Antoni Abad: ‘No podem continuar com fins ara. Això que fan és prevaricar’

Antoni Abad és president de la patronal Cecot d’ençà de fa catorze anys. A principi del 2018, la patronal Foment del Treball, llavors presidida per Joaquim Gay de Montellà, va expulsar la Cecot de la junta directiva. En va ser el motiu haver format per la Taula per la Democràcia i haver criticat públicament la passarel·la que va posar el govern espanyol perquè les empreses traslladessin la seu fora de Catalunya.

La tempesta política va amainar i amb l’entrada de Josep Sánchez Llibre a la presidència de Foment les relacions es van restablir, fins al punt que Abad ara és el vice-president de la gran patronal. En temps de calma tensa, tant política com econòmica, ens asseiem amb Abad a la seu de Cecot a Terrassa per parlar del context actual. Té un tracte exquisit i inalterable. Només mostra un cert enuig quan parla del dèficit fiscal i la manca d’inversió en infrastructures, una denúncia que ja feia el 2006.

—Us preocupa que no s’aprovi el pressupost del 2020?
—Molt, perquè el dia a dia és tan accelerat en termes econòmics, i també socials, que no ens podem permetre de no posar el pressupost al dia. I necessitem de totes passades un pressupost actualitzat. La situació de pròrroga no hauria de ser ni element de confrontació política. En tot cas ha de ser objecte d’ajust polític. No hi pot haver blocatge.

—Però en política ningú no regala res.
—Tots els països que van bé, quan hi ha moments durs o de recessió ho passen millor perquè els pressupostos són molt treballats amb el món empresarial. I quan dic empresarial em refereixo al món de l’empresa. I a l’empresa hi som tots. A nosaltres no ens han cridat mai perquè aquí no hi ha hagut mai la tradició de fer-ho. Aquesta cultura no existeix ni a Espanya ni a Catalunya. L’instrument de progrés més potent que tenim en les economies lliures són les empreses; són l’eina de la innovació, de la qualificació professional. Haurien de treballar el pressupost amb nosaltres perquè sabem marcar molt bé les nostres prioritats i necessitats permanentment; això sabent que no tenim una visió de 360 graus, és a dir, ells també hi han d’aportar la política. Però ens hem d’escoltar perquè ells tampoc no la tenen, la visió de 360 graus.

—Si al final no hi hagués pressupost, seríeu partidari de convocar eleccions?
—La decisió és política. Però, escoltant, hi ha qui pensa que si això es bloca, caldria convocar eleccions.

—I Antoni Abad què en pensa?
—Torno al meu principi que el pressupost, per responsabilitat, s’hauria d’aprovar cada any. I vull estar en la taula de negociació. El món de l’empresa ha d’estar permanentment en la negociació del pressupost. I no es fa en dos mesos. Als països que van bé, durant tot l’any es parla de les prioritats. Ni el partit de govern, ni els de l’oposició, ni el món de l’empresa no ho aconseguirem tot. Però no crec que sigui modern ni socialment sostenible fer que s’arribi a la situació de la pròrroga.

—No em responeu.
—Jo obligaria a unes dinàmiques constructives i si al final s’arrosseguen dos anys de pròrroga, doncs que facin ells mateixos la reflexió.

—Mirant enrere, com ha afectat el trasllat de les empreses impulsat pel govern espanyol després del referèndum?
—Doncs ara que em feu la pregunta, és positiu que us digui que ho recordo tot molt llunyà. És bo que hagi quedat enrere. Va causar alarma i molta preocupació. Volíem positivar-ho, pensant que traslladaven la seu, però la infrastructura dels equips continuava aquí. I per això pensàvem que tindríem un impacte menor. I confirmo la visió que l’impacte ha estat baix. A Cecot ens agradaria que tot és normalitzés. Al final va ser una pugna. Pensant en alguna entitat financera, això podia tenir una repercussió molt forta per part del banc central i més poders de l’estat. Espanya s’hauria d’adonar que cal normalitzar tot això i revertir-ho.

