Antonio Baños: “M’agradaria que arribessin les tendes que esperem des del 3-O”

Antonio Baños serà jutjat dijous en un jutjat d’instrucció de Madrid acusat de desobediència greu per haver-se negat a respondre a les preguntes de Vox en el judici contra el procés al Tribunal Suprem, on va declarar com a testimoni. S’hi juga uns quants mesos d’inhabilitació, com Eulàlia Reguant, que serà jutjada el dia abans pel mateix motiu al Suprem (atès que actualment és diputada). Però a Baños l’atabala que hi hagi comitives d’acompanyament i atenció mediàtica sobre el seu cas. I parla de com es deuen sentir aquells represaliats no tan coneguts que van sortir a Urquinaona, amb el Tsunami… I per què “alguns entrenadors” van voler que tornessin a casa. Ens rep en una terrassa de la rambla de Fabra i Puig de Barcelona, epicentre de la seva vida.

—Aquell dia al Suprem vau treure de polleguera el tribunal.
—Em van dir que el jutge Luciano Varela anava cridant “al calabós!”. Jo no ho sentia. Semblava un esquetx de Monty Python sobre la inquisició espanyola, amb set paios amb togues que es posen dempeus alhora, com en un film de terror del setanta, i desapareixen per una porta lateral en aquella sala enorme. El Tribunal Suprem va haver de parar el judici més important i van haver de marxar a deliberar perquè un pocapena com jo els va fer una mena de circ! I van estar-se set minuts deliberant què feien amb mi. Ho vaig trobar còmic, berlanguià. Sabia que si fèiem això ens acusarien de desobediència i sabíem la pena que implicava, era un gest polític i meditat.

—Però no us esperàveu que Marchena reaccionés d’aquella manera.
—Sí… Ortega Smith parlava i ell m’ho transmetia en una mena d’exercici de ventrilòquia. Era com una comèdia espanyola. I jo només havia anat allà perquè em fessin una pregunta, que era sobre una reunió amb Artur Mas quan era president en la qual havia anat un tal A.B., que no era Antonio Baños, sinó Albert Botran. Tot era molt ridícul. La cosa que em sap més greu és que vaig haver de pagar l’AVE. Vaig entrar al tribunal amb el tiquet demanant qui ho pagava, allò…

—Vau passar el tiquet al Suprem?
—És clar, a mi m’hi van fer anar! I em van dir que no, que el culpable era qui pagava els costos. Va anar així. Però tot plegat en un context molt trist, perquè coneixia personalment alguns dels acusats i hi tinc amistat.

—I era la primera vegada que els vèieu en persona després de molt de temps.
—Jo era al secretariat nacional de l’ANC i recordo l’últim plenari amb Jordi Sànchez el dia abans d’anar a Madrid. Estàvem tots tranquils perquè sabíem que no hi havia base legal. Doncs a la presó. Se’m va trencar el cor quan els vagi veure allà aquell dia.

—Quan els van condemnar, es va mobilitzar molta gent…
—I molt jove, i moltes noies. Vull dir que no era una qüestió testosterònica, i hi havia molt bona organització.

—Però una represaliada, Carla Costa, denunciava l’altre dia a Girona que hi havia represaliats de primera i de segona.
—I tant, ho subscric. I jo sento que sóc de primera perquè quan vagi a Madrid segurament hi haurà una televisió, o algú de mitjans de comunicació i jo tindré l’oportunitat de fer un discurs bonic i quan passi per aquest carrer em diran “molt bé, Baños, canya!”, quan hi ha milers de persones que també pateixen, i no anem als seus judicis, i no sabem com se senten abans d’anar-hi, ni ells ni la seva família i amics… Per això m’amoïna i em fa una mica de vergonya rebre un excés d’atenció.

