“La investigació de la noia de Portbou té un cúmul molt bèstia d’errors”

El matí del 4 de setembre de 1990 els veïns de Portbou van trobar el cadàver d’una noia, penjada en un pi. La Guàrdia Civil va donar per fet que havia estat un suïcidi, i així ho va comunicar al forense, que no va acudir al lloc dels fets. Van passar els dies, i els anys, i ningú no va reclamar el cos d’aquella noia, que semblava estrangera.

No ha estat fins trenta anys més tard que se n’ha pogut saber la identitat gràcies a la investigació del programa Crims. Una de les poques coses que se sabia és que, aquella nit, a prop del lloc dels fets, hi va acampar un grup d’austríacs. TV3 va compartir tot el material que tenia amb una televisió austríaca, que va emetre un programa sobre el tema. Una espectadora, una italiana que era al país per casualitat, va adonar-se que aquella noia de les fotografies era Evi Anna Rauter, una veïna de dinou anys de Lana (Tirol del Sud) que havia desaparegut. El 3 de setembre era amb la seva germana a Florència i li va dir que se n’anava a Siena, però al cap d’un dia va aparèixer penjada a Portbou. Què va passar durant aquelles hores és encara un misteri, però la família està convençuda que no va ser un suïcidi. De fet, el forense, que no ha vist les fotografies del cos penjat fins fa poc, també sosté que no va ser-ho.

Parlem de la investigació amb Anna Punsí i Marta Freixanet, les periodistes que han estirat el fil d’aquesta història. Acaben de publicar La noia de Portbou (la Campana), en què narren el cas en detall, afegeixen informacions que no apareixen al programa i expliquen com van viure la investigació des de dins.

—Com arriba el cas de la noia de Portbou a les vostres vides?
—Marta Freixanet [M.F.]: Tura Soler va proposar el cas a Carles Porta, li va dir que fer-lo a Crims podia ser una manera de fer-lo avançar. Ell ens ho va proposar, però a mi només em sonava lleugerament.
—Anna Punsí [A.P.]: Jo n’havia sentit a parlar, especialment per part de Ramon Iglesias, que era el meu cap d’informatius a Ràdio Girona. És de Portbou i això l’havia colpit. El seu germà Àlex va fer les fotografies perquè ell havia de marxar i sempre m’ho explicava molt apassionat. Però també em deia que s’hi havia arribat a obsessionar massa. Fins al punt que van destruir les fotografies… En Carles em va dir que la Marta hi treballava, fent la part d’Àustria i Alemanya, i em va demanar que li donés un cop de mà amb la Guàrdia Civil, que fins llavors no ens feia gens de cas.

—La idea inicial era només explicar la història?
—M.F.: L’objectiu de Crims no és mai resoldre els casos, sinó explicar les històries i fer un bon relat. Tenia molts punts que la feien enigmàtica. Podíem tenir un bon relat sense esperar-nos arribar a resoldre’l, això va sorgir després i estem encantats, però no era l’objectiu. Hi va haver la covid pel mig i el cas no es va emetre la temporada pensada, el vam deixar reposar per si sortien coses noves.

—Quina és la primera cosa que us sorprèn quan comenceu a estirar el fil?
—A.P.: La Marta entrevista el forense, li ensenya les fotografies de la noia penjada i ell pensa que pot ser un homicidi. Aquí el capítol creix, fins llavors era un suïcidi, però de sobte la persona que li va fer l’autòpsia fa trenta anys gira cent vuitanta graus allò que havia dit…
—M.F.: La primera entrevista la vam fer sencera sense mirar les fotografies, tota l’estona parlant que havia estat un suïcidi, i va ser al final quan vam mirar-les i va dir “no, no, no”.
—A.P.: Quan el forense va dir que podia ser un homicidi vam trucar a la Guàrdia Civil perquè pogués contestar. Es van posar les mans al cap, van pensar que el forense els qüestionava, perquè es queixava que ningú no li havia ensenyat aquelles fotografies. La Guàrdia Civil va dir que no era obligació seva ensenyar-les, sinó que el forense havia d’anar al jutjat a veure-les.

—Quins són els errors principals de la investigació i com us els expliqueu?
—M.F.: El primer error és que el forense no anés al lloc dels fets. La policia judicial va donar per fet que era un suïcidi i no es va tractar com un possible assassinat o homicidi, i després tampoc no li van fer proves toxicològiques. També va ser un error preguntar massa poc als austríacs que havien acampat a prop del lloc dels fets aquella nit. Un altre gran error és que, al cap de deu anys, la van treure d’un nínxol per a persones no identificades sense autorització del jutge i la van posar en una fossa comuna.
—A.P.: Tampoc no es va interrogar els veïns del bloc de pisos, entre ells, Carmina Coll, que deia que havia sentit alguna cosa. I les bases de dades de la Interpol dels dos països no es van connectar. O que a Itàlia fessin esperar dos dies la família per posar la denúncia. La investigació té un cúmul molt bèstia d’errors, i també de coses que no són errors, sinó pròpies de l’època: no hi havia càmeres de videovigilància, no hi havia mòbils… No li treu responsabilitat, però llavors el forense s’havia de pagar ell els viatges. La Guàrdia Civil, com el forense, tenia molta feina, i el mateix dia havien d’anar allà i a Olot. Però actualment el tema de les bases de dades encara és molt millorable.

