Antoni Ferrando: ‘El fabrisme és cosa de tres’

És catedràtic emèrit de la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ara Antoni Ferrando (Benicolet, la Vall d’Albaida, 1947) acaba de publicar Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (PUV), un volum on s’apleguen alguns dels seus treballs, revisats, en homenatge a Pompeu Fabra i a la resta de la tríada que, amb ell, va donar forma i consistència al fabrisme.

Al seu despatx de la Universitat de València, que presideix un retrat de Manuel Sanchis Guarner, tot ordenat i pulcre, Antoni Ferrando s’hi sent còmode. Parla de pressa. Perquè l’entrevista s’ha encabit entre dues reunions i perquè el tema l’apassiona. Tant, de fet, que abans no s’engegi l’enregistradora, ell ja ha començat a enfilar raonaments:

—Hi ha hagut una visió molt monolítica del fabrisme. Avui, però, ja es parla dels tres pares del fabrisme. És un canvi molt important. L’altre dia, a la presentació, hi varen venir els tres directors generals de política lingüística. Sembla que aquest llibre és de les primeres coses que han fet en col·laboració.

—Parleu dels ‘tres noms indissolubles’ en la història de la llengua catalana al segle XX: Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner.
—Sí. Indissolubles. El fabrisme transcendeix Catalunya: és una cosa de totes les terres de llengua catalana. Ara ja s’ha assumit que el fabrisme és cosa de tres. Normalment, la insistència en tot el domini lingüístic ve sobretot dels perifèrics. Per raons òbvies. És cert que al nord hi ha sectors molt sensibilitzats, però no és l’actitud majoritària. Al IEC tampoc, eh? Te’n diré una dada: de les sales de la seua seu, amb els noms corresponents (Puig i Cadafalch, Prat de la Riba…), vàrem aconseguir, fa cosa de deu anys, una Sala Alcover. No n’hi ha cap de dedicada a Sanchis Guarner. Ni a Joan Fuster. A cap valencià.

—Ja és gros que digueu ‘vàrem aconseguir’: la insistència, sempre…
—…ve de fora. Al llibre també comente, diplomàticament, que, de fet, calgué que hi haguera un conflicte al IEC, als anys cinquanta i seixanta, sobre si calia difondre o no el Diccionari català-valencià-balear, per tal que hi entraren, després de cinquanta anys, un valencià i un mallorquí: Sanchis i Moll. L’any 1962. I calgué que arribara la democràcia (entre cometes, ja ens entenem), perquè un català que sí que es creia els Països Catalans, a qui estime moltíssim, Jordi Carbonell, vinguera, delegat pel IEC, per intentar que hi haguera valencians i mallorquins. Perquè hi havia el problema de l’autoritat normativa: tenim l’autoritat, sí, però com pot ser, si no hi ha valencians ni mallorquins? I hi entràrem Pitarch i jo, i Josep Maria Llompart i Aina Moll. A partir d’aquell moment, la Filològica ja va tenir una estructura més integradora.

—I més lligada a la realitat. A què atribuïu aquesta actitud tan totsolista?
—Com que hi ha un decalatge polític entre els uns i els altres, imagine que l’actitud dels catalans és la de ‘ja anireu fent el vostre camí, perquè no podem esperar-nos, necessitem anar avançant en aquest camí de més autonomia, o més autogovern, o independència’. I ara quan proposes coses de Països Catalans hi ha una certa reticència. Molt gran. Molt. Allà.

—Fins i tot en l’àmbit estrictament cultural?
—Sí, sí. Havíem aconseguit tenir força membres de la Filològica. Ara en som menys de la meitat. L’excusa és l’Acadèmia [AVL]. Però si el IEC hagués estat… [gest d’englobar, amb les mans] no s’hauria creat l’Acadèmia. Per què no es va crear res de similar en el cas del basc? Perquè, des del començament, l’Euskaltzaindia és una acadèmia dels set territoris històrics, amb presència obligada de membres dels set territoris, amb seus a tot arreu i amb presidències de tot arreu. Eixe tema, ací, no s’ha cuidat. De fet, al llibre s’explica com Bernhard Schädel, romanista alemany, ja va retraure a començament del segle XX que el IEC no comptara amb cap valencià. I va proposar la persona que hi podia haver estat, Roc Chabàs. Imagineu-vos, un canonge. Ho retrau. Un estranger.

