Aniol Rafel: “No és veritat que els lectors en català no siguin prou”

Aniol Rafel (Barcelona, 1977) va fundar Edicions del Periscopi el 2012. Aquest febrer ha celebrat els deu anys i els cent títols, entre els quals trobem obres com ara Ànima, de Wajdi Mouawad, que ha marcat la trajectòria de l’editorial en la qualitat i que ja va per la tretzena edició, les mateixes edicions que Gegants de gel, de Joan Benesiu, Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, i Gent normal, de Sally Rooney. La trajectòria d’aquest segell independent ha estat ascendent, no ha deixat de guanyar lectors. En aquest temps s’ha consolidat i avui, amb set treballadors, ha guanyat envergadura.

En aquests deu anys s’ha convertit en una editorial de referència, amb molts lectors que li fan confiança. Els números més recents són importants: tot i publicar dotze títols l’any, fet que representa solament el 0,37% de títols editats en català el 2021, la seva quota de mercat aquell mateix any va ser del 4,47% en ficció i no-ficció, i si la quota de mercat es mira solament en els llibres de ficció, puja fins el 6,68%. Respecte de les vendes de llibres en català, Edicions del Periscopi ocupa la segona posició durant el període 2020-2022, tan sols superada per l’editorial Columna, i per davant de segells com ara Proa, la Campana, Edicions 62, Rosa dels Vents, Ara Llibres i Club Editor.

—Fundeu Periscopi el 2012 i en aquell moment definiu l’editorial amb tres mots: independent, jove i valenta. Què volia dir ser valent aleshores i què vol dir ser valent ara?
—Ser valent en el sector editorial implica, per una banda, un punt d’inconsciència, perquè ens aventurem amb una proposta que d’entrada té totes les de perdre quan comences de zero. Perquè és un mercat petit, en què si no tens uns recursos econòmics importants costa molt d’assolir visibilitat. Es produeix moltíssim, per tant, la possibilitat que la mirada vagi cap a allò que fas requereix molt d’esforç, molt d’encert i un punt de sort. Per tant, d’alguna manera llances els daus i esperes que toqui. És clar, no és solament l’atzar, hi ha molts factors més que hi influeixen.

—També us hi vau llançar amb la intenció de crear un catàleg que requeria risc.
—Quan dèiem d’entrada que Periscopi volia ser valenta, també ens referíem a la proposta editorial. Apostar per una mena d’autors que no necessàriament han de ser els evidents. Dèiem fa deu anys, i és vàlid avui, que els autors que entren al nostre catàleg no hi entraran perquè siguin especialment famosos o coneguts, sinó perquè la seva proposta literària ens sembla que s’adequa a allò que volem per al nostre catàleg. I això que és tan obvi i tan normal, no ho és sempre. La valentia va per aquí.

—La construcció d’un catàleg coherent en un ecosistema complicat.
—Complicat, complex, difícil i que té totes les de perdre. A més, ho fem en català i això ens redueix el terreny de joc, malauradament. Per la mena de literatura, per la llengua amb què la fem, per com ens movem sense una xarxa econòmico-financera de seguretat al darrere. Per tots aquests motius hi ha valentia.

—Fa deu anys engegueu l’editorial tot sol. Ara ja en sou set, a l’equip. D’ençà del principi, una actitud que us caracteritza és que sou molt reflexiu, en el sentit que cada passa que heu fet ha tingut una raó de ser al darrere i ha estat meditada. Fins i tot abans no us decidíssiu d’engegar l’editorial vau treballar en unes altres editorials aprenent l’ofici. Però també heu necessitat actituds d’inconsciència per a tirar endavant.
—De reflexió, n’hi ha hagut sempre, però també hem tingut moments més arrauxats. La combinació de seny i rauxa hi és, a Periscopi. Però, tant al començament, quan prenia tot sol les decisions, com més endavant, quan hem anat ampliant l’equip, aquest procés de reflexió, d’atrevir-nos amb algunes coses i unes altres fer-les d’una manera més pausada, ha estat una reflexió de conjunt. M’agrada parlar amb plural de Periscopi perquè l’editorial és el resultat de la feina d’un equip, dels que som al despatx, però també dels col·laboradors externs, que d’una manera o una altra han participat a fer els llibres. A vegades no he estat jo el més prudent i la resta de l’equip m’ha fet veure que calia anar cap a una altra banda.

