Anna Miñarro: ‘Aquesta revolta és bona per a la nostra salut mental’

‘Els ciutadans surten al carrer plens de frustracions i carregats d’injustícies.’ Qui parla i en fa l’anàlisi és la psicòloga clínica Anna Miñarro, especialitzada en experiències traumàtiques i en la gestió dels traumes derivats de la violència social i d’estat. I com a professional de la salut mental, diu: ‘Sortir al carrer és, de fet, una bona teràpia.’ En una entrevista anterior a VilaWeb, fa exactament set mesos, Miñarro explicava que el judici contra els presos polítics era una repetició del trauma del Primer d’Octubre i, en alguns casos, era també la continuació de traumes anteriors, derivats de la guerra i del franquisme, que s’havien anat transmetent entre generacions i que no s’havien superat. Una vegada coneguda la sentència, la situació ha canviat i la ferida no ha fet sinó créixer. ‘Ara ja no plou, ara diluvia.’ En aquesta entrevista, Miñarro parla de la manera com ens afecta psicològicament tot plegat, què hi podem fer i com, aquesta revolta als carrers que ha fet aflorar complicitats interessants entre fills, pares i avis, és també, en el fons, un acte de salut i un bon tractament.

—Explicàveu ara fa uns quants mesos que el judici als presos era una repetició del trauma del Primer d’Octubre. Ara ja tenim sentència…
—La sentència no tan sols és una repetició del trauma sinó que l’amplia. Ara ja no plou, ara diluvia. La sentència ha aconseguit que comenci a diluviar. I ha fet aparèixer un element nou: l’amenaça. És a dir, la sentència és amenaça i és alhora constatació d’una injustícia, la constatació que hi ha ciutadans que no poden ser reconeguts com a ciutadans de primera.

—Amenaça…
—Sí, una amenaça als ciutadans que es pot interpretar com una amenaça social. Hem observat que la força utilitzada per l’estat crea violència social, bàsicament dels aparells de l’estat contra els ciutadans. I aquesta és una condició mental en què el jo, el subjecte, perd la possibilitat de reconèixer i de discriminar. I, per tant, què passa? Que molts ciutadans se senten paralitzats, uns altres confosos. Penseu que amb la sentència s’han tancat possibilitats democràtiques i això crea molta frustració, una frustració greu, tant individual com comunitària.

—Com la podem gestionar, aquesta frustració?
—La reacció natural, d’entrada, és aixoplugar-se. Com? En grups, de manera solidària. És a dir, el ciutadà experimenta una gran frustració perquè pensa que si així no podem fer res, què hem de fer? Si el camí que havíem cregut que podia servir acaba com acaba, què podem fer? La frustració és molt forta. Es constata que hi ha drets, com el d’autodeterminació, o determinades maneres de pensar, que tenen els camins absolutament barrats. I aleshores quina sensació tenen els ciutadans? Doncs que no es pot pensar segons què i que no es pot aconseguir res pels camins que durant tants anys ens havien dit i havíem pensat que eren legítims. Ens obliguen a distingir entre legalitat i legitimitat. I, com dèiem, això porta confusió i paràlisi que, efectivament, des del punt de vista de la salut mental, és difícil d’abordar. És molt difícil perquè la paraula ha dimitit i aleshores la pregunta és: si ja no hi ha la paraula com a instrument, què ens resta, per a resoldre el conflicte? És un pensament molt dur i psicològicament obre un escenari molt complex.

—A què us referiu, quan parleu d’escenari complex?
—Bé, quan la paraula dimiteix apareix la violència, no la dels aldarulls, sinó la violència de la repressió i la intimidació. I ha passat això, perquè el diàleg no ha existit i la paraula ha dimitit. Si la paraula encara fos al tauler de joc, no hauria passat de cap manera. Cada dia veiem que els poders de l’estat espanyol estan més obsessionats a controlar persones, a controlar idees, a tancar webs i l’aplicació del Tsunami Democràtic, com a la Xina i a Rússia, els únics que fins ara havien fet tancar aplicacions com ara ho ha fet l’estat espanyol. I tot això, en el fons, és com afegir gas a una ampolla tancada fins que al final aquesta ampolla explota. Gairebé és una reacció natural perquè no hi ha més via. I això afecta tant ciutadans individuals com el conjunt de la comunitat: grans, petits, mitjans, anònims i de tota condició. Perquè si resulta que l’estat té l’obligació de protegir-nos però en canvi ha empresonat setze persones per les seves idees (i també caldria comptar-hi els joves detinguts als aldarulls), que nou les ha condemnades a més de cent anys de presó, que ha rebentat l’ull a quatre nois joves, que ha lesionat els testicles de dos més, que ha inventat i fabricat proves per ficar a la presó uns nois que ja fa un mes que hi són i que ara resulta que la història dels explosius que ens havien venut era mentida… Tot això, què és sinó violència? Quina reacció s’espera l’estat, havent fet tot això?

