Antònia Raya: ‘Cal doblar l’Atenció Primària si no volem tornar a la situació del març o de l’abril’

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, explica que per atendre les necessitats de la pandèmia els sanitaris han deixat de fer molta de la seva feina habitual. ‘No tenim temps ni mans per a fer el seguiment de crònics o de la gent gran. Som conscients que quan hagi passat la pandèmia es destaparà una situació lamentable.’ Raya ho diu clar: falten infermeres i metges. ‘Tenim un problema de fuita de cervells. La gent se n’ha anat a treballar a fora, perquè aquí les condicions laborals són molt precàries.’

Si a l’octubre no es vol acabar com el març passat cal un reforç de l’atenció primària. ‘Algun dia haurem de tornar a fer la feina que fèiem abans. La gent ho demana’, recorda Raya. I el fet és que no donen l’abast. ‘Per poder tornar a fer tot això, els equips d’atenció primària s’haurien de doblar. Hauríem de poder tenir un equip que donés resposta a tot allò que implica la infecció del coronavirus i un altre que fes allò que abans era el nostre dia a dia.’

—Esteu preocupada pel que ha deixat de fer l’atenció primària durant la pandèmia…
—Sí, nosaltres fem una feina molt invisible els ulls dels mitjans, però és bàsica. Tot això que deixem de fer és molt greu. Som conscients que quan hagi passat la pandèmia es destaparà una situació lamentable. Per exemple no tenim temps ni mans per a fer el seguiment de crònics o de la gent gran. Falten mans. I sí, hi ha gent de vacances, però tenim tot el dret del món de fer-les, i enguany més que mai. Això s’ha de respectar. Ara, ens haurien de poder substituir o reforçar els equips. Però no troben infermeres, no troben metges. Sí que han contractat administratius i tècnics auxiliars d’infermeria. És una gent molt benvinguda, però hi ha unes feines que van lligades a la nostra professió i que no es fan com es feien abans.

‘Cal doblar l’Atenció Primària si no volem tornar a la situació del març o de l’abril.’

—Caldria, per tant, reforçar els equips d’atenció primària?
—Sí, i de manera urgent. Sobretot és molt preocupant amb vista a la tardor. Calen reforços si no volem tornar a la situació del març o de l’abril. Si tens una primària forta, pots detectar brots i pot trencar la cadena de contagis; si tu tens una primària forta, pots anar als domicilis a fer les PCR; o, de seguida que hi ha un avi amb símptomes en una residència, pots fer la PCR i així, sectoritzant l’edifici, ho pots controlar. Esgotats i deixant de fer molta de la feina que fèiem abans, però anirem fent. Ara, és clar, algun dia haurem de tornar a fer la feina que fèiem abans. La gent ja t’ho demana. La gent té dolors d’infart i no va al metge perquè té por d’agafar el virus. I els qui tenien problemes de salut, però que tu controlaves i mantenies en bon estat, ara ja fa massa temps que no els veus i poden haver passat moltes coses. Per poder tornar a fer tot això, els equips d’atenció primària s’haurien de doblar. Hauríem de poder tenir un equip que donés resposta a tot allò que implica la infecció del coronavirus i un altre que fes allò que era abans el nostre dia a dia. Hem de tenir gent que continuï treballant en la prevenció, la datació i promoció amb la comunitat. Si no, el preu que pagarem serà molt alt. Ho veurem d’aquí a dos anys. Però nosaltres ja comencem a ser-ne conscients. Sobretot amb la gent gran. Hi ha molta gent que no surt de casa i ha tingut un deteriorament molt important.

—És clar, tot continua. Les malalties no s’aturen per la pandèmia…
—Exacte. Per això dic que s’han de doblar els equips. Però ara mateix no és possible. Tenim un problema de fuita de cervells. La gent se n’ha anat a treballar a fora, perquè aquí les condicions laborals són molt precàries. Els nostres sous fan riure. I encara més a Catalunya, on cobrem menys que a la resta de l’estat espanyol.

