Antoni Bosch-Veciana: ‘L’exemple més transparent de la banalització del llenguatge és el judici al procés’

Antoni Bosch-Veciana és professor de filosofia de la Universitat Ramon Llull i també fa classes a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Ha impartit cursos sobre Plató i els platonismes, filosofia i literatura grega, antropologia filosòfica i hermenèutica. A més, és un gran coneixedor de l’obra de l’antropòleg i monjo benedictí Lluís Duch, que donava especial importància a la qüestió de la banalització del llenguatge i els seus perills. Bosch-Veciana considera que el judici contra el procés ha estat un gran exemple d’aquesta banalització perquè s’ha distorsionat el significat real de paraules com ‘violència’, per exemple. Considera, a més, que és un mal que afecta totes les forces i moviments polítics i que en molts casos té unes conseqüències nefastes. Parlem amb ell sobre aquesta qüestió i sobre el paper i la importància del llenguatge a les societats contemporànies.

—Quin paper té el llenguatge en l’obra de Lluís Duch?
—Ell defineix l’home com aquell que parla, com l’homo loquens. Entén la paraula com tot allò que té a veure amb l’explicar-se de l’home, amb tot allò que assenyala, amb el llenguatge oral, gestual… Tot això forma part del llenguatge. Fonamenta l’home en el llenguatge. I el llenguatge de l’home és aquell que determina la realitat que té davant. És important dir la paraula exacta per a descriure què tens davant per tal que això hi tens sigui això que dius. Ell ho anomena ‘emparaulament’, dotar la realitat de sentit. Emparaular una cosa és dotar-la de la paraula perquè sigui significativa. Això té el seu punt d’ambigüitat, és clar. Ell defineix l’home com aquell ésser que és ambigu, però malgrat aquesta ambigüitat, hi ha d’haver certa honestedat. Si tothom és deshonest amb allò que diu i que fa, no hi ha qui pugui comprendre què té davant. Es desdibuixa tot… Duch té un llibre sobre la banalització del llenguatge que és una conferència que havia fet al CCCB.

—I dieu que l’actualitat política reflecteix molt bé aquesta banalització del llenguatge.
—L’exemple més transparent d’aquesta banalització pot ser el judici al procés, perquè el llenguatge que han utilitzat els fiscals, per exemple, ha desdibuixat completament la realitat del que ha passat, com a mínim la dels qui érem aquí. Aquest desdibuixament de la realitat, fet una mica expressament, gairebé volgut, és una banalització que fa que no concordi allò que es diu amb la realitat de les coses. I aquesta banalització és molt greu. En aquest cas, hi ha gent que s’hi juga la presó, les relacions personals… S’ho juga tot. A més, el llenguatge jurídic hauria de ser molt precís. De fet, tots els llenguatges haurien de ser precisos. Quan un metge et diu que tens càncer d’alguna cosa, allò ha de ser-ho, si no, anem apanyats… Amb un jutge o un fiscal passa exactament igual. Si la naturalesa de les coses queda desdibuixada perquè apliques paraules que no són, s’arruïna la imatge del món.

—Quins conceptes s’han banalitzat especialment durant el judici?
—S’ha aplicat la paraula ‘violència’ en un sentit que no es correspon amb la realitat. La violència més aviat ha vingut de l’altra banda, com tots vam viure i veure. Aplicar la violència allà on no és, és desdibuixar la realitat, de manera que fins i tot la gent normal i corrent s’arriba a indignar. Un judici és una qüestió de llenguatges. En qualsevol judici, els jutges no han estat enlloc ni han vist res. Escolten les narracions dels fiscals i les dels advocats defensors i, contrarestant-ho, en treuen una narració d’allò que, per a ells, va passar. Però no és el que va passar realment, sinó la paraula que queda millor contrastada. I apareix una realitat nova. Per això després es va introduir la necessitat d’una prova davant els relats. Al judici veus com les proves no proven pas allò que diuen… Sembla que per a uns provin i per als altres no. Però els qui hi vam ser ens escandalitzem. Només cal veure les converses de la gent. Nosaltres sentim les d’aquí, si sentíssim les de l’altra banda… S’irriten per l’altre cantó. Trobar un acord en això és el que s’anomena diàleg, però ha de ser sincer, profund: els grecs en deien parresia.

—A què es refereix aquest concepte?
—És ser honest amb les paraules que dius, el fet de poder-ho dir tot. Llibertat d’expressió, podríem dir, sempre que l’expressió sigui sincera. Aquí no és qüestió de fer novel·les, perquè hi ha en joc la llibertat de la gent empresonada, de la gent que és a l’exili i la de tot un poble. No es poden fer bromes perquè té uns costos enormes. I ara, perquè som en un estadi no gaire violent de les coses, però podem recordar altres èpoques. Només cal veure què va significar el segle XX a Europa, de la Primera Guerra Mundial a la Segona: milions de morts simplement per jugar amb les paraules, per banalitzar-les. Si tu imposes un llenguatge i una percepció de la realitat que no es correspon amb el que passa, amb això es manipula tant com vulguis, com fa Trump. I no parlo de la postveritat, encara que hi tindria a veure. La banalització del llenguatge és la manipulació del món. Les coses poden ser absolutament polièdriques, però una cosa és ser polièdric i una altra cosa és posar-li una cara al poliedre que no cap enlloc.