—Dieu: “El 2017 anàvem guanyant el partit i alguns entrenadors ens van fer anar als vestidors.”
—N’hi havia que veien massa gent al carrer. Però en la classe política del 2017 hi ha de tot, els extremadament valents, els valents amb por (que era el més normal) i els que feien la viu-viu. Ho han dit en llibres i tot. N’hi havia que esperaven l’oferta de negociació de l’estat, que un minut abans aturarien el partit per cercar una solució de compromís. O que esperaven que l’1-O fos una mena de 9-N festiu i tranquil. Perquè és una classe política nascuda en despatxos i per a fer política en institucions. No és dolent, és normal, i el moviment del 2017 era de tot menys normal, hi havia un moviment popular insurgent.

—Poseu noms a aquests entrenadors?
—No. Perquè jo no hi era. Tots podem sospitar que hi havia qui els agradava més allò que passava i qui els agradava menys. Hi ha declaracions de tots. Puigdemont ha publicat llibres, i Torra, i Junqueras… No cal que posi adjectius al comportament de ningú.

—Voleu dir que era el govern mateix que no volia la gent al carrer?
—Jo era al secretariat nacional de l’ANC i us puc dir les sensacions que hi havia allà. Un dels perills que el 2017 caigui en la nostàlgia és la tendència a etiquetar els bons i els dolents. I per això estem així, acusant-nos de botiflers i traïdors i d’hiperventilats, de màgics, realistes i pragmàtics. També cal dir que estar cagat el 2017 era la cosa més normal del món. A molta gent li explicaven com s’havia d’exiliar, gent normal que no ha fet res.

—Però el 20-S també va passar: “Aneu cap a casa”.
—Però això no sé dir si va estar bé o malament. És que un cop ha passat tot és fàcil jutjar-ho. Perquè ara podem dir que tant per tant ens podríem haver quedat a Economia, al carrer… Però en aquell moment el més important era l’1-O, i no sabíem si l’estat podia anar més enllà…

—Però el 3-O ja s’havia fet el referèndum. I va passar igual.
—Sí… Aquell dia era al carrer i ens van fer anar a casa. Jo era amb la Mireia Boya. Hi havia una acció prevista, que era fer una acampada a la cruïlla de Gran Via amb el passeig de Gràcia, i esperàvem les tendes. Recordo baixar per la Via Laietana amb un megàfon, perquè ens arribava la informació que baixaven els fatxes d’Artós i no volíem que hi hagués garrotades. Jo deia a la gent que se n’anés d’allà per anar a acampar. Jo rebia instruccions. I ens van dir que es desconvocava l’acampada. Era una acció prevista, que no sé exactament qui l’havia dissenyada.

—Qui va dir que es desconvoqués?
—Jo era amb la Mireia [Boya] i algú li va trucar per dir-li que no es feia l’acció.

—Una decepció.
—És clar. Que aquell 3 d’octubre, que era un dels dies més bonics que es poden viure, et fessin anar a casa…

—I amb el discurs del rei i les agressions recents de la policia…
—Quan el dia 3 ens van dir que desconvocaven l’acampada i es donava per acabada la jornada de lluita, no et diré que ni a mi ni a la Mireia ens fes il·lusió. També és cert que jo no tenia tota la informació. Potser aquell vespre es feien unes trucades la importància de les quals desconeixíem o sobre el pla que hi podia haver per al dia 4. Per això aniré amb compte a l’hora d’acusar ningú.

—Però vist ara?
—Pensant-ho ara, més fredament, és lògic que qualsevol partit polític institucionalista s’atabali molt quan la gent surt al carrer. Perquè va costar molt que la gent tornés a casa. Per això penso en les paraules de Carla Costa i en la seva generació, que va sortir al carrer. Perquè si aquesta generació anònima considera que sortir a lluitar per un dret té un cost inassumible i cap recompensa ni tan sols pels teus representants, no tornarà a sortir per a res. Ara, si veus que qui hi ha al capdavant se la juga el doble que tu, aleshores sortiràs. Hi ha una frase que repeteixen alguns il·lustres polítics catalans que em fa una ràbia immensa, quan diuen que “ha arribat el moment de la política amb majúscules”.

