Antònia Carré-Pons: “Posar castellà en una novel·la és tirar-se un tret al peu”

Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) ha volgut abordar a El càsting (Club Editor) els xocs generacionals i la vellesa femenina de punts de vista allunyats dels tòpics. Les dues protagonistes d’aquesta novel·la tenen entre setanta anys i vuitanta, però encarnen una vellesa vital i enèrgica, que es pren els mals de l’edat amb humor i que no menysté la joventut. En parlem amb la seva autora, també editora de Cal Carré, que ha tingut molt clar de bon començament que escriure una novel·la amb un llenguatge fresc i col·loquial no entrava en contradicció amb el fet d’escriure-la plenament en català, i sense barbarismes.

—Ja havíeu parlat de la vellesa a Com s’esbrava la mala llet. Per què torneu a tractar aquest tema?
—Podria dir que és perquè cada vegada m’hi acosto més, però realment és perquè el meu amic Marc Cerdó, escriptor, em va suggerir la idea de confrontar dues visions diferents del món, la de la joventut i la de la vellesa. I d’aquí va sorgir El càsting.

—Narra la història de dues dones d’uns setanta anys o vuitanta que viuen plegades i decideixen de cercar un company de pis més jove. Quines són aquestes dues maneres de veure el món?
—Els vells, com que han arribat a una edat en què tant els fa tot, són capaços de dir tot el que pensen. Diuen les coses més increïbles perquè no tenen filtre, i això està molt bé, és espontani, tot i que incòmode. Els vells tenen aquest menfotisme de l’edat i l’experiència, i els joves, la impulsivitat. Quan era jove volia que les coses passessin de manera immediata, però amb els anys aprens que a vegades hi ha coses que triguen. I els joves també tenen aquesta arrogància de voler menjar-se el món.

—Aquestes són les característiques universals, però també heu volgut reflectir el xoc generacional en el context actual.
—He intentat de reflectir joves diferents perquè, de la mateixa manera que hi ha un mite sobre la vellesa, com si els vells ja no servissin de res, també hi ha tòpics sobre els joves. Diuen que molts s’ho han trobat tot fet perquè els pares els han protegit i tenen la vida molt fàcil. Això és mentida, segurament tindran una vida pitjor que la que havien tingut els seus pares. N’hi ha molts que tenen molta formació, però no troben feina i han de pagar lloguers molt alts. Estic convençuda que hi ha molts joves que tiraran el món endavant, si és que els queda món…

—Entenc, doncs, que no us agrada el discurs que diu que els joves són una generació de vidre.
—No. Evidentment que alguns semblen de vidre, però uns altres, no. És com dir que tots els catalans som garrepes… Crec que una cosa interessant del llibre és que, en confrontar aquests dos mons tan diferents, els que s’acaben sentint més incòmodes són els joves. Les velles són a la seva zona de confort, a casa seva, i les joves que hi van han de ser examinades i viuen amb incomoditat les preguntes. En canvi, normalment són els joves que incomoden els vells.

—Però les protagonistes sí que se sorprenen en alguns moments. Es veu clara aquesta distància entre imaginaris i referents que tenen els uns i els altres i que segurament amb internet s’ha fet encara més gran.
—Sí, les joves no coneixen la Greta Garbo, els referents són molt diferents. Però sempre hi ha un punt en què es poden compartir. Si no vas amb arrogància per la vida, l’altre et pot ensenyar. Jo em deixo educar pels joves, el meu nebot em recomana llibres que potser no m’hauria comprat. Tenim molts prejudicis i pensem que els grans hem d’educar els joves, que no pot ser mai al revés, i no.

—Volíeu parlar de dona i vellesa amb una mirada que no fos la tòpica, la de dones que ja no tenen res a fer a la vida?
—De la vellesa, no se n’ha escrit gaire i jo la reivindico. Quan dic “vella”, no ho dic amb cap sentit pejoratiu. Ser vell o jove és una circumstància vital que no té cap mèrit, i la joventut amb el temps passa. “Vella” no ens hauria de sonar malament, cal parlar-ne amb naturalitat. Què punyetes vol dir “gent gran”? Hi ha moltes maneres d’enfrontar la vellesa, i la Paula i l’Ernestina, les protagonistes, l’enfronten amb pors, però també amb agilitat. I no miren la televisió, com la majoria de vells. Reivindico una vellesa viva. Hem de poder dir “sóc vella”, igual que els joves diuen “sóc jove” amb arrogància. El mèrit és què en fas, d’aquests anys.