—De vegades des de fora es veuen millor les evidències.
—El llibre comença en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana: si s’intentava crear una autoritat lingüística que involucrara totes les terres de llengua catalana, la cosa més normal hauria estat que, així com es va integrar Alcover, també hi haguera hagut un valencià.

—En el cas de Pompeu Fabra, que aneu desgranant al llarg del llibre, expliqueu que, resumit, l’objectiu que tenia era proposar un model de llengua que fos acceptable al Principat i compatible amb la resta.
—En ortografia, que és la cosa més vistosa, el vestit, diguem-ne, havia de ser igual: si no hi ha una ortografia unitària, no hi ha percepció unitària de la llengua. I va fer una proposta unitària al 98%. En ortografia i en sintaxi. Les diferències que hi ha són detallets de mínims i que passen en qualsevol llengua. En morfologia, en canvi, és clar, vingui i vinga són incompatibles; parlo i parle; etcètera. Hi havia d’haver una adaptació a la millor tradició literària de València i les Illes Balears, que Fabra sempre va pensar que era continuadora dels usos clàssics.

—Hi ha l’exemple de la -r en els infinitius verbals, que en català oriental no es pronuncia i que Pompeu Fabra va establir gràficament bo i pensant en els valencians.
—És que tenim una visió massa monolítica de Fabra, pensem que sempre és el mateix i resulta que no: va començar essent molt de Barcelona, i va anar evolucionant perquè va estar en contacte amb valencians i amb mallorquins. Al començament, per exemple, pensava en alguna solució del tipus ‘que els valencians posen la -r i nosaltres no’… Era una mena de tres cantonalismes. Però en la mesura que va contactar amb Miquel Duran de València, Martínez Ferrando, Josep Giner, i que va venir a fer algunes visites en moments clau, es va adonar de la importància que tenia el valencià dins del domini lingüístic.

—En moments clau?
—L’any 1915, perquè hi havia el problema que els sectors dominants ací volien fer una alternativa a la normativa fabrista. Després, l’any 1930, les vespres de les Normes de Castelló. L’any 1935, perquè era un moment de certa plenitud del valencianisme cultural i polític i hi havia la qüestió de la toponímia i volia la màxima convergència. I després, en temps de la guerra, al Congrés d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, on va fer una ponència conjunta amb Carles Salvador. Pensava que València era molt important. Cal remarcar també que Josep Maria de Casacuberta, en representació del IEC, va venir l’any 1968 a la Universitat de València i hi va fer un discurs parlant precisament de l’atenció que Fabra tenia als valencians i la consciència més progressiva sobre la necessitat d’incorporar coses del valencià en la normativa general. Deia que volia incorporar moltes paraules que en un principi havia bandejat.

—Oh!
—I més coses. Perquè ho anuncia, però no sé quines formes volia reconèixer. Podria ser el meua, per exemple. En les seues gramàtiques sempre hi ha meva. Però en la pòstuma ja hi posa l’una i l’altra. Si saps que meua és la forma que diuen al Rosselló, a gran part de les Illes Balears, a la major part de la demarcació de Tarragona, a tota la de Lleida i a tot el País Valencià… És la majoritària geogràficament! Per tant, no té sentit optar per meva. I sembla més lògic que hi haguera una reconeixença perquè afecta tots els Països Catalans. En la mesura que Fabra sabia més de la llengua de tot arreu, variava també de posicionament. Pensa que el Diccionari català-valencià-balear dóna molta informació dialectal i, mentre ell vivia, només se’n van publicar els dos primers volums. O l’Atles Lingüístic del Domini Català de Veny. En canvi, hi ha una cosa curiosa: feia vacances al Pirineu, i arreplega una sèrie de paraules d’allà perquè les sentia. Si haguera tingut la mateixa experiència respecte de València o de les Illes Balears, si haguera pogut tenir una vida normal i no s’haguera hagut d’exiliar l’any 39, i Fuster ho diu, hauria fet una normativa més integradora i més global.

