Anna Simó: “Seria devastador per a l’educació a Catalunya un govern PP-Vox, i s’ha d’evitar”

Anna Simó (els Alamús, 1968) aterra al capdavant del Departament d’Educació en un moment difícil, tant per a ella com per a la comunitat educativa. Fa un mes i mig que va prendre el relleu de Josep González Cambray, després d’una etapa molt convulsa i amb un malestar creixent i evident entre el professorat. Els principals sindicats li han donat la benvinguda tot convocant una jornada de vaga el 6 de setembre, just el dia que comença el curs escolar, perquè exigeixen que es comprometi a prendre mesures que reverteixin les retallades i que havien emparaulat amb Cambray. Ella demana temps, però és escàs, també perquè la justícia espanyola va per feina: el mateix tribunal (tot i que diferent sala) que la va condemnar a inhabilitació poc abans de ser nomenada consellera ha començat a publicar les sentències que imposen més castellà en algunes aules del país i ha deixat anar que la immersió a Catalunya només és possible si es fa en una doble línia. La consellera ens rep al seu despatx, a la seu del departament.

—Pot ser que us inhabilitin abans no acabi la legislatura.
—No ho sé. Pot ser. 

—Parlem de la justícia espanyola, tot és possible.
—Sí, és possible. Però parlem-ne, eh? No la veig. En primer lloc, hauria de canviar molt el Suprem, hauria d’escoltar molt i molt allò que la fiscalia del TSJC va dir per a desautoritzar la sentència; venia a dir que aquesta gent fa set anys que si haguessin volgut no s’haurien pogut presentar a unes eleccions i que, per tant, han estat inhabilitats de facto, que els posem una multa de 1.200 euros en comptes de 30.000 i matem-ho ja. Ve a dir això. Haurien de passar moltes coses perquè el Suprem no se sentís prou fort per fer cas al fiscal del TSJC en lloc de fer cas de la sentència. 

—El risc hi és.
—També us he de dir, i això és molt personal, que jo no hauria pres la decisió d’acceptar l’encàrrec del president Aragonès si hagués pensat que podria ser inhabilitada. Perquè no vull perjudicar l’educació del meu país i el meu govern. Si la proposta del president Aragonès hagués estat fa… abans de la repetició del judici, la meva resposta hauria estat que no, que no acceptava l’encàrrec.

—I si passés?
—Doncs recorreríem al TC i després a Europa, i després ja veuríem. I en tot cas si no hi sóc jo hi haurà alguna altra persona, un altre conseller amb la mateixa manera de pensar sobre llengua, abandonament escolar, segregació, funció social… Jo sóc una peça.

—Què us heu trobat com a consellera quan heu anat parlant amb la gent de la comunitat educativa?
—Encara hi vaig parlant, de moment ho he fet amb els sindicats que hi ha representats a la mesa sectorial, amb la junta de direccions… Però tinc pendent de parlar amb la part de Federació de Moviment de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat… Encara no m’he pogut trobar, per exemple, amb representants de l’alumnat, ni amb representants del món local…

—Amb qui sí que heu parlat, n’heu captat el malestar?
—El que he captat és cansament. També és final de curs, hi ha encara l’acumulació dels efectes de la pandèmia… Hi ha cansament, necessitat de vacances i de començar el curs amb ganes. Se m’ha demanat una escolta activa, anar a l’arrel de les qüestions. Se m’ha demanat confiança, que no vol dir que no n’hi hagués prèviament. Se m’ha demanat confiança en els centres i en els docents, i els he dit que això ja ve de fàbrica.

—Però teniu convocada de moment una vaga el dia 6 de setembre.
—Sí, sí, una vaga que em van convocar. Em van dir, bon dia, consellera, vaga.  

—Però el malestar hi és. L’enteneu?
—Als sindicats, els tres sindicats que la convoquen, jo els he dit que jo ara sóc patronal. Sóc patronal, però jo he estat a l’altra banda, he estat en un comitè d’empresa. No els diré mai que desconvoquin una vaga, però intentaré argumentar per què crec que ve massa aviat aquesta vaga, quan encara no he pogut gairebé ni parlar. També els he dit que els calendaris  que m’exigien els tres sindicats convocants de la vaga potser no quadraven amb els calendaris que jo necessito per a poder veure quines opcions pressupostàries tinc, que no depenen només de mi, i com he d’endreçar les prioritats.