—Us hi vau manifestar en contra i això va motivar que Cecot fos expulsat de Foment. Ara torna a ser-ne membre i vós en sou vice-president. Què ha passat amb Sánchez Llibre que no pogués passar amb Gay de Montellà?
—L’estil de fer i la manera de veure com s’ha d’atendre el món empresarial. Sánchez Llibre té una manera de treballar diferent; ens coneixem de fa molts anys perquè ha fet de polític durant molts temps i sempre havia estat un canal prioritari i preferent nostre per a traslladar preocupacions i propostes al congrés. Quan el vàrem anar a veure, li vàrem portar una agenda de punts i de feina i ens vàrem posar d’acord. Ell a la campanya va dir que no podia ser que la Cecot no fos a Foment i que això calia normalitzar-ho. Tot plegat ha fet fàcil que ens trobem.

—A part de qüestionar el decret que facilitava la sortida d’empreses, també vàreu participar en la Taula per la Democràcia, l’altre element que va esgrimir Foment per a expulsar-vos. Creieu que va ser una expulsió política?
—No sé quina agenda perseguia Gay de Montellà. Ell tenia una agenda pròpia que mirava de frenar-nos. Les nostres propostes eren exclusivament empresarials. Si ell en volia fer una lectura política d’acord amb la seva agenda, això se li ha de demanar a ell. Passa que aquests arguments no s’aguantaven. Era una persona a qui en general li costava molt de ser àgil, és a dir, de traslladar propostes.

—Amb Sánchez Llibre tindreu la llibertat d’afegir-vos a la Taula per la Democràcia, si s’escau?
—Crec que sí. Al final, el meu paper és perquè algú, i suposo que amb unes intencions ben definides, ens han etiquetat. Nosaltres no hem tingut mai incomoditats perquè ens hem dedicat a parlar sempre de fer empresa, de tenir més competitivitat i adquirir més progrés de les persones. Però tampoc no podem admetre que la inversió i la despesa de l’estat a Catalunya sigui tan insuficient que hi hagi el dèficit fiscal de la magnitud que tenim. Vàrem ser dels primers a parlar de dèficit fiscal i fer públic aquest concepte. El 2006 en vaig parlar a la Nit de l’Empresari, davant el ministre Solbes. Això no va té res a veure amb si l’entitat és independentista o no. L’entitat treballa per a les empreses de Catalunya i donem informació de dades i fets que no poden continuar.

—Dieu que us han etiquetat d’independentistes. Per què creieu que ha passat?
—Perquè també sempre hem dit que, en termes de qualitat democràtica, Espanya té molt a aprendre i molt a fer. Això ho hem dit. Igual que vàrem dir que no anàvem a favor del dret de decidir, sinó a favor del dret de ser consultats, perquè ningú no es pensés que això era una vegada i una sola pregunta. És a dir, la qualitat democràtica, com passa en grans països, permet de consultar per als grans temes. I la tecnologia cada vegada ho permet més.

—Tornant a Foment. Va denunciar l’ANC per competència deslleial a la campanya d’empreses compromeses amb la república. Hi heu donat suport?
—Vejam… Jo vaig parlar amb el president i li vaig dir que en discrepava. I a més, li vaig dir que se li havia girat molta feina. Perquè de persones i grups que fan obertament boicot n’hi ha molts.

—De fet era una campanya de consum estratègic.
—Jo tenia la sensació que, més que fer boicot negatiu, era una proposta de fer un consum selectiu a l’hora de prendre decisions. Demanava a les empreses que fessin un pas endavant. Crec que en tenien cinc, i després de la denúncia van passar a 205. Per tant, jo li vaig traslladar els matisos i li vaig dir que en aquestes qüestions calia ser molt més cautelós.