—També dediqueu un apartat a Joan Fuster, al llibre: comenceu marcant la tríada i l’acabeu amb Fuster.
—La tríada són els que elaboren i difonen la norma. Fuster la defensa. També parle de Verdaguer…

—Que forma part de l’altra tríada, l’anterior.
—Jacint Verdaguer, Teodor Llorente i Marià Aguiló. Això també és important. A voltes passem amb la idea que no hi havia res, abans. I no: hi hagué un esforç convergent d’una persona que tenia molt clara la unitat de la llengua: Llorente. A casa seua, hi tenia una habitació reservada a Jacint Verdaguer. Verdaguer també tenia la mateixa actitud. I Marià Aguiló, òbviament. Ell va dir a Fabra: ‘No, no pots posar las portas, ha de ser les portes perquè és com s’ha fet sempre, és una cosa comuna, perquè els catalans deien els plurals valencians.’ Que, de fet, no són els plurals valencians, són els plurals pancatalans, per expressar-ho d’alguna manera. Per tant, Aguiló, Verdaguer, Llorente han tingut molta influència.

—Expliqueu les diferents opcions a l’hora d’escampar la proposta fabriana: a Catalunya es compta amb la institucionalització; a les Illes Balears, parleu d’una ‘adhesió tel·lúrica’; al País Valencià, de les ‘minories actives’ que sacsegen l’alienació lingüística.
—Sí. La gran sort que tingué Fabra fou que pogué comptar, almenys durant vint anys, amb l’oficialització de la seua norma. Això, ací, no va passar. Justament quan s’hi haguera hagut de comptar, amb Sanchis i amb Moll, fou en temps de Franco: impossible. Què va fer Sanchis, per tant? ‘Hem de ser lleials al valencià, és la nostra llengua…’ Són exhortacions morals. I sempre, sempre, recordant els clàssics: ‘És la llengua d’Ausiàs Marc, de Sant Vicent Ferrer, d’Isabel de Villena…’ Tal com recomanava Fabra: si volem recuperar unes formes dignes, més acostades al català, l’estratègia era recórrer als clàssics. I Sanchis ho va fer. L’Adlert, que al començament era molt catalanista i després va passar a ser anti, se n’adonà, i repetia que l’estratègia de Sanchis era justament catalanitzar-nos per mitjà dels clàssics. No anava mal encaminat [somriu].

—I a les Illes?
—La crida a la fidelitat a les nostres tradicions, la nostra cultura, les nostres rondalles… Hi havia una tradició, sobretot a l’església, que tenia molt de pes i s’havia d’aprofitar.

—Si hi havia cap percepció monolítica de Pompeu Fabra i del fabrisme, la desmunteu de cap a peus.
—Fou un personatge extraordinari. I va comprendre que la història ens ha fet diversos. Per tant, hem de partir de la diversitat per a construir la unitat. L’única cosa que encara no he trobat, i això no ho havia dit encara enlloc, és quina va ser la resposta de Fabra a l’aprovació de les Normes de Castelló. I trobe que potser va callar perquè pensava que fer-ho era més diplomàtic…

—Per què?
—Perquè les Normes de Castelló no parlen de ‘llengua valenciana’, però tampoc de ‘llengua catalana’. Codifiquen la mateixa normativa però no reconeixen d’on prové. No parlen de l’autoritat, sinó que la deriven cap a futurs treballs fets per valencians… És un pacte, i és clar… Crec que a Fabra no el va acabar de convèncer la formulació. Però tampoc no hi podia estar en contra perquè, de fet, reconeixia allò que ell volia. M’ha cridat molt l’atenció no haver trobat cap reacció seua sobre les Normes de Castelló, sí.

—Pompeu Fabra tenia una aspiració de vertebració política dels Països Catalans.
—Sí. Ho té molt clar. I denuncia precisament els atemptats de la constitució republicana contra les relacions de les terres de llengua catalana. També hi ha una citació, de la qual després no he aconseguit la referència, d’un discurs que envià al president Francesc Macià on es queixava que l’estatut d’autonomia de Catalunya no preveia aquestes relacions. Cosa que també ha passat ara.

