Antoni Llabrés: ‘El marc legal per a acusar el Tsunami de terrorisme ja el tenen’

Antoni Llabrés és un dels juristes del país amb més capacitat de divulgació. Professor de dret penal de la Universitat de València, ha seguit de ben a prop el procés judicial contra els dirigents independentistes que va culminar en el judici al Tribunal Suprem i la condemna per sedició i malversació. El relat, i l’acusació, de la rebel·lió fou tan insistent per part de la fiscalia i del jutge instructor, Pablo Llarena, durant gairebé dos anys que la condemna per sedició el va sorprendre. Llabrés critica la imprevisibilitat d’una condemna com aquesta, i alerta del perill que comenci, després de la sentència, un a por ellos judicial que es pot concretar, per exemple, en la investigació per terrorisme de les accions del Tsunami Democràtic.

—Us va sorprendre que la condemna no fos per rebel·lió?
—Sí, tot i que hagués estat un despropòsit i a mesura que avançava el judici oral perdia consistència, perquè durant dos anys la fiscalia l’havia mantingut d’acusació gairebé obsessivament. I això ho va fer la cúpula del ministeri fiscal, la fiscalia del Tribunal Suprem, amb el suport de tres fiscals generals de l’estat, Maza i Sánchez Melgar, durant el govern Rajoy, i María José Segarra, del govern Sánchez.

—I el suport de Pablo Llarena a aquesta acusació.
—Hi havia interlocutòries seves, i també de la sala d’apel·lacions del Suprem, que es pronunciaven sobre la rebel·lió amb una rotunditat que pràcticament eren sentències condemnatòries anticipades. En un moment en què s’havien de manifestar simplement sobre l’existència d’indicis, aquelles resolucions entraven a un nivell d’anàlisi de la prova. Recordo la interlocutòria de confirmació del processament, el juny del 2018: literalment allò era una sentència condemnatòria.

—I ara s’esvaeix la rebel·lió per a justificar la sedició.
—També sobta la vehemència amb què es pronuncia la sentència sobre la manca dels elements típics de la rebel·lió. Amb una rotunditat segurament exagerada, amb una gesticulació evident, perquè qui ha redactat aquesta part de la sentència aprofita l’avinentesa per a ridiculitzar amb un cert to de menyspreu tot el procés independentista; el ridiculitza, parlant de la seva inviabilitat, dient que era una simple quimera, que ‘n’hi va haver prou amb unes pàgines del BOE per a avortar de manera definitiva la conjura’.

—L’acusació per rebel·lió ja els va servir per a aplicar un càstig polític.
—Fou la coartada que va servir per a la imposició de mesures restrictives de drets tan dures com la presó provisional. Hem de recordar que la presó provisional es fonamenta exclusivament en l’existència d’un delicte de rebel·lió. I hi ha la privació del dret de participació política. La privació dels drets de participació política ja l’apliquen com a mesura cautel·lar des del juny del 2018, quan es va confirmar el processament per rebel·lió. Però de facto ja l’aplicaven des del mes de gener, quan Llarena va impedir als presos elegits diputats a les eleccions del 21-D d’exercir les seves funcions i es va inventar allò de la delegació de vot al Parlament de Catalunya.

—Els diputats no van poder fer mai de diputats.
—Els parlamentaris ja aleshores no podien exercir les funcions normals del seu càrrec, ni assistir a les sessions… Materialment no eren processats però de facto la privació de drets ja era la mateixa. Aquesta pena d’inhabilitació és molt alta, perquè implica la mort política del penat. Se’n parla poc, perquè la presó és la més dura, però té una gran importància.

—Com la veieu, aquesta condemna per sedició?
—Té una argumentació molt feble. Perquè s’utilitza un delicte que és contra l’ordre públic per a protegir un bé que, tot i que no ho diuen explícitament, és l’ordre constitucional. I els mateixos arguments que servien per a descartar l’existència d’una rebel·lió, s’utilitzen ara per a fonamentar una sedició. Una sedició a la qual adossen implícitament les finalitats de la rebel·lió. Si és un delicte contra l’ordre públic només ens hauríem de valorar en quina mesura hi va haver una alteració de l’ordre públic a Catalunya la tardor del 2017. És a dir, allò que va passar al carrer.

