‘A Altsasu hem vist que l’estat necessita “terrorisme de baixa intensitat” per a continuar castigant’

Tres dels joves d’Altsasu, els primers que van ser empresonats, ja han passat vuit-cents dies a la presó. Bé, si filem prim els compliran demà, precisament quan l’Audiència espanyola anunciarà la revisió de la sentència que els van imposar. Abans de saber-ne la resolució, hem parlat amb Antxon Ramírez de Alda, pare d’Adur Ramírez, condemnat a dotze anys. Tot i les irregularitats del procés judicial, Ramírez de Alda no vol perdre l’esperança i es resisteix a donar-ho per perdut. Si no, més endavant vindrà el Suprem, o Europa, però ‘llavors ja serà massa tard’.

—Gairebé vuit-cents dies empresonat. Com està el vostre fill, l’Adur?
—L’Adur, com sabeu, és dels tres nois empresonats des del principi. Està, com nosaltres i com tothom, amb uns sentiments contraposats, enfrontats. Perquè pots sentir-te optimista, però alhora amb molta por i nerviós. Pots pensar que ja veus la llum però alhora ho veus molt negre. És molt estrany. I ja sabem que és l’Audiència espanyola i, per tant, l’estat espanyol, però desitja que passin els dies, que arribi la revisió i saber quina és la fase següent. Si ja és al carrer, genial, i si no anar pensant en el pròxim recurs al Tribunal Suprem.

—Ha tingut suport psicològic durant aquest temps?
—A la presó poden tenir suport psicològic, però depèn de cada centre penitenciari. L’Adur, a les presons espanyoles on va estar, ho va passar molt i molt malament. Va tenir una crisi personal i a sobre fins i tot va ser castigat. Per això vàrem sol·licitar un psicòleg d’aquí, de Navarra, perquè hi ha organitzacions especialitzades a tractar presos. Un psicòleg va desplaçar-se fins a la presó, havíem gestionat el seu permís per telèfon amb la direcció del centre. Però quan ja era allà, li hi van denegar l’entrada i va haver de girar cua. Vam aconseguir que finalment li fes la visita i va anar-hi un parell de vegades. Amb el canvi de presó a Vitòria, el tractament psicològic és millor i ara mateix Adur és ben tractat.

—Com imagineu que seria ara la vida de l’Adur, fora de la presó?
—Si tot hagués anat normal, com que feia l’últim any de la carrera de magisteri i li quedava una assignatura que va acabar a la presó, doncs hauria fet les pràctiques, les hauria acabades i ja seria professor. I en aquests moments, no sé si treballaria o no. Aquest és el camí normal que hauria fet.

—Teniu l’esperança que la revisió que farà demà la sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola sigui positiva?
—Per una part, haig de ser optimista, no tinc cap més remei. Sempre s’ha de tenir esperança. Per una altra banda, sabem on som, coneixem l’Audiència espanyola, sabem què va passar al judici, amb moltes proves que no es van acceptar. I en la revisió de la sentència s’ha de ser una mica optimista. Al cap i a la fi és una oportunitat i que volem que l’estat aprofiti per posar fi a això d’una vegada. Ho desitgem tant… De manera que al final, hi ha com una contradicció de sentiments.

—Dos dels tres jutges que revisaran la sentència han estat condecorats per la Guàrdia Civil, una relació entre la justícia i aquest cos que s’ha anat veient durant tot el judici.
—Això mateix… Dos han estat condecorats per la Guàrdia Civil i el tercer ha assistit a alguna conferència del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme al País Basc (COVITE), que també era part acusadora en el cas. Ho vàrem denunciar, i no tan sols ens van refusar el recurs, sinó que van aplicar una multa de sis-cents euros a cada jove que va presentar el recurs perquè van dir que s’havia actuat de mala fe. És que tot el cas ha estat tan desproporcionat, sobredimensionat, tergiversat i manipulat… Només volem justícia, coi. Si això hagués passat en qualsevol altre lloc, no hauria acabat així.

—Si el recurs no prospera a l’audiència, llavors ja podreu apel·lar al Suprem. Allà hi ha més motius per a mostrar-se més esperançat?
—El Suprem, segons que sembla en casos anteriors, analitza més a fons les qüestions i d’una manera diferent. Des de sempre els advocats ens han dit que al Suprem hi podria haver algun gest i que es rebaixessin les penes.

—Una rebaixa seria una victòria?
—Parlar de victòria o derrota no m’agrada. Aquests dies ens demanem si hem d’anar a l’Audiència com si fos el partit de tornada d’una eliminatòria. Ens ho hem de prendre com que és el partit de tornada, amb una afecció a favor i volem fer un bon resultat. És clar que en el partit d’anada ja vàrem fer un bon partit però els àrbitres i el camp ens van fer una mala passada.