—És difícil de reconduir la situació d’aquí al 6 de setembre?
—Això no depèn de mi. Jo veig que el sistema educatiu necessita estabilitat, necessita tranquil·litat. Jo faré tot el possible per propiciar-ho. Perquè crec que en els centres s’hi ha de poder treballar bé i tranquils. Ja vaig dir per correu a tots els docents que un dels meus objectius era revertir les retallades que han fet mal al sistema, però per a fer-ho necessito poder veure com fer-ho, amb quin calendari i poder-ho pactar amb la part social.

—I què s’hauria de prioritzar, segons la conselleria?
—D’això n’hem de parlar amb els sindicats, que em diuen que hi havia una proposta de reversió sobre la taula que havia fet el conseller Cambray i que després va deixar de ser-hi. Jo he de veure quines són les expectatives de creixement del pressupost per a l’any vinent. En el cas que el tinguem prorrogat, que això no ho sabem encara, no sabem què podrem fer, no tan sols per a revertir les retallades sinó en polítiques educatives. Tot és molt obert perquè els escenaris econòmics de futur encara no els tenim definits.

—Fins ara no hi ha hagut prou tranquil·litat als centres? Massa neguit i massa poc recursos?
—Depèn dels centres, depèn dels docents. També veig moltes ganes de fer les coses, i molt bones idees. Hi ha de tot, i és lògic que en els nostres centres, als d’Europa i als d’arreu del món, cada vegada hi hagi més complexitat, amb diverses menes d’alumnat no homogeni, i això s’ha agreujat durant la pandèmia. Cada vegada hi ha més malestar entre els alumnes, problemes derivats de la salut mental i del benestar emocional també entre els docents. I hi ha un creixement de trastorns de comportament i un increment de trastorns de conducta alimentària. Sense posar-nos nerviosos, hem de saber què hi ha, i això posa més pressió sobre la societat, sobre les famílies i també, evidentment, sobre els centres educatius. 

—Els centres estan prou preparats per a entomar-ho?
—Tenim docents molt preparats i direccions molt preparades per a poder complir la seva funció, però no podem passar per alt que hi ha moltes més pressions. I de la mateixa manera que el conseller Cambray va dir “el rei va nu” en matèria lingüística, que no anem bé, doncs en benestar emocional, també, diguem-ho d’una vegada i posem-hi remei.  

—També cal dir que el rei va nu sobre les competències, el nivell general dels alumnes, la comprensió lectora…
—Sí. Hi ha una davallada que s’ha greujat amb la pandèmia, però que ve d’abans, en el cas del PIRLS [estudi internacional sobre progressió en comprensió lectora] les dades del 2016 ja eren preocupants, molt preocupants.

—Doncs què ha passat? Quines són les raons que ho expliquen?
—Crec que una part de les raons venen d’aquesta mateixa complexització de què us parlava. També crec que les crisis econòmiques han impactat sobre l’escola. Perquè han impactat sobre les persones, sobre els treballadors, sobre les famílies, sobre els seus fills, amb un empitjorament de les condicions de vida, amb el fet que no tothom pugui disposar de les mateixes eines per a poder desenvolupar-se lliurement, ni tenir les necessitats bàsiques ben cobertes. Tot això, i els nivells socioculturals i socioeconòmics més baixos, també impacten sobre els nostres alumnes, és evident. 

—I les eines de què disposi el professorat per a poder-hi treballar.
—El professorat i la societat. Perquè l’escola sola això no ho pot fer. O posem a treballar alhora els representants locals i del govern de la Generalitat en matèria social, de salut, d’educació, tot treballant comunitàriament, o millorem el salari mínim interprofessional, les condicions de treball la segregació urbanística, o bé millora la conjuntura o a l’escola no li podem posar una motxilla tan pesada. Amb això no dic que tot Catalunya estigui desequilibradíssima, no; Catalunya és diversa i no podem oblidar que el principal repte que tenim és la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. Tot impacta sobre l’escola i l’escola sola no ho pot fer.

—Dèieu aquesta setmana al parlament: “Nosaltres no dividirem els alumnes en centres diferents per raó de la llengua familiar, no preveiem que les famílies triïn la llengua d’escolarització.”
—Per a mi això és clau.

—Això no passarà mai?
—Mentre jo sigui consellera faré tot el possible perquè no s’imposi que es faci. Això no passarà mai? No ho sé, imagineu que PP i Vox entren al govern de l’estat espanyol i tenen una pulsió massa forta que els obliga a canviar la llei orgànica d’educació. I ves a saber què es poden empescar, perquè ens agradi o no una llei orgànica és bàsica i ens dirà “heu de fer això o allò”. Es va treballar des d’aquí molt a fons per eliminar la llei Wert, i es va aconseguir. Però primer va caldre una moció de censura al govern de l’estat, fer fora Rajoy, que hi hagués un govern socialista, negociar-hi una nova llei orgànica per treure tot el que implicava la llei Wert, i això es va fer des de Catalunya. 

