una mica de tot. Pots no haver gestionat bé les emocions, però tampoc no has rebut cap educació per a saber-ne. Hi influeixen les circumstàncies, també sembla que hi pot haver factors genètics… Però no està clar, és esgarrifós el desconeixement que hi ha sobre el cervell. No sé si aquesta situació en què tot se soluciona amb pastilles és bona per a les farmacèutiques i per això som on som. I no hi ha un perfil de depressiu. En té gent que no ho diries mai, amb una bona posició social, professional i afectiva. Si li pot tocar a qualsevol, la societat s’hauria de prendre seriosament la qüestió. És una bomba de rellotgeria.

*Recursos per a la prevenció del suïcidi i de suport als supervivents

• Servei de prevenció del suïcidi de l’Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
• Portal de la Generalitat Valenciana per a la prevenció del suïcidi
• Telèfon de l’Esperança: 717 003 717
• Després del suïcidi, associació de supervivents (DSAS)
• Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)
• Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS)
• Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi de les Illes Balears (AFASIB)
• Directori de recursos disponibles a Catalunya Nord
• Telèfons d’emergència: 112 arreu del país i també el 061 a les Illes i el 15 a Catalunya Nord