—I més enllà hi ha Europa.
—Des del començament, com que es va veure que era molt complicat, gent de l’àmbit de la jurisprudència ens deien que això acabaria a Europa. I estem segurs que el tribunal d’Estrasburg dirà que l’estat espanyol no té raó, com tantes vegades ja ha passat. Però què passa? Que llavors ja serà massa tard. Les bufetades que ha rebut l’estat espanyol per la seva manera d’aplicar la justícia són contínues. Per això no s’entén que encara actuïn així. I mentrestant continuen aplicant la presó provisional com a forma de càstig, perquè si apliquessin la llei amb tots els casos semblants, els nostres fills haurien de ser al carrer esperant la sentència ferma. Però en aquest cas no…

—La jutgessa argumentava que hi havia risc de fugida…
—Això deia, però és tan absurd… Perquè tres han estat empresonats des del principi però quatre han estat a fora en llibertat i no se n’havien anat pas. I s’havien presentat diverses vegades…

—El judici és una mica lluny, però quina és la irregularitat més flagrant que heu vist durant el procés?
—Home, la més flagrant va ser, en ple judici oral, quan a l’amo del bar on va passar tot li van ensenyar la seva declaració i va restar bocabadat. ‘Si jo no he declarat’, els va dir. I al final de la declaració que li mostraven no hi havia signatura i els ho va dir: ‘Eh, però si a més no hi ha signatura.’ Molts advocats ens han explicat que només per això ja s’hauria pogut invalidar el judici. Hi ha més irregularitats, com ara la famosa camisa blanca. Al principi no volien admetre com a prova un vídeo de després dels fets, on es veia clarament que un guàrdia civil portava la camisa blanca, tot i que ells asseguraven que li havien donat coces i cops de puny i, fins i tot, havien lliurat com a prova la peça de roba ben esparracada. Al final van haver d’admetre el vídeo i es va desmuntar tot allò que deien. Això va ser estrambòtic.

—Dotze anys de presó. Ja heu començat a pensar en la possibilitat que el vostre fill surti abans per bon comportament?
—Algun company ho comenta i en parla amb els advocats, i algun diu a veure si el Nadal vinent ja podem sopar tots plegats amb el tercer grau. Sempre hi fem tombs. Ara ja no redueixen pena per bon comportament, ara et poden donar un vis-a-vis més, diguem que et donen premis. S’haurien de fer càlculs sobre la pena màxima per passar al tercer grau, però m’estimo més no fer-ne perquè vull que siguin lliures abans.

—Molts familiars parleu d’aquest procés com un escarment. Per què?
—Sí, és un escarment perquè per això volien condemnar-los des de bon començament, amb l’excusa del delicte de terrorisme. Amb aquesta versió han volgut demostrar que a Altsasu la Guàrdia Civil era perseguida. I hi ha una organització que es diu Ospa Mugimendua que defensa això. Han lligat aquests joves amb l’organització i defensen que això constitueix terrorisme perquè ETA ja tenia la mateixa consigna. I això ho van acompanyar de literatura pel judici, amb l’objectiu de convertir-los en terroristes. Amb tot plegat, volen ensenyar als joves que la Guàrdia Civil no la faran marxar. Però resulta que aquesta reivindicació l’assumeixen molts partits, també el PNB. Han demonitzat una opinió política i intimiden el jovent.

—Qui vol veure terrorisme on no n’hi ha?
—Nosaltres creiem que al País Basc, abans, fa anys, hi havia una situació molt dura, amb el terrorisme d’ETA. Quan es va acabar això, alguns partits han deixat d’obtenir rèdits que guanyaven abans, no tan sols electoralment, sinó també monetàriament. És molt cruel, però com que aquest escenari va desaparèixer hi ha partits i estaments –diguem-ne estat– que necessiten alguna cosa que abans els anava bé. El fiscal, durant el judici, ho ha anomenat ‘terrorisme de baixa intensitat’, per poder continuar castigant i crear una situació que no deixi no avançar.

—Com ha reaccionat el poble envers els joves?
—És digne de veure. Impressionant. D’un bon començament, la gent, els pares i les mares, s’han posat en la nostra pell i ho han viscut com una cosa personal. Per això el nostre suport ha estat incondicional. Estic molt orgullós del meu poble. Altsasu també té una tradició molt lluitadora, ja d’ençà del temps de la República, i és situat en una zona amb una majoria social independentista.

—Dins el drama que viviu, en destacaríeu cap nota positiva, de tot plegat?
—Ho diem molts i fins i tot ens demanem si nosaltres seríem capaços de fer això mateix. La resposta d’ànims i de suport que rebem a tot arreu on anem a fer xerrades és inimaginable. No ho oblidarem mai perquè és emocionant.

—De primer, els familiars dels presos d’Altsasu preferíeu de mantenir un distanciament amb el cas dels presos polítics catalans, perquè una de les vostres armes en el judici era demostrar que en els fets no hi havia cap motivació política. Però amb el pas dels mesos hi ha hagut un acostament. Com ho heu viscut?
—Sí, al final els camins s’han anat trobant perquè en tots dos casos hi ha hagut una clara utilització política de la justícia o una politització de la justícia. Encara que els temes no tinguin res a veure, la justícia ha actuat d’una manera similar. Per això, a l’hora de denunciar aquesta situació que compartim, hem tingut l’oportunitat de compartir molts actes. La població catalana, com que observa el cas d’Altsasu tan paradigmàtic com els dels polítics catalans, també ens ha donat molt suport.