—Escriviu: ‘La nostra llengua continua essent víctima d’unes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes.’ Les dues punxes que l’amenacen.
—Sí: intentar que tinga menys drets i que siga una llengua percebuda com a secundària. I l’altra, els cantonalismes: si no hi ha unes polítiques de cohesió, des de les direccions generals de política lingüística, i des dels mitjans de comunicació, estem fent cantonalisme. Ens agrade o no. Fins i tot si es fa en nom de l’independentisme, tot s’ha de dir.

—Encara no havíem acabat el segle XX que ja explicitàveu, en un article que ara reproduïu, com la pràctica autonòmica pot afeblir els llaços de relació entre la comunitat lingüística.
—És que quan arribes a Tortosa s’ensenya el català de Barcelona! I allà al costat, al País Valencià, on resulta que parlen igual que a Tortosa, s’ensenya un valencià que és el d’ací.

—De l’Horta.
—Abans hi havia una espècie de contínuum. Ara el sistema d’ensenyament i de mitjans de comunicació van fent fronteres. I, per tant, mentalitats autonòmiques. Els mitjans de comunicació potencien els trets de les capitals, i es va creant allò de ‘llengua valenciana / llengua catalana’. És un poc perillós. La situació ideal seria mitjans de comunicació unitaris. No solament amb l’intercanvi, que de fet vol dir intercanviar mentalitats autonòmiques, sinó comunitaris: que s’alternaren els uns amb els altres, que els locutors foren d’un lloc i d’un altre, que els temes foren d’ací i d’allà de manera indistinta… Això és el que crea unitat de llengua. La resta no ho sé. Tinc molts dubtes que amb el mer intercanvi (que tampoc no el volen de cap manera) fóra suficient.

—De moment, no sembla que vagi per aquí.
—No. Ni d’una manera ni d’una altra. No va de cap manera. Ara què dirien Sanchis Guarner i els altres? Jo crec que dirien això. Sanchis sempre insistia en la seua dèria: un acord policèntric, que vol dir que el fem des de tots els centres, però convergent. Convergent. Ara totes les pressions que hi ha des de Barcelona, sobretot des de la premsa, amb Pla Nualart i la resta, avancen cap a la dialectalització del català. Ara pressionen perquè hi haja les combinacions dels pronoms febles de Barcelona! Si és així, en fi, ja tenim llengua catalana / llengua valenciana.

—No es pot aturar, això?
—Ací, l’Acadèmia, en part, ha salvat molts trastos. Però també fa prioritzar les coses particulars. I després invoca la unitat. Diu una cosa però després tendeix a practicar-ne una altra. A la primera gramàtica hi havia cinqué i sisé, a la segona, ja hi ha quint i sext. Si continuem així, no contribuïm a la cohesió de la llengua.

—Però vós formeu part de l’AVL.
—Sí. I intente sempre anar en contra d’aquestes coses. Perquè demane que hi haja eixa convergència. Al IEC què faig? Igual des de l’altra banda, recordar que hem de mirar el conjunt. He de defensar la meua llengua amb dues perspectives diferents. Al començament això em creava uns problemes enormes. Però no: el meu partit és aquest: les institucions són instruments en favor d’una cosa, que és la llengua. Uns altres veuen que les institucions van primer i, després, la llengua.

—En un dels articles del llibre escriviu: ‘És encara massa aviat per a poder veure si la recent creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià.’
—Sí.

—Ja es pot veure?
—Bé, jo puc dir que en la primera renovació autònoma, que és molt limitada, ja es nota que hi ha més pressió convergent. I cal dir que, avui, les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans són normals, amb comissions mixtes de gramàtica, de lèxic… De fet, ací hem aprovat també l’ortografia d’allà. Amb problemes, perquè, és clar, deien ‘és que no ens han tingut en compte’… Que això també…

—És cert.
—Sí. Per això dic que la meua tasca és intentar convergir. I hi ha una cosa curiosa: Gabriel Bibiloni, per exemple, ha dit que ha trobat la gramàtica normativa valenciana primera, que va dirigir Pérez Saldanya, més unitària que no la de l’Institut d’Estudis Catalans. Com pot ser que una institució ‘secessionista’ haja fet una normativa més unitària? Per tant, ací, farem tant com podrem, des dels dos costats, i en favor de l’objectiu únic [toca el llibre]: ser fidels a aquests senyors.