24.09.2020 - 21:50
Antoni Castellà (Barcelona, 1970) és el portaveu de Demòcrates de Catalunya i diputat al parlament. Aquest cap de setmana, el partit fa el segon congrés, en què preveu d’aprovar un full de ruta que posa la unilateralitat al centre i que proposa cinc passos perquè l’independentisme derroti l’estat espanyol. Reconeix que no estan exemptes de costs i dificultats, però diu que no hi ha cap alternativa a la confrontació. Reclama que el president Quim Torra romangui al Palau de la Generalitat i que se li reconegui l’autoritat si el Tribunal Suprem espanyol l’inhabilita, i crida a bastir un front unitari per a les pròximes eleccions. Considera que s’han de fer en clau plebiscitària per a aplicar el mandat de l’1-O.
—El Suprem pot inhabilitar aviat el president Torra. Us heu posicionat contra les eleccions i heu dit que no voleu que s’acati una inhabilitació.
—No és acceptable que sigui la judicatura espanyola qui marqui l’agenda electoral. Hi ha d’haver una resposta política unitària, no ens podem permetre de fer el ridícul amb això. L’única resposta que em puc imaginar és fer costat al president de la Generalitat. Només el parlament el pot cessar. S’ha de mantenir aquest president fins a esgotar al màxim la legislatura, i fer-ho de manera consensuada. Seria un error gravíssim proposar una altra investidura o convocar eleccions, seria ridícul. Hem de donar el missatge polític que no acceptem aquesta inhabilitació, només reconeixem un únic president i anem al conflicte.
—Proposeu, per tant, que Torra romangui a palau i continuï prenent decisions?
—Aquesta és la decisió que ha de prendre ell. Crec que està en aquesta línia i necessita el suport de tots els grups parlamentaris. Aquesta batalla cal jugar-la i crec que la guanyarem internacionalment. Hem de mantenir la posició que aquí hi ha un únic president.
—La CUP ha proposat la ‘via Venturós’. Com la valoreu?
—Hi ha una mica de contradicció quan la CUP diu ‘prou de simbolisme’ i després proposa la ‘via Venturós’, que és molt simbòlica. Si aquest és l’acord global, tampoc em semblaria malament. M’importa poc si un decret el signa un conseller o altre. La cosa més rellevant és el reconeixement polític i parlamentari que el president continua essent el president. Això només depèn de nosaltres, és en mans dels grups parlamentaris.
—I de la mesa del parlament, que va acatar l’ordre de la Junta Electoral espanyola perquè se li retirés l’escó al president Torra. Només JxCat va votar-hi en contra. Sembla difícil d’imaginar que ERC canviï el posicionament que va adoptar en aquell moment.
—És la reflexió que ha de fer cada formació política. No tinc ganes d’introduir més trencament dins les forces independentistes. Ho anem discutint internament i seria una irresponsabilitat enorme no arribar a un acord unitari i contundent. Ho torno a dir: i contundent. Si els acords unitaris han de servir per a cedir tots tant que no hi hagi contundència en la resposta, no serveixen.
—Les posicions semblen molt allunyades, perquè ERC i la CUP sí que han demanat eleccions. I ni JxCat ni el president Torra no les volen.
—És un error gravíssim. Demanar eleccions ara és legítim, però entrar en una guerra fratricida dins l’independentisme per veure qui té una mica més de poder en aquesta mena d’autonomia és força ridícul. I també és oblidar que tenim un mandat de l’1-O, i els grups independentistes no tenim cap dret de reinterpretar-lo. L’única discussió que podem tenir és com apliquem aquest sí, però no reinterpretar-lo. Per què vam demanar a la gent que defensés les urnes? Fins que no donem resposta al mandat de l’1-O, el front ha de ser contundent i unitari.
—Les eleccions arribaran tard o d’hora. Les estratègies d’ERC i Demòcrates, que us vau presentar en coalició el 21-D, divergeixen força. Quin posicionament prendreu?