‘Tenim un problema de fuita de cervells. La gent se n’ha anat a treballar a fora, perquè aquí les  condicions laborals són molt precàries’

—Durant el març, quan els hospitals anaven saturats, es van reforçar amb gent que provenia dels centres d’atenció primària. Per què ara no es fa a l’inrevés?
—La gent dels hospitals també ha de fer vacances. Les plantilles estan esgotades i han de poder fer vacances. El problema és el mateix que he dit abans: falten professionals. Però també és cert que ara, als pavellons per fer les proves en massa, sí que hi ha reforços dels hospitals. Aquest cap de setmana, per exemple, a les de Torre Barró hi anaven infermeres de l’hospital de Vall d’Hebron; i al Besòs i al Maresme, de l’Hospital del Mar. Estic d’acord que el sistema sanitari s’hauria d’entendre així: com un tot. Durant molts anys, el sistema sanitari és ‘hospitalocentrista’. I això en un moment de pandèmia no ens ha ajudat. Si pensem en coses bones que ens ha portat la pandèmia segurament una seria aquesta: l’hospital ara mira l’atenció primària d’una altra manera.

—També hi ha un problema d’infrastructures?
—Sí, això afecta sobretot Barcelona. Molts CAP fa molt de temps que reclamem centres nous perquè no hi cabem, en els que estem. I així encara és més difícil de recuperar l’activitat que fèiem anteriorment. Per fer-ho hauríem d’aplicar mesures de seguretat que demanen distàncies i no tenim prou espai. I com nosaltres, no té lloc el CAP del Gòtic ni el de passeig de Sant Joan. Durant molts anys no s’ha fet el manteniment de les infrastructures com s’havia d’haver fet.

‘Si vols reprendre l’activitat habitual, amb mesures de seguretat, no ho pots fer… Em sembla que la campanya de grip enguany la farem al carrer’

—Teniu una dificultat afegida. Si el vostre CAP no estava preparat per al dia a dia, encara menys per a una pandèmia, no?
—Curiosament, nosaltres en el moment més complicat de la pandèmia vam ser uns privilegiats. El nostre centre, que té molts anys, és dissenyat per a atendre pacients amb tuberculosi, una malaltia que també és contagiosa. I en un moment determinat això ens va ajudar. Vam poder recuperar la garita que hi havia a l’entrada per als tuberculosos i des d’allà vam anar distribuint els pacients per evitar contagis. Fa molts anys que lluitem per un CAP nou i de cop ve el coronavirus i veiem que el que tenim és ideal per a aquest moment. Ara, això és ideal si tens pocs pacients. Però si vols reprendre l’activitat habitual, amb unes mesures de seguretat, no ho pots fer… De fet, crec que la campanya de grip enguany la farem al carrer.

—Al carrer?
—Sí. És que no hi cabrem. Fa molts anys que no tenim una gran pandèmia de grip. Per tant, els percentatges de vacunació no són gaire alts. Enguany s’haurà de vacunar molta gent. I al centre no hi cabrem. No podem mantenir les distàncies de seguretat. És molt probable que hàgim de muntar tendals pel barri. No hi ha res tancat, però les que hi treballem cada dia ja ho intuïm… Nosaltres ja ens anticipem.

‘Si la pandèmia de coronavirus s’ajunta amb una de grip, serà un desastre. Tindrem molta feina i manquen mans’

—Veient això, deu preocupar molt què passarà a l’octubre quan comenci a haver-hi casos… La gent us haurà d’avisar al primer símptoma perquè pugueu descartar que no sigui coronavirus.
—Sí, això és molta feina. Caldrà que tinguem els protocols molt revisats. I esperem que els qui fan recerca ens puguin donar alguna dada que ens ajudi a discriminar. Ens agradaria saber, per exemple, que si passa tal cosa segur que no és coronavirus. Però amb la incertesa que hi ha ara mateix és molt complicat. Qualsevol moc, mal de coll, febre que vingui haurem de descartar que no sigui coronavirus. També és veritat que veiem que amb les mesures higièniques han baixat moltíssim les taxes de contagis de grip a l’hemisferi sud, on ara són a l’hivern. Potser tenim sort i no tenim grip, enguany. Perquè si la pandèmia de coronavirus s’ajunta amb una de grip, serà un desastre. Tindrem molta feina i manquen mans.

—I els professionals esteu cansats…
—Sí, esgotats, però això no és la cosa pitjor. És evident que no som infal·libles, cada dia veus companyes que acaben plorant. Però sobretot hi ha desencís. Dius que tens diners per a pagar noves infermeres, però que no en trobes? Doncs si tens diners, paga allò que deus a les infermeres que treballen. Els deus un 5 % del sou de fa més de deu anys. Tingues cura dels professionals de la salut. No et demanen tant. I evidentment l’ètica professional passa davant i, per tant, la gent continuarà donant la part millor de si mateixa. Però segons quines decisions es prengui a la direcció del centre o a la conselleria el desencís que produeixen en els professionals és molt gran. I gent que és molt bona en la seva feina passa a no fer-la bé, cosa que acaba repercutint en la població.

