Anna Romeu: “Predomina la ‘happycràcia’ i tolerem molt poc el malestar”

“Amb aquest llibre m’agradaria fer la societat catalana una mica més sensible.” La psicòloga Anna Romeu ha escrit Soc sensible (Rosa dels Vents), el primer llibre en català sobre l’alta sensibilitat, un tret de la personalitat que té vora el 20% de la població i que implica una sensibilitat emocional i sensorial per sobre de la mitjana. Per una banda, pot significar més empatia, creativitat o sentit de la justícia, però, per una altra, també porta a saturar-se amb més facilitat, a la sobreanàlisi, la indecisió i a reaccions més intenses, també amb les qüestions negatives.

Romeu explica que, observant el seu segon fill de nadó, va adonar-se que reaccionava a l’entorn d’una manera molt diferent del primer. Això la va dur a un procés de recerca sobre el tema en què va acabar descobrint que tant ell com ella tenen aquest tret de la personalitat. Com a psicòloga, aquesta recerca li ha estat molt útil per a entendre millor molts pacients. Hi parlem sobre el llibre, que recull tot allò que li hauria agradat llegir quan va començar a acostar-se al concepte.

—Què és l’alta sensibilitat i què implica ser una persona altament sensible?
—És un tret de la personalitat, una manera de ser. No hi ha ningú que no sigui sensible, tret que tingui algun problema al cervell, molt minoritari. Però algunes persones són sensibles en la franja extrema, més que la majoria. Tenen sensibilitat extrema en l’àmbit sensorial (olors, sorolls, llums, gustos…) i emocional (sensacions viscudes amb més intensitat).

—En l’àmbit sensorial, vol dir, per exemple, que els molesten més els sorolls forts.
—És una reactivitat més alta a tot allò que té a veure amb els cinc sentits. No és que hi reaccionin diferent, sinó més. Si un soroll és molest per a tothom, per a una persona amb alta sensibilitat és molt molest. Si fa una mica de calor, una persona amb alta sensibilitat es fregeix, i amb el fred, igual.

—Podríeu posar alguns exemples de l’alta sensibilitat en l’àmbit emocional?
—De fet, és més fàcil d’identificar en temes emocionals, perquè a les qüestions sensorials ens hi habituem quan creixem. El soroll i la pol·lució d’una ciutat ens poden causar migranyes, irritabilitat… Però en general ens hi habituem. En temes emocionals es veu més clar, perquè són persones que reaccionen més intensament. Quan estem contentes estem molt contentes. Les persones amb alta sensibilitat tenim molts millors dies de la meva vida. I quan estem tristes i enfadades també és molt més intens: t’ho prens tot molt a la valenta, tot et molesta molt més, fas un drama quan una cosa t’entristeix, quan t’enfades pots ser explosiva… Emocionalment, també t’hi pots habituar, però és més difícil.

—Dieu que una altra característica de les persones amb alta sensibilitat és el fet de donar voltes a les coses, sobreanalitzar-ho tot, passar hores i hores pensant en un simple comentari que t’ha afectat molt…
—Sí, és un dels quatre pilars que defineixen l’alta sensibilitat. Un és la gran empatia i emocionabilitat, la capacitat d’emocionar-se amb més intensitat. L’altre és la reacció als estímuls sensorials: reacció a l’entorn, captació de més detalls… Un altre pilar és la gran capacitat de processament de la informació, que es tradueix a donar moltes voltes, buscar tres peus al gat, quedar-se enganxat amb un comentari o un fet, no passar res per alt, necessitar analitzar-ho tot molt…

—Dieu que això es trasllada a una poca tolerància per les converses superficials.
—Sí, d’ascensor, d’un grup gran d’amics en què només es fa broma i no es diu res. Ho vivim malament perquè ens quedaríem enganxats a qualsevol detall i hi aniríem donant voltes. L’última característica és la gran capacitat de saturar-se per la sobreestimulació. De seguida arribem a nivells alts d’hiperactivació i necessitem parar i recuperar-nos, tornar a regular-nos. D’alguna manera ens estressem més ràpidament perquè arribem aviat a sobreestimular-nos.

—Socialment, és fàcil que a una persona amb alta sensibilitat li acabin atabalant moltes interaccions?
—Sí, passa molt sovint. L’alta sensibilitat és un tret de la personalitat, com ho són també la tendència a l’obsessió, al caos o a la flexibilitat, la introversió i extroversió, la sociabilitat i la inhibició social… Trets diferents que es combinen. L’alta sensibilitat combinada amb l’extroversió és font d’estrès. Si necessites ser amb molta gent, però ets altament sensible, és més fàcil que arribis a nivells de saturació alts. Per una qüestió evolutiva, hi ha moltes més persones altament sensibles introvertides que no pas extravertides, perquè si no és més difícil de gestionar. També hi ha el tret de personalitat de buscador de sensacions noves (viatjar molt, tastar coses noves…) i les persones que el tenen i també són altament sensibles s’exposen més a saturar-se abans.