—Es diu que editar es fa per passió, sobretot.
—A la gent que treballa en el món de l’edició, en general, ens caracteritza que ens hi dediquem per vocació, per passió, per il·lusió. Però això, que és molt bonic i necessari, pot passar per sobre de la reflexió realista. Per això, tocar de peus a terra també és molt necessari. Saber on ets, on vols anar, què vols fer i què pots fer, perquè de vegades tu voldries anar cap a una banda, però realment, de manera realista, no hi pots arribar.

—Voleu dir que no s’ha de perdre de vista la part empresarial del projecte.
—Forma part del procés. Ni decantar-te cap a una banda ni cap a l’altra. És un punt d’equilibri, perquè si només tens en compte la part empresarial, perdràs de vista la part literària, que és el que ens dóna raó de ser. Però si només tens la part literària, oblides que fas una proposta que vols que tingui continuïtat en el temps. Ara fem deu anys, però volem continuar deu anys més. Això vol dir que l’empresa ha de ser si més no sostenible. En el món de l’edició, hi ha editorials que tenen molt clar què és publicar llibres i unes altres que tenen molt clar què és editar llibres, però no n’hi ha gaires que tinguin clares totes dues coses. Per editar llibres em refereixo a construir un catàleg, treballar els textos, buscar aquell llibre excel·lent que dialoga amb una tradició, que innova… A vegades hi ha editorials que tenen un catàleg exquisit, però que obliden que després d’editar han de publicar el llibre, en el sentit de fer arribar el llibre al públic.

—La part de comunicació?
—No només. Vull dir de fer arribar el llibre al públic en tots els sentits. Donar-li visibilitat, que la gent sàpiga que el llibre existeix. A vegades això es fa en detriment de treballar el text i de la tria del text per a la configuració d’un catàleg determinat. Per mi les editorials que tenen més interès i les que realment valen la pena són les que tenen el punt d’equilibri entre totes dues bandes.

—Fa deu anys dèieu que volíeu convertir-vos en un segell referent. Diria que sí que us n’heu convertit en l’àmbit de la ficció literària en català. Els lectors fan confiança al segell. Això vol dir que hi ha hagut molta coherència al llarg d’aquests deu anys a l’hora de construir el catàleg i fer una política d’autor. Ser referent és a l’abast de molt pocs. A parer vostre, quines han estat les claus per a aconseguir-ho?
—Quan fa deu anys expressava aquest objectiu, l’imaginava com un objectiu ideal, al qual arribar, qui sap si mai, però amb la idea d’anar en aquesta direcció, sabent que era molt difícil. La veritat és que ara, fent una mica de balanç i mirant enrere, és indiscutible que hi ha fets que ho corroboren. Els llibreters ens diuen que molts lectors compren els llibres de Periscopi sense saber qui és l’autor ni quina és la temàtica. Hi ha un punt de confiança guanyada, de lectors fidelitzats. És magnífic. I això és fruit de molta feina, d’un catàleg coherent, però també és fruit de coses com haver optat des del principi per un disseny molt identificable que tenia un risc, que associessis una idea molt concreta a allò que era Periscopi. Per tant, havent llegit tres títols o quatre, si t’hi senties pròxim es creava aquest vincle, però si aquells tres o quatre llibres no complien les teves expectatives o pensaves que no feien per a tu, aquell mateix vincle es creava en negatiu: “Això no ho vull, perquè ja sé què és.” Aquest fet ens obligava a mantenir un nivell d’exigència molt alt.