—L’independentisme també banalitza el llenguatge? Per exemple, el lema ‘Ho tornarem a fer’ ha estat criticat en aquest sentit.
—És clar, això també és delicat. Dibuixar un futur quan no és possible fer-ho… Quan creem una utopia que sabem que no és realitzable, això també és greu. Com allò que deia Clara Ponsatí: ‘Va ser una catxa’. Jo no sé si és una frase passada de rosca, però si no, com diu Bernat Dedéu en algun article, és greu perquè deixa la gent desubicada.

—No sé si és un fenomen que transcendeix ideologies. Creieu que altres forces polítiques, com els comuns, també banalitzen el llenguatge?
—És un mal que ha tingut sempre l’esquerra, des dels orígens obrers: aquest atorgar-se la capacitat de llegir la realitat de manera correcta i el moralisme que hi ha darrere d’això. L’únic llenguatge moral possible per a entendre’ns és batejar i comprendre la realitat d’una manera concreta. S’erigeixen com els lectors de la veritat, els qui la tenen i, per tant, a qui hem de fer cas. Això també cal matisar-ho i estudiar-ho a fons. Ningú no posseeix la veritat. Tothom ha d’intentar acostar-s’hi, perquè sí que hi ha una certa veritat. Al judici, hi ha una certa veritat, en la violència, en qui la va fer i la va gestionar.

—Una paraula que sempre es banalitza és ‘feixisme’. Què en penseu?
—Exactament. La història l’hauríem d’estudiar més a fons perquè cal endreçar bé les paraules i ubicar-les en el nostre cap ben solidificades d’acord amb els criteris dels historiadors. No es pot posar tot dins d’un mateix sac i dir que tot és feixisme. Si banalitzem el llenguatge, arribarem a prendre mal perquè el món no serà món. No serà habitable per a l’home. L’home només pot habitar aquell món que és capaç de dir. Si no tens la paraula per a dir una cosa, aquella cosa no existeix. Si a un professor de música li cau una partitura, els alumnes que sàpiguen què és una partitura diran ‘li ha caigut una partitura’, però els qui no ho sàpiguen diran ‘li ha caigut un paper’. No podran dir ‘partitura’ perquè no tenen la paraula. Si no tens la paraula ‘dolor’, no tens dolor. Tindràs una altra cosa, ho explicaràs d’una altra manera, però sense la paraula no tens la cosa. Al final, el món que tenim davant és el món que hem emparaulat nosaltres mateixos, no aprenent-nos les paraules del diccionari, sinó dotant-les d’aquell sentit que tenen. Cal un exercici interior de cadascú a l’hora de reflexionar per tal de saber dir bé les coses. Som éssers que preguntem. Si neguem la capacitat de preguntar-nos, neguem la capacitat de ser éssers humans perquè deteriorem el llenguatge. Per a dialogar, hem de posar-nos d’acord amb les paraules que fem servir. Quan diem ‘independència’, què diem? Hi ha d’haver una honestedat molt profunda dels polítics en relació amb el poble que serveixen.

—Però el diàleg s’anul·la si es redueix l’altre a una etiqueta. Penso en una altra paraula que es banalitza: ‘colpista’.
—Només cal llegir determinada premsa de Madrid. Jo, de tant en tant, escolto Jiménez Losantos! La gent posa etiquetes i calen a fons. És tot el llenguatge dels mitjans de comunicació, que són el quart poder per l’ús del llenguatge i per la possibilitat de l’ús pervers del llenguatge.

—Ja no hi ha marxa enrere quan es banalitza un concepte?
—En això no sóc tan pessimista… Amb molta lentitud i anant profundament a les coses, els uns i els altres hem de ser capaços d’enfocar bé fins que es vegi la realitat tal com és. I la realitat és força ambigua, i aquesta ambigüitat també ha d’aparèixer i s’ha de poder denunciar, si és perversa. Perquè l’ambigüitat també pot ser perversa.

—Pot ser que la línia entre la banalització del llenguatge i el llenguatge figurat sigui molt fina? A vegades, tots aquests conceptes no s’utilitzen de manera literal.
—Però en la banalització hi ha una certa mala intenció. És banal el que fa Trump, jugant amb el llenguatge durant les eleccions. Això abans, en llenguatge de carrer, se’n deia ‘mala llet’. De manera més educada, se’n diu perversió del llenguatge.