—A l’empresa diríeu que hi ha por del futur, després dels dos anys tan intensos políticament.
—No, perquè hem sabut separar molt bé la nostra condició d’empresaris de la nostra condició de ciutadans. I per tant, com a ciutadà pensaré i votaré una cosa o una altra. El com, suposo que ens ha superat a tots, però aquesta relació tan tensa entre Espanya i Catalunya ens obligava a tots els empresaris a esforçar-nos encara més, a obrir-nos a més mercats, a diversificar. Crec que aquesta consciència ens va portar des de molt temps enrere a prendre moltes decisions empresarials per distribuir riscs. I aquest esperit és ben viu.

—I per això la independència no espanta?
—I per això la independència pot ser una opció per a una part dels ciutadans. Mira el Brexit. Sempre he tingut l’esperança que prendrien una decisió que respectés la ciutadania, la democràcia. I això vol dir tornar a votar, perquè ara sí que tenen informació de la negociació i un escenari sobre el qual decidir. En una democràcia tan antiga, una decisió tan transcendent proposada en un referèndum amb una pregunta enverinada –perquè ningú va parlar de les conseqüències– seria normal que fessin un segon referèndum. Això ho dic perquè a Catalunya una part molt significativa de l’empresariat troba que el país que tenim, Espanya i Catalunya, no és el que necessitem i volem. Fa falta una homologació i actualització de marcs com el fiscal, el laboral o l’administració general de l’estat. Des de Catalunya, la falta d’equitat en la dotació de finançament d’inversions i despeses ha portat a una elevadíssima consciència d’un desfasament en relació amb molts països quant a les oportunitats que ens dotem en termes de competitivitat econòmica i progrés de les persones.

—I què demaneu?
—Tot això és inadmissible i fa quaranta anys que hi ha democràcia a Espanya! Ara toca negociar i acordar com transformem el país en favor del futur de les persones i de les empreses, és a dir, del progrés general. Per corregir les faltes d’equitat, de justícia i meritocràcia, que són els que avui fan que tinguem un país que no respon als temps actuals. I quan hàgim acordat quin país volem i l’agenda d’actuació, ho haurem de posar  referèndum. Perquè els ciutadans decideixin. Això és la democràcia.

—Així la solució implica tornar a votar.
—Sóc català. I vull el millor futur per la gent d’aquí. Per tant, o canvia el país o canviem de país amb consulta als ciutadans. No dic si s’ha de preguntar sobre la independència, sinó sobre si la població vol continuar com fins ara. Tot això, ho podem continuar admetent, o ens hem de plantar? Jo crec que la gent diria que es planta. Perquè és evident que no podem continuar com fins ara. Per què la B-40 no s’ha acabat, si és competitivitat en vena? Ho vaig demanar a la ministra. ‘Et repto que em diguis quina inversió tens amb més bon retorn que la B-40.’ Silenci. ‘Si és la inversió amb més bon retorn en competitivitat que pot tenir Espanya, suposo que si es pot acabar en sis mesos  no s’acabarà en nou’, li vaig afegir. I quant temps ha passat? Tres anys més? És que és molt gros. I simplement és el tram Martorell-Abrera-Terrassa. Al final, l’única paraula que em surt és ‘prevaricar’. Quaranta anys prevaricant. La paraula la faig servir per emfasitzar la presa de decisions que no són bones col·lectivament per a Espanya ni per als catalans.

—I amb tot això, confieu en el diàleg que demanen diverses parts?
—Fa temps vaig dir que a Espanya no es dialoga des de la transició, i continua essent veritat. Des d’aquest estiu em pregunto si cal continuar parlant de diàleg o ja haig d’anar a la fase següent, i és que hem de negociar. Negociar és dialogar. Però ha de ser més que dialogar. Però de moment no veig voluntat de negociació enlloc. I des d’aquí cap allà, no veig cap agenda per a construir ponts.

—La negociació és més complicada amb presos polítics? Sou de Terrassa i deveu conèixer Josep Rull.
—Sí home, i tant. El conec, ens hem vist. És clar, és una resposta que no la puc donar com a coneixedor de res. Hi aplico una mica de sentit comú. En termes polítics ha de ser més difícil, segur. És una situació inhumana. I hi ha molta gent que pensa que és inhumà, això, perquè es pateix molt a la presó. És indubtable que afecta. Més que no seria desitjable. És que només per humanitat haurien de dir prou a la presó preventiva. Per dret humà. Sembla que hem retrocedit segles.