—El catàleg conté un cert equilibri: heu publicat autors radicals, com ara David Foster Wallace, Gonçalo M. Tabares, que són minoritaris, Wajdi Mouawad, i autors que arriben a un públic majoritari, com ara Marta Orriols, que ara us ha marxat, però a qui vau donar a conèixer.
—A mesura que han passat els anys, hem anat ampliant el públic al qual ens dirigíem. Hi ha lectors de Periscopi que ho devoren tot i n’hi ha uns altres que tenen una línia més oberta i uns altres més radical. Però tot, al final, parteix de llibres que a nosaltres com a editors ens han impactat, ens han sacsejat. Uns autors amb propostes més atrevides, unes altres més elegants, uns més convencionals i unes altres no tant. I essent tots diferents tenen un fil en comú, que potser no és evident, però que per nosaltres hi és. Ara citaves Wajdi Mouawad, que amb Ànima va generar el primer punt d’inflexió de l’editorial i ens va situar a un nivell molt més alt que no érem, amb vendes, però també amb projecció i amb portes que se’ns van obrir i de gent que no ens coneixia i va saber que existíem.

—Ànima és d’aquells llibres radicals, però amb què vau aconseguir molts lectors.
—Això de les vendes és difícil de predir. M’imaginava que Ànima podia funcionar, però de la manera que va funcionar, no. No pensàvem que tindria l’èxit esclatant que després va tenir. Fet que ens va agradar moltíssim. Encara avui rebem correus electrònics de gent que ens explica com li ha arribat a impactar.

—Sobre Marta Orriols, ara reediteu els tres títols que heu publicat d’ella (Anatomia de les distàncies curtes, Aprendre a parlar amb les plantes i Dolça introducció al caos). Tot i tenir deu anys de trajectòria, de ser un segell referent, una de les vostres autores més venudes se’n va a un altre segell, a un gran grup. Com viviu aquesta pèrdua?
—Forma part del joc editorial. No som tan ingenus per no saber que això ha passat sempre i continuarà passant. Quan abans parlava del risc de no tenir una xarxa econòmico-financera al darrere, parlava d’això, del risc que pugui venir un gran grup, fer una oferta econòmica altíssima contra la qual no pots competir i que s’endugui una de les teves autores. Ens sap greu perdre la Marta, perquè és una autora que va començar amb nosaltres i amb la qual hem publicat tres llibres i forma part de la història del segell, però mirat amb certa distància, que vingui gent amb el talonari buscant allò que fas, no deixa de voler dir que ho fas bé, també.

—Més aviat us havia passat al revés: de captar l’atenció d’autors que prefereixen publicat amb vosaltres i deixen una altra editorial per entrar a Periscopi. És el cas de Manuel Baixauli.
—Sí, però això és molt diferent, perquè no els hem anat a buscar a cop de talonari. A Manuel Baixauli li vam publicar un llibre d’articles, que a Proa no interessava. Ell va veure com treballàvem i com posicionàvem el llibre i va preferir continuar amb nosaltres. Hi ha un fet que a vegades no s’entén fora del sector i és que nosaltres no solament construïm el catàleg que volem, sinó el catàleg que podem. Sempre diem que publiquem els autors que volem, però perquè ells també ho volen. I això és una cosa molt òbvia, però que de vegades s’oblida.

—Això sobretot passa amb els autors d’ací?
—Amb els autors més consolidats d’aquí passa que moltes vegades ja tenen on publicar i si no és que estan descontents, ja estan bé on són. Tenim autors que comencen, que també és una cosa que ens agrada molt. Si mirem els cent títols del catàleg, hi ha més traduccions que no pas autors catalans, però publicar autors catalans ens fa una il·lusió especial, perquè no és només contractar-los sinó moltes vegades també és treballar el text i acompanyar-lo d’una manera especial. I també ens fa molta il·lusió no haver-nos centrat solament en Catalunya, sinó tenir autors del País Valencià. De moment encara no hem incorporat cap autor de les Illes Balears, perquè no s’ha donat el cas, però hi tenim la mirada posada, també.

—D’entrada, el catàleg es fixava principalment en la ficció en català. Però això al llarg de deu anys ha variat.
—Ha variat una mica, perquè hem fet algunes obres de no-ficció literària. Per exemple, els llibres del Patrick Radden Keefe o el Per què ser feliç quan podries ser normal, de la Jeanette Winterson. Obres que aborden la no-ficció però que busquen l’estètica literària i fan servir eines que associem a la narrativa. I també A l’ombra d’Amazon, d’Alec McGilles, o Els nois de Hidden Valley Road, de Robert Kolker, sobre una família americana de dotze fills sis dels quals són esquizofrènics. Aquesta és una tercera pota de l’editorial, la col·lecció Astrolabi. Les altres dues col·leccions són Antípodes, per a les traduccions de ficció, i Escafandre per als llibres de ficció d’autors catalans. Però no les distingim gaire, perquè el que ens interessa és que la gent els identifiqui tots com a llibres de Periscopi.

