Ann Perelló: “A la gent li pareix normal que un adolescent faci dieta, i no ho és”

“Vaig aprendre a cuidar el meu cos, a escoltar-me.” Nua (radiografia d’un trastorn) és la història d’una malaltia, però també el final d’un procés de sanació i una denúncia social potent i urgent. Ann Perelló (Muro, Mallorca, 1990) hi aboca part de la seva història amb els trastorns de la conducta alimentària (TCA), que és la història de moltes, un tabú que en molts casos es viu en silenci i que l’actriu vol posar sobre la taula amb dos missatges clars: se’n pot sortir i cal demanar ajuda. En parlem ara que l’obra es representarà durant tres dies a l’Espai Texas de Barcelona. La primera funció es farà aquest vespre i les altres els dimarts següents, totes acompanyades de converses: la primera sobre pressió estètica i drets sexuals i reproductius, la segona sobre TCA i grassofòbia i la darrera sobre l’acompanyament d’aquests trastorns per part de les famílies.

⚡ Demà torna NUA (RADIOGRAFIA D'UN TRASTORN) i, durant les tres úniques funcions, tindrem converses per debatre sobre Trastorns de Conducta Alimentària i pressió estètica.

Un monòleg cru protagonitzat per @AnnM_Perello i dirigit per @AranMarta.

🎟️ https://t.co/3REZVsWCQ9 pic.twitter.com/UglmXU77oB

— Espai Texas (@EspaiTexasBcn) February 19, 2024

—A Nua abordeu els trastorns alimentaris també a partir de l’humor, una opció poc habitual. Per què?
—L’humor és present fins i tot en els llocs més dramàtics i facilita de tractar certs temes. En general se n’ha parlat molt amb morbositat i l’humor m’ha ajudat a sortir-ne. Aquest voler estirar la vida personal, aquesta curiositat del “però què fan?”, o comentaris com “són nenes que són boges”… No, són persones com tu i com jo! De més joves, de més grans… Ens hi hem d’acostar des d’un punt de vista real que ajudi a detectar els casos aviat per a poder-los treballar més fàcilment. Si no, es poden allargar o quedar-se tota la vida. Prop d’un 25% dels casos es cronifiquen.

—Vau tenir trastorns alimentaris dels catorze als vint-i-tres. Com va ser i com es reflecteix en l’obra?
—L’obra no és tan sols la meva història, vaig parlar amb més persones que ho havien patit i també amb professionals, perquè qui vingués a veure-la no pogués agafar idees. Què hi ha de mi? Jo vaig patir-ne, i com comença i com acaba són processos molt diluïts. Fas petites passes i quan te n’adones ja hi ets, si és que te n’adones. Jo em demanava per què ho havia patit si tenia una vida feliç…

—En teniu una resposta?
—Escrivint l’obra i posant-ho en comú, he vist que hi ha tanta pressió estètica que és com si comprassis butlletes de loteria. Un dia tens una situació que no saps gestionar i ho fas per mitjà del menjar, però no és una qüestió de menjar, és una incapacitat de gestió emocional. En un moment determinat en vaig ser conscient, però llavors vaig transitar per diferents tipus de trastorns. Es parla molt de l’anorèxia i la bulímia, però també hi ha vigorèxia, l’ortorèxia… Pensava que ho havia superat, i llavors tenia obsessió per menjar sa, per exemple. Però quan vaig fer la meva primera pel·lícula, aquesta alegria i propòsit vital em van fer voler superar-ho del tot.

—El teatre va ser terapèutic.
—Sí, connectar amb les emocions. Un TCA és la desconnexió màxima: no saps si tens gana, si tens ansietat… Tot això com a actriu ho entrenes, i l’art és terapèutic i pot transformar. Una al·lota em va dir després de l’obra: “M’he adonat del que estic passant i demanaré ajuda.” Jo vaig viure-ho amb molt de dolor i molt sola, sense explicar-ho, però ho he transformat en una cosa que em satisfà.