—I en canvi la sentència parla de molt temps de preparatius i de plans per a fer un referèndum…
—…que és una destipificada, no prevista en el codi penal. Per tant, hauríem d’aïllar què va passar al carrer el 20-S i l’1-O, si és un delicte contra l’ordre públic. Ara, si com fa el tribunal entenem la sedició en el fons com un delicte contra l’ordre constitucional, les mateixes raons que utilitza per a descartar la rebel·lió haurien de servir per a descartar també la sedició. Perquè diuen a la sentència que l’estat no va perdre en cap moment el control de l’espai públic. Si no el va perdre en cap moment, això no pot ser una sedició.

—Primer van pensar la condemna i després la manera de justificar-la?
—No sé si ho diria així. Però són uns fets que semblen a ulls del tribunal i dels poders de l’estat políticament d’una gravetat màxima. El problema és que amb l’ordenament jurídic a la mà, aquesta resposta que ells cerquen no existeix. I aleshores van a buscar la sedició. El que va passar crec que és constitutiu d’una conducta que ja s’ha destipificat, que era el referèndum il·legal, que tenia una pena de cinc anys de presó. I, per cert, dins els tres articles que conformaven el delicte n’hi havia un que castigava els funcionaris que donessin fons públics per a preparar un referèndum il·legal, és a dir, que era una modalitat específica de malversació castigada amb una pena fins a cinc anys.

—Però ara això no és pas delicte.
—És una conducta destipificada ara, que podria constituir, potser, una desobediència. És que la previsibilitat és una característica definitòria d’un estat de dret.

—La previsibilitat?
—Sí, els ciutadans han de poder calcular quines seran les conseqüències costoses dels seus actes. I aquí no hi ha hagut previsibilitat. És a dir, la interpretació que es fa de la sedició no es podia preveure en el moment que van dur a terme els fets. L’argumentació de la sedició és feble, en primer lloc perquè no queda acotat en què consisteix exactament l’alçament tumultuari. Per una banda sembla que aquest alçament es produeixi el 20-S i l’1-O, però d’una altra banda la sentència es remunta fins a la resolució del 9 de novembre del 2015 aprovada al parlament. En què consisteix, doncs, l’alçament?

—Encara que se cenyís al 20-S i a l’1-O, on són els tumults?
—És clar, la sedició té el problema de la proporcionalitat. Si efectivament es tracta d’un problema d’ordre públic, abans de la sedició hi ha uns altres delictes de menor gravetat que castiguen les alteracions de l’ordre públic, i el tribunal els ha passat per alt. Ha anat directe a la sedició. Si comença a construir la tipicitat de la sedició en un nivell tan baix com uns fets amb resistència passiva, on són les altres figures delictives? Si dius que la resistència passiva ja constitueix un delicte de sedició, que és la modalitat més greu contra l’ordre públic, on són els desordres públics?

—És la finalitat política que canvia. Castiguen això.
—Sí, però la finalitat política no hauria de determinar la gravetat de la conducta. La finalitat ha de ser innòcua, perquè és legalment possible aconseguir la independència de Catalunya, mitjançant un procediment legalment establert. Això ho ha dit el Tribunal Constitucional. El bé protegit no pot ser la unitat d’Espanya! Ni tampoc el manteniment de la constitució amb el redactat actual. Allò que determina la gravetat de la rebel·lió i de la sedició són els mitjans que s’utilitzen per a aconseguir aquestes finalitats, que són legítimes. I si els mitjans per a cometre allò que tu dius que és una sedició són la resistència passiva, doncs et quedes pràcticament arran de terra.

—Aquesta interpretació que ha fet el Suprem de la sedició fixa doctrina? És una amenaça?
—Diuen que això representa una erosió en el dret de reunió i de manifestació des d’ara i que això és extrapolable a més casos de dissidència social o política. Però la sentència conté una frase que resulta il·lustrativa, quan diu que ‘una oposició individual i singularitzada exclouria uns ingredients que potser ens podrien derivar a unes altres tipicitats’. Per tant, no és correcte dir que automàticament aquesta doctrina és aplicable per exemple a desnonaments d’ara endavant. El que considera greu el Suprem és que hi hagi hagut una estratègia concertada que s’hagi manifestat alhora a diferents llocs del territori d’una comunitat autònoma. Jo crec que no és una doctrina extrapolable a altres casos, perquè això és pensat exclusivament per a aquest cas concret d’enemics d’Espanya.

—Serviria per a casos anàlegs?
—Dins del procés, sí.