—Sou i no sou allò que éreu ara fa deu anys. Què us preocupa ara que deu anys enrere no us preocupava?
—Ens preocupa la societat, preguntes que hi són sempre i que ja ens fèiem fa deu anys: qui som, com ens relacionem amb el món. Però en aquesta relació amb el món avui hi ha pors que potser fa deu anys no hi eren tant. Ens plantegem quin serà el futur del món en el sentit del canvi climàtic i també coses més generals, el qui sóc en el sentit d’identitat, en tots els sentits. Ens preocupa com l’ésser humà es relaciona amb la societat, quin lloc ocupa cadascú en la societat i com aquesta societat s’explica a si mateixa i com això va canviant amb el temps. Ens preocupa entendre el món en la seva diversitat, entendre per què de vegades reaccionem de maneres que a priori no sempre són fàcils d’entendre…

—És clar, el catàleg d’una editorial és el reflex de les pulsions del món en una època determinada.
—En tots els sentits, en el macro i en el micro.

—Periscopi va néixer en el context de la crisi del 2008, un moment econòmicament molt difícil, però també en el context d’un esclat de petites editorials independents.
—Una cosa molt bonica que ha passat és que amb molts d’aquells editors que començàvem s’ha generat una relació de molta complicitat, fins i tot d’amistat. Crec que no va ser casual que sortíssim tots en aquell moment. Hi havia una gran concentració editorial i històricament quan això passa acostuma a fer que s’obrin espais per a editorials petites, que fan apostes per una mena de literatura una mica diferent. Deies que era un moment de crisi, però una editorial petita quan comença té molt poques despeses d’estructura i, per tant, pot atrevir-se a fer més coses. Entre els editors que vam sortir, també teníem en comú que vam detectar un seguit de mancances que hi havia al sector editorial en català. Aleshores neixen Males Herbes, Raig Verd i Periscopi, poc després l’Altra, i algunes que ja hi eren i que van fer un pas endavant. Va ser un moment molt interessant i bonic alhora.

—Aquestes editorials que citeu en aquests deu anys s’han consolidat. I heu aportat una riquesa i una diversitat que en aquell moment perillava, quan es funda el Grup 62 el 2006 i els segells principals que hi havia aleshores van acabar sota el seu paraigua.
—Una de les coses bones de ser molts i diversos és que oferim bibliodiversitat, un ventall de possibilitats perquè el lector pugui sentir que pot accedir a tota mena de literatura diferent. I sobretot no haver-la d’anar a buscar en unes altres llengües. Crec que ha estat molt positiu per a la salut lectora del país.

—Al començament, Periscopi va ser una de les editorials fundadores de l’associació Llegir en Català. Temps després, vau deixar-la. Us va costar de prendre aquesta decisió?
—Amb la gent de Llegir en Català continuem tenint molt bona relació, molta estima i molta complicitat. Passa que hi va haver un moment que anàvem desbordadíssims de feina. Llegir en Català és una idea magnífica i té tot el sentit del món, però implica una responsabilitat i assumir un volum de feina addicional, que no podia gestionar. Per tant, abans de poder rebre els beneficis de ser allà dins i no aportar allò que creia que havia d’aportar, vaig decidir de fer un pas al costat i centrar-me en Periscopi. També és un moment en què Periscopi ja podia relacionar-se amb el sector editorial tota sola i tenia sentit de fer el pas i anar pel nostre compte.