—Però, malgrat tot, som on som.
—On som? 

—En una situació d’amenaça. Si no ho fan amb una llei orgànica, ho fan a cop de tribunal. S’han agafat al marge interpretatiu que tenen de la legislació actual. No ens acabaríem trobant en una situació en què la doble línia sigui un mal menor?
—No. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Constitucional no poden imposar un model de segregació per centres educatius, no tenen capacitat per a fer-ho. En tot cas, ho pot fer una llei orgànica. I fins i tot crec que el govern de la Generalitat podem arribar a Europa per dir que incompleixen la Carta Europea de Llengües Minoritàries. Mentre estiguem espanyols –que diria Joan Tardà– tenim lleis orgàniques que ens impacten sobre què podem fer perquè tenim una competència compartida. Cal tenir-ho clar, això. Però fins i tot si hi hagués una determinada llei orgànica que digués “en matèria lingüística decideixo jo”, hi hauria marge per a anar fins i tot a Europa, si les coses es posessin molt magres. Però ni el TSJC ni el TC no poden decidir com organitzem lingüísticament les nostres escoles i els nostres centres educatius.

—Però l’última paraula la té el Tribunal Constitucional espanyol.
—L’última paraula sobre què?

—Sobre l’aplicació dels percentatges a què obligava la sentència del TSJC.
—No. El TC ara té la paraula sobre una qüestió de constitucionalitat sobre la llei 8/2022, que és la llei que va fer el Parlament de Catalunya amb l’objectiu principal d’evitar l’establiment de percentatges d’ús del castellà arbitraris, sense cap base pedagògica ni de cap mena a tot el sistema educatiu. I això es va evitar. I dèieu: on som ara? On som és que en un any i poc hem revertit una situació que semblava abocada a fer saltar pels aires el nostre model d’immersió lingüística, que és un deure de l’administració de la Generalitat de contribuir i assegurar i garantir la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i el dret que considero que tenen els alumnes de llengua no catalana de conèixer-la. Una altra cosa aboca a uns alumnes exclusivament monolingües i amb molta menys igualtat d’oportunitats i oportunitats de futur. Amb la perspectiva d’un any estem molt millor que no hauríem pogut estar. 

—Si el Tribunal Constitucional espanyol diu que el marc legal aprovat l’any passat no és constitucional, què?
—A mi m’estranyaria molt que ho digués perquè està molt ben travada aquesta llei, d’acord amb totes les normes existents i amb criteris solvents. 

—Però és una opció que heu de preveure, no?
—Quan vaig entrar, vaig demanar que es fessin diversos escenaris i que es treballessin possibles alternatives en el cas que passessin. I en això es treballa.

—Per això us demanava què passaria si el TC es carregués aquest marc legal que vau fer servir per a protegir el model d’escola.
—Crec que és un escenari que s’ha d’estudiar, però que crec que no pot ser-hi. El Tribunal Constitucional no es pot carregar aquest marc legal, de manera frontal almenys, no ho pot fer, tal com està travat. Quan passi en parlarem. Sí que vull trobar-me amb tots els referents del consens lingüístic que hi ha a Catalunya i poder-ho treballar i compartir. De fet, m’he de trobar amb Plataforma per la Llengua, amb Òmnium Cultural, amb SomEscola, i amb totes les formacions polítiques. Si hem arribat fins aquí, salvant un obstacle que no tenia ni cap ni peus, és per un consens ampli o per un acord ampli parlamentari i social.

—Per arribar a aquest acord ampli, per incloure el PSC a la fotografia, no es va haver de fer una cessió que podria sortir cara?
—Quina cessió?

—El reconeixement del castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu a l’escola.
—Això no és una cessió al PSC. Jo aleshores no era consellera, però sí que era en un equip de gent que va ajudar a treballar la nova llei; un equip on hi havia la Irene Rigau i també en Joan Mena, dels comuns. Vaig ajudar-hi des de fora. I això no és una cessió, això és un fet.

—Llengua d’ús curricular què vol dir?
—Llengua d’ús curricular és la llengua que s’utilitza als centres educatius en les hores lectives.