—Un altre problema és que els telèfons se saturen? Ara demanen a la gent que no vingui al CAP sinó que us truquin….
—En aquest cas estem preparats. Han agafat noves línies i tenim mòbils per a trucar nosaltres i no saturar la centraleta. Però sí, és una barbaritat de feina. Tu pots entrar a treballar i ja tenir cinquanta trucades telefòniques pendents. Però la cohesió d’equip que es genera en situació de crisi fa que anem endavant. Ara, és clar, al Raval no tothom té telèfon. També ens trobem amb gent que té un problema de comunicació perquè no parlen el nostre idioma. Amb aquesta gent no ens hi podem entendre per telèfon. O la gent a qui diem que es doni d’alta del portal de La Meva Salut per veure el resultat de les proves. Molt bé, però no tothom té internet a casa per entrar-hi. Per tant, una vegada més hem d’anar més enllà, perquè la nostra població té uns condicionants que sempre penalitzen la seva salut. I per tant, les hem de tenir en compte.

‘Els rastrejadors de Ferrovial serien més efectius si els haguessin integrat a l’atenció primària’

—I amb els rastrejadors de Ferrovial hi ha bona comunicació?
—Responc a títol personal. Tinc la sensació que els rastrejadors contractats per Ferrovial no funcionen correctament. I no és una crítica als treballadors. Ells ho fan tan bé com poden amb les eines que tenen. Però, jo amb la història clínica al davant i el protocol a la mà, de vegades tinc dubtes de quina instrucció he de donar. De vegades no sé si els he de confinar o no, o si són contactes estrets o no. S’han de tenir moltes dades en compte. La gent de Ferrovial treballa sense aquesta informació. Tot és molt mecànic. Els arriben certes persones que han tingut un contacte amb un positiu i els deriven a un CAP perquè els facin la PCR. Doncs d’aquestes persones que ens arriben, moltes no cal que es facin aquesta prova. No són un contacte estret.

—Per tant, es duplica la feina?
—Sí. I cosa que és més important: aquesta gent, en lloc de fer allò que fa, podria donar un cop de mà als equips que som a l’atenció primària. Es necessiten moltes mans. D’aquesta manera es podria optimitzar molt més tot aquest recorregut. Allarguem els procediments, tot i que sabem que, com més llarg sigui, més fàcil és que es perdi la informació que s’ha de donar. Tinc la sensació que a aquesta gent els haurien pogut fer un altre contracte. Si els haguessin integrat a l’atenció primària serien més efectius.

—Com s’ha viscut aquesta crisi sanitària al Raval?
—Hem viscut amb molta angoixa tot aquest procés, sobretot pel condicionant social que té el barri. Perquè això va més enllà d’una crisi sanitària. Nosaltres ho hem fet tan bé com hem pogut davant d’una situació completament nova. Però no ha estat fàcil confinar i aïllar persones quan vivien en pisos que no tenien les condicions òptimes. Al barri s’ha notat que molta gent treballava en l’economia submergida i ha deixat de treballar.

‘Al Raval el mal és més econòmic i social, que no pas a escala sanitària’

—Al començament quasi no teníeu casos….
—No, però van ser uns mesos molt complicats a escala econòmica. És veritat que teníem molts casos amb problemes ja identificats. La majoria ja tenien contacte amb els serveis socials i, per tant, va ser més fàcil d’obtenir ajudes. Però aquells mesos vam tenir contacte amb una gran part de la població que estava al marge de totes aquestes mesures. Per exemple, la comunitat filipina, quan va tancar la restauració es va quedar majoritàriament sense feina. No tenien ingressos i havien de triar entre pagar el lloguer o menjar. Cadascú tria el que bonament pot. Per tant, al Raval el mal és més econòmic i social, que no pas a escala sanitària.

—Segons molts estudis hi ha una relació molt clara entre pobresa i covid-19. Però curiosament al Raval, les xifres no indiquen això… A què es deu?
—Crec que un factor important és la mitjana d’edat. Tenim més gent jove. Tota la població immigrant que hi viu ens fa baixar molt la mitjana d’edat. I també és veritat que l’economia del Raval és en molts casos submergida, i molt dedicada a la restauració. És clar, van tancar tots els bars i restaurants i llavors la població es va quedar a casa. En canvi, uns altres barris pobres tenen una ocupació més de serveis. Per exemple, hi ha treballadores de la llar, caixeres, auxiliars en residències, treballadores del transport públic… Són feines que al març o a l’abril implicaven més risc de contagi, perquè havien de continuar anant a treballar.