—El fet que dues dones visquin juntes també trenca l’imaginari que una dona gran només pot viure sola o amb el seu marit.
—Sí, i se’m va acudir que fessin un càsting per llogar una habitació per poder confrontar dos mons tan diferents. Tenia clar que les protagonistes serien dues dones que viuen juntes des de fa anys. No es diu que siguin parella, i cadascú que s’imagini el que vulgui. No volia ni un matrimoni ni la vellesa solitària, són tòpics. Ja sé que hi ha molta gent que se sent sola, però no cal ser vell per a sentir-te sol. Elles tenen una vida lúdica, tenen relacions sexuals, els agrada beure… I les pors lògiques de l’edat. L’Ernestina, que és actriu i hiperbòlica, no vol sortir de casa perquè té por de la covid.

—També parlen de la por d’assemblar-se cada vegada més a les seves mares. Creieu que és habitual?
—Com més gran et fas, més t’assembles a la teva mare, i elles en fan broma. Igual que una nit, de sobte, se’t belluga una dent. Elles no en fan un drama i se’n riuen, que és l’únic que pots fer. No suporto l’autocompassió, volia unes velles enèrgiques. L’Ernestina, a més, li deu la vida a l’actriu Marissa Josa, amiga meva. Ella no és el personatge, però me’l va inspirar, algunes de les frases que diu l’Ernestina les diu la Marissa.

—Tota la novel·la són diàlegs, però sense guions llargs. Us ha costat gaire d’aconseguir que tot s’entengui?
—L’Ernestina i la Paula tenien tanta força vital que no necessitaven veu narrativa. No hi ha ni una descripció, saps qui són i on són els personatges a partir del que diuen. La novel·la és molt breu, però he hagut de fer-ne tres redaccions. És com quan, per Nadal, passes el matí a la cuina i després la família s’ho menja tot en un moment. Estic molt contenta que la gent ho llegeixi de pressa, m’ha sortit com una obra de teatre.

—Heu explicat que heu volgut escriure amb un llenguatge col·loquial, però sense castellanismes. Per què feu aquest aclariment?
—Hi ha moltes novel·les amb personatges que parlen en castellà perquè “és la realitat”. Jo això no ho faré mai perquè la literatura és ficció. Vull una llengua que passi bé, que sigui àgil, viva, i si no és realista al 100%, és igual, perquè ho sembla, i l’important és que ho sembli. No vull que els meus personatges malmetin la meva llengua perquè això només ho fas a partir de la consciència de pertànyer a una cultura inferior. I com que jo no pertanyo a una cultura inferior, no ho faig. Els anglesos o els francesos no ho fan. Potser fan una acotació per aclarir que aquell personatge parla holandès, però no el fan parlar holandès. Nosaltres, com que som una llengua minoritzada, hem de donar presència a la llengua que ens minoritza?

—Precisament en els espais de ficció, que es poden construir de zero, treure-hi català és perdre oportunitats.
—És fotre’t un tret al peu, no cal que hi hagi castellà per una qüestió de versemblança. He creat el personatge d’una noia amb pares immigrants que parla català perfectament, i això és una realitat. És fet conscientment i és una qüestió ideològica, ho sento i ho visc així. Ja ho sabem, que se’ns escapen barbarismes, però en una ficció no cal posar-los perquè llavors malmetem la llengua literària, i per aquí no hi passo.

—I el català col·loquial també és versemblant i natural.
—La naturalitat la fas amb la manera de construir les frases. Ningú no diu: “La taula de la qual t’estic parlant.” La col·loquialitat s’ha de buscar per aquí, per la sintaxi, i no introduint-hi paraules i frases en castellà.

—Com a escriptora, editora i ex-professora d’institut, us preocupa la situació del català?
—Sí, hem fet moltes passes enrere i a Barcelona cada vegada es parla menys català. Hi ha hagut una allau d’immigració, d’immigrants de tot arreu, i això era una oportunitat d’or per a fer servir el català de llengua vehicular. Però no vull queixar-me, hem de fer activisme positiu. Evitar coses com ara posar castellà en una novel·la, que és tirar-se un tret al peu. Com a editora de Cal Carré publico clàssics traduïts al català i no ho faria en castellà perquè ho tinc claríssim: sé quin és el meu país i quina és la meva llengua. Treballo com si l’èxit fos possible, i, de fet, és així, les coses en català funcionen.