—No equival a llengua vehicular?
—La llei diu molt clar que la llengua vehicular és el català i, de fet, el decret que ara és en exposició, insisteix en la vehicularitat del català. Però sempre la clau són els plans lingüístics de centre i l’autonomia dels centres, que pot ser compartida o no compartida. I precisament vaig tenir una interpel·lació de la CUP, que creu que hi ha d’haver un únic projecte lingüístic per a tot Catalunya, que tots els centres han de tenir-ne el mateix. 

—I això no tindria sentit?
—Els vaig dir que tot i que l’objectiu del departament, que la CUP comparteix, és que els alumnes surtin de Catalunya competents en català, castellà, aranès a l’Aran i una llengua estrangera, les maneres d’arribar-hi difereixen. Els projectes lingüístics s’han de definir d’acord amb l’entorn, del coneixement que tenen la direcció, el claustre i el consell escolar de centre de quin és el perfil de l’alumnat, les seves necessitats lingüístiques i les seves competències. I els hem d’ajudar.

—Com?
—Facilitant-los les dades sociolingüístiques del centre i de l’entorn. Aquest és un dels avenços, perquè no hi era i ara hi és: un estudi sociolingüístic amb dades concretes. Una altra cosa: per primera vegada aquest curs s’ha fet una l’anàlisi de la competència oral, perquè les competències bàsiques són escrites; i s’ha fet en català a tots els alumnes. Aquestes són les dades d’ús oral que els centres tindran explotades el setembre, i a partir d’aquí tindran una foto de la competència oral en català, castellà i anglès. I segons el projecte lingüístic de centre has de prendre les mesures per fer que la competència lingüística de l’alumnat millori. 

—I el paper de la inspecció?
—Ha anat canviant al llarg dels darrers anys i jo crec que està en una bona via de suport i assessorament als centres per al compliment i la revisió del projecte lingüístic de centre.

—Sobre la definició del castellà com a llengua d’ús curricular, el TSJC ho utilitzava en les últimes tres sentències com un argument per imposar més castellà. Aquí no hi ha una esquerda?  Si més no per anar-ho aplicant en centres concrets.
—Jo no vull pontificar, jo dono la meva opinió, que és una més. Però jo no parlaria d’escletxes, sinó d’una voluntat consistent i contumaç del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de fer allò que s’ha proposat de fer. Tant li fan les lleis, perquè mira que és clara del meu punt de vista la llei 8/2022. Però els és igual, la capgiren, és a dir, desoeixen el que diu la llei. Fins i tot en les últimes sentències es permeten el luxe d’opinar sobre la constitucionalitat d’una llei que ara és al TC, sobre que el model d’immersió lingüística no s’ha de fer a Catalunya i que s’ha de fer en línies separades. Però escolti, les tertúlies al bar, no en un tribunal. 

—Però el cas és que són sentències.
—Sí, però això no forma part de la sentència, sinó de l’opinió del ponent d’aquell tribunal. I allò que puguin opinar… Vostè em diu que la immersió lingüística no toca, que si la volem fer ha de ser en dues línies separades… I vostè qui és per dir-me això? Que és el Parlament de Catalunya? Que és el Govern de la Generalitat, vostè?

—Hi ha tres casos amb sentència i en sortiran més. Què els diu als afectats? Què s’hi pot fer?
—De moment hi presentarem recurs de cassació al Suprem. I un cop tinguem la resposta, veurem si continuem fent com s’ha fet fins ara o no. 

—I l’últim estadi és el Tribunal de Drets Humans?
—Ja ho veurem. Ja ho veurem. De moment, ho reitero. Són 30 aules de 70.000.

—Però aquestes trenta aules són trenta aules.
—Sí, sí. No són ni 40, ni 50, ni 1.000. Són 30 aules de 70.000.

—En el cas que el Tribunal Constitucional validés aquest marc legal, aquesta normativa aprovada l’any passat. Com es farà complir? Perquè fins ara el català ha tingut la presència que havia de tenir?
—No, quan el conseller Cambray va dir sobre aquesta qüestió que el rei va nu ho va fer a partir d’unes dades. 