—Es penalitza l’objectiu polític, doncs.
—Sí, les finalitats polítiques cercades són les que per al tribunal determinen la gravetat dels fets.

—El tribunal ha violat la llibertat ideològica dels acusats?
—D’entrada hi ha una vulneració del dret de la legalitat penal, per aquesta interpretació imprevisible del delicte de sedició. I sobretot per la desproporció de les penes. No m’atreveixo a dir que hi ha una vulneració de la llibertat ideològica, però plana per damunt de tot plegat. Diria més aviat que hi ha una aproximació al problema per part del poder judicial de l’estat que no és neutral. Evidentment, hi ha un biaix ideològic molt concret, que es pot resumir en les paraules de Carlos Lesmes en l’obertura de l’any judicial del 2017. Quan va dir que ‘la indissoluble unitat de la nació espanyola és el basament últim, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat’. D’això en derivava un manament jurídic directe al poder judicial per a garantir que aquest basament no es veiés agredit.

—Hi ha jutges que han ficat a la presó independentistes que van protestar contra la sentència fent esment ‘d’incidents tumultuaris’. N’hi ha que es poden sentir ara més impunes a fer segons què?
—Si és així, és una barbaritat. I si es confirma que l’Audiència espanyola prepara una macrocausa per terrorisme per les reaccions al carrer evidentment confirmaria que la sentència ha estat un punt de partida d’un a por ellos judicial. Però voldria ser cautelós i veure efectivament què passa. Havent vist les protestes, si ho recondueixen cap al terrorisme, confirmaria aquesta tendència. Un cas diferent seria el dels CDR detinguts del 23-S sobre el qual seria temerari pronunciar-se sense tenir tots els elements a l’abast.

—Al Tsunami Democràtic ja l’investiguen per terrorisme.
—La reforma que es va fer el 2015 del delicte de terrorisme va desbordar el concepte tradicional de terrorisme. I en aquests moments la definició de terrorisme al codi penal espanyol és absolutament sobredimensionada. Aquella reforma la van aprovar el PP i el PSOE. Va passar a ser terrorisme un conjunt amplíssim de delictes, perquè no solament hi entren delictes contra la vida i la integritat física, sinó, en una barreja arbitrària també contra el patrimoni, atemptat a l’autoritat, contra els recursos naturals, per exemple, sempre que tenguessin com a finalitat subvertir l’ordre constitucional, suprimir o debilitar greument el funcionament de les institucions polítiques, alterar greument la pau pública, etc.

—Aquí parlem de talls de carretera.
—Si interrompre les principals vies de comunicació ho veuen com un intent de desestabilitzar greument les estructures econòmiques o socials d’un estat, o amb la finalitat de subvertir l’ordre constitucional i ho recondueixen a alguna de les múltiples tipologies delictives que entren dins d’aquest calaix de sastre, doncs és terrorisme. Amb aquesta definició de la llei, passa a ser terrorisme. I ho dic amb tota la prevenció perquè seria interessant de veure quines interlocutòries farà l’Audiència espanyola sobre el Tsunami. Ara, el marc legal per a fer-ho, el tenen.

—Aquesta definició de terrorisme més àmplia és un fenomen exclusiu espanyol o hi ha una tendència global a anar cap aquí?
—Hi ha hagut una tendència global a anar cap a una ampliació del concepte de terrorisme, però diria que fins a aquest punt, no.

—La sedició és un delicte estrany en altres països europeus?
—Sí. La sedició és un delicte de matriu autoritària que tradicionalment s’ha utilitzat per reprimir l’exercici de llibertats polítiques en èpoques en què aquestes llibertats no eren reconegudes. No existeix un delicte de sedició en els ordenaments del nostre entorn. A Alemanya, per exemple, el 1970 va desaparèixer el delicte que equivalia a la sedició, i hi han quedat delictes contra l’ordre públic com el de ruptura de la pau pública, que seria un equivalent més o menys a uns desordres públics.

—Com és que el cas espanyol és singular sobre això?
—És una herència de codis anteriors de règims autoritaris que no es van voler tocar. El 1995 només es van reconduir cap a l’ordre públic.

—Jutge imparcial al judici?
—Veig clar que el Suprem no era competent per a jutjar-los ni condemnar-los. I la sentència n’és la prova més gran evident. A posteriori hem pogut veure com en els fets provats no apareix cap fet rellevant que hagi passat fora del territori de Catalunya.