—L’obra us ha servit per a acabar de trencar el tabú?
—Crec que no pots estar curada al cent per cent si no ho pots explicar. Quan el projecte va començar jo ho havia explicat molt poc i escriure-ho ha estat dur. Paral·lelament als assajos, feia el procés d’explicar-ho en el meu entorn. I crea molta culpabilitat en els altres, però els he dit que jo tampoc no vaig saber demanar ajuda. Als meus pares els vaig passar el guió primer perquè anassin preparats i ells entenen que per a jo la cultura és una eina transformadora i que des de l’individual podem anar a l’universal. Molta gent m’ha dit: “Expliques la meva història.” A mi em feia una mica de vergonya haver perdut tants anys amb això, però la societat està muntada de manera que és molt fàcil caure-hi.

—No tenir eines per a explicar-ho de dins estant i no saber veure aquesta realitat de fora estant és comú. Sovint la gent pensa que una persona amb TCA ha de tenir necessàriament infrapès, i això deixa molts casos sense detectar. 
—Sí, i el pes per si mateix no indica res. Jo he estat més grassa estant molt malalta i més prima estant bé, amb comentaris de “estàs molt prima, no menges”. Jutgem els cossos dels altres amb molta facilitat i no sabem realment quin mal podem fer. Hem de deixar de fer comentaris als altres sobre el seu cos. Després del meu primer embaràs em deien: “Que bé, no se’t nota!” No saps si al meu voltant algú no ho viu així i rep el missatge que no ho ha fet bé. Prou difícil és un postpart per a tenir la pressió d’estar prima… És important la regla dels dos minuts: fer el comentari només si la persona pot canviar allò del seu cos en dos minuts, com per exemple un moc. I per a una alimentació conscient i contra la pressió estètica s’ha d’educar ja a la infància. Jo veig com les meves criatures en pateixen només pel fet de ser de sexe femení.

—A l’obra dieu: “Ets preciosa perquè bategues.” Cal que parlem més del cos simplement com el lloc on es viu i no com un element per a ser lluït?
—És que és l’únic lloc des d’on existim, l’únic acompanyant que tenim sempre, i hem de cuidar-lo amb la salut i el benestar. Ara hi ha molta moda de confondre l’autocura amb més pressió estètica, i és molt important escoltar el cos i ser conscients de què ens passa.

—De fet, l’escolta del cos es perd completament en un TCA. 
—Exacte. “Tinc gana?”, “Tinc ansietat?”, “Per què vull tornar a menjar?” I realment no ho saps! Moltes vegades se simplifica amb això de “no mengen”, però no parlem mai de com funciona el seu cervell. Jo ho explic com si fos un ordinador curtcircuitat. Els pensaments són molt ràpids i flueixen sense lògica. Pots començar el dia amb un petit comentari i acabar volent autodestruir-te. I una necessitat de controlar-ho tot que duu al descontrol absolut. Potser sents que la teva vida vola pels aires i com a mínim tens la sensació que allò en concret ho controles. Recuperar-te és un procés d’anar reconnectant tot això.

—A poc a poc és possible recuperar-se’n del tot. Sovint es dóna massa el missatge que un TCA és per a tota la vida?
—Es diu molt això que és com una addicció i que sempre hi és, però jo ja no em reconec en l’Ann de què parl a l’obra, tot i que és part de mi. Per a escriure, vaig recórrer a la imaginació, a altres casos i a professionals en comptes de llegir el meu diari d’adolescent. Després vaig llegir-lo i era molt més bèstia… Tot això m’ha passat? Sí, però ara som en un altre punt on puc mirar-ho sense aquell dolor. Com que m’ha passat això, la pressió estètica en què em sent ara és menor. Un TCA es viu amb alts i baixos, i la sortida també, però és possible de viure amb una bona salut mental.

—Com es pot demanar ajuda i com se’n pot donar?
—Demanar ajuda i explicar-ho a algú de confiança és el pas més gran que es pot fer. Després cal acompanyar-ho amb l’amor, no jutjar la persona i que confiï en tu per a explicar-te què li passa. Si hi ha risc de mort s’ha de portar a l’hospital, però si no n’hi ha es recomana d’anar a poc a poc, establir aquesta confiança i derivar-la a un professional.