—L’economia global és amenaçada per una recessió que sembla que tenim a tocar. Us preocupa?
—Ens ha de preocupar perquè de deures per a aportar més competitivitat al país, n’hi ha tants i de tan evidents i fa tants anys que estan pendents, que en tot cas animo que prenguem decisions immediates.

—Poseu-me’n exemples.
—Cal atreure més talent i emprenedoria malgrat l’èxit de Barcelona. I per això cal reformar el tractament fiscal dels ingressos per renda de treball dels qui vénen a treballar a Catalunya. No és competitiu en termes d’homologació internacional. Hi ha d’haver un tractament molt millor. I no parlo de futbolistes, eh? Parlo de més bons investigadors, més bons metges, més bons professors per a les nostres universitats, més bons emprenedors… A totes aquestes persones els hem de fer un paquet atractiu. I això ho dic pel govern espanyol, perquè és competència de Madrid. Tenim un dels pitjors marcs de tractament fiscal. Ens hem de prevenir amb vista al futur i reformar debilitats estructurals que fa anys que hem detectat que no funcionen.

—Però amb més talent i millorant el règim fiscal n’hi ha prou en un context que depèn de tercers, especialment en la batalla d’aranzels que hi ha entre la Xina i els EUA?
—Sí, la pots suavitzar. Sens dubte. Avui la percepció que tinc és que veiem els núvols, però encara no plou.

—Els núvols també són el Brexit?
—Sí, com el Brexit. Però amb una petita satisfacció que comença a complir-se. De bon començament vaig dir que no hi hauria Brexit. D’ençà del dia de la votació. No he perdut mai l’esperança.

—Parleu d’esperança perquè entenc que com a empresari la sortida del Regne Unit preocupa. Com pot afectar l’empresariat català?
—Doncs que deixes de tenir una relació amb un país amb el qual comparties llibertat de mercaderies, persones i diners. Tot això tindrà conseqüències immediates a partir del moment en què ens posem barreres en el tràfic de persones i productes. Això afectarà, per exemple, el sector de l’automòbil, però anirà més enllà: també afectarà les empreses catalanes que exporten peces i components. Ara, jo estaria més preocupat si fos al Regne Unit, i voldria que em comencessin a explicar les conseqüències que pot tenir laboralment el fet que Europa pugui posar traves o encarir el producte.

—Per què no esteu d’acord a establir un salari mínim de referència tal com proposa el Departament d’Economia?
—Perquè amb els sindicats compartim que això agrada als polítics, però no a la resta. El 98% dels convenis, que són conseqüència de la negociació col·lectiva, tenen salaris d’entrada superiors al salari mínim. S’ha apujat a 900, però el salari d’entrada al conveni metal·lúrgic a la província de Barcelona –que és el conveni que més treballadors té– té el salari d’entrada a 1.200. Ara tindrem el salari mínim interprofessional d’Espanya, després el vice-president Aragonès en posarà un altre i el consell comarcal del Vallès Occidental dirà que també en posa un.

—Però no té cap vinculació legal i pot servir per a suscitar debat en un context de desigualtat creixent.
—Però si quan parlen de 900 euros –i això ho diuen també els sindicats– més aviat pressionen a la baixa, perquè el 96% dels assalariats tenen convenis superiors. Ens pressionem a posar salaris que d’entrada ja són més baixos que els que tenim per conveni. I a més, no ens han consultat. És una manera de fer un discurs que els sembla progressista, però d’això se n’ha de parlar a la negociació col·lectiva. A més a més, és cert que hi ha situacions i algunes activitats amb salaris molt baixos. I per això vam aplaudir que s’augmentés el salari mínim interprofessional. Ara, a partir d’aquí, negociació col·lectiva. I això també ho va dir Javier Pacheco.