—Per a una editorial les llibreries són un puntal fonamental. Que els llibreters facin confiança a un editor o un títol determina molt les vendes, també. Quina relació heu establert amb les llibreries?
—Per nosaltres ha estat bàsic i ha estat una aposta des del minut zero. Sabíem que els llibres de Periscopi s’havien de vendre a les llibreries i hem optat sempre per comptar amb la seva complicitat. Això vol dir tenir-los en compte per a tot: des del moment en què compres un llibre, pensar com el rebrà el llibreter, com li explicaràs, com li donaràs eines perquè el recomani i el pugui vendre als clients. D’alguna manera, posar-lo al centre en tot moment. I amb coses no tan evidents, però alhora importantíssimes, com en el fet de com plantegem la coberta d’un llibre. Com plantegem el catàleg, com ens reunim amb els llibreters, i com ho vinculem a l’equip de venedors de la distribuïdora, que també és essencial, perquè aquests venedors són els que regularment van a visitar els llibreters. I de cara als llibreters, prendre decisions que ens semblen coherents i amb sentit.

—Com ara?
—No tenim els llibres a la venda a la web. Així donem unmissatge als lectors que si volen els nostres llibres els han de comprar a la llibreria. Anant a la Setmana del Llibre en Català o unes altres fires a través de llibreries i no d’una manera directa. I coses no tan visibles, com ara que cada cert temps rebem peticions de compres directes. Si diguéssim que sí, ens estalviaríem el percentatge del distribuïdor i del llibreter, però sempre hem entès que si volem tenir un ecosistema llibreter sa i sòlid, les compres han de passar per la llibreria. Quan diem que tenim el llibreter al centre, és per tot això.

—Respecte de l’àmbit dels distribuïdors. Periscopi distribueix amb UDL. Això vol dir que no patiu la crisi d’Entredós. Però us ha afectat, indirectament?
—Sí que patim aquesta crisi també. Si, tal com dèiem, la venda de llibres depèn molt de la prescripció del llibreter, penseu que aquests darrers mesos els llibreters fan albarans, factures de coses que no quadren, persegueixen comandes que no han arribat, tornen caixes que no són per a ells… Fan un munt d’hores extres per assegurar o procurar tenir allò que han demanat i volen tenir a llibreria, i això fa que el cansament i les hores extres els treguin hores de lectura. I això ho hem notat. Ha tingut una afectació directa claríssima. A més, algunes veus que diuen que si no troben un llibre d’una editorial, n’agafaran un dels nostres, no és cert. El lector agafa el mateix títol en castellà.

—Per tant, d’ací a un temps podrem veure encara més descarnadament els efectes d’aquesta crisi. Precisament, un dels grans assoliments d’aquests deu anys en el món de l’edició en català ha estat la gran quantitat de traductors de qualitat que han aparegut i de com han recuperat, en l’àmbit de la traducció, molts lectors en català.
—En part segur que hi pot afectar. Hi ha lectors que s’han hagut de passar al castellà i ja veurem si és temporalment o no. Una altra afectació és que el possible comprador no vagi a la llibreria. Es dóna l’efecte de pèrdua de confiança en la llibreria. La gent pot pensar que clicant un botó li arribarà el llibre que no és a la llibreria. Això no és cert, perquè si no és a la llibreria, tampoc es podrà servir en les plataformes digitals. Però hi ha la idea que el llibre s’aconsegueix més de pressa si es compra en línia.

—Heu considerat en algun moment d’obrir una línia d’edició en castellà?
—No, perquè no és el que sabem fer, no és el que ens interessa. Coneixem els llibreters dels Països Catalans, coneixem els periodistes d’aquí, coneixem els lectors d’aquí, ens hem fet un nom aquí. I si una cosa hem sabut fer és envoltar-nos d’un seguit de gent amb un gran talent, que forma part del nostre equip: correctors, traductors, la cap de premsa… Però això ho sabem fer bé en el terreny del català, l’altre és desconegut i no ens hi sabríem moure.

—I no teniu ganes d’aprendre’n.
—No. Perquè és veritat que els lectors en català són molts menys que en castellà, però no és veritat que no siguin prou. Es pot sobreviure en català. També és veritat que nosaltres estem ben situats. Però abans que parlàvem del seny i la rauxa, també és saber on no et pots ficar i on no té sentit ficar-te.