—El sotmetiment?
—Exacte. I podríem anar més lluny: d’aquests nois que fa un mes que són a la presó n’hi ha un que es troba incomunicat més de setze hores cada dia. Això, del punt de vista estrictament psicològic, és una forma de tortura. I per a mi no és tan sols un acte de tortura, sinó un acte de tortura exercida de manera clandestina, per no parlar de totes les il·legalitats que expliquen els seus advocats i que segons ells es van cometre durant el viatge de Barcelona a Madrid. Si el ministre Marlaska diu, com ja ha fet, que qui té el domini de la violència és l’estat, aleshores em demano per què no assumeix la responsabilitat que li pertoca, és a dir, la de resoldre el conflicte per mitjà de la paraula i la de protegir i defensar els ciutadans. Ens ho fa molt difícil als professionals de la salut mental. I amb això responc la pregunta: la tortura i altres formes extremes de força i de violència quina funció tenen?

—Fer por?
—Cerquen, d’una manera insidiosa i en massa, la mobilització dels aspectes més mimètics, més oportunistes i més conformistes de l’ésser humà. És a dir, aquells que ens col·loquen en una posició en què som adaptables a qualsevol cosa. Aquella posició que ens fa vulnerables. D’aquesta manera la víctima arriba a un estat de regressió i de dependència absoluta de qui té al davant i de qui té la força. Per tant, des del punt de vista de la salut mental és un atac específic cap a tot allò que és actiu i creatiu en el subjecte. És un atac al pensament simbòlic, al conflicte ètic i sobretot a la identitat, perquè la identitat s’anul·la. Sí, l’estat cerca el sotmetiment, Sánchez no agafa el telèfon a Torra. Per què? Perquè vol que primer se sotmeti. I això, d’un punt de vista de la comunitat, és molt fort, perquè crea ciutadans de segona categoria, vol que hi hagi un sotmetiment, vol un poble agenollat. I quan estàs agenollat és evident que l’amo està per sobre, dempeus, i que té el poder de decidir per tu.

—Aquest és l’origen de les protestes i dels aldarulls?
—Bé, és que els ciutadans han dit prou. Se senten enganyats i han decidit de no acatar més allò que consideren un abús. Surten al carrer plens de frustracions i carregats d’injustícies. Protesten per la frustració, la injustícia i la manca de futur democràtic.

—S’ha parlat molt del perfil dels joves que s’han manifestat. Què ens en podeu dir?
—També hi ha sortit molta gent gran i de tota mena, eh? No són tan sols els joves els que se senten frustrats. Però passa que els més joves probablement senten la frustració, la por i la injustícia d’una altra manera, d’una manera menys condicionada, i reaccionen d’una manera ben diferent que la dels no tan joves. Molts pares i mares s’han solidaritzat amb aquests joves. Evidentment, hi ha hagut més o menys alteracions en les protestes segons la violència que ha emanat de l’estat. És a dir, s’han cremat contenidors, encara no que ens agradi. Aquesta reacció, més o menys alterada, sempre ha estat vinculada a la violència que ha emanat de l’estat. La policia, que és l’estat, ha afegit més llenya al foc, en lloc de fer allò que li pertoca, que és defensar, protegir els ciutadans i estar al seu servei.