—Denuncieu que sovint es banalitzen les emocions dels adolescents i es minimitza allò que els passa. Com afecta això un TCA?
—Es pensa que les seves emocions són menys vàlides perquè són més intenses, com també passa amb les embarassades, però les emocions són igualment vàlides tota la vida. I la suma de tota la pressió estètica que reps i la cultura de la dieta és allò que fa que hi puguis caure tan fàcilment i que sigui molt difícil de detectar, ho tenim molt normalitzat. A la gent li pareix normal que un adolescent faci dieta, i no ho és; s’ha d’alimentar bé. O que faci molt d’exercici o que amagui el que li passa rere la frase “he de menjar sa”.

—Expliqueu que afecta majoritàriament dones i que, encara que no s’arribi al trastorn, a totes ens ha perjudicat d’alguna manera aquesta pressió estètica. 
—Totes hem tingut comportaments que són red flags. Això no vol dir que derivin en un TCA, però sí que hem patit aquesta pressió. Mentre feia el projecte, moltes dones em comentaven “a mi em va passar això”, “jo vaig tenir una època que…”. Ens han passat coses a totes! Per això és important de ser conscients que existeix aquesta obsessió de voler un altre cos i, quan s’hi arribi, voler-ne un altre i un altre… No acaba mai perquè el sistema vol que tinguis sempre aquesta sensació. I també és veritat que cada vegada passa a més homes, i que és molt estigmatitzat i difícil de detectar.

—Creieu que les nascudes els noranta vam créixer en un període en què la pressió estètica era especialment preocupant o sempre ha estat així? Sovint es diu que ara, amb les xarxes, encara és pitjor. 
—Va ser una època hardcore. Érem nines de dotze anys i llegíem la Superpop, amb titulars molt bèsties que a l’obra reflectim. A mi no m’agrada demonitzar les xarxes perquè gràcies a les xarxes ara també hi ha referents antigrassofòbics, i això nosaltres no ho teníem. I, tot i la reacció antifeminista, les més joves han nascut amb el feminisme molt més normalitzat. Aquesta pressió actual a les xarxes és un obstacle més, però abans també teníem Fotolog i a més internet era molt menys intervingut, ara hi ha paraules i pàgines restringides. Hi ha dones apoderades que diuen que tu no ets només un cos, i en la nostra època eres només un cos. Jo només em sabia valorar per això i a més no teníem referents femenins. Però és veritat que hi ha perfils tòxics que poden enverinar-te.

—I tot això no vol dir que abans dels noranta no passés…
—Un parell de senyores grans em van dir: “Això ha passat tota la vida. Nosaltres ja ho patíem i gràcies per posar-hi nom.” Amb les xarxes, na Júlia Barceló recomana de seguir perfils diversos i deixar de seguir aquells que et facin mal. Jo això m’ho he qüestionat perquè tinc un cos normatiu i he passat molta pena de si pujar una foto meva després de l’embaràs pot arribar a perjudicar algú en postpart, però també som en aquest sistema… Moltes persones també en culpabilitzen els familiars, sobretot les mares, però elles també són víctimes i han fet el que han pogut.

—Per a acabar, què li diríeu a l’Ann de catorze anys?
—Comença a construir un lloc on tinguis pau. Comença pas a pas, però tranquil·la, perquè te’n sortiràs i podràs viure sense aquesta remor mental que t’ofega. Jo faig allò que volia fer: som actriu i n’estic molt contenta! I a totes aquelles que ho pateixen ara: que facin un passet, un altre i un altre, que es va avant i enrere, però que en poden sortir.

—La sensació de menjar sense culpabilitat és de les més alliberadores.
—Sí, menjar tranquil·lament és molt gustós. Quina parida, però és increïble. Poder anar a un restaurant, a un dinar familiar, menjar sense afartar-se… En canvi, després del dinar de Nadal sentim el típic “ara hem de cremar els torrons”. No hem de cremar res! Hem de fer esport simplement per a estar sanes i gaudir de cada aliment.