—I ara que han tornat a obrir restaurants i bars és diferent? Heu notat un augment de casos al barri?
—Ara hi ha més casos. La segona setmana de juliol va ser una bogeria. Aquells dies hi va haver moltes PCR positives. Ara s’ha estabilitzat. Però continuem tenint gent amb símptomes i PCR positives. Tot plegat és imprevisible. Com que és una malaltia tan contagiosa les xifres se’t poden disparar en un moment.

—Al Raval hi ha problemes diferents dels altres barris. Un fet important és la dificultat de fer l’aïllament. Aquí hi ha pisos molt petits amb molta gent convivint-hi. Moltes vegades és impossible fer aquest aïllament.
—Sí, des del començament ho vam veure. Era un problema important. I per això vam demanar que s’obrissin hotels on poder fer aquestes quarantenes. Va ser una eina fantàstica… Però aquests hotels van tancar. Ara s’haurien de tornar a obrir. Continuem tenint el mateix problema. Hi ha habitatges molt petits que no permeten un aïllament adequat amb tanta gent convivint-hi.

‘No tothom té la possibilitat de fer aquest aïllament. Jo puc fer un aïllament perquè sóc funcionaria, demano la baixa, me la donen i em quedo a casa. Però hi ha gent que no té aquestes condicions’

—I amb quins altres problemes us trobeu?
—Ara que la gent s’ha incorporat a la feina, ens trobem que no tothom té la possibilitat de fer aquest aïllament. Jo puc fer un aïllament perquè sóc funcionaria, demano la baixa, me la donen i em quedo a casa. Però hi ha gent que no té aquestes condicions. No poden demanar la baixa. Per tant, la crisi sanitària va més enllà. És una crisi de país i, com a tal, si volem que tot surti bé hauríem de moure moltes fitxes més enllà de la sanitat.

—Com ara?
—Segurament s’haurien de fer moltes regularitzacions de nacionalitat i laborals per tal que la gent pugui demanar d’ajudes. Hi ha tanta i tanta gent a qui dius que ha de fer confinament, i la resposta és que no pot… D’acord que cadascú té una part de responsabilitat, però també hauríem d’assumir la responsabilitat que tenim com a societat. Les empreses i segons quins negocis haurien de tenir una supervisió per assegurar que tothom pogués fer aquest confinament de catorze dies si el necessita.

‘Ens trobem que hi ha gent que ens diu: “Si no vaig a treballar dos dies, no em pagaran. De què viuré?”‘

—I això encara es deu complicar més quan aquest aïllament l’han de fer també els contactes. Demaneu a gent que potser té la PCR negativa que continuï aïllada, malgrat que econòmicament no s’ho pot permetre. Com ho gestiona això el CAP Raval?
—Ara sortosament tenim molta capacitat de fer PCR i això ens dóna l’oportunitat d’anar un pas endavant i de detectar els casos i prendre totes les mesures adients per controlar els brots. Però sí, quan fas la PCR i dónes les indicacions al qui ha de fer l’aïllament no et pots quedar només amb això. Li has de preguntar: ‘Tu tens possibilitat de fer aquest confinament?’ Els hem de preguntar per les necessitats bàsiques. ‘Tens menjar per a tu i per a la teva família? Pots deixar d’anar a treballar?’ Això també és la nostra feina. Per sort al Raval té una gran xarxa veïnal, que està al marge de les ajudes institucionals, i que cobreix aquestes mancances. I nosaltres, com a professionals de la Salut que treballem al barri, hem de ser coneixedors de totes aquestes xarxes, perquè poden ser clau per a ajudar els nostres pacients. Ens trobem que hi ha gent que ens diu: ‘Si no vaig a treballar dos dies, no em pagaran. De què viuré?’ Els hem de poder ajudar.

‘Som conscients que quan hagi passat la pandèmia es destaparà una situació lamentable’

—En realitat esteu anant més enllà de la vostra feina…. 
—No, aquesta és la nostra feina. L’atenció primària és una gran desconeguda. La nostra feina precisament és això: identificar qualsevol condicionat econòmic, social o de salut que anirà en detriment del benestar de qualsevol persona. La pena és que ara mateix no arribem a tot allò que fèiem abans. Ara prioritzem aquesta pandèmia, perquè ens hi va tot, en això.