—Hem intentat de ser coherents des de la fundació de Demòcrates el 2015. A les eleccions del 21-D vam fer un acord de coalició amb ERC, MES i Avancem amb l’objectiu de bastir una candidatura que, literalment, a l’acord signat amb Marta Rovira, diu que el grup parlamentari republicà tindrà com a únic objectiu en aquesta legislatura desplegar els instruments per a esdevenir un estat independent.
—No s’ha complert.
—Demòcrates no s’ha mogut d’allà. ERC s’ha mogut de l’objectiu del grup parlamentari republicà, és molt legítim que ho faci. Han decidit una altra estratègia. Seria desitjable que retornés a l’acord. Les eleccions no poden ser autonòmiques, han de ser les eleccions de la via unilateral. Cal donar compliment al mandat de l’1-O, després d’aquests tres anys, i res millor que utilitzar l’aval democràtic de la ciutadania per a explicar com fer-ho. Seria desitjable un front comú entre totes les forces independentistes, amb un únic punt que digués que si hi ha una majoria de vots i parlamentària aixequem la declaració d’independència i comencem un procés de confrontació per la via unilateral. Defensarem això fins al final. Seria òptim que aquest fos el màxim acord entre les forces independentistes. Si no és així, ho farem en solitari. Hem d’intentar de ser com més clars millor. Tota la gent represaliada, la gent que va sortir a l’aeroport, a Urquinaona, a la Meridiana resistint, mereix que les formacions polítiques diguem clarament què pensem fer amb el mandat de l’1-O. Que el ciutadà elegeixi quina és la millor via per a donar-hi compliment. I si no, que s’expliqui clarament que no es vol complir.
—Si JxCat va per aquesta via, Demòcrates s’hi podria presentar en coalició?
—Ens posarem d’acord amb tothom que la defensi. Vam posar-nos d’acord amb ERC quan defensava la via unilateral. Per tant, l’única cosa que els reclamem és que retornin a la seva posició. Això ens donaria força a tots. Per Demòcrates, la cosa important serà el què, no el com. Treballarem perquè tantes formacions com sigui possible defensin la via unilateral.
—Demòcrates és una de les primeres escissions de CiU. Com heu vist el trencament del PDECat i Junts?
—Amb certa preocupació, però alhora entenent-ho perfectament. Demòcrates es funda perquè trenquem amb Unió i amb aquella CiU. La postconvergència havia de fer aquest procés i desitjo que el faci de la manera més ordenada possible i que reforci al màxim el projecte independentista. Desitjaríem que guanyés l’opció més propera a la via unilateral i netament independentista. No ens alegrem del trencament, però és important que es clarifiqui.
—Proposeu les eleccions en clau plebiscitària.
—Clarament, però no referendària. El referèndum ja el vam fer i va guanyar el sí. El plebiscit ha de ser sobre la via unilateral i per a donar resposta al mandat de l’1-O.
—Si l’independentisme no supera el 50% dels vots, perd el plebiscit?
—No. Nosaltres no hem pres posició en el debat del 50%. És un dels elements del debat. La posició de Demòcrates sempre ha estat que la majoria parlamentària és suficient, perquè unes eleccions no són un referèndum. Si un programa electoral té majoria parlamentària, té legitimitat per a tirar endavant.
—Si l’independentisme té majoria parlamentària i supera el 50% dels vots, com es concreta la via unilateral?