—Dieu que molts pares s’han solidaritzat amb els seus fills…
—Hi ha hagut una complicitat molt interessant entre pares, mares, àvies, avis i fills, malgrat els aldarulls. Molts fills són els que han encoratjat els pares i mares a participar i a protestar contra allò que durant anys han portat en silenci. Podríem dir que cada generació, a la seva manera, s’ha adonat que el règim del 78 s’havia esgotat i que no hi havia alternatives, i sortir al carrer, per a totes tres generacions, és alliberador. Hi pot haver hagut pares o mares que en un moment determinat no hagin volgut que els seus fills sortissin al carrer, per por dels aldarulls, però després han acabat pensant que sortir al carrer era una forma sana i ètica de defensa. Penseu que aquests pares o mares, i aquests avis i àvies, han patit el silenci obligat durant vuitanta anys i el maltractament del franquisme. I saben perfectament que això ha repercutit en la seva salut, tant física com mental. I per tant, per a ells, aquest ‘diem prou’ també inclou els anys repressius i d’impunitat del franquisme. Del maltractament, de la humiliació, de tantes generacions escapçades, sense esperança, i que ara, a través dels fills, volen rescabalar la dignitat. Això ha passat, efectivament.

—De fet, parlant d’aquesta complicitat, un dels lemes d’una de les manifestacions d’aquests dies era ‘No toqueu el nostre jovent’.
—És un lema definitiu, i des d’un punt de vista psicològic molt potent. Parlem de pares i mares i avis i àvies que han patit molt, molts dels quals encara tenen el besavi o l’avi o el pare a les cunetes. Han patit pel funeral d’estat a Franco de fa uns quants dies: un funeral d’estat en tota regla, amb l’Església Catòlica al davant, etc. Penseu que els qui criden ‘No toqueu els nostres fills’ han estat víctimes d’una transmissió generacional patològica i mai ningú no els ha demanat perdó ni els ha fet cap reconeixement públic, i l’oblit no existeix. Per tant, ara que els seus fills es rebel·len senten que són al seu costat, senten que responen no tan sols contra la sentència sinó contra aquesta impunitat acumulada, contra aquest silenci, contra tota aquesta injustícia mai reconeguda. I lògicament diuen ‘no els toqueu’. De fet, si us hi fixeu, les manifestacions d’aquests dies, amb els joves a primera línia, també són una manera d’encarar el trauma dels pares i avis. M’atreveixo a dir que una bona manera d’encarar el trauma és sortir al carrer, és una bona manera d’elaborar tots aquests dols silenciats i sovint no elaborats.

—Manifestar-se al carrer, per tant, pot ser una bona teràpia?
—I tant, sortir al carrer és una bona teràpia. La revolta pot ser un acte de salut. I molts dels pares dels joves i estudiants que es manifesten de segur que, d’una manera o una altra, ho han considerat així. La revolta en aquest cas apareix com una reacció de defensa de la comunitat i això ens agrupa i ens identifica. És una actitud sana, perquè és un element de defensa quan et trepitgen. Arran d’aquesta necessitat de defensa, molts pares i mares acaben pensant que sortir al carrer pot ser alliberador i ho acaben fent. Sí, aquesta revolta és bona per a la nostra salut mental.

—Fa mesos també vau explicar que havíeu tractat víctimes del Primer d’Octubre. Heu treballat amb alguns dels joves que aquestes setmanes s’han manifestat i han viscut els aldarulls? Què els dieu?
—Sí, treballo amb uns quants. Primer escolto i tot seguit acompanyo. No parlem de qüestions polítiques, parlem de com s’han sentit, de sentiments, i com ha aparegut o desaparegut l’angoixa. L’element fonamental, d’entrada, és que se sentin acompanyats i, sobretot, reconeguts.

—Heu tingut la sensació que fossin joves violents?
—No, de cap manera! De fet, hi ha hagut aldarulls, cert, i fins i tot hi ha hagut alguns moments violents, però això no es pot anomenar violència de cap manera, o almenys no de la manera que pretén fer-ho l’estat espanyol. Són joves de tota mena i condició que no són violents, però en una situació extrema de molta força sí que apareix una ràbia molt potent. Internament pensen: ‘Si no ens en sortim ni així, ni fent bondat, i si ara ja no tinc res a perdre-hi, vaig a totes i m’enfado de veritat.’ N’he tractat més d’un i més de dos i cap no tenia ni un bri de violència. Com tampoc en aquelles famílies que varen ser víctimes de la repressió i l’afusellament d’un familiar no apareix mai la venjança.