—I per què passava això?
—Per múltiples raons, però passava. I què s’ha fet d’ençà que l’equip d’en Cambray va dir que passa això i que cal revertir-ho? Es va posar en marxa un pla de promoció de l’ús dels usos lingüístics als centres educatius, que ha inclòs diverses mesures, un pla de xoc, amb els tallers ULAE, formació de català  als docents, mesures de sensibilització sobre la importància del català com a llengua vehicular també en les reunions amb les famílies, un reforç a les aules d’acollida, la prova pilot que es farà a Barcelona,  aquest curs vinent, d’aules d’acceleració lingüística per alumnes de segon, tercer i quart d’ESO que arriben de fora i que no tenen el català com a llengua coneguda i a qui s’ha de fer una immersió molt forta perquè puguin seguir

—Però hi ha hagut un problema perquè tampoc no s’ha fet prou inspecció aquests anys?
—Quan tu necessites aplicar que algú vigili vol dir que hi ha una responsabilitat que no s’ha exercit prèviament. M’agrada molt mirar anys enrere. Pensem en Santa Coloma, als anys 80. Una colla de famílies, una colla de docents decideixen que cal apostar pel català a l’escola i aquells docents s’atribueixen una responsabilitat amb aquest  objectiu de coneixement de la llengua catalana al mateix nivell que la castellana en alumnes de Santa Coloma de Gramenet. D’aquí neix la llavor de la immersió. Per tant, és fer entendre aquesta responsabilitat que té el docent. I ara treballem amb el Departament d’Universitats per fer incorporacions en el màster de formació del professorat en atenció de la diversitat lingüística, sensibilització, és a dir, que siguin conscients els docents de la responsabilitat que tenen. 

—Però també hi haurà canvis en la inspecció?
—En tot cas la inspecció no ha de ser policia, ni omplir i carregar de papers les direccions dels centres. La inspecció ha d’acompanyar, ha d’assessorar, no només en matèria lingüística. Els inspectors són gent que té un bagatge pedagògic importantíssim, i ha de formar part de l’equip que acompanyi els centres. I han d’entendre que si ells no els parlen en català hi ha alumnes que no tindran més contacte amb el català en el seu entorn. La qüestió és aquesta, és donar espais d’ús. I el català és la llengua vehicular a l’escola. És la llengua de relació amb les famílies, i això en el cas de primària es compleix més que no pas a secundària i per tant aquí és on s’ha de treballar.  

—A l’ESO teniu dades d’ús del català.
—Sí, les anem actualitzant, i són baixes.

—Això és perquè hi ha hagut deixadesa?
—És el que us comentava, és tot plegat.  Es tracta de fer tots aquests acompanyaments, formació…  No voldria repetir-me. Cal veure totes les mesures noves que hem anat incorporant l’impacte que tenen sobre els usos lingüístics als centres.

—Dèieu del PP al parlament: “De nosaltres dependrà que no tornin al govern de l’estat, i de Catalunya dependrà que no tornin a fer lleis orgàniques per espanyolitzar els nens catalans.” Volíeu dir que cal afavorir la investidura de Pedro Sánchez?
—Això vol dir que jo defenso que no podem tenir PP i Vox al govern de l’estat. Girem-ho. És clar, són faves comptades. Si no hi ha PP i Vox, ha d’haver-hi Pedro Sánchez, Sumar i tot un seguit de vots d’esquerres i nacionals. És clar que la investidura no pot ser de franc. Bildu ja ha dit que ells la faran de franc, perquè tenen claríssim que l’alternativa és terrible. I jo crec que això s’ha de poder negociar. Però, evidentment, jo no he estat mai partidària del com pitjor, millor. Mai. Perquè el com pitjor, millor és com pitjor, pitjoríssim. De cap de les maneres pot haver-hi un govern PP-Vox  per inacció dels partits catalans. I quan parlo de partits catalans també parlo del PSC.

—Esmenteu el posicionament de Bildu. Voleu dir que no s’ha d’anar amb maximalismes?
—No, jo dic el que ha dit Bildu. Arnaldo Otegi deia: “No hi haurà línies vermelles, perquè primer és parar la dreta i l’extrema dreta.” Jo dic que ell va dir això, però que en el cas de Catalunya, allò que depèn del PSC, Sumar Catalunya, ERC i Junts és negociar les condicions. Però per a mi la prioritat és aturar la dreta. Jo formo part d’una organització política que va anar a les eleccions al congrés dels diputats dient: defensarem Catalunya, pararem PP i Vox. L’electorat va creure que hi havia partits més eficients per a poder evitar això, i per això va votar massivament el PSC. Però ERC té una part important de votants que va creure que Esquerra Republicana era la millor eina. I això també l’ha feta decisiva, juntament amb Junts, que té una part de votants que va considerar que era l’eina més eficient. Doncs fem servir aquesta eficiència. Seria devastador per a l’educació a Catalunya un govern de PP-Vox.  

—És a dir, que les línies vermelles a l’hora de negociar les voleu laxes…
—En això ja no hi entro. A mi no em pertoca, ho faran els partits polítics a qui els toca de negociar. Només dic que seria devastador, i s’ha d’evitar de totes totes.