—Ho marquem a la ponència del congrés amb uns punts clars. U, cal aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Dos, cal fer una crida a la mobilització de la ciutadania sostinguda en el temps per a desbordar democràticament l’estat espanyol. Ho vam aconseguir l’1-O i podem tornar-ho a fer perfectament. Tres, cal un pla de les institucions per a exercir el control del territori, cosa que ens va faltar l’octubre del 2017. No és únicament la insubmissió ciutadana, cal que les institucions prenguin decisions internes. Quatre, cal cercar suports internacionals en termes de geopolítica. I cinc, cal constituir un procés constituent que culmini amb l’aprovació de la constitució en referèndum i unes eleccions que ratifiquin al parlament la nova constitució catalana. És el full de ruta que proposem. No vol dir que sigui simple i ràpid, pot tenir complicacions i costs enormes. La independència no és de franc, i molt menys davant un estat poc democràtic com l’espanyol. Però pensem que l’alternativa, romandre a l’estat intentant que algun dia se’ns reconegui, ens pot portar a la desaparició de Catalunya com a nació. Perquè aquest és l’objectiu de l’estat espanyol. Som conscients dels costs, però també creiem que aquesta és l’única via.
—L’independentisme va quedar a mig camí el 2017. Quines condicions diferents hi ha ara perquè hi hagi més possibilitats d’èxit?
—Aquest va ser l’error del 2017. No és que hi hagi condicions diferents. La declaració d’independència s’havia de fer el 2 o el 3 d’octubre. Allò va ser una revolució democràtica, i les revolucions democràtiques es consoliden les primeres vint-i-quatre hores o s’esclafen. El poble va ser-hi i van fallar les institucions. Quan es diu que es va provar la via unilateral i no va sortir bé és mentida. No l’hem provada. La via unilateral no es va provar perquè les institucions no hi van ser. El 27 d’octubre… no hi ha revolucions en diferit. El referèndum està fet. Per tant, provem allò que no hem provat. Tampoc hi veiem alternativa. La via del diàleg no existeix. És desitjable la negociació, però probablement s’esdevé després de la confrontació, no pas abans.
—La gent va mobilitzar-se contra l’agressió de l’estat de l’1-O. Com es torna a crear aquesta dinàmica?
—Cal un discurs unitari que deixi clar que aquestes no seran unes eleccions autonòmiques. La gent ha de ser-ne prou conscient, està prou informada i és prou madura per a saber que no sortirà al carrer sense cap objectiu. L’última gran irresponsabilitat va ser el Tsunami Democràtic. Va ser un frau. Va fer una crida i la gent va sortir en massa al carrer. Allò va acabar com va acabar. No ens podem permetre tornar a fer una crida a sortir al carrer sense un objectiu concret. Estic convençut que si hi anem de debò i fem una crida a la ciutadania, hi respondrà. Per entendre’ns, si et crido a seure a la plaça de Sant Jaume i quan miris al Palau de la Generalitat el mosso hi serà, la gent sortirà en massa.
—Precisament, un dels punts febles del 2017 va ser que els Mossos no compartien el full de ruta de l’independentisme. El govern actual també ha reiterat que els Mossos compliran sempre les ordres dels jutges.
—Va fallar la institució en sí. No van fer el procés d’insubmissió. Si les institucions catalanes proposen la ruptura absoluta i donen instruccions al funcionariat, serà igual que amb la ciutadania. Hi haurà una majoria democràtica que et seguirà i una part que no. Estarà avalat amb el procés electoral. No podem esperar que hi hagi actuacions unilaterals i aïllades, això no té cap sentit. És el president de la Generalitat, acompanyat del govern i els grups parlamentaris, qui s’ha de posar al capdavant. I el poble ha de ser al costat. L’èxit de l’1-O és que teníem en línia les institucions, els partits polítics, la ciutadania i la societat civil organitzada. Llavors guanyem.
—Comentàveu que el Tsunami va ser un frau, però hi ha qui diu que va aconseguir el seu objectiu, la taula de diàleg.
—Si aquest era l’objectiu, Tsunami ho hauria d’haver explicat des del primer moment. El ‘sit and talk’ va sortir després. Hauríem vist quanta gent hauria anat a l’aeroport o no… Però fins i tot si aquest era l’objectiu, no tenia cap sentit desmobilitzar quan no hi havia ni una ordre del dia de la taula de diàleg. Estratègicament és un error. Perquè hi hagi un procés de negociació, calen tres condicions. Tenir clar què vols, saber què estàs disposat a cedir i quina palanca de coacció tens. L’estat espanyol té aquests tres elements. La part catalana pot saber les dues primeres, però quin element de coacció té? Les mobilitzacions podrien haver-ho estat, però si les elimines abans de seure i fixar un ordre del dia, no té cap sentit. Quan parlo de frau, ho dic en aquest sentit. Si més no, va ser un malbaratament.