—La població ha mostrat més símptomes o trastorns mentals?
—Sí, podem dir que el conjunt de la comunitat mostra símptomes d’angoixa, estats d’alerta permanent, estats paranoides, por… I tot això és, en definitiva, el que vol inocular l’estat. Vol que ens quedem a casa i que tinguem por. Però em sembla que ho van calcular malament, perquè van pensar que amb la sentència tindríem només por i resulta que no ha passat. I ara la comunitat sent por, vinculada a la desconfiança, però sobretot sent malestar i ràbia. De fet, aquestes setmanes alguns dels sanitaris que han anat a atendre ferits han tingut atacs d’angoixa. És a dir, el mateixos metges que tenien l’objectiu de guarir els ciutadans són els que han hagut de ser atesos! Cal entendre que, a banda els braços trencats, els ulls rebentats i més ferides físiques, que són molt greus, han aparegut moltes ferides emocionals i símptomes vinculats a la salut mental en moltes més persones.

—I com les hem de tractar?
—Davant d’aquest gran malestar, la primera cosa que hem d’exigir, i no és fàcil, és ser escoltats, ser reconeguts i ser acompanyats. I tot seguit compartir el màxim possible, solidàriament. I els professionals de la salut i de la salut mental, i professionals de més àmbits, cal que pensem en metodologies pròpies en aquestes situacions tan dramàtiques. I ens han de permetre de fer la nostra feina. Hem de poder cuidar i ser cuidats. Però sobretot els professionals de la salut mental ens hem de situar com a testimonis de la nostra època. Si fem funció de testimoni i atenem adequadament, crec que podem evitar repeticions de la força i de la violència d’estat, vinculada a la violència social, que l’estat imposa amb els uniformes i alhora alertar perquè no tingui la temptació de repetir això que ha aplicat aquests dies. Per tant, també caldrà que l’estat surti i fugi de la temptació sàdica tot optant per vincular-se a la realitat democràtica.

—Els ciutadans no independentistes també se’n ressenten?
—Sí, és clar. De fet, cada vegada se sent més que hi ha ciutadans que no són independentistes que no estan gens d’acord amb els mètodes utilitzats per l’estat, que veuen clar que les formes són inadequades i que només serà possible d’arribar a una certa solució si es recupera la paraula. De fet, es van adonant que la responsabilitat de resoldre el conflicte cal exigir-la a l’aparell de l’estat, al poder legislatiu i al poder executiu. I que, per tant, cal votar, com a eina de diàleg, com a eina neutral i com a única via per a comptar de manera exacta. De fet, segons una enquesta recent el 45% dels espanyols consideren que el fet que Pedro Sánchez no agafi el telèfon a Torra és inadmissible. No obstant això, també hi ha no independentistes que utilitzen la desmentida i l’alienació, per raons psíquiques o polítiques, és a dir, que miren cap a una altra banda i assumeixen el discurs de l’amo, de l’estat, sense voler-ne saber res. I finalment, també hi ha un tercer perfil, el d’aquells que, com diu l’adagi xinès, en lloc de mirar la lluna miren el dit que l’assenyala, que són incapaços de veure-hi més lluny i que fan com si tot allò que passa no tingués res a veure amb ells.

—Per acabar, cap consell?
—La recuperació mental i la recuperació de situacions traumàtiques com aquestes per a tots plegats depèn sobretot d’un reconeixement públic d’ordre ètic i d’ordre sòcio-polític. Això és claríssim. De fet, penso que podem parlar clarament de violència d’estat vinculada a la violència social, perquè un dels propòsits que ha tingut l’estat en tot aquest procés ha estat de desmantellar els qui considera líders utilitzant totes les eines que tenia a l’abast, com s’ha encarregat de recordar Pedro Sánchez. Per tant, que l’estat fos conscient d’on som i fes un reconeixement públic de tot plegat seria el primer pas per a donar a la paraula el lloc que mereix, i abordar el dol i la recuperació.

—Ara com ara, un reconeixement d’aquesta mena per part de l’estat sembla complicat…
—Ho és. I, com dèiem, abans cal recuperar la paraula. Si no s’ha aconseguit ni tan sols que la paraula continués viva, ara efectivament un reconeixement públic d’aquesta mena sembla molt complicat. Però no podem ser pessimistes. Si no som capaços de reconèixer què passa, ara i des del 2017, les conseqüències de la violència i de la força cada vegada seran més devastadores, perquè conservaran i perllongaran el patiment. Sabem que la paraula només es podrà recuperar si tots els aparells que conformen l’estat acaben assumint que la política també és una qüestió moral i no legalista i, per tant, veient l’altre com a diferent però alhora com a igual. Mentrestant, reitero, el millor consell és saber on som, qui som i dir-ho, compartir-ho sense por i demanar ajuda, si convé. I, si cal, sortint al carrer.