—Podria tornar a passar?
—A.P.: Sí, podria tornar a passar, i crec que passa. Ens imaginem que és com a les pel·lícules, que poses unes dades en una màquina i et surt la coincidència entre el cos trobat i la persona desapareguda, però no.
—M.F.: Itàlia no va posar les dades a la Interpol perquè no van considerar mai que hagués pogut marxar del país. Aquí de seguida van donar per fet que era estrangera per les característiques físiques, però Itàlia ni s’ho va plantejar.
—A.P.: Realment no tenia cap relació amb Espanya. No parlava espanyol ni català, ni hi havia estat, ni tenia pessetes…
—M.F.: No tenia passaport ni carnet de conduir…

—No sembla que tingui cap explicació lògica. N’heu trobat alguna que us sembli consistent?
—A.P.: No podria aventurar-me… I ara la investigació a Itàlia és oberta. Si es volia suïcidar, com és que no tenia la documentació? Diu la germana que no quadra que volgués desaparèixer del mapa d’aquesta manera… Potser no era conscient que acabaria causant aquest dolor tan gran, si va ser un suïcidi? I, si va ser un homicidi, les persones que el van cometre el devien haver tingut molt planificat o se la van jugar molt, perquè la van penjar en un lloc molt públic. Crida l’atenció que ningú no veiés res, que només la Carmina sentís uns crits i uns plors. És com un fantasma que va passar per allà i va aparèixer penjada l’endemà. Com diu Ramon Iglesias, és un poble d’ànimes errants, amb molta gent de pas.
—M.F.: En qualsevol altre poble, en aquella època, si hi havia un desconegut tothom s’adonava de seguida. A Portbou, no.

—La germana us esmenta la teoria que hi hagi sectes involucrades.
—M.F.: Crec que va començar a pensar-hi en el moment que va veure el programa, tota aquella composició de la imatge. Li va semblar que era una escena preparada. Pot semblar recaragolat, però molta gent, després del programa, ens ha parlat de rituals, sectes, del fet que aquell dia hi hagués lluna plena, que fos al costat del cementiri…
—A.P.: I sabem que als noranta es movien sectes internacionalment i que captaven gent. No sabem si és una escena preparada amb una gent que buscava una noia per a fer una mena de sacrifici i la van trobar a ella. Els dies previs va fer vida amb la seva germana, no hi havia l’opció que hagués conegut algú, hauria de ser quan se’n va anar a Siena.

—Al llibre esmenteu un cotxe abandonat prop del pi, amb matrícula italiana. Per què no surt al capítol?
—A.P.: Per les dates, era anterior a la mort de l’Evi. Nosaltres creiem que no hi té res a veure, però al llibre es detalla més què era aquell cotxe i què hi feia allà.
—M.F.: Ho vam investigar, vam dubtar fins a l’últim moment d’afegir-ho en el darrer capítol, i ho vam descartar. Simplement, és un fet que va passar aquell any i que relaciona Portbou i Itàlia, però res més…

—Sobre les persones relacionades amb el cas, potser hi ha alguns fils per estirar: per una banda, hi ha el grup d’austríacs…
—M.F.: El que més em crida l’atenció dels sis austríacs és que, tenint tots uns cinquanta anys, només n’hàgim pogut trobar un a les xarxes. Al principi no em contestava, però quan li vaig dir que havíem identificat la noia va contestar de seguida.

—Per una altra banda, hi ha els dos amics amb què havia anat de viatge aquell estiu.
—M.F.: No els hem trobat, tenen noms molt comuns. Tampoc no s’han posat en contacte amb la família, no saben res d’ells.
—A.P.: Ella era la seva millor amiga, i el noi, un amic d’ella. Alguns mitjans italians van publicar que la nit abans d’anar a Florència havien anat al cinema amb ell. És un fil per a estirar, a vegades als amics s’expliquen coses que a la família no.

—Es va poder identificar la noia perquè una dona, veient el programa de la televisió austríaca amb què havíeu compartit el contingut, la va reconèixer. Era italiana, era a Àustria per casualitat i tenia tanta memòria que recordava aquella noia desapareguda els noranta. Vau tenir sort, però també vau moure molts fils.
—A.P.: Per a mi, és la gran heroïna d’aquesta història! I si la Marta no hagués parlat amb els austríacs, no l’hauríem identificat. Això t’anima a continuar quan hi ha casos que semblen impossibles. Hi ha una feina de formiga de la Marta, d’anar enviant mails, meva d’insistir amb la Guàrdia Civil, que no ens van ajudar gaire, per no dir gens… I després, aconseguir la complicitat de la germana, que va confiar molt en nosaltres.