—Sembla que agafa força la reforma del codi penal com una possible solució per als presos polítics, i el govern espanyol diu que comença a tramitar les peticions d’indult. Creieu que es mou alguna cosa?
—Un ministre ha anunciat que donarà tràmit a una sol·licitud d’indult. És que hi està obligat. Per tant, cap notícia. Tenen l’obligació de donar-hi tràmit. Pel que fa a la reforma del codi penal, només faltaria, i ja triguen a adaptar el codi penal a la normalitat europea. Aquests elements no resolen el conflicte. Poden servir en l’objectiu de la distensió, potser. Poden ser bons en el benefici particular dels presos polítics, i no hi entro, espero que els vagi tan bé com sigui possible. Però això ho hem de separar del conflicte polític, que és el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, el dret d’autodeterminació i com apliquem el mandat d’un referèndum que ja vam fer. No hauríem de despistar-nos de quin és el conflicte i l’objectiu final.
—La repressió ha portat bona part de la primera línia de dirigents a la presó i a l’exili. La segona línia ha hagut d’assumir el comandament. Els veieu disposats a assumir un altre embat amb l’estat que pot significar més repressió i costs personals?
—Això és molt personal. Caldria demanar-ho a cadascú. Hem d’estar disposats a tot si anem a un procés de confrontació. Com més disposats hi estiguem i com més col·lectivament ho fem, menys possibilitats hi haurà que passi. Hi ha un missatge molt contundent a l’estat espanyol i que hauríem d’exercir molt, llançar clarament el missatge que la seva repressió no condiciona en absolut les nostres decisions polítiques. Que sàpiguen que poden posar-ne un a la presó, però que darrere en vindrà un altre. L’objectiu és no aturar-se fins que esdevinguem un estat independent. Si fóssim capaços de donar aquest missatge unitari, seria molt potent. No el donem amb prou contundència.
—Personalment heu fet aquesta reflexió?
—L’he feta jo i amb la meva família. Per això poso tant en valor el que vam posar al programa electoral del 21-D. Si algú de la meva família hagués dit que no estàvem disposats a assumir les conseqüències, ho hauria prioritzat i m’hauria retirat. Tinc bons amics personals a la presó, com en Josep Rull i en Jordi Turull. Quan els veus patint a la presó, com tenim dret, en política, a dir que no hi estaríem disposats? Qui no hi estigui, s’ha de retirar. És legítim i comprensible. Però qui vulgui mantenir-se al capdavant de qualsevol procés de secessió, ha d’assumir les conseqüències de l’enfrontament. Si no estàs disposat a assumir-ne les conseqüències, el fet digne és deixar pas. El que no és digne és fer veure que sí però no.
—El desplegament del Consell per la República ha estat lent. S’ha estancat?
—El Consell per la República ha anat avançant. La lentitud és paral·lela al que ha passat en el conjunt de l’independentisme. El Consell per la República molesta profundament.
—A qui?
—A l’estat espanyol. I pot arribar a molestar en la guerra fratricida de l’independentisme. Però crec fredament que és necessari en la perspectiva que no és una entitat més. El Consell per la República és l’autoritat nacional a l’exili, i en aquests moments és l’instrument que pot exercir fora del marc jurídic espanyol i és el fòrum més transversal de l’independentisme. Encara que hagi trigat, seria un èxit acordar entre tots que el Consell per la República és l’estat major, qui pot marcar el full de ruta i la taula única de negociació entre l’independentisme. Crec que hi ha una majoria dels membres del Consell que ho entenen en aquest sentit.