—En aquests deu anys, hi ha una altra crisi recent, que és el moment de la pandèmia, el tancament de les llibreries durant tres mesos, la impossibilitat de fer presentacions, fires… Com ho vau viure, a Periscopi?
—Amb sensacions ben diferents segons el moment de la pandèmia. Va ser una muntanya russa bastant exagerada. Vam començar amb molta por i molt de neguit. No sabíem què passaria, quant de temps duraria, quines conseqüències tindria… Els primers mesos van ser molt complicats, per la incertesa. Però a poc a poc hi va haver un fet extraordinari, que ens va retornar la confiança en la societat: es van posar el llibre i les llibreries al centre, cosa que normalment no passa.

—A què us referiu?
—Una de les coses que sovint comentem és que no llegim prou, que els índexs de lectura no són prou alts, que el valor que donem al llibre i la lectura com a societat no és prou central. Hi ha gent que diu que és car, un llibre a vint euros, i això és que dóna molt poc valor a la feina que hi ha al darrere. Per això em va semblar molt important que després d’aquesta fase inicial, la gent reivindiqués la lectura i les llibreries. Després hi va haver un moment que comprar un llibre i llegir-lo era dels pocs consums culturals que es podien fer. I quan un ja s’havia cansat de mirar sèries, recuperava la lectura. I hi va haver un repunt important de gent que volia llegir i comprar llibres. I els podia comprar a les llibreries. Això ens va anar molt bé. Com a sector, vam passar un moment dolç a final del 2020 i primers del 2021. Després d’això s’ha anat tornant a la normalitat i ara estem una mica més bé que no el 2019.

—I ara, noteu la recessió, tot i que el sector del llibre s’ha contingut molt en la pujada de preus?
—Sí, d’uns mesos ençà s’han anat encadenant un seguit de factors: s’ha encarit moltíssim el paper, tot el procés de fer els llibres, el preu de l’electricitat. Avui és més car fer llibres que abans i tot i que hem procurat contenir-nos, perquè sabem que no podem apujar gaire el preu, perquè el lector també s’hi mira arran de la disminució del poder adquisitiu. Però el marge del preu del llibre és petitíssim i ara encara més. I amb la guerra d’Ucraïna també hi ha hagut la contenció per la por d’allò que vindrà. I això, afegit a la sortida de la pandèmia, quan la gent ja pot anar de viatge, anar al cinema, al teatre, etc., ha fet que aquesta priorització de la lectura en pandèmia s’hagi acabat.

—Com veieu Periscopi a deu anys vista?
—La idea és consolidar el projecte (està consolidat en un sector inestable i això fa que no puguis donar res per fet); continuar essent referència per a aquells lectors que han confiat en nosaltres; aconseguir més lectors; mirar que els índexs de lectura creixin una mica i si pot ser llegint bona literatura, millor que millor. I que Periscopi es consolidi en el temps com un projecte de referència i sigui un projecte en què ens continuem sentint còmodes. I que ens continuem emocionant amb cadascuna de les propostes que fem. En el fons, volem que la nostra feina continuï tenint sentit.

—La idea és créixer una mica més?
—Si volem mantenir la mena de publicacions que fem, no podem créixer gaire. Ara per ara fem dotze títols l’any. Ens passa una cosa que és difícil de resoldre, que és que a mesura que va passant el temps, els autors de la casa que es queden a la casa cada vegada són més i si són autors en actiu ens trobem que, quan planifiquem un any, abans de començar a buscar coses noves ja tenim bona part de l’edició de l’any ocupada. A vegades hem de dir que no a coses que tindrien tot el sentit del món que les publiquéssim a Periscopi.

—Per què no publiqueu més llibres l’any?
—Podríem publicar una mica més, però no podem publicar vint títols cada any. Podrien arribar a ser catorze. Perquè si publiquéssim massa, els títols competirien entre ells i no els sabríem defensar prou ni el llibreter no podria fer lloc a vint llibres ni es podria llegir aquests vint títols. És un dilema complicat.

—La Biblioteca Dèdalus d’assaig, que coediteu amb l’Escola Bloom, potser és una manera de superar el dilema.
—Vam veure que a l’Escola Bloom hi passaven coses de l’àmbit literari, intel·lectual, de propostes que es podrien publicar fora del món acadèmic i per això la vam engegar. Però ara no treballem en cap projecte més del mateix estil. Alhora, no ens agrada tancar portes a res. El temps ho dirà.