—Com la vau veure quan va venir aquí?
—A.P.: Molt ferma i serena, no ha de ser gens fàcil que, trenta anys després, et truquin i et diguin això. Ha de ser com obrir la capsa de Pandora. Veure el pi li causava angoixa; en canvi, el cementiri li va donar pau, va veure que allà l’Evi descansava. Perquè fins llavors s’imaginaven que podia estar tirada en un camp, un bosc… Com a mínim, sabien on era.

—Com heu viscut tot aquest procés?
—M.F.: Ha estat molt emocionant. El cas, sense l’objectiu de trobar-la, ja era prou interessant. Trobar-la ha estat molt especial…
—A.P.: Aconseguir junts una fita com posar nom a una persona desapareguda fa trenta anys ha estat brutal, un cúmul de sensacions ambivalents. Tots els periodistes hauríem de poder donar una bona notícia almenys una vegada a la vida. La desaparició d’una persona és un dol congelat, sempre hi pot haver un bri d’esperança. Ara com a mínim han pogut fer un funeral el 4 de setembre, amb una esquela que deia: “La memòria és una finestra des d’on sempre podem mirar”.

—Com vau viure el moment en què ho vau saber?
—M.F.: Carles Porta em va reenviar un àudio que li havia enviat el periodista de la televisió austríaca dient que creia que havia trobat la noia. Però no m’agafava el telèfon perquè resulta que era a la presentació de la temporada de Crims. Jo ho trobava molt fort i no entenia per què ningú no em contestava!
—A.P.: Jo també vaig rebre l’àudio, i una notícia de la premsa italiana en què la noia que hi sortia s’hi assemblava. Quan ja ens van enviar la denúncia va ser una pujada d’adrenalina total perquè esmentava coses com el rellotge Casio i la roba amb què la van trobar… Havia de ser ella!
—M.F: Hi havia hagut molts intents d’identificació: una noia extremenya, una alemanya, una danesa… Cap s’hi assemblava tant.
—A.P.: Quan la germana va veure les fotografies de la noia penjada va veure clarament que era ella. Encara no sabem oficialment i científicament si era l’Evi, tot i que la família no en té cap dubte. Tant la Guàrdia Civil com el jutge continuen parlant de la “suposada germana”, quan parlen de la Cristina. De suposada, segons ella i nosaltres, no en té res, perquè cap família no reclama un mort que no és seu…

—Es va criticar força el fet que mostréssiu la fotografia de la noia penjada repetidament. Què en penseu?
—A.P.: Quan vam fer el primer capítol encara volíem identificar-la, i l’única manera era ensenyar el cadàver. A Crims no ensenyem cadàvers, però en aquest cas crèiem que era molt important. També situar-la on va passar. Si no ensenyes com està penjada, no tens elements per a valorar si la van poder penjar, tal com li va passar al forense… I aquesta impressió que li va fer a la germana que era una escena preparada, per a nosaltres era important mostrar-la així, que la gent es preguntés si era una escena preparada o no. No nego que sortís massa, però es va intentar fer amb la màxima delicadesa i l’acceptació de la família. La senyora que la va identificar ens va donar les gràcies perquè veure-la penjada amb aquell cabell tan frondós li va activar la memòria. Al segon capítol ens interessava que sortís viva, li havíem posat nom.

—No voleu espectacularitzar les morts, però és un programa de televisió, hi ha músiques, es genera un cert ambient… Us trobeu contradiccions en aquest sentit?
—A.P.: Un dia el meu fill de sis anys va mirar un capítol, i li va agradar, només preguntava “això és veritat?”. Vaig pensar que això vol dir que no ensenyem coses tan bèsties. Som molt curosos, i detectem quan hi ha un excés. En el meu capítol de la iaia Anita hi havia un excés de tallar pa. En el cas de la Manoli Pulido es van tallar imatges de la mà del cadàver. En una altra escena, sortia un maniquí i es reconstruïa com l’arrossegaven. També ho vam treure perquè encara que sigui un ninot tu veus la noia! Té el punt just perquè sigui interessant i atractiu sense fer mal. Si en una escena hi ha molta sang, posem líquid fluorescent, no cal ensenyar-la.
—M.F.: No hi ha vermell, però te l’imagines.

—Per acabar, què ens podeu avançar de la nova temporada de Crims?
—A.P.: Comencem el 14 de novembre i seran dos capítols dobles. Un passa entre Girona i Madrid i l’altre a les Terres de l’Ebre. El primer capítol és la lluita incansable d’una filla, que omple la pantalla. Al segon cas hi ha Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil, amb una mica de divergències i alguna perla d’algun agent. És el retrat d’una zona molt concreta de Catalunya, amb aquests cossos barrejats. També es veu la gent a qui li toca el rebre sense tenir-hi res a veure. Al març hi tornarem amb una temporada més llarga, que té un cas brutal en què tornarem a sortir del plató.