—“És el moment de la política”.
—Volen dir que ara no és el teu moment com a ciutadà ignorant que no saps de què va la cosa. Quan diuen que és el moment de la política és quan volen els carrers buits. En canvi, és tot al contrari: quan la gent està organitzada i és als carrers, quan reclama drets, aleshores es fa la política realment. I no vull dir que la política institucional sigui una merda i la que es fa al carrer sigui l’única solució. La institució pot ser útil, però si ha d’anar capant els desitjos i aspiracions de la gent, aleshores és un tap, i no un vehicle.

—Si ens volien a casa, se n’han sortit, oi?
—És clar. Primer, per motius ben senzills; perquè la gent té una vida, i pots estar mobilitzat i organitzat un temps. I ja fa deu anys de procés. Si surts i no passa res, o si passa alguna cosa i l’aturen, i quan l’han aturat et diuen que no torni a passar, doncs tu resulta que fas un màster, o que vols tenir canalla, o signes una hipoteca, i els dius que ja t’hi has dedicat uns quants anys. És molt complicat que un país surti al carrer organitzat. És difícil que la gent s’hi dediqui deu anys dues vegades a la vida. I juguen amb això, amb el cansament, i et diuen que ara no es pot, i la gent els diu, aneu a pastar fang. Per això és important que la gent que no és de partits no es quedi amb una idea del 2017 que allò ja ha passat i invocant que torni a passar sense crear les condicions objectives necessàries.

—Quines són les condicions objectives necessàries?
—Organització, bàsicament. Em remeto a abans de l’ANC, a la manifestació del juliol del 2010. Allà hi havia una capçalera de polítics que no va poder avançar i la gent els avançava, i recordo la cara d’emprenyats que feien. Quan hi ha més gent, i sap què fer, i no espera la capçalera sinó que la desborda, és perquè està organitzada, de vegades intuïtivament. I després va aparèixer l’ANC, que va ser un miracle, com els CDR. La nit del Primer d’Octubre, amb l’ocupació de les escoles i la col·laboració amb les AMPA. Allò sí que era política amb majúscules.

—Ara cal un revulsiu?
—Sí. Això mai se sap com va. Crec que l’1-O vam guanyar i tot plegat té un sentit polític. Fins i tot es va declarar una República. Ha, ha, hi, hi, però es va declarar. No ho han fet a La Rioja, ni al País Basc. En condicions més o menys patètiques i arrossegant els peus, però es va fer. Compte, que és gros.

—ERC diu que no érem prou gent i la correlació de forces era desfavorable.
—Hi havia sis mil policies i guàrdies civils i uns cent mil activistes… Per fer un procés insurgent érem més que suficients. Si calcules els policies amb escopetes i la gent que hi havia, els superàvem amb escreix. I per tot Catalunya hi havia prou gent per a posar contra les cordes les forces de l’ordre. El 2017 i el 2019 érem més que suficients per a fer un procés insurgent. Érem prou gent per a fer el que volíem fer, que era declarar la República i mantenir-la, ja hauríem vist fins quan i com. Però al carrer érem més gent que policia. Ara, per a fer un procés de la llei a la llei, això ja no ho sé.

—Però ells es refereixen a l’acceptació social.
—Ho sé, i responc el que vull. Tu em preguntes una cosa i jo te’n responc una altra. Me n’he adonat.

—Hi insisteixo: penseu que hi ha prou gent favorable a un procés com aquest?
—Si a mi em va caure el xàfec de la meva vida perquè vaig sortir a dir que no érem prou gent el 2015 i ara som el 52% i més de 70 diputats i encara no som prou gent, doncs no sé pas quin és el màxim.