—Expliqueu que les persones altament sensibles tenen tendència a relacionar-se amb persones que també ho són.
—Primer, familiarment, perquè és un tret hereditari. S’ha vist que es trasllada d’una generació a una altra, però no se n’ha trobat un component genètic. No és un tret après, els trets de la personalitat són innats, i hi ha un component biològic: hi ha una activitat més alta de neurotransmissors i un funcionament més intens de les neurones mirall, les que provoquen l’empatia. Segon, amb les persones altament sensibles com tu t’hi sentiràs més còmode i tendiràs a crear-hi més vincles d’amistat, tot i que amb les relacions de parella funciona de manera diferent.

—Tot i que l’alta sensibilitat pot portar a viure amb intensitat situacions negatives, deixeu clar que té moltes coses positives: més creativitat, empatia, viure amb intensitat allò positiu… Com es gestiona, tot plegat?
—Gestionar no és reprimir ni inhibir, no és fer veure que no, i no és negar. És entendre què passa i per què no ho pots evitar. Si m’has dit una frase que m’afecta, no puc fer que no m’afecti, no m’ho puc prendre d’una altra manera, ja m’ha afectat. I això no es canvia, sempre ets altament sensible. Però pots reconèixer-ho, aprendre a veure quan i com et passa alguna cosa per baixar la intensitat. Verbalitzar una emoció fa baixar la intensitat de l’activació en el cervell. Convertir una emoció, que és inconscient, en una cosa conscient, en rebaixa la intensitat. Si esperes i no l’alimentes, s’acaba apagant. Allargar-ho, o no, depèn de tu. Si aprens a identificar que t’enfades i trobes una conducta que t’ajuda, com ara callar fins que et passa, no compliques les coses.

—A vegades és fàcil de demanar-nos per què ens afecta tant un simple comentari.
—Si la persona és altament sensible, l’afecta tant perquè els seus neurotransmissors envien més informació del compte al cervell i això fa que s’activi més. Això no és un problema, la pregunta és per què ho allarga, per què ho intensifica, per què no fa alguna cosa que li va més bé, per què no espera que li passi…

—De quina manera es relaciona l’alta sensibilitat amb les altes capacitats?
—Hi ha una correlació del 100% en el sentit que tothom que té altes capacitats té alta sensibilitat, però no tothom altament sensible té altes capacitats. En la gent amb altes capacitats, hi ha la part sensorial i emocional, que és més intensa, i la part cognitiva, que funciona de manera molt més ràpida i intensa, i, per tant, són més candidats a patir. La prevalença de l’alta sensibilitat, en general, és del 20% o 25%.

—L’alta sensibilitat és un tret de la personalitat, no un trastorn. Al llibre dieu que hi ha certa tendència a convertir tot allò que ens passa en trastorns. En què ho veiem?
—Predomina la happycràcia, estem obligats a ser feliços. Tinc la sensació que tolerem molt poc el malestar i ens sembla que estar bé vol dir estar sempre bé, ser sempre feliç, que tot et vagi bé, que ho acceptis tot. Això és absolutament contrari a la naturalesa humana. Les emocions negatives s’associen a un problema, un trastorn, però simplement són reaccions a estímuls ambientals que ens serveixen per a sobreviure, tenir-les també és estar bé. Si no t’enfades, no et podràs defensar mai. Si no et poses trist, no podràs elaborar pèrdues. Que algú sigui en un procés de dol no vol dir que tingui una malaltia.

—No necessàriament hi ha una depressió.
—No és una depressió o un trastorn d’ansietat. El nostre ideal és estar sempre bé i hem malentès la felicitat, per això ens hi obliguem de manera artificial i no ens permetem de passar mals moments: frustracions, fracassos, dols… Hem de fer una bona gestió de les emocions negatives. També tenim un problema amb la medicació psiquiàtrica, que ha ajudat a fomentar aquesta idea. Quan és necessària funciona molt bé, però els índexs que tenim d’ús de la medicació psiquiàtrica no són naturals. És estatísticament impossible que hi hagi tantes depressions i trastorns d’ansietat com medicacions es prescriuen. En fem un mal ús per tal d’evitar sentir i viure emocions negatives, que són necessàries, adaptatives i ens fan créixer.

—Defenseu que a molts nens altament sensibles acaben essent diagnosticats amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) o Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH).
—Hi ha moltíssim diagnòstic que veig excessiu. Potser és més fàcil acceptar que cadascú és diferent i que els nens més moguts no tenen més problemes, simplement els hem de respectar. Si aquesta necessitat d’estar tan actiu no li permet d’estudiar, busquem la manera de fer-ho, sense posar una etiqueta i medicar-lo per sempre. Cada vegada hi ha més controvèrsia amb el TDAH i penso que està bé debatre-ho. És molt fàcil donar-li una pastilla, però converteix en problema una cosa que no ho és necessàriament. I si li ensenyem a gestionar-ho? I si li ensenyem a utilitzar la medicació només quan la necessiti? És demostrat que el cervell és plàstic, pot reaprendre i desfer uns teixits neuronals i refer-ne uns altres. Potser no és natural tenir nens de cinc anys asseguts durant tantes hores.