—Com enteneu la insistència en la taula de diàleg?
—La qüestió és si algú ho entén. Crec que per part d’ERC i de Junts, i no sé fins a quin punt de la CUP, hi ha un intent de calmar les aigües per allò de “tornar a fer política”. Hi deu haver una mica de tot. Sospito que també per les municipals, que són les eleccions més importants, pel repartiment de càrrecs, consells comarcals, diputacions… Hi ha molt de pinso, aquí. I no faràs una revolució abans d’unes municipals. I hi ha en disputa l’hegemonia partidista a Catalunya, quin és el partit central. De manera que els partits independentistes ja funcionen com els unionistes. La lògica és que tothom acata. L’acord d’ERC amb el PSOE a la taula de diàleg és d’acatar l’ordre constitucional. La taula de diàleg és estrictament autonòmica. És estrany, doncs, de demanar-hi l’autodeterminació. La gent que fa política des de les institucions vol calma, no soroll. Potser alguns per motius nobles, perquè segurament creuen que hem gastat un cartutx i que fins que no tornem a carregar cal refer el bon govern i les institucions. A mi no m’agrada aquest discurs, però és legítim i té una certa lògica. És un discurs que Junts i ERC van compartint a trossos. Però no sóc tan beneit per a dir, demà descongeleu la DUI. Perquè no hi ha ni el clima, ni el moment ni la gent per a fer-ho.

—No veieu bé la proposta de l’ANC de fer-ho l’any vinent.
—Hi ha una nova executiva i necessita recuperar un espai d’interlocució fort amb el país, i la manifestació de la Diada va sortir prou bé. Volen guanyar titulars, legítimament. Però es nota quan hi ha un moment políticament madur per fer-ho. Ara bé, això també podria anar d’un dia per l’altre; imagina que es dispara la inflació, que ens quedem sense gas aquest hivern, que hi ha acomiadaments, que la gent s’emprenya, que els trens deixen de funcionar un dia i la gent, en comptes de queixar-se, crema els trens. Doncs ja ho tens. Tot pot ser o bé una guspira o bé un procés lent de maduració. Però dir que el segon trimestre del 2023 proclamarem la independència és el mateix que dir que ens hem de dedicar a gestionar l’autonomia per transcendir-la més endavant. Són dos discursos igual de legítims, i que cadascú valori les possibilitats que té cadascun.

—Com veieu la CUP?
—M’ha fet força il·lusió la llista i l’empenta que hi ha per Barcelona, perquè hi veig trempera i ganes de tornar a l’ajuntament. Ara, a les institucions sempre esperes que facin més soroll. No cal que vagin tot el dia amb la sandàlia del David [Fernàndez], però una mica més d’entrebancs sí que m’agradaria que posessin. Orgànicament, no hi sóc, però hi tinc bon tracte i m’agradaria que hi hagués més mambo, en paraules seves.

—Cal un quart partit independentista?
—L’independentisme té diversos éssers mitològics, i la quarta llista n’és un. Alguns la veuen com una amenaça i uns altres com una esperança.

—I en el vostre cas, com la veieu?
—Com Sant Tomàs va fer als apòstols quan va veure aparèixer nostre senyor per Pentecosta, si no ho veig no m’ho crec. Fa tants anys que representa que es fa i hi ha tants conciliàbuls de gent creant aquesta llista, que potser és veritat que es prepara.

—Hi heu estat, en aquests conciliàbuls?
—Si em conviden a conspirar, jo aniré a tot arreu. M’agrada molt conspirar.

—Us han vingut a cercar per conspirar?
—Sí. “Baños, per què no et presentes?”

—Però una cosa és que us ho cridi algú pel carrer i una altra que rebeu una proposta seriosa.
—Igual que qualsevol persona que surt una mica als mitjans, em diuen per què no em torno a presentar. Però a mi m’agradaria veure quina gent es podria arribar a reclutar. Perquè tothom està molt cremat.

—La dificultat és trobar la gent idònia o que els que hi anirien bé ho acceptin?
—Totes dues coses. També veig difícil que ho acceptin, perquè què s’hauria de fer? Per a fer què? La independència. D’acord, expliqueu-m’ho.

—Descongelar la DUI?
—Descongelar-la, d’acord. I si tenim tres diputats, o cinc? La darrera experiència en què vaig participar i en què sí que vaig creure va ser el Front Republicà, amb la idea d’anar a Madrid amb un diputat o dos a posar bastons a totes les rodes que passessin per allà, a intentar blocar si tot plegat anava d’un vot o dos. Aquesta idea em semblava interessant en aquell moment. Ara, al parlament català no sé com estarem d’aquí a dos anys i mig.

—Potser les noves majories que hi hagi també vindran d’un diputat o dos.
—Però és que potser ja hauran tancat el parlament i tot. És que potser la llista cívica es fa sola. Hem de tenir en compte que el procés va mobilitzar el bo i millor del país, però la gent ja té una vida. Hauria d’haver-hi una generació jove, gent amb gran talent i competència, que estigui implicada amb el país. Costa fer una cosa amb cara i ulls. Digues a algú que deixi la feina per anar al parlament, tot i que segurament el primer dia ja t’inhabilitaran. Què s’hi ha d’anar a fer, i amb qui? Però si aquesta llista surt, la gent és collonuda i saben què cal fer, doncs endavant.

—I teniu ganes de tornar a fer política institucional, en la primera línia?
—A mi m’agradaria anar a la cantonada de Gran Via amb el passeig de Gràcia i fer l’acampada que esperem des del 3-O. Això em faria il·lusió, si pogués viatjar en el temps. O haver aguantat un dia més a Urquinaona.

—O no haver tornat de l’aeroport.
—No, se n’havia de tornar, perquè l’aeroport no es podia defensar. Però la cosa bonica de l’aeroport és que després hi havia la Jonquera, i Salt… La idea era que hi hagués una successió d’accions. La llàstima és que el Camp Nou no va sortir bé. Però ens oblidem que amb un sol piulet del Tsunami a Twitter, van haver de canviar la data del partit amb més audiència del planeta.

—“El Tsunami ens va utilitzar com titelles”, deia Carla Costa.
—Jo trobava bé que ens diguessin ara aquí i ara allà, perquè formava part de l’èxit de la fórmula, i que hi hagués una certa disciplina.

—Confiança cega?
—Però és que els tres primers cops van ser d’èxit: l’aeroport, la Jonquera, Salt… I no es tractava de quedar-se allà, sinó de marxar quan arribava la policia, l’essència de la guerrilla, és el Vietcong. No es tracta que et peguin, sinó marxar i tornar a aparèixer a un altre lloc, esgotar la Brimo, l’Arro, la policia espanyola. No sabien on sortiríem l’endemà. La lògica guerrillera és aquesta. Però hi va haver un moment, després del Camp Nou, que ja no ens van convocar. I em sento com ella, com la Carla. Perquè jo tenia la sensació que anàvem guanyant. Estaven cagats. Recordeu que els titulars d’aquells dies eren que el Tsunami segrestaria l’autocar del Madrid. Hi havia un clima! Era Ho Chi Minh: no saps quants són ni on són. Això ho teníem. Has de tenir fe en el comandament, sí. Però que un dia aquest comandament desapareix i tu ets enmig de la jungla.

—Estaria bé saber per què va desaparèixer.
—Jo vull pensar bé de la gent, i segurament ho van veure pelut. L’estat ha fet la seva feina, i el Tsunami era “organització terrorista”. Molta gent va fer tant com va poder, potser ho vam fer amb poca traça, i hi devia haver interessos partidistes que es van anar imposant, i pastanagues que va anar posant l’estat, i gent que va fer figa… Molta gent es demana si ha pagat la pena el que ha fet, i la resposta és que sí, tot i que la sensació és que t’han deixat penjat. El fracàs del 2017, diuen alguns. No, jo crec que vam guanyar. Però no sé dir quan va acabar el partit. El 2019? O potser no ha acabat, i encara el juguem? Però sí, és clar que n’hi ha que són de primera i uns altres de segona. I no sé si és gaire edificant de veure polítics coneguts abraçant-nos entre nosaltres a la porta del jutjat, i que després en un altre jutjat surti un nano sol, només acompanyat del seu advocat d’Alerta Solidària.

—Penseu en el dia que anireu a declarar?
—Sí, sí, i em fa una mica de cosa que vingui la comitiva, eh? Em fot angúnia la meva imatge sortint del jutjat de San Blas dient que he vingut a aturar el feixisme. És que hi ha quatre mil persones represaliades, i moltes de molt castigades.